Agregacions municipals de Barcelona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Plànol de Barcelona i els seus voltants (1855), d'Ildefons Cerdà.

Les agregacions municipals de Barcelona van ser un conjunt d'annexions de poblacions limítrofes amb la ciutat de Barcelona, efectuades entre els segles xix i xx. Durant aquest procés, la Ciutat Comtal va efectuar diverses agregacions totals o parcials de municipis i territoris situats al pla de Barcelona, entre les quals destaquen les de vuit poblacions del seu entorn: el 1897, Santa Maria de Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals; el 1904, Horta; i, el 1921, Sarrià.

Història[modifica | modifica el codi]

Plànol de Barcelona el 1706, de Nicolaes Visscher.

Barcelona es troba a la costa mediterrània, situada en una plana d'uns 11 km de llarg i 6 d'ample, limitada en els seus costats pel mar i per la serra de Collserola, així com pels deltes dels rius Besòs i Llobregat.[1]

La ciutat va ser fundada per colonitzadors romans el segle i aC amb el nom de Bàrcino, assentada sobre el mont Tàber, un petit turó situat a l'emplaçament de l'actual plaça de Sant Jaume.[2]

Durant l'Edat Mitjana, el recinte de la ciutat va anar creixent des del primitiu centre urbà —el que avui dia és el Barri Gòtic—, i van sorgir al seu voltant diversos nuclis de població (vila nova), com els barris del Mar, Sant Cugat, Sant Pere, el Pi, Santa Anna, Arcs i Mercadal.[3] Ja al segle xiv va sorgir el barri del Raval. Tot aquest perímetre estava emmurallat, fet que va impossibilitar l'expansió de la ciutat extramurs. La ciutat medieval, corresponent a l'actual districte de Ciutat Vella, va romandre pràcticament inalterada fins al segle xix, amb l'única excepció de la construcció el 1753 del barri de la Barceloneta, situat en una petita península de terrens guanyats al mar.[4]

Cal remarcar que tot i que el nucli urbà de Barcelona estava cenyit a l'espai intramurs, el seu àmbit territorial era més extens, especialment des de la creació del Consell de Cent (1265), una administració municipal que tenia jurisdicció des de Montcada fins a Molins de Rei, i des de Castelldefels fins a Montgat.[5] Fora dels murs de la ciutat el pla de Barcelona estava dedicat a l'agricultura, especialment dedicada a proveir a la població urbana; era el conegut com hort i vinyet de Barcelona, que produïa fruita, verdura i vi, en una àrea compresa entre les rieres d'Horta i Sants, i entre la serra de Collserola, el Puig Aguilar i el Coll de Codines fins al mar.[6]

Va ser també en l'Edat Mitjana —a partir del segle x— quan van sorgir diversos nuclis de població a l'extraradi de la ciutat, que donarien origen als posteriors municipis agregats. La majoria van sorgir al voltant d'esglésies o ermites, com Sant Andreu de Palomar, Sant Joan d'Horta, Santa Maria de Sants, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles i Sant Martí de Provençals.[7] Gràcia va sorgir ja al segle xvii, a partir del convent i església de la Mare de Déu de Gràcia i Sant Josep, fundat pels carmelites descalços al centre del pla de Barcelona, a l'actual plaça de Lesseps.[8] L'últim dels municipis a sorgir va ser Les Corts, segregat de Sarrià el 1836.[9]

Al segle xviii, després de la derrota catalana en la Guerra de Successió Espanyola, el decret de Nova Planta promulgat per Felip V va eliminar el Consell de Cent i l'àmbit territorial de la ciutat. La nova divisió territorial es va fer sobre la base de les jurisdiccions parroquials, amb el qual les diverses entitats del pla van passar a ser municipis independents, fet que es va consumar amb la nova organització administrativa local basada en ajuntaments aprovada amb la Constitució de Cadis de 1812.[10] Després del canvi jurisdiccional, Barcelona va quedar reduïda al seu nucli antic, a més de Montjuïc, el Poble-sec i la majoria del territori del posterior Eixample, que en aquella època era camp ras. Un cas a part va ser el de Gràcia, que va seguir vinculada a la Ciutat Comtal fins que va poder segregar-se, primer en un període comprès entre 1820 i 1824, i definitivament des de 1850.[10]

D'altra banda, durant els segles xviii i xix la població barcelonina va anar creixent constantment (de 34 000 habitants a començaments del segle xviii a 160 000 a mitjans del xix), fet que va comportar un augment de la densitat poblacional alarmant (850 habitants per hectàrea), posant en risc la salubritat de la ciutadania. No obstant això, a causa de la seva condició de plaça forta militar, el govern central s'oposava a l'enderrocament de les muralles. Va començar llavors un fort clam popular, liderat per Pere Felip Monlau, qui el 1841 va publicar la memòria Abajo las murallas, en la qual defensava la seva destrucció per evitar malalties i epidèmies. Per fi, el 1854 es va donar el permís per al seu enderroc, amb el qual es va donar la via de sortida per a l'expansió territorial de la ciutat, que es va plasmar en el projecte d'Eixample elaborat per Ildefons Cerdà, que va suposar la major ampliació territorial de Barcelona fins a l'agregació de municipis.[11]

Annexió dels municipis adjacents[modifica | modifica el codi]

Plànol de Barcelona i els seus voltants el 1890, J.M. Serra. Es poden apreciar al voltant del nucli antic els municipis que van ser agregats entre finals del segle xix i començaments del xx.

Durant el segle xix es van produir les primeres agregacions de parts dels municipis adjacents: el 1836 el barri d'Hostafrancs, pertanyent a Sants; el 1848, uns terrenys de Sant Martí de Provençals on es trobava el cementiri del Poblenou.[10] El 1872 es van incorporar alguns terrenys de Gràcia, ja que l'organització de l'Eixample va aconsellar variar la demarcació territorial per evitar sinuositats, establint-se una nova frontera al carrer de Provença.[12] El 1889 Barcelona es va annexionar uns terrenys més de Gràcia, a la ubicació prevista per a la construcció de l'Hospital Clínic i Provincial.[12] Finalment, el 1893 es va annexionar la zona de Fort Pius, pertanyent a Sant Martí de Provençals, amb vista a construir el col·lector de Bogatell.[12] D'altra banda, el 1890 Sarrià es va annexionar Vallvidrera, amb el qual aquesta va acabar més tard pertanyent a Barcelona amb l'agregació del terme sarrienc.[12]

Aquestes agregacions parcials van estar motivades per raons estructurals, però a partir de l'enderrocament de les muralles i l'inici de l'Eixample l'Ajuntament de Barcelona va començar a valorar l'agregació total dels municipis del seu entorn, amb la finalitat de controlar en millor mesura la planificació urbanística de l'expansió territorial que estava iniciant. Un altre factor clau va ser el procés desindustrialitzador sofert per la ciutat durant la primera meitat del segle xix, en què la major part de les fàbriques es van traslladar a Sants, Sant Andreu o Sant Martí. Això va comportar la pèrdua d'una bona quantitat d'impostos que pagaven aquestes fàbriques, que el consistori barceloní volia recuperar.[10] El primer intent es va fer el 1883, per iniciativa d'alguns propietaris i industrials de Sants, que van aprovar l'annexió a Barcelona en una sessió de l'ajuntament santsenc el 9 d'abril d'aquell any; malgrat tot, l'oposició veïnal els va obligar a fer marxa enrere, i el 12 de juliol es va anul·lar l'annexió.[10]

Des de llavors, l'Ajuntament de Barcelona va prendre la iniciativa per agregar els municipis fins i tot contra la seva voluntat, fet que va provocar una forta resistència en aquests, que es va aglutinar en una Junta Antiagregacionista de las Poblaciones del Llano.[13] Ja el 1881 la pressió d'Horta, Sant Andreu i Sant Martí en contra de la construcció d'un nou cementiri en els seus terrenys va provocar que aquest finalment s'instal·lés a Montjuïc.[12] Des de llavors, van abundar les protestes i manifestacions contra les agregacions, la més multitudinària de les quals es va produir el 7 d'abril de 1889, en què unes 40 000 persones es van manifestar enfront del Govern Civil.[12]

Malgrat tot, el procés va ser imparable, i per un reial decret de 20 d'abril de 1897 Barcelona es va annexionar sis de les poblacions limítrofes: Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. 14 regidors d'aquests municipis van passar a l'ajuntament barceloní, que ja tenia 35. Sant Andreu va interposar un recurs contenciós administratiu, que no va prosperar, ja que va ser desestimat tres anys després.[12]

Per un altre reial decret de 9 de juliol de 1903 va ser annexionat Horta, annexió que es va fer efectiva l'1 de gener de 1904.[12] Posteriorment, el 4 de novembre de 1921 es va acordar l'annexió de Sarrià.[12] Les últimes annexions van ser parcials: el 1920, la Marina d'Hospitalet, on es va fer la Zona Franca; el 1922 l'enclavament de Santa Creu d'Olorda, un petit terreny de Collserola segregat de Molins de Rei; el 1933 s'esqueixà de l'Hospitalet de Llobregat el barri de Collblanc; i, el 1945, els barris de Baró de Viver i El Bon Pastor, segregats de Santa Coloma de Gramenet.[12]

Amb aquestes agregacions la ciutat va passar de 15,5 km² a 77,8 km², i d'una població de 383 908 habitants a 559 589.[14]

Pla d'enllaços[modifica | modifica el codi]

Article principal: Pla Jaussely

L'annexió dels nous municipis va plantejar la necessitat d'un pla d'enllaços de la ciutat, que va sortir a concurs públic el 1903 (Concurs Internacional sobre avantprojectes d'enllaços de la Zona d'Eixample de Barcelona i els pobles agregats entre si i amb la resta del terme municipal de Sarrià i Horta), en el qual va resultar guanyador l'urbanista francès Léon Jaussely. Es buscava la integració dels nous municipis agregats amb Barcelona i entre aquests, amb un predomini dels aspectes organitzatius per sobre els expansius.[15] El Pla Jaussely es basava en un esquema estructural, amb un tracte diferenciat dels diversos teixits urbans, fet que recorda els traçats tipus Beaux-Arts de moda en els ambients internacionals de l'època.[16] La seva proposta es basava principalment en tres criteris: un esquema viari d'eixos principals (cinc radials i dos anells de circumval·lació), la zonificació d'activitats i la sistematització dels espais verds.[17] El projecte preveia grans infraestructures viàries (bulevards, grans places, passejos de ronda, diagonals, passejos marítims), parcs i jardins, enllaços ferroviaris —amb les línies interiors soterrades—, edificis públics i col·lectius en els punts centrals de les traces viàries, equipaments i àrees de serveis. El projecte es va realitzar tan sols parcialment, i el 1917 es va reformular amb l'anomenat Pla Romeu-Porcel; malgrat tot, l'innovador de les seves idees va deixar una profunda empremta i va inspirar l'urbanisme barceloní durant gran part del segle.[18]

Els actuals districtes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Districtes de Barcelona

L'actual divisió administrativa de la ciutat, efectuada el 1984, es basa en bona mesura en els antics municipis. La divisió es va establir en deu districtes, establerts buscant el màxim respecte a la seva identitat històrica i morfològica, però procurant també una delimitació pràctica i funcional, que garantís als veïns una àmplia cobertura assistencial. En general, es va procurar respectar les antigues demarcacions procedents de la ciutat antiga, el seu eixample i els municipis agregats, encara que algunes zones van variar respecte a la seva pertinença històrica: Pedralbes, anteriorment pertanyent a Sarrià, va passar a Les Corts; El Coll i Vallcarca i els Penitents, abans d'Horta, es van incorporar a Gràcia; el Guinardó i Can Baró, originaris de Sant Martí, van ser agregats a Horta; la Font d'en Fargas, de Sant Andreu, també va passar a Horta; La Sagrera i Navas van passar de Sant Martí a Sant Andreu; la Sagrada Família i part del Fort Pienc van passar de Sant Martí a l'Eixample; i el nou districte de Nou Barris va ser segregat de Sant Andreu.[19]

Futures agregacions[modifica | modifica el codi]

A l'actualitat no existeix cap proposta oficial perquè Barcelona annexioni més municipis limítrofs. Tot i això, alguns urbanistes com Oriol Bohigas han defensat l'agregació a Barcelona d'alguns dels municipis de la seva àrea metropolitana,[20] com ara l'Hospitalet de Llobregat.[21]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. DDAA, 1996, p. 118-119.
  2. DDAA, 1998, p. 46-48.
  3. DDAA, 2006, p. 58.
  4. DDAA, 2006, p. 145.
  5. Busquets, 2004, p. 40-42.
  6. DDAA, 2006, p. 61.
  7. Barral i Altet et al., Jornet, p. XI.
  8. DDAA, 2006, p. 10.
  9. DDAA, 2006, p. 97.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 DDAA 2006, p. 35.
  11. Roig, 1995, p. 107.
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 12,7 12,8 12,9 DDAA 2006, p. 36.
  13. DDAA, 2006, p. 35-36.
  14. Busquets, 2004, p. 191.
  15. DDAA 2006, p. 97.
  16. DDAA, 2006, p. 98.
  17. Busquets, 2004, p. 193-194.
  18. Montaner, 2005, p. 65.
  19. DDAA, 1999, p. 29-30.
  20. Bohigas, Oriol «Les dues cares de l'àrea metropolitana» (en ca). El Periódico, 01-08-2010.
  21. «L'Hospitalet rebutja la seva annexió a Barcelona» (en castellà). La Vanguardia.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]