Arkhé

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Segle Escola Filòsof Arkhé
VII aC Milet Tales de Milet Aigua
Anaximandre Àpeiron
Anaxímenes Aire
Colofó Xenòfanes Terra
VI aC Pitagòrica Pitàgores Nombres
Efes Heràclit Foc
Eleàtica Parmènides L'ésser
V aC Pluralista Empèdocles Les quatre "arrels"
Anaxàgores Homeomeries
Demòcrit Els àtoms

En la filosofia clàssica grega, arkhé (del grec ἀρχή : origen, font) era el principi fonamental, que era l'origen i causa de totes les coses. La determinació de l'arkhé va ser un dels objectius centrals dels filòsofs presocràtics.

L'estudi de l'arkhé girava al voltant de dues preguntes: és possible que tots els éssers naturals tinguin un origen (arkhé) comú? i, en cas afirmatiu, quin és aquest component original i font de totes les coses?

Primeres respostes[modifica]

El primer a desenvolupar la idea de l'arkhé va ser Tales de Milet (635 - v. 545 aC), el fundador de l'escola de Milet. Tales va proposar l'aigua com el principi universal, basant-se en l'observació per la qual comprovava que la humitat era omnipresent en la natura, i en la creença que la terra flotava sobre de l'aigua.

La determinació de l'arkhé va ser un dels temes d'estudi centrals de l'escola de Milet. Anaximandre (v. 611 - v. 546 aC), deixeble i successor de Tales, va refutar la tesi del seu mestre argumentant que l'aigua no podia ser l'origen primer si no podia donar lloc al seu oposat: el foc. Per la mateixa raó, va descartar la resta d'elements i va suposar l'existència de l'àpeiron (l'indeterminat), una substància indefinida de la qual totes les coses procedien i a la qual tot acabaria tornant.[1]

Al seu torn, Anaxímenes (v. 585 - v. 524 aC), deixeble d'Anaximandre, va designar l'aire com arkhé. Segons ell, tota la matèria procediria de l'aire mitjançant la rarificació o la condensació. D'aquesta manera, l'aire rarificat esdevindria foc, mentre que en condensar-se es tornaria aigua i posteriorment terra.[2]

D'acord amb els plantejaments de Pitàgores (582 - 496 aC), que atribuïa a les matemàtiques característiques místiques i afirmava que l'univers només es podia conèixer a través d'aquestes, l'escola pitagòrica no identificava l'origen primer amb un element físic, sinó que considerava que l'arkhé eren els nombres.[3]

El filòsof efesi Heràclit (544-484 aC) va tornar als elements naturals per proposar el foc com a arkhé, ja que la seva natura dinàmica el fa l'element amb qualitats més pròximes a les de la natura mateixa: es troba sempre en constant canvi i moviment.

Abandonant el monisme, que buscava determinar un únic arkhé, Empèdocles (492-432 aC) va passar al pluralisme, postulant que en realitat la natura estava composta de quatre realitats diferents: terra, aire, aigua i foc. Un altre pluralista, Anaxàgores (500-428 aC), sostenia que l'univers estava format per una quantitat d'elements infinits.

Tipologia de respostes[modifica]

Al llarg del temps, les diferents respostes, per part dels filòsofs, al tema de l'arkhé van donar lloc a quatre categories:

  • Hilozoisme: arkhé com a matèria animada.
  • Panteisme: arkhé com a força divina (tot és déu).
  • Monisme: arkhé com a llei única, base de tot allò que existeix.
  • Pluralisme: és a dir, hi ha una multiplicitat d'arkhés; resposta que intentaria conciliar l'ésser amb l'esdevenir.

Dins el primer tipus, estaria la teoria de l'hilemorfisme d'Aristòtil.[4] Alguns filòsofs del segon tipus van ser obligats a retractar-se de les seves explicacions panteistes a la qüestió de l'arkhé per xocar amb les creences cristianes, com ara Pere Abelard.[5] Exemples de monisme serien Tales o Parmènides. Com a representants del pluralisme, estarien Empèdocles o Anaxàgores.

Implicacions[modifica]

Buscar respostes al tema de l'arkhé va obrir nous interrogants i temes de debat a causa de les seves implicacions, que són:[6]

  • La possibilitat que allò que apareix com a diferent davant els nostres sentits, en el fons no ho sigui, ja que té un arkhé comú.
  • La possibilitat que els nostres sentits, en conseqüència amb el raonament anterior, no siguin una font fiable de coneixement.
  • Que sigui, per tant, necessària la distinció entre allò que és fenomènic (apercebut pels sentits) i allò que és numènic (apercebut per la intel·ligència).
  • La possibilitat que la nostra observació de coses o éssers individuals que es generen i es destrueixen, en el fons, tot formi part d'una sola substància eterna i indestructible, ja que acceptem la idea que existeix un únic arkhé comú a tot.

Referències[modifica]

  1. Clém, pàg. 27
  2. Olof, pàg. 110-115
  3. Olof, pàg. 147-155
  4. José, pàg. 14
  5. Frederick, pàg. 153
  6. José, pàg. 4,5

Bibliografia[modifica]

  • José Barrio: Historia de la Filosofia, ed. V. Vives, Barcelona, 1983, ISBN 84-316-1781-0.
  • Clémence Ramnoux: La filosofia griega, ed. siglo veintiuno, 1975, Madrid, ISBN 84-323-0014-4.
  • Olof Gigon: Los orígenes de la filosofía griega, 1985, Madrid, ISBN 84-249-2181-X.
  • Frederick Copleston: Historia de la filosofía, 1980, Barcelona, ed. Ariel, ISBN 84-344-3919 0.