Ònia Farga i Pellicer

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaÒnia Farga i Pellicer
Biografia
Naixement 26 de novembre de 1882
Barcelona
Mort desembre de 1936
Barcelona
Nacionalitat Catalana
Activitat
Camp de treball Pianista, violinista, compositora, pedagoga i empresària
Ocupació Empresària, pianista, violinista i compositora
Gènere Sardanes, orquestra simfònica, composicions per veu i piano, transcripcions, cançons populars catalanes
Professors Matthieu Crickboom i Melcior Rodríguez d'Alcàntara i Elias
Instrument destacat Piano i violí
Família
Pares Rafael Farga i Pellicer i Peronella Pellicer
Modifica les dades a Wikidata

Ònia Farga i Pellicer (Barcelona, 26 de novembre de 1882 - desembre[1] de 1936) va ser una pianista, violinista, compositora, empresària i pedagoga catalana amb un gran reconeixement internacional gràcies als diversos premis que va guanyar com a concertista.[cal citació]

Biografia[modifica]

Inicis[modifica]

Ònia Farga va ser una de les dones multiinstrumentistes i compositores més famoses de la seva generació: va estudiar a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, i de ben petita va despuntar per la seva sensibilitat artística i la seva aptitud per la música. Inicialment, coneguda per ser filla de Rafael Farga i Pellicer, un sindicalista català, i un dels fundadors i secretari de la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona.

Joventut i formació[modifica]

Va complementar la seva formació musical amb Melcior Rodríguez d'Alcàntara i Elias (composició), qui li va donar classes de composició per facilitar-li els estudis d'orquestració, de la mateixa manera que Mathieu Crickboom (violí), també va contribuir en la seva formació amb el violí.

  • Als 15 anys havia aconseguit tots els primers premis del Conservatori i en un concurs li va ser premiada una Gran Marxa per a orquestra i orgue, que va dirigir ella mateixa al Palau de la Música Catalana.
  • El 13 de juny de 1900 va fer el seu concert de presentació com a pianista al Cercle Artístic de Barcelona.
  • Entre els anys 1902 i 1904 va estar ensenyant piano a l'Acadèmia del "Centro Artístico Musical" que dirigia Delfí Armengol.
  • L'any 1913 figura entre els socis de l'Associació de Música da Camara[2].

La seva activitat com a concertista la va dur per escenaris de tot Espanya i Europa, sobretot per Suïssa i França, com a pianista i com a violinista.

Va exercir com a pianista, primer, i com a violinista i professora de piano després, i les seves gires de concerts per Espanya, Suïssa, Bèlgica (1920) i França foren molt elogiades. Fundà i dirigí l'orquestra de l'Associació Música Pro Amore Artis (1928), i una acadèmia de música a Barcelona que portà el seu nom (1928). Ensenyà a l'Escola Municipal de Música, i entre els seus alumnes de piano tingué la futura compositora i pianista Adalmira Anglada i el futur compositor i director coral Ernest Cervera. Des de l'any 1948 (i possiblement des d'en vida de la mateixa compositora) i en l'actualitat (2009), el Conservatori Superior de Música de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona atorguen el Premi Ònia Farga per a estudiants destacats de violí o de piano.[3]

Com a compositora fou autora -entre altres peces- d'una missa de Rèquiem, per a cor, orquestra i orgue, i de l'obra escènica La bella Lucinda, sobre un text de Pujulà i Vallès. Hom estrenà diverses composicions d'Ònia Farga a París, amb gran èxit de crítica (especialment d'Henri de Curzon).

Producció musical[modifica]

Tot i que gran part de la seva vida, majoritàriament es va dedicar a ser concertista i pedagoga, una de les raóns per les quals també es va a donar a conèixer, van ser les seves numeroses composicions, en la seva majoria fent referència a la cultura catalana, amb poemes de Verdaguer, amb cançons populars catalanes, etc.

Orquestra simfònica[modifica]

Veu i piano[modifica]

Piano[modifica]

  • Amoreta, per a piano[8]
  • Cantares andaluces, Edició (1929) Max Eschig
  • Els tres tambors, glossa de cançó popular
  • Bresant l'orfanet, per a piano,[9] 1909

Violí i piano[modifica]

  • Sonata en Re per a violí i piano,[10] 1914. En tres parts: Anhel, Esplai i Gaudi.
  • Cant de la gitana (Capdetrons)[11]

Sardanes[modifica]

  • Aplec-sardana.[12] Per a violí i piano
  • Carmeta, per a piano[13]
  • Flabiolejant (1922), de concert, per a violí[13]
  • Iluro en festa (1922)[13]
  • Sardana de concert,[14] 1926. Per a violí i piano[13]

Altres[modifica]

  • Glosa de "la pastoreta".[15] També va escriure exercicis de solfeig a tres veus, com a mètode d'ensenyament.
  • Gloses sobre cançons populars catalanes.[16] Per a piano (Cançó de Nadal, Els Tres Tambors, Les mosques de Sant Narcís i La nina encantada)

Referències[modifica]

  • Compositores catalanes (Enregistrament sonor): generació noucentista - Early 20th Century Catalan Women Composers.

Bibliografia[modifica]

  • Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana, vol. IV, Madrid, Sociedad de Autores y Editores, 1999.
  • Compositoras españolas : la creación musical femenina desde la Edad Media hasta la actualidad. Edició a càrrec d'Antonio Álvarez Cañibano.
  • J. Ricart Matas, Diccionario Biográfico de la Música, Barcelona, Ed. Iberia, S.A., 1966 (2.ª ed.), pàg. 335
  • Enciclopedia Salvat de la Música, vol. II, Barcelona-Madrid, Salvat, 1967, pàg. 98
  • Compositores catalanes (Enregistrament sonor): generació noucentista - Early 20th Century Catalan Women Composers.

Enllaços externs[modifica]