Vulcanologia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Erupció del Stromboli.
Estructures ígnies.

La vulcanologia és la ciència que estudia els volcans. Fins fa ben poc, no havia estat possible d'explicar ni d'aclarir, de manera exacta, les causes dels fenòmens volcànics, però sí que se sabia del cert que l'erupció d'un volcà succeeix quan el magma, material fos del mantell, puja a la superfície. Avui, s'accepta que hi ha 3 possibles causes de la fusió del magma.

-Per l'augment de temperatura en un punt del mantell, causada pels corrents convectius que s'hi donen; en aquest cas, es parla de hot spots o punts calents. El vulcanisme de les illes Hawaii o el de les illes Canàries es deu a aquest fenomen.

-Per la descompressió que experimenta el mantell sota una dorsal oceànica, on dues plaques tectòniques se separen progressivament, i creen nova escorça oceànica. Més del 90% del vulcanisme de la Terra es deu a aquest fenomen, que normalment passa desapercebut, en donar-se en el fons marí. Gairebé tot el vulcanisme d'Islàndia es deu a aquest fenomen.

-Per la presència d'aigua (en estat supercrític, a més de 647K) en una zona de subducció. La presència d'aigua permet al mantell començar el procés de fusió a temperatures més baixes que en els dos casos anteriors. En aquest cas, parlem d'arcs volcànics, ja que es crea una línia de volcans paral·lela al marge de subducció. El vulcanisme dels Andes o el del Japó es deu a aquest fenomen.

Com més material mantèlic es fon, major en serà la pressió acumulada sota l'escorça, i com que, a més a més, aquest material, que passa a denominar-se magma, és menys pesant que la roca que l'envolta, anirà ascendint a poc a poc cap a la superfície terrestre. Aquest procés és llarg i complicat, però efectiu. El magma cerca els punts febles de l'escorça i puja directament a la superfície o s'acumula allà on troba massa resistència creant una cambra magmàtica. En aquesta cambra, tenen lloc els processos de diferenciació magmàtica que donaran lloc als diferents tipus de magma. Si aquest continua el seu camí fins a arribar a la superfície, donarà lloc a una erupció volcànica; però, si no aconsegueix la pressió necessària, quedarà confinat sota la superfície i s'anirà refredant lentament fins que cristal·litzi i doni lloc a un plutó o batòlit que, un cop a temperatura ambient, esdevindrà una roca plutònica, com per exemple el granit.

El magma que aconsegueix ascendir va obrint-se pas gràcies a la deformació que crea a la roca que l'envolta, obrint fractures preexistents o creant-ne de noves. Per aquestes fractures, el magma va ascendint lentament fins a arribar a la superfície si troba el camí, o creant una nova cambra magmàtica si troba resistència. Aquest procés pot donar-se nombroses vegades. Un factor que també intervé en el camí a la superfície és la fusió de la roca amb què el magma es va trobant, a causa de la seva major temperatura. Aquest fenomen, però, és residual, ja que la migració del magma té lloc principalment per processos mecànics i no de fusió.

La presència de volàtils influeix també en el procés eruptiu; a mesura que pugen, aquests suporten menys pressió i es van descomprimint, i donen lloc a gasos que actuen com a motors de l'erupció, tot i que aquests també poden escapar a la superfície en cas que trobin punts de sortida. En aquest cas, pot ocórrer que s'inhibeixi l'erupció perquè aquests escapaments de gas atenuen la pressió a la cambra magmàtica, de la mateixa manera que la vàlvula de seguretat d'una olla de pressió allibera part de la pressió creada pel vapor d'aigua. La major o menor presència de gasos en un magma eruptiu donarà lloc a un tipus de fase eruptiva o a una altra. Avui en dia, no es parla de tipus d'erupció sinó de fases eruptives, ja que diferents fases poden donar-se en una mateixa erupció. Les diferents fases eruptives que pot tenir un volcà són efusiva, explosiva i hidrovolcànica.

Segons sigui la freqüència de les erupcions, es pot parlar de vulcanisme actiu, vulcanisme de repòs o atenuat, o vulcanisme inactiu. Aquests conceptes són difícils de precisar, ja que hi ha volcans en repòs sense cap erupció en la memòria històrica que poden donar una falsa sensació de seguretat en poder ser confosos amb volcans extingits. Els volcans de la Garrotxa en són un bon exemple, perquè el seu període mitjà entre erupcions és d'uns 15.000 anys, i la darrera erupció tingué lloc fa 11.000 anys. La freqüència amb què un volcà entra en erupció depèn de molts factors; però, un dels principals n'és la velocitat de recàrrega de la cambra magmàtica, ja que si bé una erupció allibera pressió dins la cambra, que queda en relatiu repòs, una nova injecció de magma des del mantell fa augmentar-ne la pressió, i millora les condicions necessàries per a una nova erupció.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vulcanologia Modifica l'enllaç a Wikidata