Caront (satèl·lit)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Caront
Charon-Neutral-Bright-Release.jpg
Caront vist per la nau espacial New Horizons el 14 de juliol de 2015
Descobriment
Descobert per James W. Christy
Data de descobriment 22 de juny de 1978
Designacions
Nom alternatiu (134.340) Pluto I[1]
Adjectiu Carontià
Època 2.452.600,5
Semieix major 17.536±4 km al baricentre del sistema, 19.571±4 km al centre de Plutó
Excentricitat 0.00[3]
Període orbital 6,3872304±0,0000011 d
(6 d, 9 h, 17 m, 36.7 ± 0.1 s)
Velocitat orbital mitjana 0.21 km/s[note 1]
Inclinació 0,001 ° (a l'equador de Plutó)
119,591±0,014 ° (a l'òrbita de Plutó)
112,783±0,014 ° (a l'eclíptica)
Longitud del node ascendent 223,046±0,014 ° (a l'equinocci de primavera)
Satèl·lit de Plutó
Característiques físiques
Radi mitjà 603,5±1,5 km[4] (0.095 Terres)
Àrea de superfície 4,58×106
 km²
(0.009 Terres)
Volum 9,027×108
 km3
(0,0008 Terres)[5]
Massa 1,52±0,06×1021
 kg
[2]
(2,54×10−4
 Terres
)
(11,6% de Plutó)
Densitat mitjana 1,65±0,06 g/cm3[2]
Gravetat a la
superfície equatorial
0,278 m/s2
Velocitat d'escapament 0,580 km/s
0.36 mi/s
Període de rotació síncrona
Obliqüitat zero?
Albedo de 0.36 a 0.39
Temperatura -220°C (53 K)
Magnitud aparent 16.8[6]
Magnitud absoluta (H) 1[7]
Diàmetre angular 55 milli-arcsec[8]

Caront és el més gran dels satèl·lits de Plutó. Va ser descobert per l'astrònom estatunidenc James Christy el 1978, després d'advertir en algunes imatges de Plutó que el planeta semblava que tenia forma de pera.

Nom[modifica | modifica el codi]

El nom Caront va ser escollit per Christy i va ser acceptat oficialment per la Unió Astronòmica Internacional el 1985. En la mitologia grega, Caront era el barquer dels morts. Traslladava les ànimes dels que acabaven de morir a través de la llacuna Estígia per portar-los al regne d'Hades. Aquest personatge està relacionat amb el nom Plutó, ja que aquest era un dels noms amb què els grecs anomenaven el déu dels morts. Aquest nom era més utilitzat en la mitologia romana.

A partir del descobriment, l'any 2005, de dos nous petits satèl·lits de Plutó (Nix i Hydra), Caront rep també el nom de Plutó I.

Característiques[modifica | modifica el codi]

El diàmetre de Caront és de 1.207 km, aproximadament la meitat del de Plutó. Si comparem la relació entre aquests dos diàmetres amb els de la resta de planetes del sistema solar i els seus respectius satèl·lits, trobem que Caront és excepcionalment gran en relació amb Plutó. Aquesta relació fa que a vegades es consideri el sistema Plutó-Caront com un planeta doble.

Plutó i Caront donen voltes un al voltant de l'altre cada 6,387 dies. Els dos cossos estan gravitacionalment lligats, de manera que el seu període de rotació és igual al seu període orbital (6,387 dies) i, a més, cada un mostra sempre la mateixa cara a l'altre. Aquest fenomen s'anomena rotació síncrona i passa també entre la Terra i la Lluna. Però, a diferència del que passa en el sistema Terra-Lluna, en el sistema plutonià aquest lligam gravitacional s'estén també fins a Plutó, de manera que, observant des d'un dels hemisferis de Plutó, Caront és sempre visible en el cel però, des de l'hemisferi contrari, Caront no és mai visible!

Caront orbita a una distància mitjana de Plutó de 19.600 quilòmetres i està gairebé 20 vegades més a prop de Plutó que la Lluna de la Terra. El descobriment de Caront va permetre als astrònoms calcular de manera precisa la massa del sistema plutonià, i ocultacions mútues van desvelar les seves respectives mides. Tanmateix, no es van poder calcular les masses individuals de cada u, que només van poder ser estimades, fins al descobriment dels satèl·lits exteriors de Plutó a finals del 2005. Detalls en les òrbites d'aquestes llunes van revelar que Caront té aproximadament 1/8 de la massa de Plutó. Això indica una densitat de 1.660 kg/m3, cosa que suggereix una composició d'un 63% de roca i un 37% de gel. La seua superfície pareix estar coberta d'aigua gelada, sense presència de metà.

Plutó i Caront comparats amb la Terra i la Lluna

Donat que l'òrbita del sistema Plutó-Caront es troba més enllà de la de Neptú, a vegades es considera Plutó i Caront com els primers objectes transneptunians descoberts. Els objectes transneptunians estan dins de la categoria de planetes menors i, oficialment, ni Plutó ni Caront ho són. Però, per les peculiars característiques físiques i orbitals de Plutó, que el diferencien dels altres planetes del sistema solar, a vegades també se'ls considera com a tals. Dins del grup dels objectes transneptunians, Plutó i Caront són objectes del cinturó de Kuiper i més concretament, Plutins.

L'origen de Caront no es coneix amb certesa. L'any 2005, Robin Canup va publicar una teoria segons la qual Caront es podria haver format fa uns 4.500 milions d'anys quan un objecte del cinturó de Kuiper va col·lidir amb Plutó, autodestruint-se i escampant gran part del mantell de Plutó a l'espai. Caront s'hauria format a partir de les restes de l'impacte. Tanmateix, perquè aquesta teoria fos correcta, la composició de Caront hauria de tenir un percentatge més elevat de gel i Plutó un percentatge més elevat de roca. Per això, ara es pensa que Plutó i Caront podrien ser dos cossos que van xocar entre si, però no amb prou força com per autodestruir-se i després van començar a orbitar-se mútuament.

Caront no ha estat mai visitat per cap missió espacial. Totes les imatges que en tenim han estat obtingudes des de telescopis terrestres. Tanmateix, el 19 de gener de 2006 la NASA va llançar la missió espacial no tripulada New Horizons que té l'objectiu d'estudiar Plutó, Caront, els dos nous petits satèl·lits recentment descoberts i algun objecte del cinturó de Kuiper encara per determinar. S'espera que aquesta sonda arribi al sistema Plutó-Caront cap al 2015.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Viquinotícies conté notícies i pàgines d'actualitat relacionades: Plutó pot tenir fins a tres satèl·lits.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Calculat a partir d'altres paràmetres.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jennifer Blue. «Gazetteer of Planetary Nomenclature». IAU Working Group for Planetary System Nomenclature (WGPSN), 09-11-2009. [Consulta: 24 febrer 2010].
  2. 2,0 2,1 2,2 Buie, Marc W.; Grundy, William M.; Young, Eliot F.; Young, Leslie A.; Stern, S. Alan «Orbits and Photometry of Pluto's Satellites: Charon, S/2005 P1, and S/2005 P2». The Astronomical Journal, 132, 1, 2006, pàg. 290. arXiv: astro-ph/0512491. Bibcode: 2006AJ....132..290B. DOI: 10.1086/504422.. a, i, e per JPL (site updated 2008 Aug 25)
  3. M. Buie; Tholen, D.; Grundy, W.. «The Orbit of Charon is Circular». The Astronomical Journal, 144, 2012, pàg. 15. Bibcode: 2012AJ....144...15B. DOI: 10.1088/0004-6256/144/1/15.
  4. B. Sicardy; Bellucci, A.; Gendron, E.; Lacombe, F.; Lacour, S.. «Charon's size and an upper limit on its atmosphere from a stellar occultation». Nature, 439, 7072, 2006, pàg. 52–4. Bibcode: 2006Natur.439...52S. DOI: 10.1038/nature04351. PMID: 16397493.
  5. Volume of a sphere with radius 603.5 km = 902.704.853,6 km3 / 1.083.207.317.374 km3 = 8,4×10−4
    = 0,00084 Terres
  6. «Classic Satellites of the Solar System». Observatorio ARVAL. [Consulta: 19 octubre 2007].
  7. David Jewitt. «The 1000 km Scale KBOs». Institute for Astronomy (UH), Juny de 2008. [Consulta: 13 juny 2008].
  8. «Stellar occultation allows VLT to determine Charon's size and to put upper limit on its atmosphere». ESO 02/06 – Science Release, 04-01-2006. [Consulta: 19 octubre 2007].


Grans objectes transneptuniansmodifica
Cinturó de Kuiper: Plutó (Caront) | Orc | 2003 AZ84 | Ixion | 2005 RN43 | 2002 UX25 | Varuna | 2002 TX300 | 2003 EL61 | Quaoar | Makemake | 2003 MW12 | 2002 AW197
Disc dispers: 2002 TC302 |2004 XR190 | Eris | Sedna* | 2012 VP113*
 Vegeu també Tritó (satèl·lit de Neptú
*Classificació actual segons el MPC. Alguns els consideren objectes del núvol d'Oort.