Videovigilància

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Actualment la vigilància s'ha convertit en un component molt important en la majoria de sectors públics i privats de la nostra societat. Concretament en el cas de la videovigilància s'està evolucionant per tal de poder tenir el millor accés i control a la informació que vulguem adquirir i visualitzar amb les màximes garanties de qualitat i servei. És per això que s'estan intentant millorar els sistemes de videovigilància a tots el nivells.

Els sistemes tradicionals de Circuits Tancats de Televisió (CCTV) requereixen una infraestructura separada que utilitza un cable coaxial. Aquest cable va estar dissenyat per a transmissions punt a punt de vídeo des d'una càmera fins a una gravadora al mateix lloc.

El desenvolupament del vídeo digital va permetre el progrés fins als cables trenats i la fibra òptica. Les seqüències d'imatges s'emmagatzemen en format digital en servidors, en lloc de les cintes de vídeo, alleujant els problemes inherents a medis magnètics. La influència creixent de la indústria de les tecnologies de la informació fa que actualment puguem gaudir de vídeo en una gran varietat de plataformes. Aquesta nova espècie de vídeo permet transmissions IP dels senyals de vídeo i poden transmetre's en combinació amb seqüències de veu i àudio. Aquestes transmissions poden emmagatzemar-se o simplement veure-les en temps real.

Característiques principals d'un sistema de videovigilància[modifica | modifica el codi]

Les càmeres[modifica | modifica el codi]

El tipus de càmera de vídeo que usen els sistemes de videovigilància comprèn des dels sistemes més rudimentaris fins als sistemes d'alta tecnologia. Depenent de l'objectiu que volem que prenguin les nostres càmeres de videovigilància tenim un ventall ben divers:

  • Càmeres blanc/negre amb infrarrojos o sense.
  • Càmeres de color amb o sense infrarrojos.
  • Microcàmeres (de la mida d'un cèntim d'euro).
  • Minicàmeres (petites però bastant localitzables).
  • Càmeres Domo (usades per posar-se en sostres de botigues, establiments comercials, fàbriques, etc..).

Totes elles tenen la seva pròpia sensibilitat a la llum, tipus de lent, nombre de línies de TV, angle de visió, nombre de píxels, SNR, correcció gamma, control de guany, consum, dimensions, pes i altres paràmetres que fa que sigui pràcticament impossible ajuntar tots aquests factors en valors similars perquè com hem dit anteriorment dependrà de l'ús que en volguem fer a l'hora de controlar una determinada situació.

Sensors externs[modifica | modifica el codi]

Aquest sistema permet conectar sensors externs d'alarma com per exemple els detectors PIR convencionals per a poder cubrir la detecció de moviment que pogués provenir d'angles no coberts per la càmera. En general, les càmeres disposen d'un complex sistema de detecció de moviment mitjançant una anàlisi instantània i continuada de les variacions que es produeixen en els fotogrames de vídeo que registra el sensor òptic. Aquest sistema permet diferenciar nivells de detecció de moviment en una escena (per exemple conèixer si correspon a un vianant o a un cotxe).

Activament remot de dispositius[modifica | modifica el codi]

La majoria de sistemes de videovigilància disposen d'una sortida obert-tancat ens els servidors de vídeo, que es controla des del software de visualització que s'utilitzi en cada cas. Per tant, és possible la connexió d'un relè que manipuli, per exemple, l'engegat de les llums o l'obertura d'una porta.

Control d'accés a les dades[modifica | modifica el codi]

Aquesta part d'un sistema de videovigilància també és indispensable, ja que s'encarrega de permetre o de cancel·lar el pas a un espai protegit amb determinats riscs. La seva funció principal és la de comprovar, inspeccionar i intervenir el pas o circulació de persones, objectes o vehicles a una zona o àrea de seguretat. Els avanços tecnològics preveuen un ampli creixement i evolució en aquests sistemes, sobretot els basats en sensors biomètrics.

Sistemes de programari intel·ligent[modifica | modifica el codi]

Depenent del tipus d'aplicacions hi haurà diferents tipus de programari dedicats a fer diverses tasques.

  • Sistema perimetral: Basat en la detecció d'intrusos dins la propietat, individus sospitosos, creuament de barreres virtuals, etc. El sistema permet filtrar automàticament els canvis de llum, pluja, arbres que es mouen amb el vent, etc.
  • Trànsit: Sistema dissenyat expressament per a la gestió d'incidències de trànsit, canvis de sentit de la marxa, vehicles mal parats, comptador de vehicles, etc.
  • Sistema comptador: Encarregat d'enregistrar i controlar el nombre de persones que accedeixen en cada moment a un recinte, flux de gent i generació d'estadístiques per hora, dia o mes.
  • Punt de venda: Es tracta d'un sistema adaptat a les necessitats de la PYME tals com les mitjanes i grans superfícies de comerç. Permet controlar les activitats de la caixa registradora per evitar irregularitats o estafes.
  • Objecte abandonat: Anàlisis d'objectes abandonats detectats pel seu volum, el temps sense moure's, etc..
  • Reconeixement de matrícules: Sistema de control d'accessos que restringeix l'accés de vehicles, emmagatzemat en una base de dades per a registres.

Sistemes de videovigilància[modifica | modifica el codi]

Sistema de CCTV[modifica | modifica el codi]

En els sistemes tradicionals de CCTV o sistemes de circuit tancat es connecten diverses càmeres per mitjà d'un cable coaxial d'uns 75 ohms de forma tancada a multiplexors que alimenten diverses gravadores de vídeo en una habitació de control central. A través d'aquest sistema es poden mirar les imatges en temps real per mitjà de diversos monitors, d'un sol monitor amb un switch per a canviar la càmera desitjada, o de monitors capaços d'acceptar múltiples fonts de vídeo en finestres diferents.

La desavantatge inherent d'aquest mètode és predominant en el cost de l'estació de monitorització de seguretat. A més a més, el centre de seguretat 'centralitzat' constitueix un punt de possibles fraus dins de la infraestructura. Totes les alimentacions de vídeo i els cables de control han de ser instal·lats en home-run cap a aquest punt. Si una càmera és reubicada, freqüentment es requereix un nou cablejat. Les filmoteques requereixen moltes cintes i, com que els medis magnètics són susceptibles a descàrregues magnètiques o electroestàtiques, aquest sistemes no sempre proporcionen la totalitat de la funcionalitat per la qual han estat dissenyades. El factor humà també és part d'aquest sistema, ja que una persona ha de canviar físicament les cintes, monitoritzar les sessions de gravació, etc.. En certes ocasions, l'ús de la fibra òptica és necessari en ambients on les distàncies requereixen l'ús de repetidors per a amplificar el senyal o on la interferència electromagnètica (EMI) representa un problema.

L'arribada de l'era digital[modifica | modifica el codi]

Actualment hi ha molts pocs sistemes de videovigilància que treballin amb el sistema esmentat anteriorment, ja que tot això va començar a canviar amb l'aparició de l'era digital. Les gravadores de video digital DVR (Digital Video Recorders) es van introduir per resoldre molts dels problemes de les filmoteques de medis magnètics. Els videos digitals es graven en unitats de disc dur i això permet obtenir redundància, monitorització descentralitzada, millor qualitat d'imatge i major temps de vida de les gravacions. Les transmissions digitals poden emmagatzemar-se sense la necessitat de la intervenció humana o un canvi de cintes. Els temps de gravació són majors i gràcies als algoritmes de compressió dins dels dispositius i seqüències de vídeo, es pot accedir a aquestes gravacions instantàniament i virtualment a qualsevol lloc on les polítiques de seguretat ho permetin. Un DVR típic pot multiplexar 16 canals per a gravació i reproducció. Això representa una reducció significativa de costos.

Sistema de càmeres IP[modifica | modifica el codi]

Definició[modifica | modifica el codi]

Les càmeres IP són videocàmeres de vigilància que tenen la particularitat d'enviar senyals de vídeo (i en molts casos àudio), podent estar connectades directament a un encaminador ADSL, o bé a un concentrador d'una xarxa local, per poder visualitzar en directe les imatges bé sigui en una xarxa local (LAN) o a través de qualsevol equip connectat a Internet (WAN), podent estar a qualsevol part del món. Al mateix temps, les càmeres IP permeten l'enviament d'alarmes per mitjà de e-mail, la gravació de seqüències d'imatges o de fotogrames en format digital en equips informàtics permetent posteriorment verificar el què ha passat en el lloc o llocs vigilats. Es poden col·locar a qualsevol lloc que disposi de router ADSL o XDSL (amb adreça IP fixa, encara que alguns models també accepten IP dinàmica). A més a més, també existeixen models que permeten que la connexió no sigui permanent i que quan sigui necessari es pugui realitzar a través d'un mòdem convencional a la línia telefònica bàsica.

El nombre d'observadors simultanis que admeten les càmeres i els servidors de vídeo en general és d'entre 10 i 20. També és possible enviar "snapshots" de forma automàtica i amb un període de refresc de pocs segons, a una pàgina web determinada perquè el públic en general pugui accedir a aquelles imatges.

Funcionament intern[modifica | modifica el codi]

Les càmeres IP internament estan constituïdes per la càmera de vídeo pròpiament dita (lents, sensor d'imatge, processador digital de senyal), per un compressor d'imatge (xip encarregat de comprimir al màxim la informació continguda a les imatges) i per un ordinador en miniatura (CPU, FLASH, DRAM i mòdul Ethernet/WIFI) encarregat en exclusiva de gestionar processos propis, tals com la compressió i enviament de les imatges, la gestió d'alarmas i avisos, gestió d'autoritzacions per a visualitzar imatges, etc..

Les imatges digitals d'alta resolució necessiten major amplada de banda per a transmissió i més espai dins el disc dur per a emmgatzament. Els sistemes de compressió d'imatge usats en videovigilància són bàsicament el MPEG-4 i el M-JPEG i s'escullen bàsicament per ajustar la informació que es produeix a les amplades de banda dels sistemes de transmissió d'informació com per exemple l'ADSL. Per la compressió d'imatges completes s'usa la majoria de cops M-JPEG (Motion-JPEG), però si s'usa compressió a partir de diferència d'imatges basades en imatges completes, sovint s'utilitza MPEG4. A diferència de M-JPEG, cada imatge no sempre és guardada a MPEG4, sinó només la transmissió de canvis en la imatge de referència (Key Frame). Després d'una successió d'imatges intermèdies es segueix de nou un Key frame. A través del control de Ethernet, que empaqueta les dades en paquets IP, les imatges arriben a la xarxa de dades.

En general la majoria de les càmeres IP també disposen de micròfons d'alta sensibilitat incorporats a la pròpia càmera, amb l'objectiu de poder transmetre àudio mitjançant el protocol de connexió UDP.

TCP/IP s'ha convertit en el protocol bàsic per a aquestes xarxes. La seva arquitectura oberta permet que diversos sistemes puguin compartir l'espai de xarxa i aprofitar aquestes noves tecnologies per augmentar la seva capacitat, confiabilitat, escalibilitat, o accessibilitat dels recursos de xarxa. Amb l'habilitat d'utilitzar la infraestructura existent, un edifici pot tornar-se totalment automatitzat utilitzant un sol sistema de cablejat. Aquesta automatització pot incloure no tan sols CCTV, sinó també control d'accessos, sistemes de foc i seguretat, sistemes d'automatització d'edificis, veu i per descomptat tràfic de xarxa.

Els administradors i els usuaris de la xarxa no estan més encadenats a un sol lloc, ja que el control i/o administració d'aquests sistemes pot realitzar-se des de qualsevol estació de treball amb accés a la xarxa. Dins de la gamma de càmeres IP existeix una gran varietat en funció de l'aplicació que se li doni; en general existeixen càmeres fixes i amb moviment. Les càmeres Pan-Pilt (P/T), anomenades així perquè disposen de mobilitat vertical i horitzontal, permeten crear un sistema de vigilància amb una gran cobertura i flexibilitat, ja que en moltes ocasions poden substituir a diverses càmeres fixes. La visualització de les càmeres IP amb moviment i l'ús d'aquestes es pot realitzar a distància mitjançant Internet Explorer, simplement teclejant l'adreça IP privada o pública de les càmeres en funció de si visualitzen des de la LAN o la WAN.

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

Algunes de les aplicacions més freqüents de les càmeres IP són la vigilància de:

  • Habitatges, permetent visualitzar el propi habitatge des de l'oficina, hotel, etc.. quan no hi som presents.
  • Negocis, permetent controlar, per exemple, diverses sucursals d'una cadena de tendes, gasolineres, etc..
  • Instal·lacions industrials, magatzems, zones d'aparcament,... o també determinats processos de màquinaria o mesuradors.
  • Hostaleria, restauració, instal·lacions esportives.
  • Llocs turístics. Cada dia és més freqüent que organismes oficials, com comunitats autònomes o ajuntaments promocionin les seves zones turístiques o emblemàtiques implementant ales seves pàgines web les imatges procedents de càmeres IP estratègicament situades.

CCTV vs. IP[modifica | modifica el codi]

Les càmeres IP tenen molts avantatges respecte als sistemes tradicionals de vigilància mitjançant CCTV, les fonamentals són:

  • Flexibilitat respecte a l'ampliació del sistema: Els sistemes CCTV normalment requereixen duplicar els sistemes de monitorització quan s'amplia el sistema, els sistemes de càmera IP permeten la seva ampliació sense necessitat d'invertir en nous sistemes de monitorització.
  • Cost reduït: La instal·lació és molt més flexible, ja que es basa en la infraestructura de la xarxa local o també en la conexió directa a un encaminador, o bé per cable o bé de forma sense fil (Wireless LAN). S'elimina el cost dels sistemes de gravació digital dels CCTV, ja que les gravacions de les càmeres IP es realitzen al disc dur d'un PC de la pròpia xarxa local o d'un PC remot.
  • Accés remot: L'observació i gravació dels esdeveniments no té per què realitzar-se "in situ" com requereixen els sistemes CCTV.

Càmeres via ràdio[modifica | modifica el codi]

Les càmeres via ràdio s'usen en aquelles instal·lacions en què no es pot incloure un bon cablejat. Són fàcils d'instal·lar, tan sols requereixen un transmissor que va acoblat a la càmera i un receptor que es connecta directament al televisor, monitor, enregistrador de vídeo o ordinador.

Per tant, el receptor ve preparat per connectar-se directament a l'entrada del vídeo del seu televisor o enregistrador, així com a través del euroconector, acoblant-li una de les dues entrades, de tal manera que quan algú desitgi veure el que està passant en el seu circuit de televisió, tan sols hagi de canviar el canal amb el seu comandament a distància o prémer l'opció de gravar les imatges.

Sempre que es pot evitar no s'instal·len càmeres de seguretat via ràdio, ja que és molt senzill bloquejar el senyal. A mès la qualitat de la imatge no és massa bona, ja que sempre hi ha alguna interferència al treballar amb freqüències molt comuns (2,4 GHz).

Debat ètic sobre el tractament de la informació[modifica | modifica el codi]

La primera problemàtica que suposa el fet d'enregistar vídeos en zones públiques o en llocs més privats com oficines, cases, etc.. és l'ús que se'n pot derivar quan els objectius d'adquisició d'imatge són poc morals o improcedents.

En alguns països de la Unió Europea com França, Suècia o fins i tot l'estat espanyol existeixen disposicions específiques que regulen l'ús de videocàmeres, independentment del fet que la videovigilància pugui implicar el tractament de dades personals. Així doncs, i basant-se en aquestes consideracions podem distingir dos models ben diferenciats.

Per una banda, quan la instal·lació i el desplegament de circuits tancats de televisió i equips de vigilància similars són autoritzats prèviament per una autoritat nacional de protecció de dades (França, Espanya, Suècia).

Per una altra banda, en altres països com el Regne Unit, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i Alemanya, la videovigilància no és objecte d'una legislació específica, sinó que les autoritats de protecció de dades treballen per garantir l'aplicació adequada de les disposicions generals de protecció de dades a través de dictàmens, directius o codis de conducta.

Cada vegada és més freqüent que les gravacions a través de videocàmeres les realitzin conjuntament la policia i altres autoritats públiques o entitats privades (bancs, associacions esportives, empreses de transport, etc.). Tot i que l'ús d'aquestes tecnologies per part d'aquests organismes reporta enormes beneficis, també dóna lloc a un cert risc de confusió pel que fa al paper i a les responsabilitats individuals sobre les tasques que aquests realitzen. Així doncs, el tractament d'imatges privades és un punt de debat en tot govern en el moment en què es decideix l'ús de videocàmeres tant en espais públics com en llocs privats.

A fi de protegir la intimitat de les persones, hi ha la llei orgànica de protecció de dades.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Videovigilància