24 Hores de Montjuïc

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: 24 hores de Montjuïc)
Salta a: navegació, cerca
24 Hores Montjuïc logo.jpg
Cartell de l'edició de 1970
Acrònim/Àlies 24H de Montjuïc
Categoria Resistència
Lloc Circuit de Montjuïc, Barcelona
Catalunya Catalunya
Coordenades 41° 21′ 59.43″ N, 2° 9′ 06.01″ E / 41.3665083°N,2.1516694°E / 41.3665083; 2.1516694Coord.: 41° 21′ 59.43″ N, 2° 9′ 06.01″ E / 41.3665083°N,2.1516694°E / 41.3665083; 2.1516694
Data Començaments de juliol
Organitzador Penya Motorista Barcelona
Puntuable Campionat del Món
Historial
1a Edició 1955
Edició final 1986
Total d'edicions 32
1r guanyador Catalunya Joan Soler Bultó,
Catalunya J.M. Llobet, "Turuta"
Darrer guanyador Catalunya Benjamí Grau,
Catalunya Joan Garriga,
Catalunya Carles Cardús
Rècord victòries Catalunya Benjamí Grau (7)
Modifica dades a Wikidata

Les 24 Hores de Montjuïc foren una cursa motociclista de resistència que es disputà entre 1955 i 1986 al Circuit de Montjuïc de Barcelona. L'esdeveniment era organitzat per la Penya Motorista Barcelona a començaments del mes de juliol, i fou conegut també com a 24 Hores Internacionals de Montjuïc o 24 Hores Motociclistes de Montjuïc.

Al llarg de la seva història la prova assolí gran prestigi internacional, esdevenint puntuable per a la Copa d'Europa i més tard per al Campionat del Món de resistència, fins que el 1982 la FIM la n'apartà en considerar que el circuit havia quedat desfasat. Tot i així, les 24 Hores seguiren celebrant-se fins al 1986, en què un tràgic accident en provocà la definitiva cancel·lació. A partir de 1995 la cursa es reprengué, aquest cop al Circuit de Montmeló amb el nom de 24 Hores Motociclistes de Catalunya.

Història[modifica]

Paco Tombas amb la Derbi 350 a l'edició de 1958

La Penya Motorista Barcelona, entitat fundada el 1947, decidí d'organitzar el 1955 una cursa de velocitat de llarga durada en què es posessin a prova la força física dels pilots i el rendiment mecànic de les motocicletes, nasquent així les 24 Hores. La idea inicial se li havia acudit a Francesc Xavier Bultó, inspirant-se en les 24 Hores de Le Mans, i l'hi havia suggerit al president de la Penya, Marià Cugueró, un any abans.[1]

El primer reglament definit estipulava que les motocicletes havien de ser de sèrie i els equips havien d'estar formats per dos pilots, cadascun dels quals havia de pilotar la moto un mínim de sis hores totals i un màxim de sis sense interrupció. Als boxes només hi podien ser el copilot, un delegat de l'equip, un mecànic i l'encarregat de l'aprovisionament. Es permetien les reparacions durant la cursa, però no pas el canvi de peces.[2] La sortida es faria com a Le Mans (a moto parada i arrencant a córrer cap a ella els pilots des de l'altra banda de la calçada). Per a les primeres edicions es definiren un seguit de cinc categories, lliurant-se un trofeu a l'equip guanyador de cadascuna d'elles: 100cc (superior a 75cc), 125cc, 250cc, 350cc i 500cc.[1]

La primera edició es disputà el 3 de juliol de 1955 al circuit del Parc de Montjuïc, amb Enric L. Massé com a director de cursa i 45 equips participants, gairebé tots catalans. Els guanyadors, Joan Soler Bultó i Josep Maria Llobet, "Turuta", amb una Montesa Brío 125 cc de sèrie, varen fer 510 voltes al circuit, recorrent 1.935,922 km a una velocitat mitjana de 80,663 Km/h.[3]

Primeres edicions[modifica]

Al cap de tres anys d'haver-se instituït, la cursa va guanyar la internacionalitat. El primer equip forà a triomfar-hi, format pels italians Gandosi i Spaggiari amb una Ducati 125 cc, elevà la distància recorreguda a 2.228,902 km, a una mitjana de 92,870 Km/h.

El 1959 es produí la primera victòria d'una motocicleta de gran cilindrada, la BMW 600 dels britànics Daniel i Darvill, sense poder però superar el rècord establert per la Ducati 125 cc de Gandosi i Spaggiari. Aquell any s'encentà la història tràgica de la cursa, en morir-hi Conrad Cadirat, un dels millors pilots d'aleshores, després de caure i ser atropellat pel pilot que el seguia. Es donava la circumstància que pocs mesos abans la promesa de Cadirat, la gimnasta Olga Soler, s'havia mort en un accident d'aviació (el mateix en què morí Joaquim Blume). A partir d'aleshores s'instituí el Trofeu Cadirat, en memòria de l'infortunat pilot.

Copa i Campionat d'Europa[modifica]

Josep Maria Busquets amb la Montesa Impala 250 camí de la victòria a l'edició de 1966

En la seva sisena edició, el 1960, les "24 Hores Motociclistes de Montjuïc" varen puntuar per la I Copa d'Europa[4] ("Copa FIM"), competició establerta per la FIM atesa la importància que anaven prenent internacionalment les curses de resistència. Les altres proves del calendari eren el Bol d'Or, les "500 Milles de Thruxton" (a Hampshire) i les "24 Hores de Warsage" (a Dalhem). Aquell any, la BMW 600 guanyadora, pilotada pels britànics Darvill i Price, apujà el rècord a 2.325,5 km i la mitjana a 96,897 Km/h. El 1966, Josep Maria Busquets i l'italià Francesco Villa, amb una Montesa Impala 250 cc, superaren la barrera dels 100 km/h de mitjana, establint el rècord en 102,047 Km/h.

El 1976, la Copa d'Europa esdevingué Campionat d'Europa, amb les 24 Hores de Montjuïc com a una de les proves destacades del calendari.

Amb els anys, el predomini de les màquines inferiors al "mig litre" (500cc) va acabar definitivament, donant pas a potents motocicletes de cilindrades superiors, arribant al màxim la rivalitat amb l'entrada en escena de les marques japoneses (Honda, Kawasaki, Suzuki i Japauto), que es disputaven el triomf amb les europees (BMW, Ducati, Laverda i Guzzi, havent quedat en minoria les catalanes Montesa, Bultaco i OSSA).

1980, Campionat del Món[modifica]

El 1980, la cursa fou inclosa en el Campionat del Món de Resistència, mantenint-hi la titularitat fins al 1982, en què un boicot dels pilots francesos donà lloc que la FIM vetés Montjuïc per a aquest campionat a partir de la temporada següent, 1983.

El circuit de Montjuïc havia esdevingut obsolet a causa de les potents mecàniques i les grans velocitats que permetien assolir (amb mitjanes de 120 km/h), que comprometien seriosament la seguretat de participants i públic. Així, un cop Barcelona ja havia perdut el Gran Premi d'automobilisme i el de Motociclisme pels mateixos motius, la ciutat tornava a perdre un esdeveniment esportiu de primer ordre.

Darrers temps[modifica]

Els organitzadors, però, no s'arronsaren i el 1983 tornaren a programar la cursa, malgrat no ser puntuable per a cap campionat internacional. Malauradament, les 24 Hores ja estaven sentenciades i el 1986, amb la tràgica mort de Mingo Parés,[5] es va acabar assumint la realitat. Les 24 Hores no es tornarien a celebrar més a la "Muntanya Màgica" i haurien d'esperar a la inauguració del Circuit de Montmeló, el 1991, per a tornar-se a celebrar a partir de 1995, ara ja en un emplaçament específicament pensat per a la pràctica d'aquest esport amb tota mena de mesures de seguretat.

Actualitat[modifica]

Antics participants a les 24 Hores, durant la II Llotja del Vehicle Clàssic de Mollet (2015)

Entre el juliol del 2012 i el setembre del 2013, el Museu de la Moto de Barcelona organitzà una exposició monogràfica temporal dins les seves instal·lacions, anomenada «Les 24 Hores de Montjuïc», en la qual es podia admirar una mostra de models històrics que havien participat en la cursa, des de les primeres edicions fins a les darreres. Hi destacava una selecció de models guanyadors de la cursa al llarg de la seva història, situada a la sala central del museu, completada amb nombrós material relacionat amb la cursa, des de medalles, trofeus, reculls de premsa i cartells de la prova fins a granotes i equipament divers emprat pels pilots i equips participants.[6]

Durant la II Llotja del Vehicle Clàssic de Mollet, organitzada pel Museu Isern de la Moto del 13 al 14 de juny de 2015 a Mollet del Vallès,[7] es muntà una exposició dedicada a les 24 Hores de Montjuïc que incloïa documents i vehicles històrics. L'esdeveniment comptà amb la presència de molts dels pilots guanyadors de la prova i d'altres que hi varen participar al llarg de la història.[8]

Protagonistes[modifica]

El circuit[modifica]

El Circuit de Montjuïc

El Circuit de Montjuïc constava de dos sectors totalment oposats: primer hi havia una baixada amb revolts lents, tots ells coneguts popularment pel seu nom ("Angle Miramar", "Cega", "Roserar", Font del Gat, Teatre Grec, "Vies" i "Guàrdia Urbana") i s'enllaçava després amb una pujada de revolts ràpids ("Pèrgola", "Contrapèrgola", Poble Espanyol i "Sant Jordi").[9] A més a més, s'hi afegí una xicana passada la recta de l'Estadi, abans de l'angle de Miramar (que fou eliminat després de les obres prèvies a les Olimpíades de Barcelona 92).

Accidents mortals[modifica]

Les 24 Hores acumularen al llarg de la seva història un tràgic balanç de víctimes mortals que n'acabà provocant la fi. Aquesta n'és la llista:[10]

  • Conrad Cadirat (1959)
  • Pere Bernaus (1966)
  • L'anglès Gerald Bunting i l'alemany Peter Strauss[11] (1970)
  • Francesc Cufí (1973)
  • El comissari de pista Joan Gálvez Ferrándiz (1981)
  • L'alemany Niklaus Rück (1985)
  • Mingo Parés (1986)

Cal esmentar també la mort de Marià Vilagrasa el 1956, ja que, tot i no haver-se produït durant la cursa, hi tingué una estreta relació: fou assassinat d'un tret per un "guàrdia de parcs i jardins" mentre s'entrenava de nit al circuit, uns dies abans de la prova.[12]

Ducati[modifica]

Palmarès de Ducati a la cursa fins a 1964

El fabricant de motocicletes que té més relació amb les 24 Hores és sens dubte Ducati. A mitjan anys 50 la marca italiana tenia intenció de ficar-se en el món de les curses i, seguint la idea de Fabio Taglioni (un jove enginyer apassionat de la competició), l'empresa es proposà de desenvolupar una moto capaç de guanyar-ne i, al mateix temps, ser produïda en sèrie. Naixia així l'any 1955 la Ducati Gran Sport, més coneguda com a Marianna.

Malgrat que Ducati participà a Montjuïc des dels seus inicis, no fou fins que ho féu amb la Marianna (el 1957) que va començar a triomfar. Aquell any les tres Ducati ocuparen les tres primeres posicions finals i l'any següent les cinc.

Durant els anys següents i amb diferents models, més evolucionats, Ducati va pujar al podi en nombroses ocasions. Fins i tot, la cursa catalana donà nom a un dels models més recordats de la marca: la 24 Horas, fabricada a Catalunya per Mototrans entre 1966 i 1974. Aquest model suplia les seves cosines italianes (la Mach 1 i la Mark 3) en el mercat estatal, arribant-se a exportar al Regne Unit.

Dave Degens[modifica]

Tot i que les fàbriques de motocicletes apostaven dur a Montjuïc, presentant-hi equips oficials amb tot el suport possible, el 1965 fou un pilot privat amb una moto artesanal qui s'endugué la victòria. Dave Degens era un dels preparadors de cafe racers més sol·licitats al Regne Unit. Els corredors d'aquesta mena de motocicletes preparaven els seus prototipus sobre la base d'antigues motos angleses i les sotmetien a grans transformacions perquè fossin com més competitives millor. Degens decidí portar a Montjuïc una de les seves creacions, la Dresda-Triton amb motor Norton de 750 cc, guanyant-hi la cursa. El 1970 repetí la proesa, aquest cop amb una Dresda-Triumph.

Cilindrades[modifica]

Tot i l'inesperat podi assolit per Benjamí Grau i Joan Bordons el 1972 amb una Bultaco de 360 cc, el temps de les motos de menys de 500 cc tocava ja a la seva fi. El 1974 la victòria fou per a l'equip francès Godier - Genoud amb una Kawasaki 900 i l'any següent cap equip que optés a la victòria no presentava ja màquines de menys de 750 cc (Honda, Japauto, Kawasaki, BMW, Laverda i Ducati n'inscrigueren d'entre 750 i 1000 cc).

Benjamí Grau[modifica]

Benjamí Grau és potser el pilot més recordat de tots els que participaren en la cursa. Amb set victòries entre 1972 i 1986 (sis amb Ducati i una amb Bultaco), guanyà l'apel·latiu de Rei de Montjuïc. Juntament amb Salvador Cañellas formà un dels millors tàndems de la història de les 24 Hores, guanyant-hi el 1973 i el 1975.

Aquesta darrera fou justament una de les edicions més apassionants i disputades: Kawasaki hi presentava nou motos, Ducati cinc, Honda i Japauto deu, BMW i Laverda cinc cadascuna, a més de les Norton, Triumph, Guzzi, Dresda, Montesa, OSSA i Bultaco. En un aparellament de darera hora, Grau formà equip amb Cañellas i prengueren la sortida des de les darreres posicions, amb una Ducati. En només una hora es posaren al capdavant de la cursa i varen rodar les restants vint-i-tres amb domini absolut, aconseguint una recordada victòria.

Palmarès[modifica]

Motos guanyadores
24H Montjuic winner motorcycles b.JPG
Diverses motocicletes guanyadores de la cursa al llarg dels anys
Montesa Impala 24H 250cc 1964 Sirera bros a.JPG
La Montesa Impala 250 amb què els germans Sirera guanyaren el 1963
Honda 998 1000cc 24H Montjuic 1978 b.JPG
L'Honda 998 amb què Christian Léon i Jean-Claude Chemarin guanyaren el 1978
Edició Any Equip guanyador Motocicleta Resultat
Marca Motor Cilindres Voltes Km[13] Km/h
I 1955 Catalunya Joan Soler Bultó
Catalunya Josep Maria Llobet, "Turuta"
Montesa 125 2T 1 510 1.935,922 80,663
II 1956 Catalunya Juan Elizalde
Catalunya Arturo Elizalde, "Lucas"
Montesa 142 2T 1 549 2.082,266 86,761
III 1957 Itàlia Alberto Gandossi
Itàlia Bruno Spaggiari
Ducati Sport 125 4T 1 588 2.228,902 92,870
IV 1958 Itàlia Giuseppe Mandolini
Itàlia Paolo Maranghi
Ducati 125 4T 1 586 2.224,736 92,697
V 1959 Regne Unit Bruce Daniels
Regne Unit Peter Darvill
BMW 600 4T 2 585 2.220,836 92,534
Copa FIM de resistència
VI 1960 Itàlia Francesco Villa
Itàlia Alfredo Balboni
Ducati 175 4T 1 603 2.288,654 95,364
VII 1961 Regne Unit Norman Price
Regne Unit Peter Darvill
BMW 600 4T 2 613 2.325,500 96,897
VIII 1962 Catalunya Ricard Fargas
Itàlia Enzo Rippa
Ducati 250 4T 1 591 2.243,722 93,488
IX 1963 Catalunya Jordi Sirera
Catalunya Enric Sirera
Montesa 250 2T 1 620 2.353,251 98,052
X 1964 Itàlia Bruno Spaggiari
Itàlia Giuseppe Mandolini
Ducati 285 4T 1 635 2.407,062 100,293
XI 1965 Regne Unit Dave Degens
Regne Unit Rex Butcher
Dresda-Triton
(Motor Norton 650)
4T 2 631 2.395,244 99,801
XII 1966 Catalunya Josep Maria Busquets
Itàlia Francesco Villa
Montesa 250 2T 1 646 2.499,140 102,047
XIII 1967 Catalunya Carles Giró
Catalunya Luis Yglesias
OSSA 230 2T 1 662 2.511,903 104,663
XIV 1968 Catalunya Joan Antoni Rodés, "Juanjo"
Catalunya Ricard Fargas
Norton 750 4T 2 635 2.407,062 100,431
XV 1969 Catalunya Salvador Cañellas
Catalunya Carles Rocamora
Bultaco 360 2T 1 684 2.593,267 108,052
XVI 1970 Regne Unit Dave Degens
Regne Unit Ian Goddard
Dresda 650 4T 2 656 2.489,202 103,716
XVII 1971 Itàlia Augusto Brettoni
Itàlia Sergio Angiolini
Laverda 750 4T 2 687 2.605,948 108,581
XVIII 1972 Catalunya Joan Bordons
Catalunya Benjamí Grau
Bultaco 360 2T 1 689 2.611,745 108,965
XIX 1973 Catalunya Salvador Cañellas
Catalunya Benjamí Grau
Ducati 860 4T 2 720 2.730,667 113,777
XX 1974 França Georges Godier
Suïssa Alain Genoud
Kawasaki 900 4T 4 712 2.698,942 112,572
XXI 1975 Catalunya Salvador Cañellas
Catalunya Benjamí Grau
Ducati 900 4T 2 731 2.770,965 115,455
Campionat d'Europa de resistència
XXII 1976 Regne Unit Stan Woods
Regne Unit Charles Williams
Honda 941 4T 4 747 ? 117,983
XXIII 1977 França Christian Huguet
Finlàndia Penti Korhonen
Honda 997 4T 4 760 ? 120,005
XXIV 1978 França Christian Léon
França Jean-Claude Chemarin
Honda 998 4T 4 763 ? 120,521
XXV 1979 França Christian Léon
França Jean-Claude Chemarin
Honda 998 4T 4 773 2.930,173 122,176
Campionat del Món de resistència
XXVI 1980 Catalunya Josep Maria Mallol
Catalunya Alejandro Tejedo
Ducati 900 4T 2 757 ? 119,708
XXVII 1981 Occitània Raymond Roche
França Jean Lafond
Kawasaki 1000 4T 4 777 ? 122,838
XXVIII 1982 França Christian Berthod
França Jean Monnin
França Marc Granié
Kawasaki 1000 4T 4 735 ? 116,089
No puntuable per al campionat del món
XXIX 1983 Catalunya Benjamí Grau
Catalunya Quique De Juan
Catalunya Luis Miguel Reyes
Ducati 750 4T 1 708 ? 111,824
XXX 1984 Catalunya Benjamí Grau
Catalunya Joan Garriga[14]
Catalunya Luis Miguel Reyes
Ducati 750 4T 2 721 ? 113,877
XXXI 1985 Catalunya Benjamí Grau
Catalunya Quique De Juan
Catalunya Joan Garriga
Ducati 750 4T 2 730 ? 115,299
XXXII 1986 Catalunya Benjamí Grau
Catalunya Joan Garriga
Catalunya Carles Cardús
Ducati 850 4T 2 747 ? 117,984

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Herreros, Francisco; Aznar, José Luis. «La dura Resistencia». A: Historia del motociclismo en España (en castellà). Barcelona: RACC & Hipòtesi Edi-Balmes Edició SL, 1998, p. 233-236. D.L. B-46204-1998. ISBN 84-920886-5-6. 
  2. Claret 2003: «Les 24 Hores de Montjuïc» p. 62
  3. Claret 2003: «La competició» p. 63
  4. Vignati, Alejandro. «Las "24 Horas Internacionales de Montjuich"». A: Motociclismo (en castellà). Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1972, p. 51. ISBN 84-01-70016-7. 
  5. «Gloria y tragedia en Montjuïc» (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 27-10-1986. [Consulta: 19 desembre 2010].
  6. Roig, Miquel. «24 Horas Motociclistas de Montjuïc - Dossier de Prensa» (PDF). dailymotos.com. Museu de la Moto de Barcelona, 19-07-2012. [Consulta: 25 setembre 2012].
  7. «2a Llotja del Vehicle Clàssic a Mollet del Vallès». turismecatala.com, juny 2015. [Consulta: 9 juny 2015].
  8. «Mollet és Motor acull la 2a Llotja del Vehicle Clàssic». contrapunt.cat, 08-06-2015. [Consulta: 9 juny 2015].
  9. «24h Montjuïc: Érase una vez una montaña mágica...» (en castellà). joangarriga.blogspot.com, 22-07-2009. [Consulta: 19 desembre 2010].
  10. «Les 24 Heures de Montjuich (improprement appelées parfois 24 Heures de Barcelone)» (en francès). racingmemo.free.fr. [Consulta: 18 gener 2014].
  11. Galindo, Josep Maria. «4 y 5 de Julio de 1970 – 24H Motociclistas de Montjuich» (en castellà). eduardcarol.blogspot.com, 27-02-2011. [Consulta: 18 gener 2014].
  12. Alonso, Alejandro. «Exposición sobre las 24 Horas de Montjuic en el Museo de la Moto de Barcelona» (en castellà). clubmoto1.com, 19-07-2012. [Consulta: 18 gener 2014].
  13. «Los vencedores de las "24 Horas"» (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 12-07-1972. [Consulta: 19 desembre 2010].
  14. «Montjuïc: Festival de Grau-Reyes-Garriga» (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 16-07-1984. [Consulta: 19 desembre 2010].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: 24 Hores de Montjuïc Modifica l'enllaç a Wikidata