El Carxe

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Carxe)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de geografia políticaEl Carxe

Localització
Localització del Carxe-ca.png
38° 25′ 38″ N, 1° 09′ 53″ O / 38.42722222°N,1.16472222°O / 38.42722222; -1.16472222
EstatEspanya
AutonomiaRegió de Múrcia
Població
Total 576 (2017)
• Densitat 1,92 hab/km²
Geografia
Superfície 300 km²
Punt més alt Serra del Carxe  (1.372 m)
Modifica les dades a Wikidata

El Carxe és un territori de Múrcia on es parla valencià.[1] Comprèn part dels municipis de Iecla i Jumella a l'Altiplà i Favanella a l'Oriental i toca els municipis valencians del Pinós i l'Alguenya. Té una extensió d'uns 300 km2[1] i una població de 576 habitants.[2]

El seu nom prové de la Serra del Carxe,[1] una serra de fins a 1.371 metres d'altitud,[3] una porció del qual forma part del parc regional amb el mateix nom.[4][5]

Gràcies a les recerques sociolingüístiques dutes a terme per Manuel Sanchis i Guarner, des dels anys 50 del segle XX es coneix la seua existència com a zona de parla catalana. Malgrat que el valencià no té reconeixement oficial a la regió de Múrcia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua n'imparteix cursos en diversos municipis de la comarca.[6]

Geografia[modifica]

El Carxe té una extensió d'uns 300 km2 que es reparteixen entre els municipis murcians de Iecla i Jumella a la comarca de l'Altiplà i Favanella a la comarca l'Oriental, tocant els municipis valencians del Pinós i l'Alguenya. Està fitat al sud per la serra de Quives i la de la Pila i al nord per la serra del Serral, la de les Panses i la del Carxe. Aquesta última, que dóna nom a la comarca, en té el punt més alt, de 1.371 metres.[1]

Vista panoràmica de la pedania del Raspai i de la comarca del Carxe des de l'ermita de Santa Catalina del Pinós (Vinalopó Mitjà)

Història[modifica]

El 1244 es va delimitar per primer cop la frontera entre la Corona d'Aragó i la de Castella en aquesta zona al Tractat d'Almirra, que deixava les comarques del Vinalopó sota domini castellà. El 1266, Jaume I va conquerir el Regne de Múrcia per sufocar la revolta sarraïna contra el vassallatge a Castella. Malgrat retornar la sobirania del Regne a Castella, respectant el Tractat d'Almirra, es repoblà la zona amb catalans, valencians i aragonesos. Aquesta població no té a veure amb el poblament valencià actual del Carxe. El 1296, Jaume II va ocupar el Regne de Múrcia fins al 1304 que es signà la Sentència Arbitral de Torrellas. Allà, Jaume II renunciava al Regne de Múrcia a canvi d'incorporar-ne la zona nord, deixant així fixat el límit actual entre el País Valencià i la Regió de Múrcia. Es deixà de parlar valencià a Múrcia al segle XIV, a Cartagena al XV i a Oriola al XVIII.[1]

Després de l'expulsió morisca al segle XVII, gran part dels extensos termes de Iecla, Jumella i també de Favanella havien restat gairebé despoblats. Aquestes terres foren dedicades a pastures i, en la dècada del 1878 al 1887, foren donades en emfiteusi per a la seua explotació agrícola. Això provocà una forta immigració de llauradors procedents de les valls del Vinalopó, que és l'origen del valencià actual del Carxe.[7]

Aquests pobladors s'establiren a les planades que formen les capçaleres de les rambles de Favanella i de la Raixa, i en alguns casos —Carrascalejo i els Pinillos— també més al nord, fins a tocar gairebé de Iecla,[8] i sempre a les envistes de la serra del Carxe, d'on ha pres nom la comarca. Les viles i llogarets que hi fundaren no han tingut mai independència administrativa[cal citació] i han romàs sempre com a pedanies de Iecla —pedania del Carxe—, de Jumella —pedanies de l'Alberquilla, la Raixa, la Torre del Rico, la Canyada del Trigo i la Sarsa— i de Favanella —pedanies del Collado dels Gabriels i la Canyada de l'Alenya.[2]

Demografia[modifica]

Mapa del Carxe i dels seus nuclis de població catalanòfona
Església del Carxe

Les poblacions situades entre la serra del Carxe i la rambla de la Raixa estan cohesionades al voltant de la Canyada de Trigo, on tenen el servei mèdic i l'escola. Tot el Carxe té una relació propera amb el poble valencià del Pinós, que es troba entre sis i set quilòmetres de distància. Els ajuntaments de què depenen les diferents poblacions, —Favanella, Iecla i Jumella— es troben entre 25 i 30 quilòmetres de distància del Carxe.[1]

La població de la comarca del Carxe era l'any 1950 de devers 3.000 habitants.[cal citació] Actualment no arriba al miler, a causa de la forta emigració provocada, sobretot, per la crisi de l'agricultura. En algunes pedanies, especialment en les de poblament disseminat, ja no hi viu quasi ningú permanentment.[8] La majoria dels habitants, tot i que hi continuen empadronats, resideixen ara a les viles grans properes -a les murcianes de Jumella i Iecla, o a la valenciana del Pinós-.[cal citació]

Els nuclis de població catalanoparlant que conformen el Carxe de cada un dels tres municipis són els següents:[9][8]

Favanella
Casa de la Tia Josefa
Casa de les Maritxueles
Casa de l'Espada
Casa del Fondet
Casa del Pi
Casa dels Tinajons
Casa del Tio Verdú
Casa de Palau
Casa Vítia
Cases de Jaime
Cases de la Foia
Cases dels Frares
Cases dels Mianos
El Collado dels Gabriels
El Poste
Els Fernandos
La Canyada de l'Alenya
Iecla
Buenavista
Cassacalejo
Casa de Canyissares
Casa de la Revolta
Casa del Mestre
Casa del Mossén
Casa del Racó
Casa dels Ambrósios
Casa de Valdés
Cases de l'Ermita
Cases de les Panses
Cases del Melero
Cases del Pla
Cases del Tio Porro
Cases del Venturoso
Cases de Marta
Cases de Selva
El Carxe
El Portitxol
Els Pinillos
La Colònia
La Quintanilla
Les Colònies
Pelavivos
Quitapellejos
Venta de les Quebrades
Jumella
Carabina
Casa de Bondia
Casa de Comina
Casa de Ferrer
Casa de Jiménez
Casa de la Carrasca
Casa de la Molineta
Casa de l'Arsenal
Casa de la Tosquilla
Casa de la Vereda
Casa de les Pulgues
Casa del Metge
Casa de l'Olmo
Casa dels Àngels
Casa dels Carrions
Casa dels Ezquiels
Casa dels Plateros
Casa del Soldat
Casa dels Tomasons
Casa dels Xiriquins
Casa del Xarco de la Penya
Casa de Pepe Martín
Casa de Putxe
Casa Dies
Casa Gasques
Casa Gran
Casa Nueva
Casa Palazón
Casa Poveda
Casa Vella
Cases d'Aroca
Cases del Conill
Cases del Raspai
Cases de Pissana
Cases de Sorrió
Cases de Vinyapé
Caseta dels Leandres
Casica del Hambre
El Canalís de Crespo
El Cantal
El Corralet
El Rincó de Pardina
Els Càpitos
Els Escandells
Els Navassos
Els Peporros
Els Pomares
Els Rincons
Esperit Sant
Finca de l'Hedra
La Bodega dels Barons
La Canyada de Trigo
La Caseta
La Curiosa
L'Alberquilla
La Raixa
La Sarsa
La Torre del Rico
La Venteta
Les Coves de Penya Roja
Pagabién
Xamaleta

Fa unes dècades, les Cases del Port (en castellà, Casas del Puerto), a Jumella, també era catalanoparlant.[10]

Els 576 habitants es reparteixen entre les següents entitats de població:[2]

Municipi Entitat singular Nucli o disseminat Habitants (2017)
Favanella La Canyada de l'Alenya La Canyada de l'Alenya 96
Favanella La Canyada de l'Alenya Disseminat 31
Favanella El Collado dels Gabriels Disseminat 32
Iecla El Carxe El Carxe 100
Jumella L'Alberquilla Disseminat 22
Jumella La Canyada del Trigo La Canyada del Trigo 95
Jumella La Canyada del Trigo Disseminat 22
Jumella Las Encebras Cases del Conill 6
Jumella La Raixa Les Coves de Penya Roja 0
Jumella La Raixa Disseminat 60
Jumella La Sarsa La Sarsa 15
Jumella La Sarsa Disseminat 7
Jumella La Torre del Rico Casa Dies 7
Jumella La Torre del Rico La Torre del Rico 54
Jumella La Torre del Rico Disseminat 29

La població els últims anys ha evolucionat de la següent manera:[2]

Llengua[modifica]

Localització del Carxe respecte el domini lingüístic valencià

Gràcies a les investigacions sociolingüístiques portades a terme per Pere Barnils i Antoni Griera, es coneix per primera vegada la seua existència com a zona de parla catalana en la publicació el 1919 de "Dialectes catalans", i el 1921 d'"El valencià", respectivament en el Butlletí de Dialectologia Catalana VII.[11]

Posteriorment, el 1950, Manuel Sanchis-Guarner donà unes primeres notícies del Carxe a la seua Gramàtica Valenciana. Al 1963, Joan Coromines va recollir-hi materials que no publicaria.[10] Al 1970, Sanchis-Guarner analitzaria en profunditat les característiques dialectals pròpies. Independentment, també al 1970 visità la comarca Xavier Fàbregas. Darrerament també ha estat estudiada per Brauli Montoya i deixebles seus, i Esther Limorti.[8]

Al Carxe s'hi parla valencià meridional per l'origen dels seus pobladors.[8] En concret, a la meitat nord provenien del Pinós i Monòver i a la meitat sud de l'Alguenya i Novelda. Aquesta diferència d'orígens encara es pot apreciar al parlar: per exemple, al nord encara hi predominen les formes venir i tenir, pròpies de Monòver i al sud hi predominen vindre i tindre, pròpies de Novelda. També pot apreciar-se en la toponímia: al nord es troben topònims provinents d'antropònims propis de Monòver i el Pinós, mentre al sud n'hi ha de l'Alguenya i Novelda. Entre els trets més rellevants del parlar del Carxe destaquen l'harmonia vocàlica, la pèrdua de la -r final, el ieisme i el betacisme.[12]

L'any 2005, l'Ajuntament de Iecla demanà ajuda a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per començar a impartir cursos de valencià,[6] davant d'una instància presentada per un veí del Raspai al Síndic de Greuges del País Valencià.[13]

Així mateix, l'any 2010, dues localitats més del Carxe, Jumella i Favanella, se sumaren al projecte i, des de llavors, també s'imparteixen classes de valencià. Després de la demanda per a aprendre valencià, l'AVL preveu que, amb els anys, el nombre de cursos de valencià al Carxe augmentin.[14]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Beltran i Calvo, Vicent. El Parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe. Centre d'Estudis Locals del Vinalopó, 2008. ISBN 84-6122-710-7
  • Jareño López, Antonio-Mateo. Radiografía de los territorios murcianos de habla valenciana. Múrcia: e/a, 1993. ISBN 84-604-7642-1.
  • Limorti, Ester; Quintana, Artur. El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia. Transcripció musical de Lluís Borau i Ester Pérez. Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1998. ISBN 84-7784-315-5
  • Limorti Payà, Esther. Toponímia del Carxe. Av. de la Constitució, 284. 46019 València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2017. ISBN 978-84-482-6155-9. 
  • Montoya Abat, Brauli. La situació del català al País Valencià: de València al Carxe i Guardamar. Patronat de l'Escola Municipal de Mallorquí, 2002.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El Carxe Modifica l'enllaç a Wikidata