Satèl·lits de Júpiter

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Muntatge de Júpiter i els seus quatre satèl·lits més grans: Ganimedes, Cal·listo, Ióo i Europa (les distàncies i mides no estan a escala).

Actualment es coneixen 79 satèl·lits de Júpiter.[1][2][3] Això converteix aquest planeta en el del sistema solar amb més llunes d'òrbites raonablement estables.[4] Els més massius dels satèl·lits són els satèl·lits galileans (Ganimedes, Cal·listo, Io i Europa), que foren descoberts de manera independent el 1610 per Galileo Galilei i Simon Marius i foren els primers objectes trobats que orbitaven un cos que no era ni la Terra ni el Sol. A finals del segle XIX, ja s'havien descobert dotzenes de llunes jovianes molt més petites, i foren anomenades amb noms d'amants o filles del déu romà Júpiter o del seu equivalent grec Zeus. Les llunes galileanes són, de lluny, els objectes més grans i massius que orbiten Júpiter: les 75 llunes conegudes restants juntament amb els anells són tot just el 0,003% del total de la massa orbitant.

L'òrbita i el moviment dels satèl·lits galileans al voltant de Júpiter, capturat per la JunoCam de la nau espacial Juno.

Dels satèl·lits de Júpiter, vuit són satèl·lits regulars amb òrbites prògrades i gairebé circulars que no estan gaire inclinades respecte el pla equatorial jovià. Quatre d'aquests vuit són els satèl·lits galileans, que són gairebé esfèrics a causa de la seva massa planetària, i serien considerats com a mínim planetes nans si estiguessin en òrbita directa al voltant del Sol. Els altres quatre (Metis, Adrastea, Amaltea i Tebe) són molt més petits i propers a Júpiter, i són font de la pols que constitueix els seus anells. La resta de llunes són satèl·lits irregulars, les òrbites prògrades i retrògrades dels quals estan molt més allunyades del planeta i tenen elevades inclinacions i excentricitats; aquestes llunes foren probablement capturades per Júpiter de l'òrbita solar. Vint-i-vuit dels satèl·lits irregulars encara no han estat anomenats oficialment.

Característiques[modifica]

Les característiques físiques i orbitals dels satèl·lits són molt variades. Els quatre galileans són tots de més de 3.100 km de diàmetre; el més gran d'ells, Ganimedes, és el novè objecte més gran del sistema solar després del Sol i de set dels planetes (és més gran que Mercuri). Totes les altres llunes jovianes fan menys de 250 km de diàmetre, i la majoria no excedeixen els 5 km. Les seves formes orbitals van des de les gairebé perfectament circulars fins les altament excèntriques i inclinades, i moltes de les llunes orbiten en direcció oposada a la rotació de Júpiter (moviment retrògrad). Els períodes orbitals van des de les 7 hores (menys del que tarda Júpiter a rotar sobre el seu eix) fins a unes 3.000 vegades més (gairebé tres anys terrestres).

Origen i evolució[modifica]

Masses relatives de les llunes jovianes. Les més petites que Europa no són visibles a aquesta escala, i combinades només ho serien magnificant la imatge 100 vegades.

Es creu que els satèl·lits regulars de Júpiter haurien format un disc circumplanetari, un disc de gas i restes sòlides anàleg a un disc protoplanetari.[5][6] Podrien ser les reminiscències d'un cert nombre de satèl·lits de massa similar als galileans formats a les primeres de la història de Júpiter.[5][7]

Les simulacions suggereixen que, mentre que el disc tenia una massa relativament gran en un moment donat, al llarg del temps una fracció substancial (diverses desenes parts d'un punt percentual) de la massa de Júpiter capturada de la nebulosa solar hi passava a través. Tanmateix, només cal un 2% de la massa del protodisc de Júpiter per explicar els satèl·lits existents.[5] Per tant, pot ser que hi haguessin diverses generacions de satèl·lits de massa galileana a la història primerenca del planeta. Cada generació de llunes podria haver espiralat cap a Júpiter, a causa de l'arrossegament del disc, amb la formació de noves llunes a partir de les noves restes capturades de la nebulosa solar.[5] Al moment que la present (possiblement cinquena) generació es formà, el disc s'havia aprimat tant que ja no interferia gaire amb les òrbites lunars.[7] Les llunes galileanes actuals encara resultaren afectades, caient i restant parcialment protegides per una ressonància orbital les unes amb les altres, la qual encara existeix per Io, Europa i Ganimedes. La major massa de Ganimedes significa que podrien haver migrat cap a l'interior a una taxa superior que Europa o Io.[5]

Les llunes irregulars exteriors es creu que tenen l'origen en asteroides capturades, mentre que el disc protolunar era encara prou massiu com per absorbir la majoria de la seva quantitat de moviment i, per tant, capturar-los en òrbita. Es creu que molts d'ells es podrien haver desintegrat durant la captura, o posteriorment en col·lisions amb altres cossos menors, produint les llunes que es veuen actualment.[8]

Descobriment dels satèl·lits[modifica]

Les llunes galileanes. D'esquerra a dreta, en ordre de distància de menor a major de Júpiter: Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo.

La suposada primera observació d'un satèl·lit de Júpiter és la de l'astrònom xinès Gan De al voltant de l'any 364 aC.[9] Tanmateix, les primeres observacions conegudes amb certesa de les llunes del planeta foren les de Galileo Galilei (Galileu) el 1609.[10] A data de gener de 1610, Galileu ja havia observat les quatre llunes galileanes amb el seu telescopi d'un augment òptic de 30×; publicà els seus resultats el març del mateix any.[11] Simon Marius descobrí de manera independent els satèl·lits un dia després que Galileu, encara que no publicà el seu llibre sobre el tema fins al 1614. Tot i això, els noms que Marius assignà es fan servir avui en dia: Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo.[12] No es descobriren més satèl·lits fins que E. E. Barnard observà Amaltea el 1892.[13]

Amb l'ajuda de la fotografia telescòpica, les descobertes se succeïren ràpidament durant el curs del segle XX. Himalia fou descobert el 1904,[14] Elara el 1905,[15] Pasífae el 1908,[16] Sinope el 1914,[17] Lisitea i Carme el 1938,[18] Ananké el 1951[19] i Leda el 1974.[20]

Júpiter i les llunes galileanes a través d'un telescopi Meade LX200 de 25 cm

En el moment que les naus Voyager arribaren a Júpiter, al voltant del 1979, ja s'havien descobert 13 satèl·lits, entre els quals no hi havia pas Temisto, que fou observat el 1975,[21] però restà perdut fins a l'any 2000 a causa de dades insuficients inicials respecte l'observació. La nau del programa Voyager descobrí tres llunes interiors més el 1979: Metis, Adrastea i Tebe.[22]

Cap satèl·lit més fou descobert durant les dues següents dècades (els anys 80 i 90), però entre l'octubre de 1999 i el febrer de 2003, els investigadors detectaren 34 llunes més utilitzant detectors terrestres sensibles.[23] Es tracta de satèl·lits petits, d'òrbita llarga, excèntrica, generalment retrògrada, i d'una mitjana de 3 km de diàmetre (la més llarga de 9 km). Es creu que tots aquests satèl·lits podrien ser asteroides o cometes capturats, possiblement fragmentats en diverses peces.[24][25]

A data de 2018 ja s'havien descobert 27 satèl·lits més.[25] La majoria foren descoberts per l'equip liderat per Scott S. Sheppard a la Carnegie Institution for Science,[26][27][28] Entre aquests hi ha S/2016 J 2, que té una òrbita prògrada però es creua en el camí de diversos satèl·lits d'òrbita retrògrada, cosa que permetra una possible col·lisió, probablement en una escala de temps de milers de milions d'anys.[29]

Possiblement existeixen satèl·lits menors que romanen sense descobrir, ja que són molt difícils de detectar pels astrònoms.[4]

Nombre de llunes conegudes para cadascun dels quatre planetes exteriors a data de juliol de 2018. Júpiter té actualment 79 satèl·lits coneguts.

Nomenclatura[modifica]

Les llunes galileanes i les seves òrbites al voltant de Júpiter

Les llunes galileanes (Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo) foren anomenades per Simon Marius poc després del seu descobriment el 1610.[30] Tanmateix, aquests noms no foren utilitzats fins al segle XX; la literatura astronòmica es referia simplement a Júpiter I, Júpiter II, etc. o bé a el primer satèl·lit de Júpiter, el segon satèl·lit de Júpiter, etc.[30] Els noms de Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo esdeveningueren populars al segle XX, mentre que la resta de llunes romangueren sense nom i normalment es numeraven amb numerals romans, del V (5) al XII (12).[31] Júpiter V fou descobert el 1892 i fou batejat com a Amaltea segons una convenció popular encara que no oficial, un nom utilitzat per primera vegada per l'astrònom francès Camille Flammarion.[23]

Els altres satèl·lits eren simplement etiquetats pel seu numeral romà (p. ex. Júpiter IX) en la major part de la literatura astronòmica fins a la dècada dels 70.[32] El 1975, el Grup de treball per la Nomenclatura del Sistema solar exterior de la Unió Astronòmica Internacional batejà els satèl·lits del V al XIII,[33] i establí un procés de nomenclatura formal pels satèl·lits futurs que encara havien de ser descoberts.[33] La pràctica consistia en anomenar els nous satèl·lits de Júpiter en honor a amants i preferits del déu Júpiter (Zeus) i, des del 2004, també en honor als seus descendents.[34] Tots els satèl·lits de Júpiter des del XXXIV (Eupòria) fins al LIII (Dia) tenen el nom de filles de Júpiter o Zeus.[34] Els noms que en anglès acaben en "a" o "o" s'utilitzen per satèl·lits irregulars prògrads (els segons, pels que tenen una inclinació elevada), i els noms que acaben en "e" per irregulars retrògrads (això aplica també gairebé sempre en català).[35] Els satèl·lits confirmats més recents –de Júpiter LI a LX, amb l'excepció de Júpiter LIII Dia– encara no han estat batejats.

Alguns asteroides comparteixen els mateixos noms amb satèl·lits de Júpiter: (9) Metis, (38) Leda, (52) Europa, (85) Io, (113) Amaltea i (239) Adrastea. Dos asteroides tenien noms idèntics (en anglès) que llunes jovianes fins que les diferències en el lletrejat foren establertes per la UAI: Ganimedes (en anglès Ganymede) i l'asterioide (1036) Ganymed, i Cal·listo (en anglès Callisto) i l'asteroide 204 Kallisto.

Grups[modifica]

Les òrbites dels satèl·lits irregulars de Júpiter, i com s'agrupen: per semieix major (l'eix horitzontal en Gm); per inclinació orbital (l'eix vertical); i per excentricitat orbital (les línies grogues). Les mides relatives s'indiquen pels cercles.

Satèl·lits regulars[modifica]

Aquests tenen òrbites prògrades i gairebé circulars de poca inclinació, i es divideixen en dos grups:

  • Satèl·lits interiors o grup d'Amaltea: Metis, Adrastea, Amaltea i Tebe. Orbiten molt a prop de Júpiter: el més interior completa l'òrbita en menys d'un dia jovià. Els dos darrers són, respectivament, el cinquè i setè satèl·lit més gran del sistema jovià. Les observacions suggereixen que almenys el membre més gran, Amaltea, no es formà en la seva òrbita actual, sinó més lluny del planeta, o bé que és un cos capturat del sistema solar.[36] Aquestes llunes, juntament amb un nombre de satèl·lits menors encara no descoberts, alimenten i mantenen el poc visible sistema d'anells de Júpiter. Metis i Adrastea ajuden a mantenir l'anell principal, mentre que Amaltea i Tebe mantenen cadascun els seus propis anells exteriors.[37][38]
  • Grup principal o satèl·lits galileans: Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo. Es tracta d'alguns dels objectes més grans del sistema solar en termes de massa, deixant de banda el Sol i els vuit planetes, i són més grans que qualsevol planeta nan conegut. Ganimedes excedeix fins i tot Mercuri en diàmetre. Són, respectivament, el quart, sisè, primer i tercer satèl·lit natural del sistema solar, i contenen aproximadament el 99,997% de la massa total en òrbita al voltant de Júpiter; Júpiter és, al seu torn, 5.000 cops més massiu que les llunes galileanes.[nota 1] Les llunes interiors tenen una ressonància orbital 1:2:4. Els models suggereixen que es formaren a partir d'una lenta acreció a la subnebulosa joviana de baixa densitat, un disc de massa i pols que existí al voltant del planeta després de la seva formació i que durà fins a 10 milions d'anys en el cas de Cal·listo.[39]

Satèl·lits irregulars[modifica]

Les llunes exteriors de Júpiter amb les seves òrbites altament inclinades
Article principal: Satèl·lit irregular

Els satèl·lits irregulars són objectes substancialment menors amb òrbites excèntriques i més distants del planeta. Formen famílies amb similituds compartides pel que fa a l'òrbita (semieix major, inclinació i excentricitat) i a la composició; es creu que es tracta –almenys parcialment– de famílies de col·lisió que es crearen quan els cossos progenitors més grans (tot i que petits) es fragmentaren per l'impacte d'asteroides capturats pel camp gravitatori de Júpiter. Normalment aquestes famílies duen el nom dels seus membres més grans. Es llisten a continuació:[40][41]

  • Temisto[41] és la lluna irregular més interior i no és part de cap família coneguda.[40]
  • Carpo és un altre satèl·lit prògrad que no forma part de cap família coneguda. Té la inclinació més alta de tots els satèl·lits prògrads.[40]
  • S/2016 J 2, l'existència del qual fou informada el 2018, és la lluna prògrada més exterior i no forma part de cap família coneguda.[40]
Satèl·lits retrògrads: inclinacions (°) vs. excentricitats, amb els grups de Carme (taronja) i Ananké (groc) identificats
  • El grup de Carme s'estén sobre 1,2 Gm en semieix major, 1.6° en inclinació (165,7 ± 0,8°) i excentricitats entre 0,23 i 0,27. És molt homogeni pel que fa al color (vermell pàl·lid) i es creu que originà d'un progenitor asteroide de tipus D, possiblement un asteroide troià.[24]
  • El grup d'Ananké té una dispersió relativament més ampla que els grups anteriors, més de 2,4 Gm en semieix major, 8,1° en inclinació (entre 145,7° i 154,8°) i excentricitats entre 0,02 i 0,28. La majoria dels membres apareixen grisos i es creu que s'haurien format a partir del trencament d'un asteroide capturat.[24]
  • El grup de Pasífae està bastant dispers, amb una extensió de més de 1,3 Gm en semieix major, inclinacions entre 144,5° i 158,3° i excentricitats entre 0,25 i 0,43.[24] Els colors varien significativament, del vermell al gris, cosa que podria ser resultat de múltiples col·lisions. Sinope, de vegades inclòs en aquest grup,[24] és vermell i –a causa de la diferència en la incliniació– podria haver estat captura independentment;[41] Pasífae i Sínope estan també atrapats en ressonàncies seculars amb Júpiter.[42]

Llista[modifica]

Es llisten els satèl·lits de Júpiter a sota ordenats per període orbital. Aquells prou massius perquè les seves superfícies hagin col·lapsat en un esferoide es ressalten en negreta; aquestes són les quatre llunes galileanes, que són comparables en mida a la Lluna. Les altres llunes són més petites: el satèl·lit galileà més petit és més de 7.000 vegades més massiu que la més massiva de les altres llunes. Els satèl·lits irregulars capturats tenen el fons en gris clar si són prògrades, i gris fosc si són retrògrades. Totes les òrbites es basen en l'òrbita estimada a la data juliana 2457000, o 3 de setembre de 2017. Com que s'han perdut[nota 2] diversos satèl·lits de Júpiter, aquests elements orbitals poden ser tan sols aproximacions; a data de 2018, cinc satèl·lits es consideren perduts: S/2003 J 2, S/2003 J 4, S/2003 J 10, S/2003 J 12 i S/2011 J 1.

Llegenda

Satèl·lits galileans

Satèl·lits irregulars prògrads

Satèl·lits retrògrads
Ordre
[nota 3]
Etiqueta
[nota 4]
Nom Imatge Magn.
abs.
Diàmetre
(km)[nota 5]
Massa
(×1016 kg)
Semieix major
(km)[43]
Període orbital
(d)[43][nota 6]
Inclinació
(°)[43]
Excentr.
[40]
Any de
descobr.
[23]
Descobridor[23] Grup
[nota 7]
1 XVI Metis
Metis.jpg
10,5 60 × 40 × 34 ≈ 3.6 128.852 +7h 10m 16s 2,226 0,0077 1979 Synnott
(Voyager 1)
Interiors
2 XV Adrastea
Adrastea.jpg
12,0 20 × 16 × 14 ≈ 0.2 181.911 +7h 15m 21s 2,217 0,0063 1979 Jewitt
(Voyager 2)
Interiors
3 V Amaltea
Amalthea Voyager-1.png
7,1 250 × 146 × 128
(167±4,0)
208 181.366 +12h 01m 46s 2,565 0,0075 1892 Barnard Interiors
4 XIV Tebe
Thebe.jpg
9,0 116 × 98 × 84 ≈ 43 222.452 +16h 16m 02s 2,909 0,0180 1979 Synnott
(Voyager 1)
Interiors
5 I Io
Io highest resolution true color.jpg
−1,7 3.660,0
× 3.637,4
× 3.630,6
8.931.900 421.700 +1,7691 0,050[44] 0,0041 1610 Galilei Galileans
6 II Europa
Europa-moon.jpg
−1,4 3.121,6 4.800.000 671.034 +3,5512 0,471[44] 0,0094 1610 Galilei Galileans
7 III Ganimedes
Ganymede g1 true-edit1.jpg
−2,1 5.262,4 14.819.000 1.070.412 +7,1546 0,204[44] 0,0011 1610 Galilei Galileans
8 IV Callisto
Callisto.jpg
−1,2 4.820,6 10.759.000 1.882.709 +16,689 0,205[44] 0,0074 1610 Galilei Galileans
9 XVIII Temisto S 2000 J 1.jpg 13,5 8 0,069 7.393.216 +129.87 45,762 0,2115 1975/2000 Kowal & Roemer/
Sheppard et al.
Temisto
10 XIII Leda 12,8 16 0,6 11.187.781 +240.82 27,562 0,1673 1974 Kowal Himalia
11 VI Himalia
Himalia from New Horizons.jpg
8,3 170 670 11.451.971 +250.23 30,486 0,1513 1904 Perrine Himalia
12 S/2018 J 1 15,9 2 0,0015 11.453.004 +250.40 30,606 0,0944 2018 Sheppard et al. Himalia
13 S/2017 J 4 16,2 2 0,0015 11.494.801 +251.77 28,155 0,1800 2017 Sheppard et al. Himalia
14 X Lisitea Lysithea2.jpg 11,3 36 6,3 11.740.560 +259.89 27,006 0,1322 1938 Nicholson Himalia
15 VII Elara
Elara2-LB1-mag17.jpg
9,9 86 87 11.778.034 +257.62 29,691 0,1948 1905 Perrine Himalia
16 LIII Dia 16,3 4 0,0090 12.570.424 +287.93 27,584 0,2058 2001 Sheppard et al. Himalia
17 XLVI Carpo 16,2 3 0,0045 17.144.873 +458.62 56,001 0,2735 2003 Sheppard et al. Carpo
18 (perdut) S/2003 J 12 17,0 1 0,00015 17.739.539
(28.717.431±1.136.944)[45]
−482.69
(-944.29)[45]
142,680
(152,5±1,3)[45]
0,4449
(0,115±0,011)[45]
2003 Sheppard et al. Ananké (no confirmat)
19 S/2016 J 2 16,9 1 18.928.095 +532.00 34,014 0,2219 2016 Sheppard et al. S/2016 J 2
20 XXXIV Eupòria 16,4 2 0,0015 19.088.434 −538.78 144,694 0,0960 2002 Sheppard et al. Ananké
21 LX S/2003 J 3 16,9 2 0,0015 19.621.780 −561.52 146,363 0,2507 2003 Sheppard et al. Ananké
22 (perdut) S/2011 J 1 16,7 1 20.155.290
(24.294.975±113.395)[46]
−582.22
(-773.69)
162,8
(164,324±0,030)[46]
0,2963
(0,1361±0,0011)[46]
2011 Sheppard et al. Carme
23 LV S/2003 J 18 16,5 2 0,0015 20.219.648 −587.38 146,376 0,1048 2003 Gladman et al. Ananké
24 LII S/2010 J 2 17,5 1 20.307.150 −588.36 150,4 0,307 2010 Veillet Ananké
25 XLII Telxínoe 16,4 2 0,0015 20.453.753 −597.61 151,292 0,2684 2003 Sheppard et al. Ananké
26 XXXIII Euante 16,5 3 0,0045 20.464.854 −598.09 143,409 0,2000 2002 Sheppard et al. Ananké
27 XLV Hèlice 16,1 4 0,0090 20.540.266 −601.40 154,586 0,1374 2003 Sheppard et al. Ananké
28 XXXV Ortòsia 16,7 2 0,0015 20.567.971 −602.62 142,366 0,2433 2002 Sheppard et al. Ananké
29 S/2017 J 7 16,6 2 0,0015 20.571.458 −602.77 143,438 0,2147 2017 Sheppard et al. Ananké
30 LIV S/2016 J 1 17,0 3 0,0015 20.595.483 −603.83 139,839 0,1377 2016 Sheppard et al. Ananké
31 S/2017 J 3 16,5 2 0,0015 20.639.315 −605.76 147,915 0,1477 2017 Sheppard et al. Ananké
32 XXIV Iocasta 15,5 5 0,019 20.722.566 −609.43 147,248 0,2874 2001 Sheppard et al. Ananké
33 S/2003 J 16 16,4 2 0,0015 20.743.779 −610.36 150,769 0,3184 2003 Gladman et al. Ananké
34 XXVII Praxídice 14,9 7 0,043 20.823.948 −613.90 144,205 0,1840 2001 Sheppard et al. Ananké
35 XXII Harpàlice 15,9 4 0,012 21.063.814 −624.54 147,223 0,2440 2001 Sheppard et al. Ananké
36 XL Mnemea 16,4 2 0,0015 21.129.786 −627.48 149,732 0,3169 2003 Gladman et al. Ananké
37 XXX Hermipe Ερμίππη.gif 15,6 4 0,0090 21.182.086 −629.81 151,242 0,2290 2002 Sheppard et al. Ananké
38 XXIX Tíone 15,9 4 0,0090 21.405.570 −639.80 147,276 0,2525 2002 Sheppard et al. Ananké
39 S/2017 J 9 16,1 2 0,0015 21.429.955 −640.90 152,661 0,2288 2017 Sheppard et al. Ananké
40 XII Ananké Ananké.jpg 12,0 28 3,0 21.454.952 −640.38 151,564 0,3445 1951 Nicholson Ananké
41 L Herse 16,6 2 0,0015 22.134.306 −672.75 162,490 0,2379 2003 Gladman et al. Carme
42 XXXI Etna 16,0 3 0,0045 22.285.161 −679.64 165,562 0,3927 2002 Sheppard et al. Carme
43 S/2017 J 6 16,4 2 0,0015 22.394.682 −684.66 155,185 0,5569 2017 Sheppard et al. Pasífae (membre fronterer)
44 XXXVII Cale 16,4 2 0,0015 22.409.207 −685.32 165,378 0,2011 2002 Sheppard et al. Carme
45 XX Taígete 15,6 5 0,016 22.438.648 −686.67 164,890 0,3678 2001 Sheppard et al. Carme
46 S/2003 J 19 16,8 2 0,0015 22.696.750 −698.55 166,657 0,2572 2003 Gladman et al. Carme
47 XXI Caldona 16,0 4 0,0075 22.713.444 −699.33 167,070 0,2916 2001 Sheppard et al. Carme
48 LVIII S/2003 J 15 16,7 2 0,0015 22.720.999 −699.68 141,812 0,0932 2003 Sheppard et al. Pasífae
49 (perdut) S/2003 J 10 16,8 2 0,0015 22.730.813
(22.462.575±670.198)[47]
−700.13
(-687.83)[47]
163,813
(162,38±0,90[47]
0,3438
(0,095±0,014)[47]
2003 Sheppard et al. Carme
50 S/2003 J 23 S2003j23ccircle.gif 16,8 2 0,0015 22.739.654 −700.54 148,849 0,3930 2004 Sheppard et al. Pasífae
51 XXV Erínome 16,1 3 0,0045 22.986.266 −711.96 163,737 0,2552 2001 Sheppard et al. Carme
52 XLI Aedea 15,6 4 0,0090 23.044.175 −714.66 160,482 0,4311 2003 Sheppard et al. Pasífae
53 XLIV Cal·lícore 16,3 2 0,0015 23.111.823 −717.81 164,605 0,2041 2003 Sheppard et al. Carme
54 S/2017 J 5 16,5 2 0,0015 23.169.389 −720.49 164,331 0,2842 2017 Sheppard et al. Carme
55 S/2017 J 8 17,0 1 0,0015 23.174.446 −720.73 164,782 0,3118 2017 Sheppard et al. Carme
56 XXIII Càlice 15,5 5 0,019 23.180.773 −721.02 165,505 0,2139 2001 Sheppard et al. Carme
57 XI Carme Carmé.jpg 11,0 46 13 23.197.992 −763.95 165,047 0,2342 1938 Nicholson Carme
58 XVII Calírroe
S1999j1.jpg
14,1 9 0,087 23.214.986 −727.11 139,849 0,2582 2000 Spahr, Scotti Pasífae
59 XXXII Eurídome 16,3 3 0,0045 23.230.858 −723.36 149,324 0,3769 2002 Sheppard et al. Pasífae
60 S/2017 J 2 16,9 2 0,0015 23.240.957 −723.83 166,398 0,2360 2017 Sheppard et al. Carme
61 XXXVIII Pasítea 16,8 2 0,0015 23.307.318 −726.93 165,759 0,3288 2002 Sheppard et al. Carme
62 LI S/2010 J 1 16,5 2 23.314.335 −722.83 163,2 0,320 2010 Jacobson et al. Carme
63 XLIX Cora 16,6 2 0,0015 23.345.093 −776.02 137,371 0,1951 2003 Sheppard et al. Pasífae
64 XLVIII Cilene 16,3 2 0,0015 23.396.269 −731.10 140,148 0,4115 2003 Sheppard et al. Pasífae
65 LVI S/2011 J 2 16,9 1 23.400.981 −731.32 148,77 0,3321 2011 Sheppard et al. Pasífae
66 XLVII Eucèlade 16,0 4 0,0090 23.483.694 −735.20 163,996 0,2828 2003 Sheppard et al. Carme
67 LIX S/2017 J 1 16,8 2 0,0015 23.483.978 −734.15 149.197 0,3969 2017 Sheppard et al. Pasífae
68 (perdut) S/2003 J 4 16,7 2 0,0015 23.570.790
(22.766.748±1.780.215)[48]
−739.29
(-701.85)[48]
147,175
(143,2±1,3)[48]
0,3003
(0,1111±0,0077)[48]
2003 Sheppard et al. Pasífae
69 VIII Pasífae Pasiphaé.jpg 10,4 60 30 23.609.042 −739.80 141,803 0,3743 1908 Melotte Pasífae
70 XXXIX Hegèmone 16,0 3 0,0045 23.702.511 −745.50 152,506 0,4077 2003 Sheppard et al. Pasífae
71 XLIII Ars Bigs2002j1barrow.png 16,3 3 0,0045 23.717.051 −746.19 164,587 0,1492 2002 Sheppard et al. Carme
72 XXVI Isònoe 16,0 4 0,0075 23.800.647 −750.13 165,127 0,1775 2001 Sheppard et al. Carme
73 S/2003 J 9 17,0 1 0,00015 23.857.808 −752.84 164,980 0,2761 2003 Sheppard et al. Carme
74 LVII S/2003 J 5 15,9 4 0,0090 23.973.926 −758.34 165,549 0,3070 2003 Sheppard et al. Carme
75 IX Sinope Sinopé.jpg 11,4 38 7,5 24.057.865 −739.33 153,778 0,2750 1914 Nicholson Pasífae
76 XXXVI Sponde 16,7 2 0,0015 24.252.627 −771.60 154,372 0,4431 2002 Sheppard et al. Pasífae
77 XXVIII Autònoe 15,6 4 0,0090 24.264.445 −772.17 151,058 0,3690 2002 Sheppard et al. Pasífae
78 XIX Megaclite 15,0 5 0,021 24.687.239 −792.44 150,398 0,3077 2001 Sheppard et al. Pasífae
79 (perdut) S/2003 J 2 16,6 2 0,0015 28.570.410
(27.734.694±10.756.087)[49]
-981.55
(-943.69)[49]
153,521
(151,3±2,5)[49]
0.4074
(0,1197±0,0024)[49]
2003 Sheppard et al. Pasífae (no confirmat)

Exploració[modifica]

Article principal: Exploració de Júpiter
Imatges de les llunes galileanes preses el 1973 i el 1974 per les sondes Pioneer 10 i 11

Les primeres sondes espacials que visitaren Júpiter foren la Pioneer 10 el 1973 i la Pioneer 11 un any després; prengueren imatge de baixa resolució de les quatre llunes galileanes. Les sondes Voyager 1 i Voyager 2 visitaren el planeta el 1979 i descobriren activitat volcànica a Io i la presència de gel aquàtic a la superfície d'Europa. La sonda Cassini, de viatge cap a Saturn, volà prop de Júpiter el 2000 i recopilà dades sobre les interaccions de les llunes galileanes amb l'atmosfera joviana. La sonda New Horizons volà també prop del planeta el 2007 i féu millores sobre els paràmetres orbitals dels satèl·lits jovians.

La sonda Galileo fou la primera en entrar el òrbita al voltant de Júpiter: hi arribà el 1995 i l'estudià fins al 2003. Durant aquest període, la Galileo recopilà una gran quantitat d'informació sobre el sistema jovià, féu aproximacions a totes les llunes galileanes i trobà evidències de fines atmosferes en tres d'elles, així com la possibilitat de l'existència d'aigua líquida sobta les superfícies d'Europa, Ganimedes i Cal·listo. També descobrí un camp magnètic al voltant de Ganimedes.

El 2016, la sonda Juno prengué imatges dels satèl·lits galileans des de sobre del seu pla orbital mentre s'acostava a la inserció a l'òrbita de Júpiter, creant una pel·lícula time-lapse del seu moviment.[50]

Notes[modifica]

  1. La massa de Júpiter és de 1,8986 × 1027 kg, i la massa de les llunes galileanes és de 3,93 × 1023 kg = 4,828
  2. És a dir, que els observadors n'han perdut el rastre perquè el seu arc d'observació és massa curt per predir la amb precisió la seva posició futura. Vegeu Asteroide perdut.
  3. L'ordre es refereix a la posició entre els altres satèl·lits respecte a la seva distància mitjana de Júpiter.
  4. L'etiqueta es refereix al numeral romà atribuït a cada lluna segons la seva denominació.
  5. Els diàmetres amb valors múltiples, tals com "60 × 40 × 34", reflecteixen que el cos no és un esferoide perfecte i que cadascuna de les seves dimensions ha estat mesurada prou bé.
  6. Els períodes amb valor negatiu són retrògrads.
  7. "?" es refereix a assignacions encara no considerades segures.

Referències[modifica]

  1. Sheppard, Scott S. «The Jupiter Satellite and Moon Page» (en anglès).
  2. Resnick, Brian. «The Jupiter Satellite and Moon Page» (en anglès).
  3. Science, Carnegie «A dozen new moons of Jupiter discovered, including one “oddball”» (en anglès). Carnegie Institution for Science, 16-07-2018.
  4. 4,0 4,1 «12 New Moons Found Orbiting Jupiter» (en anglès). , 17-07-2018.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Canup, Robert M.; Ward, William R. «Origin of Europa and the Galilean Satellites». A: Europa (en anglès). University of Arizona Press, 2009. 
  6. Alibert, Y.; Mousis, O.; Benz, W. «Modeling the Jovian subnebula I. Thermodynamic conditions and migration of proto-satellites» (en anglès). Astronomy & Astrophysics, 439, 3, 2005, pàg. 1205–13. arXiv: astro-ph/0505367. Bibcode: 2005A&A...439.1205A. DOI: 10.1051/0004-6361:20052841.
  7. 7,0 7,1 Chown, Marcus. «Cannibalistic Jupiter ate its early moons» (en anglès). New Scientist, 07-03-2009.
  8. Jewitt, David; Haghighipour, Nader «Irregular Satellites of the Planets: Products of Capture in the Early Solar System» (PDF) (en anglès). Annual Review of Astronomy and Astrophysics, 45, 1, 2007, pàg. 261–95. arXiv: astro-ph/0703059. Bibcode: 2007ARA&A..45..261J. DOI: 10.1146/annurev.astro.44.051905.092459.
  9. Xi, Zezong Z. «The Discovery of Jupiter's Satellite Made by Gan De 2000 years Before Galileo» (en anglès). Acta Astrophysica Sinica, 1, 2, febrer 1981, pàg. 87.
  10. Galilei, Galileo. Translated and prefaced by Albert Van Helden. Sidereus Nuncius (en anglès). Chicago & London: University of Chicago Press, 1989, p. 14–16. ISBN 0-226-27903-0. 
  11. Van Helden, Albert «The Telescope in the Seventeenth Century» (en anglès). Isis. The University of Chicago Press on behalf of The History of Science Society, 65, 1, març 1974, pàg. 38–58. DOI: 10.1086/351216.
  12. Pasachoff, Jay M. «Simon Marius's Mundus Iovialis: 400th Anniversary in Galileo's Shadow» (en anglès). Journal for the History of Astronomy, 46, 2, 2015, pàg. 218–234. Bibcode: 2015AAS...22521505P. DOI: 10.1177/0021828615585493.
  13. Barnard, E. E. «Discovery and Observation of a Fifth Satellite to Jupiter» (en anglès). Astronomical Journal, 12, 1892, pàg. 81–85. Bibcode: 1892AJ.....12...81B. DOI: 10.1086/101715.
  14. Barnard, E. E. «Discovery of a Sixth Satellite of Jupiter» (en anglès). Astronomical Journal, 24, 18, 09-01-1905, pàg. 154B;. Bibcode: 1905AJ.....24S.154.. DOI: 10.1086/103654.
  15. Perrine, C. D. «The Seventh Satellite of Jupiter» (en anglès). Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 17, 101, 1905, pàg. 62–63. Bibcode: 1905PASP...17...56.. DOI: 10.1086/121624. JSTOR: 40691209.
  16. Melotte, P. J. «Note on the Newly Discovered Eighth Satellite of Jupiter, Photographed at the Royal Observatory, Greenwich» (en anglès). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 68, 6, 1908, pàg. 456–457. Bibcode: 1908MNRAS..68..456.. DOI: 10.1093/mnras/68.6.456.
  17. Nicholson, S. B. «Discovery of the Ninth Satellite of Jupiter» (en anglès). Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 26, 1914, pàg. 197–198. Bibcode: 1914PASP...26..197N. DOI: 10.1086/122336. PMC: 1090718.
  18. Nicholson, S.B. «Two New Satellites of Jupiter» (en anglès). Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 50, 1938, pàg. 292–293. Bibcode: 1938PASP...50..292N. DOI: 10.1086/124963.
  19. Nicholson, S. B. «An unidentified object near Jupiter, probably a new satellite» (en anglès). Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 63, 375, 1951, pàg. 297–299. Bibcode: 1951PASP...63..297N. DOI: 10.1086/126402.
  20. Kowal, C. T.; Aksnes, K.; Marsden, B. G.; Roemer, E. «Thirteenth satellite of Jupiter» (en anglès). Astronomical Journal, 80, 1974, pàg. 460–464. Bibcode: 1975AJ.....80..460K. DOI: 10.1086/111766.
  21. Marsden, Brian G. «Probable New Satellite of Jupiter» (discovery telegram sent to the IAU) (en anglès). International Astronomical Union Circulars. Smithsonian Astrophysical Observatory [Cambridge, US], 2845, 03-10-1975.
  22. Synnott, S.P. «1979J2: The Discovery of a Previously Unknown Jovian Satellite» (en anglès). Science, 210, 4471, 1980, pàg. 786–788. Bibcode: 1980Sci...210..786S. DOI: 10.1126/science.210.4471.786. PMID: 17739548.
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 «Gazetteer of Planetary Nomenclature» (en anglès). Working Group for Planetary System Nomenclature (WGPSN). U.S. Geological Survey, 07-11-2008.
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 Sheppard, Scott S.; Jewitt, David C. «An abundant population of small irregular satellites around Jupiter» (en anglès). Nature, 423, 6937, 05-05-2003, pàg. 261–263. Bibcode: 2003Natur.423..261S. DOI: 10.1038/nature01584. PMID: 12748634.
  25. 25,0 25,1 Williams, Matt «How Many Moons Does Jupiter Have? - Universe Today» (en en). Universe Today, 14-09-2015.
  26. Bennett, Jay «Jupiter Officially Has Two More Moons» (en en). Popular Mechanics, 13-06-2017.
  27. Resnick, Brian «Astronomers discovered 10 new moons of Jupiter. Where have they been hiding?» (en anglès). Vox, 17-07-2018.
  28. Science, Carnegie «A dozen new moons of Jupiter discovered, including one “oddball”» (en en). Carnegie Institution for Science, 16-07-2018.
  29. Sample, Ian. «Astronomers discover 12 new moons orbiting Jupiter - one on collision course with the others» (en en), 17-07-2018.
  30. 30,0 30,1 Marazzini, C. «The names of the satellites of Jupiter: from Galileo to Simon Marius» (en italià). Lettere Italiane, 57, 3, 2005, pàg. 391–407.
  31. Nicholson, Seth Barnes «The Satellites of Jupiter» (en anglès). Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 51, 300, abril 1939, pàg. 85–94. Bibcode: 1939PASP...51...85N. DOI: 10.1086/125010.
  32. Payne-Gaposchkin, Cecilia; Haramundanis, Katherine. Introduction to Astronomy (en anglès). Englewood Cliffs, N.J.: Prentice-Hall, 1970. ISBN 0-13-478107-4. 
  33. 33,0 33,1 Marsden, Brian G. «Satellites of Jupiter» (en anglès). International Astronomical Union Circulars, 2846, 03-10-1975.
  34. 34,0 34,1 «Gazetteer of Planetary Nomenclature» (en anglès). Unió Astronòmica Internacional.
  35. «Irregular Satellites of the Giant Planets». A: The Solar System Beyond Neptune (en anglès), 2008, p. 414. ISBN 9780816527557. 
  36. Anderson, J.D.; Johnson, T.V.; Shubert, G. «Amalthea's Density Is Less Than That of Water» (en anglès). Science, 308, 5726, 2005, pàg. 1291–1293. Bibcode: 2005Sci...308.1291A. DOI: 10.1126/science.1110422. PMID: 15919987.
  37. Burns, J.A.; Simonelli, D. P.; Showalter, M.R.. «Jupiter's Ring-Moon System». A: Bagenal, F.. Jupiter: The Planet, Satellites and Magnetosphere (en anglès). Cambridge University Press, 2004. 
  38. Burns, J. A.; Showalter, M. R.; Hamilton, D. P. «The Formation of Jupiter's Faint Rings» (en anglès). Science, 284, 5417, 1999, pàg. 1146–1150. Bibcode: 1999Sci...284.1146B. DOI: 10.1126/science.284.5417.1146. PMID: 10325220.
  39. Canup, Robin M.; Ward, William R. «Formation of the Galilean Satellites: Conditions of Accretion» (PDF) (en anglès). The Astronomical Journal, 124, 6, 2002, pàg. 3404–3423. Bibcode: 2002AJ....124.3404C. DOI: 10.1086/344684.
  40. 40,0 40,1 40,2 40,3 40,4 Scott S. Sheppard. «Jupiter's Known Satellites» (en anglès). Departament of Terrestrial Magnetism at Carniege Institution for science.
  41. 41,0 41,1 41,2 41,3 Grav, T.; Holman, M.; Gladman, B.; Aksnes K. «Photometric survey of the irregular satellites» (en anglès). Icarus, 166, 1, 2003, pàg. 33–45. arXiv: astro-ph/0301016. Bibcode: 2003Icar..166...33G. DOI: 10.1016/j.icarus.2003.07.005.
  42. Nesvorný, David; Beaugé, Cristian; Dones, Luke «Collisional Origin of Families of Irregular Satellites» (PDF) (en anglès). The Astronomical Journal, 127, 3, 2004, pàg. 1768–1783. Bibcode: 2004AJ....127.1768N. DOI: 10.1086/382099.
  43. 43,0 43,1 43,2 «Natural Satellites Ephemeris Service» (en anglès). IAU: Minor Planet Center. «Nota: alguns eixos semimajors foren calculats utilitzant el valor µ mentre que les excentricitats es prengueres utilitzant la inclinació respecte el pla de Laplace local»
  44. 44,0 44,1 44,2 44,3 Siedelmann P.K.; Abalakin V.K.; Bursa, M.; Davies, M.E. i cols. (2000). The Planets and Satellites 2000. IAU/IAG Working Group on Cartographic Coordinates and Rotational Elements of the Planets and Satellites. Consulta: 31 agost 2008. 
  45. 45,0 45,1 45,2 45,3 «Pseudo-MPEC for S/2003 J 12». [Consulta: 18 juliol 2018].
  46. 46,0 46,1 46,2 «Pseudo-MPEC for S/2011 J 1». [Consulta: 18 juliol 2018].
  47. 47,0 47,1 47,2 47,3 «Pseudo-MPEC for S/2003 J 10». [Consulta: 18 juliol 2018].
  48. 48,0 48,1 48,2 48,3 «Pseudo-MPEC for S/2003 J 4». [Consulta: 18 juliol 2018].
  49. 49,0 49,1 49,2 49,3 «Pseudo-MPEC for S/2003 J 2». [Consulta: 18 juliol 2018].
  50. «Juno Approach Movie of Jupiter and the Galilean Moons» (en anglès). NASA, juliol 2016.

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Satèl·lits de Júpiter Modifica l'enllaç a Wikidata

Enllaços externs[modifica]