Exploració de Júpiter

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Júpiter.
Resum de missions al sistema solar exterior
Sistema

Nau espacial
Júpiter Saturn Urà Neptú Plutó
Pioneer 10 Sobrevol de 1973
Pioneer 11 Sobrevol de 1974 Sobrevol de 1979
Voyager 1 Sobrevol de 1979 Sobrevol de 1980
Voyager 2 Sobrevol de 1979 Sobrevol de 1981 Sobrevol de 1986 Sobrevol de 1989
Galileo 19952003 orbitador;
1995, 2003 atmosfèric
Ulysses 1992, 2004 assistència gravitatòria
Cassini–Huygens 2000 assistència gravitatòria 2004orbitador;
2005 mòdul de descens a Tità
New Horizons 2007 assistència gravitatòria Sobrevol de 2015
Juno 2016orbitador
Juno (sonda) Galileu (sonda) Jupiter Icy Moon Explorer New Horizons Ulysses (sonda) Cassini–Huygens Ulysses (sonda) Voyager 2 Voyager 1 Pioneer 11 Pioneer 10

L'exploració de Júpiter es va iniciar el 1973 amb una primera missió espacial, que ha estat succeïda per altres vuit (fins al 2017), incloent no solament al planeta sinó també als seus satèl·lits. Totes aquestes missions han sobrevolat la superfície del planeta i han estat realitzades utilitzant naus espacials no tripulades de la NASA, la majoria de les quals, ajudades per l'assistència gravitatòria, han pres observacions detallades sense sondes espacials ni entrar en òrbita. Aquestes missions inclouen dues del programa Pioneer (10, 11), dos del programa Voyager (1, 2), Ulysses, Cassini-Huygens i New Horizons. Galileu ha estat l'única que l'ha orbitat i l'única que ha ingressat en la seva atmosfera, convertint a Júpiter en el planeta exterior més visitat.

El juliol de 2016, la nau espacial Juno, que va ser llançada el 2011, va completar la seva maniobra d'inserció orbital amb èxit, i ara està en òrbita al voltant de Júpiter i està realitzant el seu programa científic, per determinar si té un nucli rocós.

L'Agència Espacial Europea va seleccionar la missió de classe L1 JUICE el 2012 com a part del programa Cosmic Vision[1][2] per explorar tres de les llunes gal·lianes de Júpiter, en particular Europa i Ganimedes, amb un possible mòdul de descens de Ganimedes proporcionat per Roscosmos,[3] i resoldre el debat científic de llarga durada sobre si existeix un oceà d'aigua líquida sota la superfície gelada d'Europa. JUICE va ser proposat que es posi en marxa el 2022. Alguns administradors de la NASA han especulat sobre la possibilitat de l'exploració tripulada de Júpiter, però aquest tipus de missions no es consideren factibles amb la tecnologia tradicional.[4] D'altra banda s'ha considerat realitzar viatges tripulats des de Mart utilitzant menors recursos que si s'efectués des de la Terra utilitzant part del sistema Interplanetary Transport System.[5]

Requisits tècnics[modifica]

Il·lustració d'un tall transversal de Júpiter, on només és sòlida la porció marró.

En general, els vols a altres planetes del nostre sistema solar estan acompanyats d'altes despeses d'energia. Perquè una nau espacial aconsegueixi arribar a l'òrbita de Júpiter des de l'òrbita de la Terra, es requereix aproximadament la mateixa quantitat d'energia que requeriria aixecar-la de la superfície terrestre i col·locar-la en una òrbita terrestre baixa. En astrodinàmica, a aquest canvi de velocitat se li denomina Δv; l'energia requerida per arribar a Júpiter des de l'òrbita terrestre és d'un Δv de 9,2 km/s,[6] comparables als 9,7 km/s de Δv necessaris per aconseguir una òrbita terrestre baixa.[7] No obstant això, l'assistència gravitatòria pot ser utilitzada en algunes ocasions per ajudar a les sondes espacials, requerint menys energia al moment del llançament, encara que augmentaria el temps de la missió.[6]

Un problema encara major radica que aparentment és impossible trepitjar la superfície del planeta; això es deu a la seva composició gaseosa, i al fet que per arribar-hi es requereix una suau transició des de la seva atmosfera i el seu fluid interior. A causa que únicament és sòlid el seu nucli, les sondes espacials es precipitarien fins allí a grans velocitats i acabarien per ser destruïdes per la pressió abans d'arribar al nucli, la qual cosa impossibilita qualsevol intent d'estar sobre la seva superfície.[8] A més, un altre problema és la quantitat de radiació a la qual és exposada una sonda que arriba al planeta, donades les dures càrregues de partícules del medi ambient al voltant de Júpiter. Per exemple, la sonda Galileu l'ha orbitat alguns anys i ha excedit notablement la quantitat de radiació per la qual va ser dissenyada, com a resultat d'això, ha sofert diversos problemes tècnics i errors atribuïts a l'efecte de la radiació.[9]

Sobrevols[modifica]

Map of Jupiter.jpg
Pol sud (Cassini; 2000)
PIA21641-Jupiter-SouthernStorms-JunoCam-20170525.jpg
Pol sud (Juno; 2017)[10]

Programa Pioneer (1973 i 1974)[modifica]

Imatge de Júpiter presa per la sonda Pioneer 10.
Article principal: Programa Pioneer

Pioneer 10 va ser la primera sonda espacial a explorar Júpiter, el desembre de 1973, seguida per la Pioneer 11 tretze mesos després. Pioneer 10 va prendre les primeres imatges de Júpiter des de prop (3 de desembre), així com els seus satèl·lits galileans; va observar la seva atmosfera i cinturons de radiació, va detectar el seu camp magnètic i va determinar que Júpiter és líquid principalment. La seva successora, la Pioneer 11, va realitzar el seu màxim acostament al planeta el 4 de desembre de 1974 (a uns 34.000 km dels cims dels seus núvols) i va obtenir imatges de la Gran Taca Vermella, va realitzar les primeres observacions de les seves regions polars i de Calisto, una de les seves llunes.[11]

Vegeu també: Pioneer 10 i Pioneer 11

Programa Voyager (1979)[modifica]

Article principal: Programa Voyager

Voyager 1 va començar a fotografiar Júpiter el gener de 1979, i va realitzar la seva màxima aproximació el 5 de març següent, a 349.000 km del centre del planeta. A causa de la seva major resolució i a la seva menor distància, la major part de les observacions de llunes, anells, camps magnètics, radiació i medi ambient es van realitzar en les 24 hores prèvies i 24 hores posteriors al màxim acostament. Va acabar de fotografiar el planeta a l'abril, sent succeïda per la Voyager 2, que va realitzar el seu màxim acostament el 9 de julioll a 570.000 km dels cims dels seus núvols.[12]

Animació de l'acostament de la Voyager 1 a Júpiter en 1979.

Les missions Voyager van millorar la comprensió dels satèl·lits galileans i van contribuir en el descobriment dels anells de Júpiter, van prendre les primeres imatges de la seva atmosfera i van revelar que la Gran Taca Vermella és un anticicló que es mou en contra de les agulles del rellotge, a més d'altres característiques, i altres tempestes més petites prop de la principal. Van descobrir també a Adrastea i Metis orbitant prop dels anells, sent les primeres llunes d'aquest planeta a ser descobertes per una nau espacial. Un tercer satèl·lit, Tebe, va ser descobert entre les òrbites de Amaltea i Io.[12]

Juntes, les dues Voyager van registrar una gran activitat volcànica en Io (un total de nou erupcions volcàniques, havent-hi evidència d'altres ocorregudes entre la trobada amb les dues sondes), sent un descobriment inesperat pel que fa a Júpiter i convertint-se en la primera observació de volcans actius en un altre astre. En Europa van descobrir centenars de línies, que un principi van ser considerades com a esquerdes atribuïdes a moviments tectònics, encara que gràcies a les fotografies de la Voyager 2 es va determinar el veritable origen d'aquestes esquerdes: internament, Europa és activa, per la qual cosa té només 30 km d'escorça.[12]

Ulysses (1992)[modifica]

Article principal: Ulysses (sonda)

El 8 de febrer de 1992, Ulysses es va apropar a Júpiter a 409.000 km (6,3 radis de Júpiter) del seu pol nord per adquirir una gran inclinació orbital, prenent una eclíptica de 80,2°, així, la gravetat de Júpiter va alterar la trajectòria de la sonda de tal manera que comptés amb un afeli d'aproximadament 5 ua (aproximadament la distància del Sol a Júpiter) i un periheli d'una mica més que 1 ua (la distància de la Terra al Sol) i passés pels pols del Sol i Júpiter, fent algunes observacions en tots dos; la sonda es va apropar al planeta una vegada més el febrer de 2004, encara que a una distància molt major, de 240.000.000 km, realitzant altres observacions a la distància. No obstant això, a causa de l'absència de càmeres a bord, no s'ha pres cap imatge.[13][14]

Cassini–Huygens (2000)[modifica]

Júpiter des del seu pol sud, fotografia presa el desembre del 2000 per Cassini–Huygens.
Article principal: Cassini-Huygens

El 2000, en el seu viatge cap a Saturn, Cassini-Huygens es va apropar al planeta, aportant algunes de les imatges de major qualitat preses a Júpiter fins llavors, realitzant la seva màxima aproximació el 30 de desembre d'aquell any i efectuant alguns mesuraments científics. Cassini-Huygens va prendre al voltant de 26.000 imatges durant el transcurs dels mesos que va durar el seu vol al costat de Júpiter, fent un dels mapes a color més detallats, en el qual els elements més petits són visibles i es troben aproximadament al voltant de 60 km.[15]

Una de les principals troballes de la missió espacial va ser anunciat el 6 de març de 2003, sobre la circulació atmosfèrica de Júpiter; els cinturons foscos s'alternen amb les zones il·luminades de l'atmosfera. Durant molt temps els científics creien que les zones, amb els seus núvols pàl·lids, eren les regions d'on sorgia l'aire cap a l'atmosfera exterior, de manera similar a com passa amb la Terra. No obstant això, amb l'anàlisi de les imatges de Cassini-Huygens s'evidencia que les cèl·lules de tempesta individuals sorgeixen en els brillants núvols blancs, massa petites com per ser vistes des de la Terra, a excepció de quan es troben immerses en els cinturons foscos.

« The belts must be the areas of net-rising atmospheric motion on Jupiter, [so] the net motion in the zones has to be sinking. Els cinturons poden ser les àrees de la creixent xarxa de moviment atmosfèric a Júpiter, [pel que] la xarxa de moviment de les zones ha d'enfonsar-se. »
Anthony del Genio, del Goddard Institute for Space Studies de la NASA.[16]

Altres observacions atmosfèriques van incloure un fosc remolí amb forma d'oval en l'alta boirina atmosfèrica, amb grandària similar al de la Gran Taca Vermella, a prop al pol nord, i imatges en infraroig van revelar dades de la circulació de les regions polars, amb bandes de vent que les envolten i bandes adjacents que es mouen en direccions oposades, notícia que va generar discussió sobre el comportament dels anells de Júpiter. La dispersió de la llum per partícules en els anells va demostrar que aquestes presenten formes irregulars (no esfèriques) i probablement siguin producte d'ejeccions d'impactes en les llunes del planeta, com Adrastrea i Metis. El 19 de desembre de 2000, la nau va prendre una imatge de baixa resolució de Himalia, que es trobava molt distant al moment de la presa, per la qual cosa no poden apreciar-se detalls de la superfície d'aquesta lluna en la fotografia.[17]

New Horizons (2007)[modifica]

Imatge infrarroja de Júpiter presa per New Horizons.
Article principal: New Horizons

En el seu viatge cap a Plutó, el New Horizons es va apropar a Júpiter per trobar d'assistència gravitatòria, sent la primera nau espacial llançada a aquest planeta des de la Terra des que s'havia fet el mateix amb Ulysses el 1990. Utilitzant el mecanisme de Reconeixement d'Imatges a Llarg Abast (en anglès Long Range Reconnaissance Imager, abreujat LORRI) va prendre les primeres imatges de Júpiter el 4 de setembre de 2006.[18] La nau va iniciar un estudi més detallat del sistema de Júpiter al desembre d'aquell any i el 28 de febrer de 2007 va realitzar la seva màxima aproximació.[19]

Estant a Júpiter va realitzar mesuraments detallats de les llunes interiors, en particular, Amaltea; va mesurar els volcans d'Ío i va estudiar els satèl·lits galileans, a més d'altres llunes com Himalia i Elara.[20] Va estudiar també la Petita Taca Vermella, la magnetósfera i el prim sistema d'anells.[21]


El 19 de març de 2007 l'ordinador Command and Data Handling va experimentar un error de memòria incorregible i es va reiniciar, fent que la nau espacial entrés en mode segur. La sonda es va recuperar completament en dos dies, amb pèrdua de dades de la magnetocua de Júpiter. No es van associar altres esdeveniments de pèrdua de dades per la trobada. A causa de la immensa grandària del sistema de Júpiter i la proximitat relativa del sistema jovià a la Terra en comparació amb la proximitat de Plutó a la Terra, New Horizons va enviar més dades a la Terra des de la trobada amb Júpiter que la de Plutó.

Orbitadors[modifica]

Galileu (1995-2003)[modifica]

Visió artística de l'arribada de Galileu a Júpiter.

Fins al moment, la missió espacial Galileu ha estat l'única missió espacial que s'ha quedat orbitant al planeta, des del 7 de desembre de 1995, fins a ser destruït set anys després, quan la missió va ser abandonada el 21 de setembre de 2003 havent realitzat 35 òrbites. Durant aquest període es va reunir gran quantitat d'informació sobre el planeta i el seu sistema, encara que no va ser tan gran com es preveia a causa d'una fallada en el desplegament de la seva antena de transmissió. Els principals esdeveniments durant els vuit anys que va abastar la missió van incloure múltiples vols en totes les llunes galileanes incloent Amaltea, sent la primera sonda a fer-ho. En part, va ser testimoni de l'impacte del cometa Shoemaker-Levy 9, ja que es va apropar a Júpiter el 1994 i va enviar una prova atmosfèrica del planeta al desembre de 1995.[22]

Una sonda atmosfèrica va ser desplegada des de la Galileu el julioll de 1995, entrant a l'atmosfera el 7 de desembre d'aquest any. Després de descendir-hi amb gran força g va ser destruïda per la pressió i la temperatura després de travessar 150 km d'atmosfera i recollir dades durant 57,6 minuts, termini durant el qual la sonda va ser sotmesa a 22 vegades la temperatura terrestre, a 153 °C.[23] Es creu que va ser fosa i probablement, evaporada. Galileu va tenir amb la mateixa sort, encara que més ràpidament, després de ser dirigit deliberadament cap al planeta a 5·104 m/s (50 km/s) amb la finalitat d'evitar que fallés i pogués contaminar Europa.[22]

Entre els resultats científics obtinguts per Galileu s'expliquen la primera observació de núvols d'amoníac en l'atmosfera d'un planeta diferent al nostre; l'atmosfera crea núvols de gel d'amoníac a partir de materials procedents de les profunditats.[22] Al mateix temps, es va confirmar l'àmplia activitat volcànica que se sospitava en Ío, cent vegades major a la terrestre, considerant la calor i la seva freqüència com un exemple del que va ser la Terra recentment formada; en aquesta lluna es va observar a més les complexes interaccions plasmàtiques de l'atmosfera, la qual cosa origina corrents elèctrics similars a les del planeta que orbita.[22] També va aportar proves que confirmen l'existència d'un oceà líquid sota el gel de la superfície d'Europa i va realitzar la primera detecció d'un considerable camp magnètic al voltant d'un satèl·lit (Ganimedes), l'evidència de camps magnètics que suggereixen la presència d'un oceà salat sota la superfície visible d'Europa, Ganimedes i Calisto, així com d'una prima capa atmosfèrica en les tres llunes, denominada exosfera.[22]

Galileu va proporcionar a més dades per facilitar la comprensió de la formació dels anells de Júpiter, que es van generar, pel que sembla, per la pols interplanetària de meteoroides i trencament de les petites llunes, així com l'observació de dos anells exteriors i la possibilitat que existeixi un d'addicional en l'òrbita d'Amaltea.[22] Galileu va identificar l'estructura i dinàmica global de la magnetosfera del planeta.[22]

Juno (2016)[modifica]

Article principal: Juno (sonda)
Júpiter – passada en perijove segons vist per la JunoCam.

La NASA va llançar la sonda Juno el 5 d'agost de 2011 per estudiar Júpiter detalladament. Va entrar en una òrbita polar el 5 de juliol de 2016. La nau està estudiant la composició del planeta, el camp gravitatori, el camp magnètic, i la magnetosfera polar. Juno també busca pistes sobre com es va formar Júpiter, incloent si el planeta té un nucli rocós, la quantitat d'aigua present a l'atmosfera profunda i com es distribueix la massa al planeta. Juno també estudia els vents profunds de Júpiter,[24][25] que poden arribar a velocitats de 600 km/h.[26][27]

Jupiter Icy Moon Explorer (2022)[modifica]

El Jupiter Icy Moon Explorer (JUICE) de l'ESA va ser seleccionat com a part del programa de ciències Cosmic Vision. Està planificat que es llanci el 2022 i, després d'una sèrie de sobrevols en el sistema solar interior, arribi el 2030. El 2012, l'Agència Espacial Europea va seleccionar la JUpiter ICy moon Explorer (JUICE) com la seva primera gran missió, en substitució de la seva contribució a l'EJSM, el Jupiter Ganymede Orbiter (JGO).[28] L'associació per a la Europa Jupiter System Mission va finalitzar, però la NASA va aportar la missió europea amb maquinari i un instrument.[29]

Missions proposades[modifica]

La missió Europa Clipper de la NASA està proposada per estudiar la lluna de Júpiter Europa.[30] El març de 2013, es van autoritzar els fons per a "activitats de formulació i preformulació per a una missió que compleixi amb els objectius científics de la missió de Júpiter a Europa en la més recent Planetary Decadal Survey [sondeig decenni planetari]".[31] La missió proposada es llançaria a principis de 2020 i arribaria a Europa després d'un viatge de 6,5 anys. La nau espacial sobrevolaria la lluna 32 vegades per minimitzar el dany de la radiació.[30]

Missions cancel·lades[modifica]

A causa de la possibilitat els oceans líquids al subsòl de les llunes de Júpiter Europa, Ganímedes i Cal·listo, hi ha hagut un gran interès per estudiar detalladament les llunes gelades. Les dificultats de finançament han retardat el progrés. El Europa Orbiter[32] va ser una missió planificada de la NASA a Europa, que va ser cancel·lada l'any 2002.[33] Els seus principals objectius van ser determinar la presència o absència d'un oceà subsuperficial i identificar llocs candidats per a futures missions d'aterratge. La JIMO (Jupiter Icy Moons Orbiter) de la NASA, que es va cancel·lar el 2005,[34] i la missió europea Jovian Europa Orbiter també es van estudiar,[35] però van ser substituïts per la Europa Jupiter System Mission.

La Europa Jupiter System Mission (EJSM) va ser una proposta conjunta de la NASA i l'ESA per a l'exploració de Júpiter i les seves llunes. El febrer de 2009 es va anunciar que ambdues agències espacials havien donat prioritat a aquesta missió davant de la Titan Saturn System Mission.[36][37] La proposta va incloure una data de llançament del 2020 i va consistir en la Jupiter Europa Orbiter liderada per la NASA, i Jupiter Ganymede Orbiter per part de l'ESA.[38][39][40] La contribució de l'ESA ha trobat finançament de la competència d'altres projectes de l'ESA.[41] No obstant això, el Jupiter Europa Orbiter (JEO), la contribució de la NASA va ser considerada per la Planetary Decadal Survey ser massa cara. El sondeig va donar suport a una alternativa més barata de la JEO.[42]

Exploració tripulada[modifica]

Tot i que els científics necessiten més proves per determinar l'abast d'un nucli rocós a Júpiter, les seves llunes galileanes proporcionen la possibilitat d'una futura exploració humana.

Els objectius específics són Europa, a causa del seu potencial per a la vida, i Cal·listo, per la seva relativament baixa dosi de radiació.[43][44] El 2003, la NASA va proposar un programa anomenat Human Outer Planets Exploration (HOPE) que va consistir a enviar astronautes per explorar les llunes galileanes.[45] La NASA va projectar un possible intent durant la dècada de 2040.[46] En la política de Vision for Space Exploration que es va anunciar el gener de 2004, la NASA va discutir missions més enllà de Mart, que esmentaven que una "presència d'investigacions humanes" pot ser desitjable a les llunes de Júpiter.[47] Abans que la missió JIMO fos cancel·lada, l'administrador de la NASA Sean O'Keefe va declarar "els exploradors humans continuaran".[48]

Potencial per a la colonització[modifica]

Vegeu també: Colonització d'Europa i Colonització de l'espai#Europa, Cal·listo, i altres llunes de Júpiter

La NASA ha especulat sobre la viabilitat de mineria de les atmosferes dels planetes exteriors, especialment per l'heli-3, un isòtop de l'heli Que és poc freqüent a la Terra i podria tenir un valor molt elevat per unitat de massa com a combustible termonuclear.[49][50] Les fàbriques estacionades en òrbita podrien extreure el gas i lliurar-lo a naus espacials visitants.[51] No obstant això, el sistema jovià en general presenta desavantatges particulars per a la colonització a causa de les greus condicions de radiació que prevalen a magnetosfera de Júpiter i el pou profund de gravetat particular del planeta. Júpiter pot lliurar 36 Sv (3600 rem) per dia a colons sense protecció a Ío i uns 5,4 Sv (540 rems) per dia a Europa,[52] que és un aspecte decisiu a causa del fet que ja amb una exposició al voltant 0,75 Sv durant un període de pocs dies és suficient com per produir una intoxicació per radiació i sobre els 5 Sv en pocs dies és fatal.[52][53]

Radiació joviana
Satèl·lit rem/dia
Ío 3600[52]
Europa 540[52]
Ganímedes 8[52]
Cal·listo 0.01[52]
Terra (Max) 0.07
Terra (Avg) 0.0007

Ganímedes és la lluna més gran del sistema solar i la sola lluna coneguda del sistema solar amb una magnetosfera, però això no ho protegeix de la radiació còsmica a un grau notable, perquè està eclipsat pel camp magnètic de Júpiter. Ganímedes rep aproximadament 0,08 Sv (8 rem) de radiació per dia.[52] Cal·listo està més lluny del fort cinturó de radiació de Júpiter i només està subjecte a 0,0001 Sv (0.01 rem) al dia.[52] Per comparar, la quantitat mitjana de radiació presa a la Terra per un organisme viu és de 0,0024 Sv per any; els nivells terrestres de més alta radiació natural mai registrats van ser en les primaveres caloroses de Ramsar al voltant de 0,26 Sv per any.

Un dels objectius principals triats per l'estudi HOPE va ser Cal·listo. Es va proposar la possibilitat de construir una base sobre la superfície de Callisto, a causa dels baixos nivells de radiació per la seva distància de Júpiter i la seva estabilitat geològica. Callisto és l'únic satèl·lit galileà per al qual l'exploració humana és factible. Els nivells de radiació ionitzant a Ío, Europa, i Ganímedes són hostils per la vida humana i encara no s'han dissenyat mesures de protecció adequades.[54]

Podria ser possible construir una base superficial que produiria combustible per a una posterior exploració del sistema solar. El 1997, el Projecte Artemis va dissenyar un pla per colonitzar Europa.[44] Segons aquest pla, els exploradors s'endinsarien a l'escorça de gel d'Europa, que entraria en el subsòl subterrani, on hi ha les cambres d'aire artificials.[55]

Col·lisió del cometa Shoemaker-Levy 9[modifica]

Article principal: Cometa Shoemaker-Levy 9

El julioll de 1992 l'òrbita del cometa Shoemaker-Levy 9 va passar al costat del Límit de Roche de Júpiter, i les forces de marea del planeta el van destrossar, tirant d'aquest. El cometa va ser observat posteriorment com una sèrie de fragments de fins a 2 km de diàmetre; fragments que van col·lidir amb l'hemisferi sud de Júpiter entre els dies 16 i 22 de juliol de 1994, amb una velocitat aproximada de 6·104 m/s (60 km/s), sent la primera col·lisió directa observada en objectes del sistema solar.[56] Si ben els impactes no van ser vists des de naus espacials sinó des de telescopis instal·lats a la Terra i orbitacionals (el Hubble, per exemple), el seu estudi va aportar detalls sobre la composició atmosfèrica del planeta, així com el seu paper en la reducció de brossa espacial del sistema solar interior.[57] En estar tan a prop a aquests planetes (Mercuri, Venus, Terra i Mart) i gràcies la seva massa i grandària, Júpiter rep impactes de cometes més freqüentment que els altres del sistema solar.[58]

Els observadors tenien l'esperança que els impactes deixessin veure una mica més enllà dels cims dels núvols en ser travessades, ja que els fragments del cometa perforarien l'atmosfera; les observacions espectroscòpiques van revelar la presència de sofre diatòmic (S2) i sulfur de carboni (CS2), la primera detecció a Júpiter i tan sols la segona detecció de S2 en qualsevol objecte astronòmic, així com d'amoníac (NH3) i àcid sulfhídric (H2S).[59] Les prominents cicatrius de les col·lisions van romandre per diversos mesos i van ser més visibles que la Gran Taca Vermella.[60]

Referències[modifica]

  1. «JUICE is Europe's next large science mission». European Space Agency, 02-05-2012. [Consulta: 21 abril 2015].
  2. «JUICE mission gets green light for next stage of development». European Space Agency, 27-11-2014. [Consulta: 21 abril 2015].
  3. «International Colloquium and Workshop—"Ganymede Lander: scientific goals and experiments"». Russia Space Research Institute (IKI). Roscosmos, novembre 2012. [Consulta: 20 novembre 2012].
  4. Tim Brice. «Outer Planet Flagship Mission: Jupiter Ganymede Orbiter (JGO) Concept». Opfm.jpl.nasa.gov. [Consulta: 24 maig 2009].
  5. Musk, Elon «Making Humans a Multi-Planetary Species». New Space, 5, 2, pàg. 46–61. DOI: 10.1089/space.2017.29009.emu.
  6. 6,0 6,1 «Navigation» (en anglès). NASA. [Consulta: 2 desembre 2008].
  7. Hirata, Christ. «Delta-V in the Solar System» (en anglès). California Institute of Technology. Arxivat de l'original el 1 de juliol de 2007. [Consulta: 2 desembre 2008].
  8. Fieseler, P.D.; Ardalan, S.M. y Frederickson, A.R «The radiation effects on Galileo spacecraft systems at Jupiter». IEEE Transactions on Nuclear Science, 49, 2002, pàg. 2739. DOI: 10.1109/TNS.2002.805386.
  9. Chang, Kenneth «NASA’s Jupiter Mission Reveals the ‘Brand-New and Unexpected’». New York Times, 25-05-2017 [Consulta: 27 maig 2017].
  10. Lasher, Lawrence. «History» (en anglès). NASA. [Consulta: 5 desembre 2008].
  11. 12,0 12,1 12,2 «Jupiter» (en anglès). NASA. [Consulta: 5 desembre 2008].
  12. Chan, C.K.; Paredes, E.S. y Ryne, M.S. Ryne. «Ulysses Attitude and Orbit Operations: 13+ Years of International Cooperation» (en anglès) p. 11. American Institute of Aeronautics and Astronautics. [Consulta: 5 desembre 2008].
  13. «Ulysses Second Encounter with Jupiter» (en anglès). NASA. [Consulta: 5 desembre 2008].
  14. «The Cassini–Huygens flyby of Jupiter». ICARUS, 172, 2004, pàg. 1–8. DOI: =10.1016/j.icarus.2004.06.018 [Consulta: 3 juliol 2015].
  15. «Cassini-Huygens: News-Press Releases-2003» (en anglès). NASA. Arxivat de l'original el 21 de novembre de 2007. [Consulta: 15 desembre 2008].
  16. C. J. Hansen, S. J. Bolton, D. L. Matson, L. J. Spilker, J.-P. Lebreton «The Cassini-Huygens flyby of Jupiter». Icarus, 1, 2004, pàg. 1–8. DOI: 10.1016/j.icarus.2004.06.018.
  17. Alexander, Amir. «New Horizons Snaps First Picture of Jupiter» (en anglès). The Planetary Society, 27-09-2006. Arxivat de l'original el 2007-02-21. [Consulta: 23 desembre 2008].
  18. «New Horizons Web Site» (en anglès). Johns Hopkins University. [Consulta: 23 desembre 2008].
  19. «New Horizons targets Jupiter kick» (en anglès). BBC News Online, 19-01-2007. [Consulta: 23 desembre 2008].
  20. «Fantastic Flyby» (en anglès). Dr. Tony Phillips, 01-05-2007.
  21. 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 22,6 McConnell, Shannon. «Galileo: Journey to Jupiter» (en anglès). NASA Jet Propulsion Laboratory, 14-04-2003. [Consulta: 26 desembre 2008].
  22. «Galileo Mission to Jupiter» (PDF) (en anglès) p. 9. NASA. [Consulta: 26 desembre 2008].
  23. NASA Selects New Frontiers Concept Study: Juno Mission to Jupiter | Jupiter Today – Your Daily Source of Jupiter News
  24. «Juno – NASA's Second New Frontiers Mission to Jupiter». [Consulta: 24 octubre 2007].
  25. Buckley, M. «Storm Winds Blow in Jupiter’s Little Red Spot». Johns Hopkins Applied Physics Laboratory, 20-05-2008. [Consulta: 16 octubre 2008].
  26. Steigerwald, Bill. «Jupiter's Little Red Spot Growing Stronger». NASA Goddard Space Center, 10-10-2006. [Consulta: 16 octubre 2008].
  27. Amos, Jonathan «Esa selects 1bn-euro Juice probe to Jupiter». BBC News Online, 02-05-2012 [Consulta: 14 desembre 2013].
  28. «NASA and JPL Contribute to European Jupiter Mission». JPL, 21-02-2013. [Consulta: 14 desembre 2013].
  29. 30,0 30,1 «Europa Clipper». Jet Propulsion Laboratory. NASA, novembre 2013 [Consulta: 14 desembre 2013].
  30. «Destination: Europa». Europa SETI, 29-03-2013 [Consulta: 14 desembre 2013].
  31. «The Europa Orbiter Mission Design». Hdl.handle.net. [Consulta: 20 maig 2009].
  32. «NASA Kills Europa Orbiter». Space.com, 04-02-2002. [Consulta: 20 maig 2009].
  33. Berger, Brian «White House scales back space plans». MSNBC, 07-02-2005 [Consulta: 2 gener 2007].
  34. Atzei, Alessandro. «Jovian Minisat Explorer». ESA, 27-04-2007. [Consulta: 8 maig 2008].
  35. ; Brown, Dwayne«NASA and ESA Prioritize Outer Planet Missions», 18-02-2009. [Consulta: 18 febrer 2009].
  36. Rincon, Paul «Jupiter in space agencies' sights». BBC News, 18-02-2009 [Consulta: 28 febrer 2009].
  37. Tim Brice. «Outer Planet Flagship Mission: Jupiter Ganymede Orbiter (JGO) Concept». Opfm.jpl.nasa.gov. [Consulta: 24 maig 2009].
  38. OPF Study Team. «Outer Planet Flagship Mission: Briefing to the OPAG Steering Committee» (PDF). Outer Planets Assessment Group, 28-08-2008. [Consulta: 14 octubre 2008].
  39. «Laplace: A mission to Europa & Jupiter system». ESA. [Consulta: 23 gener 2009].
  40. Volonte, Sergio «Cosmic Vision 2015–2025 Proposals». ESA, 10-07-2007 [Consulta: 18 febrer 2009].
  41. Executive Survey (Visions and Voyages for Planetary Science 2013 – 2022)
  42. Artemis Society International official website
  43. 44,0 44,1 Kokh, Peter «Europa II Workshop Report». Moon Miner's Manifesto, 110, novembre 1997.
  44. ; Kristen Bethke«Revolutionary Concepts for Human Outer Planet Exploration». NASA, 2003. [Consulta: 2 juliol 2009].
  45. ; James Gilland«High Power MPD Nuclear Electric Propulsion (NEP) for Artificial Gravity HOPE Missions to Callisto». NASA, 2003. [Consulta: 30 juny 2009].
  46. «Vision for Space Exploration». NASA, 2003. [Consulta: 2 juliol 2009].
  47. «NASA plans to send new robot to Jupiter». SpaceDaily, 2004. [Consulta: 30 juny 2009].
  48. Robert Zubrin, Entering Space: Creating a Spacefaring Civilization, section: Settling the Outer Solar System: The Sources of Power, pp. 158–160, Tarcher/Putnam, 1999, ISBN 1-58542-036-0
  49. Jeffrey Van Cleve (Cornell University) et al., "Helium-3 Mining Aerostats in the Atmosphere of Uranus" Arxivat 30 June 2006[Date mismatch] at the Wayback Machine., Abstract for Space Resources Roundtable, accessed May 10, 2006
  50. Bryan Palaszewski. «Atmospheric Mining in the Outer Solar System». Glenn Research Center, octubre 2006. [Consulta: 2 juliol 2009].
  51. 52,0 52,1 52,2 52,3 52,4 52,5 52,6 52,7 Frederick A. Ringwald. «SPS 1020 (Introduction to Space Sciences)». California State University, Fresno, 28-02-2000. [Consulta: 4 juliol 2009].
  52. Robert Zubrin, Entering Space: Creating a Spacefaring Civilization, section: Colonizing the Jovian System, pp. 166–170, Tarcher/Putnam, 1999, ISBN 1-58542-036-0
  53. Troutman, P.A. «Revolutionary Concepts for Human Outer Planet Exploration (HOPE)». AIP Conference Proceedings, 654, 28-01-2003, pàg. 821–828. DOI: 10.1063/1.1541373 [Consulta: 10 maig 2006].[Enllaç no actiu]
  54. «Humans on Europa: A Plan for Colonies on the Icy Moon». Space.com, 06-06-2001 [Consulta: 10 maig 2006].
  55. Dr. David R. Williams. «Comet Shoemaker-Levy 9 Collision with Jupiter» (en anglès). NASA, febrer 2005. [Consulta: 25 desembre 2008].
  56. Baalke, Ron. «Comet Shoemaker-Levy Collision with Jupiter» (en anglès). NASA. [Consulta: 25 desembre 2008].
  57. T. Nakamura, H. Kurahashi «Collisional Probability of Periodic Comets with the Terrestrial Planets: An Invalid Case of Analytic Formulation» (en anglès). Astronomical Journal, 2, 1998, pàg. 848–854. DOI: 10.1086/300206 [Consulta: 25 desembre 2008].
  58. Noll, K.S.; McGrath, M.A.; Weaver, H.A.; Yelle, R.V.; Trafton, L.M.; Atreya, S.K.; Caldwell, J.J.; Barnet, C.; Edgington, S. «HST Spectroscopic Observations of Jupiter Following the Impact of Comet Shoemaker-Levy 9». Science, 5202, marzo 1995, pàg. 1307-1313. DOI: 10.1126/science.7871428. PMID: 7871428 [Consulta: 25 desembre 2008].
  59. McGrath, M.A.; Yelle, R. V.; Betremieux, Y. «Long-term Chemical Evolution of the Jupiter Stratosphere Following the SL9 Impacts». Bulletin of the American Astronomical Society, septiembre 1996, pàg. 1149 [Consulta: 25 desembre 2008].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Exploració de Júpiter Modifica l'enllaç a Wikidata