Arkhé
| Segle | Escola | Filòsof | Arkhé |
|---|---|---|---|
| VII aC | Milet | Tales de Milet | Aigua |
| Anaximandre | Apeiron | ||
| Anaxímenes | Aire | ||
| Colofó | Xenòfanes | Terra | |
| VI aC | Pitagòrica | Pitàgores | Nombres |
| Efes | Heràclit | Foc | |
| Eleàtica | Parmènides | L'ésser | |
| V aC | Pluralista | Empèdocles | Les quatre "arrels" |
| Anaxàgores | Nous | ||
| Demòcrit | Els àtoms |
En la filosofia clàssica grega, arkhé (del grec ἀρχή : origen, font) era el principi fonamental, que era l'origen i causa de totes les coses. La determinació de l'arkhé va ser un dels objectius centrals dels filòsofs presocràtics.
L'estudi de l'arkhé girava al voltant de dues preguntes: És possible que tots els éssers naturals tinguin un origen(arkhé) comú? i, en cas afirmatiu, quin és aquest component original i font de totes les coses?
Taula de continguts
Primeres respostes[modifica | modifica el codi]
El primer en desenvolupar la idea de l'arkhé va ser Tales de Milet (635 - v. 545 aC), el fundador de l'Escola de Milet. Tales va proposar l'aigua com el principi universal, basant-se en l'observació per la qual comprovava que la humitat era omnipresent a la natura i en la creença que la terra flotava sobre de l'aigua.
La determinació de l'arkhé va ser un dels temes d'estudi centrals de l'Escola de Milet. Anaximandre (v. 611 - v. 546 aC), deixeble i successor de Tales, va refutar la tesi del seu mestre argumentant que l'aigua no podia ser l'origen primer si no podia donar lloc al seu oposat: el foc. Per la mateixa raó va descartar la resta d'elements i va suposar l'existència de l'apeiron (l'indeterminat), una substància indefinida de la que totes les coses procedien i a la que tot acabaria tornant.[1]
Al seu torn Anaxímenes (v. 585 - v. 524 aC), deixeble d'Anaximandre, va designar l'aire com arkhé. Segons ell tota la matèria procediria de l'aire a través de la rarificació o la condensació. D'aquesta manera, l'aire rarificat esdevindria foc, mentre que al condensar-se es tornaria aigua i posteriorment terra.[2]
D'acord amb els plantejaments de Pitàgores (582 - 496 aC) que atribuïa a les matemàtiques característiques místiques i afirmava que l'únivers només es podia conèixer a través d'elles, l'Escola Pitagòrica no identificava l'origen primer amb un element físic sinó que considerava que l'arkhé eren els números.[3]
El filòsof efesi Heràclit (544-484 aC) va tornar als elements naturals per proposar el foc com a arkhé, ja que la seva natura dinàmica el fan l'element amb qualitats més pròximes a les de la natura mateixa: es troba sempre en constant canvi i moviment.
Abandonant el monisme, que buscava determinar un únic arkhé, Empèdocles (492-432 aC) va passar al pluralisme postulant que en realitat la natura estava composta de quatre realitats diferents: terra, aire, aigua i foc. Un altre pluralista, Anaxàgores (500-428 aC), sostenia que l'univers estava format per una quantitat d'elements infinita.
Tipologia de respostes[modifica | modifica el codi]
Al llarg del temps, les diferents respostes per part dels filòsofs, al tema de l'arkhé van donar lloc a quatre categories:
- Hilozoisme arkhé com matèria animada.
- Panteisme arkhé com força divina (tot és déu).
- Monisme arkhé com llei única base de tot allò que existeix.
- Pluralisme és a dir, hi ha una multiplicitat d'arkhés; resposta que intentaria conciliar l'ésser amb el devenir.
Dins el primer tipus estaria la teoria de l'hilemorfisme d'Aristòtil.[4] Alguns filòsofs del segon tipus van ser obligats a retractar-se de les seves explicacions panteistes a la qüestió de l'arkhé per xocar amb les creences cristianes, com ara Pere Abelard.[5] Exemples de monisme serien Tales o Parmènides. Com a representants del pluralisme estarien Empèdocles o Anaxàgores.
Implicacions[modifica | modifica el codi]
Buscar respostes al tema de l'arkhé va obrir nous interrogants i temes de debat a causa de les seves implicacions que són:[6]
- La possibilitat que allò que apareix com diferent davant els nostres sentits, en el fons no ho sigui doncs té un arkhé comú.
- La possibilitat que els nostres sentits, en conseqüència amb el raonament anterior, no siguin una font fiable de coneixement.
- Que sigui, per tant, necessària la distinció entre allò que és fenomènic (apercebut pels sentits) i allò que és numènic (apercebut per la intel·ligència).
- La possibilitat que la nostra observació de coses o éssers individuals que es generen i es destrueixen, en el fons tot formi part d'una sola substància eterna i indestructible, donat que acceptem la idea que existeix un únic arkhé comú a tot.
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ Clém, pàg. 27
- ↑ Olof, pàg. 110-115
- ↑ Olof, pàg. 147-155
- ↑ José, pàg. 14
- ↑ Frederick, pàg. 153
- ↑ José, pàg. 4,5
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
- José Barrio: Historia de la Filosofia, ed. V. Vives, Barcelona, 1983, ISBN 84-316-1781-0
- Clémence Ramnoux: La filosofia griega, ed. siglo veintiuno, 1975, Madrid, ISBN 84-323-0014-4
- Olof Gigon: Los orígenes de la filosofía griega, 1985, Madrid, ISBN 84-249-2181-X
- Frederick Copleston: Historia de la filosofía, 1980, Barcelona, ed. Ariel, ISBN 84-344-3919 0
