Elektra (Strauss)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Elektra
Electra i Orestes
Compositor Richard Strauss
Llibretista Hugo von Hofmannsthal
Llengua original Alemany
Font literària Electra de Sòfocles
Actes 1
Estrena absoluta
Data estrena 25 de gener de 1909
Escenari Semperoper, Dresden
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 15 de febrer de 1949 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
Instrumentació
1 piccolo, 3 flautes (tercera flauta doblada amb un segon piccolo), 3 oboès (el tercer doblat a corn anglès), 1 Heckelphone, 1 clarinet en mi bemoll, 4 clarinets en si bemoll i la, 2 corns di basseto, 1 clarinet baix, 3 fagots, 1 contrafagot, 8 trompes (trompes 5-8 doblades a 2 trompes tenor si bemoll i 2 tubes wagnerianes baix en fa), 6 trompetes, 1 trompeta baix, 2 trombons tenor, 1 trombó baix, 1 trombó contrabaix, 1 tuba contrabaix, 6-8 timbals (hi calen 2 instrumentistes), glockenspiel, triangle, pandereta, caixa, plats, castanyoles, bombo, tam-tam, celesta (ad libitum), 2 arpes, i un heterodox grup d'instruments de corda amb violins agrupats en 4 seccions, la darrera doblada amb la primera secció de les violes, violes en tres seccions, violoncels en 2 seccions i contrabaixos.

Elektra és una òpera en un acte de Richard Strauss, sobre un llibret en alemany d'Hugo von Hofmannsthal, adaptat d'un drama seu de 1903. Aquesta va ser la primera de les nombroses col·laboracions entre el músic i el llibretista. Va ser estrenada a la Semperoper de Dresden el 25 de gener de 1909, i roman com una de les òperes del repertori estàndard.

Basada en la mitologia grega, l'argument narra la fúria visceral de venjança que posseeix a la protagonista. Després de la guerra de Troia, Agamèmnon, rei de Micenes i d'Argos, és assassinat per la seva esposa Clitemnestra i el seu amant, Egist. La seva filla Electra, inconsolable, reclama justícia, amb l'esperança de que a la tornada del seu germà Orestes, aquest li doni venjança.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Elektra fou la primera de les felices col·laboracions del compositor amb el llibretista i dramaturg Hugo von Hofmannsthal, basant-se un una readaptació teatral del clàssic de Sòfocles que s'havia ofert en teatres el 1903: Strauss va veure una de les funcions i de seguida va tenir clar que el material dramàtic havia de ser la base per a una seva obra.[1]

Hofmannsthal va utilitzar, bàsicament, el text de Sòfocles per escriure el seu meravellós llibret. La història es desenvolupa un cop finalitzada la Guerra de Troia. Al seu retorn, Agamèmnon és assassinat per Egist, de connivència amb Klytämnestra, el seu amant i esposa d'aquell. L'òpera gira, així, entorn dels conflictes que es van creant entre les dues germanes, Elektra i Chrisothemis, davant la seva mare, Klytämnestra. I aquests conflictes tenen el seu origen en la diferent postura que cadascuna d'elles adopta davant una possible venjança, l'organització ha de córrer al seu càrrec davant la impossibilitat de fer-ho el seu germà Orestes, exiliat des de la mort del rei.[2]

Argument[modifica | modifica el codi]

Electra en la tomba d'Agamèmnon, oli de Frederic Leighton 1868 - 1859

L'argument d'Elektra està basat en la tragèdia homònima de Sòfocles. L'implacable pessimisme i l'horror que traspua l'obra original produeixen, en mans de Hofmannsthal i Strauss, un drama que només gira entorn de la venjança. Clitemnestra, ajudada pel seu amant Egist, ha assassinat el seu marit i rei de Micenes: Agamèmnon. Ara tem la venjança dels seus fills: Electra, Crisòtemis i Orestes, fill mascle desaparegut. Electra, que és la personificació de l'apassionat desig de venjança, intenta persuadir la seua germana de la necessitat d'assassinar la mare i el seu amant. Abans que aquest pla puga ser posat en pràctica, Orestes, de qui es pensava que havia mort, arriba. En ser-li contada la veritat per part d'Electra, determina venjar la mort de son pare. Orestes assassina sa mare i Egist; Electra en una extàtica dansa amb la qual celebra el seu triomf, cau morta d'avant dels ulls de l'horroritzada cort.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Elektra representa la incursió de Strauss més agosarada en els nous llenguatges que obren el segle XX. S'aprecia d'entrada una orquestra engruixida en efectius a la ja de per si nodrides formacions instrumentals que utilitzava el compositor. El recurs freqüent de la partitura a les dissonàncies i a esclats sonors, tenen la seva raó de ser en una veritable tragèdia, ressaltant en un sentit expressionista les emocions dels protagonistes. L'expressionisme era l'estil emergent a l'Alemanya de principis del segle XX.[1]

Aquesta és una òpera dura, pel drama prenyat d'odi i venjança que narra i per la partitura que va escriure el músic alemany. Per traslladar al públic tota la intensitat textual i musical, el llibretista Hugo von Hofmannsthal deia en les seves indicacions escèniques que les característiques del decorat (l'acció transcorre al pati del darrere del palau reial dels Àtrides) han de ser «l'exigüitat, l'absència de tota possibilitat d'escapar, la impressió de tancament».[3]

L'acció es consuma plenament en un únic espai i en un sol acte, amb una durada un xic inferior a les dues hores, amb la presència constant en escena de la protagonista, aspecte que fa especialment esgotador el rol d'Elektra per a la soprano principal.[1]

En Elektra, Strauss fa ús de la dissonància, el cromatisme i una tonalitat extremadament fluida d'una manera que recorda, tot i anant un pas més enllà, Salomé (1905), del mateix compositor, constituint-se en l'obra més representativa i més avançada del modernisme en Strauss, tendència que després el mateix compositor va rebutjar. Per a donar suport a l'aclaparador contingut emocional de l'òpera, Strauss fa ús d'una orquestra extremadament àmplia i, en certa manera, atípica.

Altres compositors[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Barceló Sitjes, Joan Manel. «Ressenya de l'òpera». Amics de l'Òpera de Girona. [Consulta: 25 febrer 2016].
  2. González Mira, Pedro. «Resum de l'òpera» (en castellà). forumclasico. [Consulta: 25 febrer 2016].
  3. Massagué, Rosa. «Elektra, en la freda foscor». El Periódico. [Consulta: 25 febrer 2016].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Elektra (Strauss) Modifica l'enllaç a Wikidata