A.I. Artificial Intelligence
A.I. Artificial Intelligence és una pel·lícula estatunidenca escrita i dirigida l'any 2001 per Steven Spielberg. Fou l'últim projecte en el qual treballà el cineasta Stanley Kubrick, en aquest cas com a productor.
Argument[modifica]
Un nou model de robot amb forma de nen, es crea buscant una nova veta de mercat, el de substituir els fills, ja que en el futur fictici que planteja la pel·lícula, per problemes com la superpoblació es restringeix el nombre de fills. I el robot protagonista de la pel·lícula que és el primer prototip d'aquesta nova línia de robots, intenta convertir-se en un ésser humà.
Repartiment[modifica]
- Haley Joel Osment: David
- Jude Law: Gigolo Joe
- Frances O'Connor: la mare, Monica
- Sam Robards: el pare, Henrie
- Jake Thomas: Martin, el fill
- William Hurt: Prof. Hobby
- Clara Bellar: Donacha Nanny
L'últim Kubrick[modifica]
Spielberg, amb aquesta pel·lícula, va voler retre un últim homenatge, pòstum, a un dels seus mestres: Stanley Kubrick. Els dos homes posseïen la mateixa passió per la ciència-ficció. Aquesta voluntat es nota al llarg de la pel·lícula, en la qual no es troba sempre l'estil del director de Parc Juràssic. És doncs un Spielberg a part, però certament un dels més encertats i més notables.
Es pot creure igualment que el petit David és el descendent del molt cèlebre Hal 9000 de 2001: una odissea de l'espai, i porta el mateix nom que l'astronauta David Bowman de la mateixa pel·lícula. Coincidència o picada d'ull?
Si la crítica i el públic van estar molt dividits,[1] uns retraient-li que era un film massa llarg, altres lloant d'haver-los ofert una veritable «últim Kubrick», A. I. és una pel·lícula que hauria de marcar els anys 2000.
Va ser com totes les altres pel·lícules del director desaparegut: innovador, que prenia partit, pertorbador... Ja que aquesta obra empeny la nostra reflexió més lluny que les dues hores i mitja de pel·lícula. Fa adonar-nos del fet de tenir una ànima i un passat, ens posa en guarda contra la temptació de Prometeu de la robòtica (tot ensenyant que és una etapa indispensable del desenvolupament humà), i més especialment contra la intel·ligència artificial.
La intel·ligència artificial, la consciència i els sentiments[modifica]
La definició d'aquest concepte, tractat al llarg de la filmació, encara podem considerar-lo massa difós. Tenint en compte el punt de vista científic, podem considerar-lo com la ciència encarregada d'imitar el cervell, i que té unes funcions o bé ja existents en l'ésser humà o incorporades darrerament.
En relació a la consciència i a les emocions, i encara que de moment els investigadors només focalitzen en l'àmbit racional, hi ha experts que consideren que és possible incorporar components emotius, com per exemple els marcadors d'estat, a fi d'augmentar l'eficàcia dels sistemes intel·ligents en determinats contexts.
A diferència dels humans, existeixen termes que la Intel·ligència Artificial no podria arribar a entendre, com l'amor, el matrimoni, el lliure albir, les creences...
Particularment, en el cas dels robots mòbils, cal que aquests comptin amb alguna cosa similar a les emocions amb l'objecte de saber en cada instant, o com a mínim tenir present què fer a continuació.
No obstant això, aquest senyal podria interrompre els processos d'alt nivell i obligar el robot a aconseguir el preuat element. Fins i tot es podria introduir el «dolor» o el «patiment físic» a fi d'evitar les malapteses de funcionament com, per exemple, introduir la mà dins d'una cadena d'engranatges o saltar des d'una certa alçada, la qual cosa li provocaria danys irreparables.
Això significa que els sistemes intel·ligents han de ser dotats amb mecanismes de retroalimentació els quals permetin tenir coneixement d'estats interns, igual que esdevé amb els humans. Això és fonamental tant per prendre decisions com per conservar la seva pròpia integritat i seguretat.
Als sistemes intel·ligents el fet de no tenir en compte elements emocionals els permet no oblidar la meta que han d'assolir. En el cas dels humans, però, l'oblit de la meta o el abandonar les metes per pertorbacions emocionals és un problema que en alguns casos arriba a ser incapacitant. Els sistemes intel·ligents, en combinar una memòria durable, una assignació de metes o motivació, al costat de la presa de decisions i assignació de prioritats amb base a estats actuals i estats meta, aconsegueixen un comportament en extrem eficient, especialment davant problemes complexos i perillosos.
En síntesi, el racional i l'emocional estan de tal manera relacionats entre si que es podria dir que no només no són aspectes contradictoris sinó que són, fins a cert punt, complementaris.
Pinotxo de silicona[modifica]
El paper principal jove robot en un principi havia de ser interpretat per un verdader robot. De cara a les dificultats inherents a aquest projecte de casting i al cost suplementari que hauria suposat, la producció va decidir confiar el paper al jove Haley Joel Osment. Alguns espectadors creuen que la diferenciació que oposa robots i humans ha estat així atenuada, fins i tot esborrada, pel recurs d'un ésser humà pel paper d'un personatge considerat com quasihumà, el propòsit de la pel·lícula agafa un abast suplementari, que, des de llavors, ja no es limita a una hipotètica caça al robot de ciència-ficció, sinó que aborda implícitament el tema més universal d'una caça de l'altre home, a aquest home diferent, aquí com a prototip pel seu creador. La pel·lícula parla de l'esclavitud dels robots.
En relació amb el personatge de David, el primer androide que confon en profunditat la delimitació entre el que fa l'humà i el que és la cosa,[2] es tractaria d'una forma de racisme establert de manera única sobre criteris essencialment invisibles i intangibles, en la imatge de les ideologies genocides de l'Hutu Power o del nazisme.[3] En contrapunt, el guió evoca la investigació desesperada del jove heroi a escapar al seu paper imposat de Gòlem, o de Pinotxo, per complir el seu destí.
La pel·lícula és així considerada com el Pinotxo dels temps moderns, una adaptació moderna de la novel·la de Carlo Collodi.
El guió reprèn així la idea del conte. En aquesta versió, Gepetto és Hobby el professor visionari i director de la societat Cybertronics, creador del robot.
El conte italià és present a la pel·lícula fins a la seva evocació: la lectura del conte Les aventures de Pinotxo per Monica inspira a David les ganes de ser "un verdader noi" (idea central del conte i de la pel·lícula). Després d'haver passat per la fira a la carn (modernització del circ de Stromboli), marxa a la recerca de la fada blava. Aquesta no existeix més que al conte i la troba sota la forma d'una estàtua en un parc d'atracció inspirat del conte de Pinotxo.
El conte es queda en la fibra de la pel·lícula com a fil conductor d'aquesta tragèdia en 3 actes.
Al voltant de la pel·lícula[modifica]
- Al començament dels anys 2000, Steven Spielberg desitjava realitzar el primer episodi de l'adaptació cinematogràfica de Harry Potter. Ara bé, volia absolutament que el cèlebre bruixot fos interpretat per Haley Joel Osment. Però J. K. Rowling, la que ha creat la famosa aventura literària, ordenava que l'actor que interpretés el jove heroi fos anglès. Haley Joel Osment és americà, i no podia doncs interpretar Harry, i Spielberg que es negava a rodar un opus de la futura saga sense el jove actor, es va desviar del projecte, i es va interessar en el de Stanley Kubrick.
- En un moment de la pel·lícula, es poden veure les Torres Bessones, mentre que la pel·lícula passa en el futur, i és degut al fet que va ser rodada abans de la catàstrofe.
- Es basa en el relat de ciència-ficció Les superjuguines duren tot l'estiu de Brian Aldiss.
- A la pel·lícula apareixen les Torres Bessones, malgrat haver deixat d'existir pels atemptats de l'11 de setembre de 2001, però al contrari del que va ocórrer amb la pel·lícula de Spiderman, en aquesta es va decidir mantenir-les en el film que es projectaria finalment en els cinemes.
