Victòria de Samotràcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Victòria de Samotràcia
Victòria de Samotràcia
(en grec: Niki tis Samothrikes)
Pitòcrit de Rodes (atribuïda), 190ac
× 2,45 m cm
Museu del Louvre, París


La Victòria de Samotràcia (en grec Νίκη τῆς Σαμοθράκης, Niki tis Samothrákis o Níke tes Samothrákes) és una escultura de marbre de l'antiga Grècia que representa la deessa Atena Nike (Atena portant la victòria), pertanyent a l'escola de Rodes del període hel·lenístic. Actualment l'original -del qual part d'un ala s'ha reconstruït a posteriori- es troba al Museu del Louvre, tot i que n'hi ha còpies a Grècia i a Montpeller, per exemple.

Té una alçada de 245 cm i es va elaborar en marbre cap a l'any 190 aC. Procedeix del santuari dels Cabirs a Samotràcia. Alguns experts l'atribueixen amb certa probabilitat a Pitòcrit de Rodes. Va ser descoberta el 1863 a l'illa de Samotràcia (Samothraki, en grec) pel cònsol francès Charles Champoiseau, un arqueòleg afeccionat.[1]

Encara que quan es va descobrir es va pensar que va ser manada esculpir per Demetri per commemorar el seu triomf naval a Salamina sobre la flota de Ptolemeu Soter l'any 306 aC, perquè figurava a les monedes emeses del 294 aC al 288 aC, la datació de l'escultura cap a començaments del segle II abans de Crist fa més lògic pensar que en realitat es va llaurar per celebrar les victòries d'Antíoc III el Gran.

La figura femenina de la Victòria amb ales es posa sobre la proa d'un vaixell, que actua de pedestal de la figura femenina, el cos presenta una lleu torsió. Va embolicada en un fi xitó i un mantell, vestidures que s'adhereixen al cos i en deixa traslluir l'anatomia, tractament aquest que recorda l'anomenada tècnica de «draps molls» atribuïda a les obres de Fídies. El mantell forma un rotlle sobre la cuixa dreta per caure després entre les cames, i origina així una composició molt característica en altres figures femenines de la mateixa època.

Les robes agitades pel vent afegeixen el dramatisme, aquesta vegada joiós, tan característic de l'escola escultòrica de Rodes, una de les més barroques de l'hel·lenisme.

Context[modifica | modifica el codi]

El naixement de la cultura i l’art grecs va tenir lloc entre els segles IX i VIII aC. després de la crisi per l’enfonsament de la civilització cretomicènica i la invasió dels doris. Aquest període inicial es va caracteritzar per la recuperació del comerç i la colonització de territoris a l’extrem occidental del Mediterrani. Al segle VII el contacte amb les cultures egípcia i mesopotàmica va provocar la formació de l’arquitectura i l’escultura gregues que van assentar les bases de l’art hel·lènic. Segles més tard, la victòria contra els perses (guerres mèdiques, 499-479aC.) va servir per iniciar un període de completa autonomia cultural i artística que es va centrar en l’hegemonia de l’Atenes de Pèricles. Aquesta hegemonia va entrar en conflicte amb les altres polis o ciutats - estat que va ser l’inici de les guerres del Peloponès i la causa de la decadència econòmica de les ciutats gregues. Aquesta situació va ser aprofitada durant el segle IV pels macedonis que, sota el lideratge de Filip II i el seu fill Alexandre el Gran, van unificar totes les polis gregues i van aconseguir el somni hel·lènic de conquerir els dominis de l’Imperi persa. La mort sobtada d’Alexandre l’any 323aC. va fragmentar l’imperi macedoni en diversos regnes, i la cultura grega es va traslladar cap a Orient, on van prosperar noves ciutats, com Pèrgam o Alexandria. Malgrat la decadència política, la sòlida cultura grega va servir de referència als regnes orientals, que van reflectir aquesta hel·lenització en les seves creacions artístiques. La influència grega va arribar a l’últim terç del segle I aC. quan Roma va aconseguir el domini del Mediterrani i va absorbir part de la cultura grega seguint la màxima d’ Horaci: “Graecia capta ferum victorem cepit”.[2]

Anàlisis formal[modifica | modifica el codi]

Va ser descoberta el 1863 pel cònsol francès Charles Champoiseau, un arqueòleg afeccionat. És una Niké o Victòria, representada com a una dona amb ales que acaba de posar- se amb una empenta sobre la proa d’un vaixell. Encara manté les ales desplegades i les seves robes s’arremolinen per causa del vent mariner. L’estàtua ha perdut el cap i els braços. Vesteix un jitón molt fi, transparent, lligat amb un nus sota el pit, que pressiona la tela. Els infinits plecs d’aquesta vestimenta tan lleugera flueixen al voltant del cos, s’enganxen al pit i al ventre, insinuen i realcen les seves belles formes arrodonides. Descansa el pes sobre la cama dreta mentre l’esquerra va cap enrere, en una suau i llarga ondulació. Des d’un punt de vista frontal, la figura es recargola i s’obre en les dues llargues corbes de les ales. Vista lateralment, s’observa una gran línia diagonal que enllaçaria des de la cama fins al cap, desgraciadament desaparegut. El dinamisme de la composició es completa amb les múltiples i delicades corbes del vestit. El moviment impetuós de la Niké s’expressa en els draps que s’agiten i volen, i en les ales desplegades cap els costats i enrere. L’escultor ha volgut captar l’instant en què se situa sobre l’embarcació. La vestimenta lleugera, de “draps mullats”, adherits al cos, mig amaga les formes i les carrega de sensualitat i misteri, dotant el cos de la Niké d’una bellesa molt seductora. L’estàtua va embolicada en un fi mantell que s’adhereix al cos i deixa veure la seva figura, amb les ales desplegades i en tensió. La textura és extraordinària, fins al punt que sembla que la roba que porta estigui molla. Les robes agitades pel vent configuren el dramatisme de la composició. L’obra presenta les característiques de l’art hel·lenístic, últim període de l’escultura grega: complicació compositiva, il·lusionisme escenogràfic, grandiositat i ruptura de la proporció classicista, realisme, trencament de l’equilibri, gust pel moviment, tensió dramàtica, sensualitat i bellesa, i habilitat tècnica.[2]

Temàtica, significat i funció[modifica | modifica el codi]

Representa de manera al·legòrica la Victòria militar. Va ser donada pels rodis al santuari de Samotràcia per commemorar la victòria naval que obtingueren a Sire enfront d’Antioc III de Síria, l’any 190 aC. I que els suposà el control d’àmplies comarques de la Caria i la Lícia i l’aliança amb nombroses ciutat i illes pròximes. Funció commemorativa.[2]

Models i influències[modifica | modifica el codi]

La sensació de moviment, de velocitat la tornarem a trobar en la proposta dels pintors i escultors futuristes. Malgrat que el futurisme renega de les fórmules heretades del passat i sobretot del pes cultural de l’antiga Grècia, l’escultura Formes úniques de continuïtat en l’espai d’Umberto Boccioni, té una certa semblança amb la Victòria de Samotracia. Totes dues intenten recrear una mateixa sensació: el moviment ràpid i decidit d’un cos en l’espai.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

El 1909, en un manifest futurista de Filippo Tommaso Marinetti al diari francès Le Figaro, l'estàtua es va utilitzar com a model de l'art tradicional classicista que es criticava, a favor d'un nou art que donés protagonisme a la industrialització i les màquines. En ell hom pot llegir "un automòbil de curses és més bell que la Victòria de Samotràcia".

Aquesta estàtua –tant el seu nom en grec antic, Nike, com la seva ala, per al logo– ha inspirat la marca esportiva Nike, que hauria de pronunciar-se de la mateixa manera.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Janer, Antoni. «Els museus de l'espoli». Sàpiens [Barcelona], núm. 90, abril 2010, p. 50-57. ISSN: 1695-2014.
  2. 2,0 2,1 2,2 «Fitxes noves obres d’Història de l’art». Departament d'Universitats i Recerca. Generalitat de Catalunya, 2014. [Consulta: 5/10/2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Victòria de Samotràcia Modifica l'enllaç a Wikidata