Elektra (Strauss)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgElektra
Electra i Orestes
Compositor Richard Strauss
Llibretista Hugo von Hofmannsthal
Llengua original Alemany
Font literària Electra de Sòfocles
Gènere òpera
Actes 1
Estrena absoluta
Data estrena 25 de gener de 1909
Escenari Semperoper, Dresden
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 15 de febrer de 1949 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
Instrumentació
1 piccolo, 3 flautes (tercera flauta doblada amb un segon piccolo), 3 oboès (el tercer doblat a corn anglès), 1 Heckelphone, 1 clarinet en mi bemoll, 4 clarinets en si bemoll i la, 2 corns di basseto, 1 clarinet baix, 3 fagots, 1 contrafagot, 8 trompes (trompes 5-8 doblades a 2 trompes tenor si bemoll i 2 tubes wagnerianes baix en fa), 6 trompetes, 1 trompeta baix, 2 trombons tenor, 1 trombó baix, 1 trombó contrabaix, 1 tuba contrabaix, 6-8 timbals (hi calen 2 instrumentistes), glockenspiel, triangle, pandereta, caixa, plats, castanyoles, bombo, tam-tam, celesta (ad libitum), 2 arpes, i un heterodox grup d'instruments de corda amb violins agrupats en 4 seccions, la darrera doblada amb la primera secció de les violes, violes en tres seccions, violoncels en 2 seccions i contrabaixos.
Modifica dades a Wikidata

Elektra és una òpera en un acte de Richard Strauss, sobre un llibret en alemany d'Hugo von Hofmannsthal, adaptat d'un drama seu de 1903. Aquesta va ser la primera de les nombroses col·laboracions entre el músic i el llibretista. Va ser estrenada a la Semperoper de Dresden el 25 de gener de 1909, i roman com una de les òperes del repertori estàndard.

Intensa obra de contrastos musicals en la qual Strauss plasma l'horror de la tragèdia de Sòfocles. Basada en la mitologia grega, l'argument narra la fúria visceral de venjança que posseeix a la protagonista. A Micenes, Elektra i Chrysothemis són les filles de la reina Clitemnestra, que ha mort el seu marit amb la complicitat d'Egist, el seu amant. Les filles planegen venjar-se'n, però abans de poder fer-ho arriba el tercer fill, Orestes, que tots creien mort. Quan aquest s'assabenta dels fets, assassina la mare i l'amant. Elektra, després d'una intensa dansa triomfal, cau morta.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Elektra fou la primera de les felices col·laboracions del compositor amb el llibretista i dramaturg Hugo von Hofmannsthal, basant-se un una readaptació teatral del clàssic de Sòfocles que s'havia ofert en teatres el 1903: Strauss va veure una de les funcions i de seguida va tenir clar que el material dramàtic havia de ser la base per a una seva obra.[2]

Electra en la tomba d'Agamèmnon, oli de Frederic Leighton 1868 - 1859

Hofmannsthal va utilitzar, bàsicament, el text de Sòfocles per escriure el seu meravellós llibret. La història es desenvolupa un cop finalitzada la Guerra de Troia. Al seu retorn, Agamèmnon és assassinat per Egist, de connivència amb Klytämnestra, el seu amant i esposa d'aquell. L'òpera gira, així, entorn dels conflictes que es van creant entre les dues germanes, Elektra i Chrisothemis, davant la seva mare, Klytämnestra. I aquests conflictes tenen el seu origen en la diferent postura que cadascuna d'elles adopta davant una possible venjança, l'organització ha de córrer al seu càrrec davant la impossibilitat de fer-ho el seu germà Orestes, exiliat des de la mort del rei.[3]

L'argument d'Elektra està basat en la tragèdia homònima de Sòfocles. L'implacable pessimisme i l'horror que traspua l'obra original produeixen, en mans de Hofmannsthal i Strauss, un drama que només gira entorn de la venjança. Clitemnestra, ajudada pel seu amant Egist, ha assassinat el seu marit i rei de Micenes: Agamèmnon. Ara tem la venjança dels seus fills: Electra, Crisòtemis i Orestes, fill mascle desaparegut. Electra, que és la personificació de l'apassionat desig de venjança, intenta persuadir la seua germana de la necessitat d'assassinar la mare i el seu amant. Abans que aquest pla puga ser posat en pràctica, Orestes, de qui es pensava que havia mort, arriba. En ser-li contada la veritat per part d'Electra, determina venjar la mort de son pare. Orestes assassina sa mare i Egist; Electra en una extàtica dansa amb la qual celebra el seu triomf, cau morta d'avant dels ulls de l'horroritzada cort.

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc de l'acció: El pati interior del palau reial de Micenes, a Grècia
Època: Després de la Guerra de Troia

Acte I[modifica | modifica el codi]

Elektra sap que Agamèmnon, el seu pare i rei de Micenas, en tornar de la guerra de Troia, va ser assassinat conjuntamenr per la seva pròpia esposa, la seva mare Clitemnestra, i Egist, el seu amant. Amb tal motiu, Elektra es nega a viure en comú amb els assassins; completament aïllada, porta una existència salvatge i és objecte de les burles de servents i criades. Abriga una sola idea: venjança pel pare sacrificat. Així espera amb afany el dia en què torni el seu germà Orestes, a qui ella va fer fugir de casa, un nen encara, per salvar-lo i poder realitzar l'obra expiatòria. S'extasia davant l'evocació d'aquesta hora, mentre que Crisosthemis, la seva jove germana virginal, desitja abandonar, al costat de l'home estimat, el castell de la mare, on ambdues filles estan retingudes. No pot viure com Elektra, que ha sacrificat al sentiment de venjança la seva bellesa i la seva joventut; i embolicada en parracs com un animal salvatge, camina com un follet per la casa, com una acusació vivent.

Però Elektra es manté intransigent, rebutjant a la desconsolada germana. El seguici de la reina Clitemnestra, que es dirigeix al temple, s'acosta; la mare ha tingut somnis terribles i vol congraciar-se amb els Déus mitjançant cruents sacrificis. Amb hipocresia, Elektra s'aproxima a la dona turmentada pel pressentiment de la mort, simulant voler tranquil·litzar el seu ànim. Li pot indicar el sacrifici necessari per aplacar la ira dels Déus, haurà de caure una dona, una dona... Estremida, Clitemnestra comprèn les paraules de la seva filla; sap que Elektra només viu per desitjar la seva mort, així com la d'Egisto. Però de la casa vénen algunes serventes que comuniquen a Clytenmestra, en veu baixa, una notícia. De la seva cara desapareix la por dibuixant una expressió de triomf maligne; exclama: «Llums!»; i en un transport d'alegria entra precipitadament a la casa, deixant sola la seva filla en la foscor.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Elektra representa la incursió de Strauss més agosarada en els nous llenguatges que obren el segle XX. S'aprecia d'entrada una orquestra engruixida en efectius a la ja de per si nodrides formacions instrumentals que utilitzava el compositor. El recurs freqüent de la partitura a les dissonàncies i a esclats sonors, tenen la seva raó de ser en una veritable tragèdia, ressaltant en un sentit expressionista les emocions dels protagonistes. L'expressionisme era l'estil emergent a l'Alemanya de principis del segle XX.[2]

Aquesta és una òpera dura, pel drama prenyat d'odi i venjança que narra i per la partitura que va escriure el músic alemany. Per traslladar al públic tota la intensitat textual i musical, el llibretista Hugo von Hofmannsthal deia en les seves indicacions escèniques que les característiques del decorat (l'acció transcorre al pati del darrere del palau reial dels Àtrides) han de ser «l'exigüitat, l'absència de tota possibilitat d'escapar, la impressió de tancament».[4]

L'acció es consuma plenament en un únic espai i en un sol acte, amb una durada un xic inferior a les dues hores, amb la presència constant en escena de la protagonista, aspecte que fa especialment esgotador el rol d'Elektra per a la soprano principal.[2]

En Elektra, Strauss fa ús de la dissonància, el cromatisme i una tonalitat extremadament fluida d'una manera que recorda, anant un pas més enllà, Salomé (1905), del mateix compositor, constituint-se en l'obra més representativa i més avançada del modernisme en Strauss, tendència que després el mateix compositor va rebutjar. Per a donar suport a l'aclaparador contingut emocional de l'òpera, Strauss fa ús d'una orquestra extremadament àmplia i, en certa manera, atípica.

Altres compositors[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Presentació al Liceu». Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 6 novembre 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 Barceló Sitjes, Joan Manel. «Ressenya de l'òpera». Amics de l'Òpera de Girona. [Consulta: 25 febrer 2016].
  3. González Mira, Pedro. «Resum de l'òpera» (en castellà). forumclasico. [Consulta: 25 febrer 2016].
  4. Massagué, Rosa. «Elektra, en la freda foscor». El Periódico. [Consulta: 25 febrer 2016].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Elektra (Strauss) Modifica l'enllaç a Wikidata