Orestes (mitologia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Orestes perseguit per les Erínies de William-Adolphe Bouguereau.

Orestes (en grec antic Ὀρέστης), va ser, segons la mitologia grega, un heroi, fill d'Agamèmnon i de Clitemnestra.

Orestes ja apareix en la llegenda troiana, després de la primera expedició, la que va arribar a Mísia, al regne de Tèlef. Tèlef, ferit per Aquil·les, només podia curar-se amb la llança de l'heroi, i va anar a Àulida on hi havia reunit l'exèrcit grec, i allà va ser detingut per uns soldats i tractat d'espia. Per salvar-se, va agafar el petit Orestes, el fill més jove d'Agamèmnon, i va amenaçar que el mataria si era maltractat. Va aconseguir que l'escoltessin i el curessin. Segons Eurípides, Orestes va anar a Àulida amb Clitemnestra i Ifigènia, quan va oferir la seva germana en sacrifici.

Assassinat d'Agamèmnon[modifica | modifica el codi]

Quan Agamèmnon tornà de Troia i va ser assassinat per Egist i Clitemnestra, la seua germana Electra el salvà l'envià a la cort d'Estrofi, a la Fòcida. El rei el va criar amb el seu fill Pílades, i així va néixer l'amistat llegendària entre Orestes i Pílades. Hi havia altres tradicions sobre com es va salvar Orestes: de vegades el mèrit era de la seva dida, o de manera més general d'un vell servent de la família. Estrofi era oncle d'Orestes, ja que estava casat amb la germana d'Agamèmnon, Anaxíbia. Vivia a la ciutat de Cirra, prop de Delfos.

Venjança d'Orestes[modifica | modifica el codi]

Quan va arribar a adult, Orestes va rebre d'Apol·lo l'ordre de venjar la mort del seu pare matant Egist i Clitemnestra. Però Sòfocles explica que va ser la mateixa Electra, que ha mantingut la relació amb el seu germà, la que l'incità a complir la venjança. Volgué consultar a l'oracle de Delfos si havia de seguir el dictat de la seua germana, i aquest li aconsellà que complís el seu deure. Acompanyat per Pílades va anar a Argos, a la tomba d'Agamèmnon, on va consagrar un rínxol dels seus cabells. Tot seguit, Electra també va a la tomba i reconeix els cabells del seu germà.

Per portar a terme la seva venjança, Orestes es fa passar per un viatger que ve de la Fòcida, acompanyat per Pílades, que va a Argos amb l'encàrrec d'Estrofi d'anunciar la mort d'Orestes, i preguntar on s'han de depositar les seves cendres, si a Argos o a Cirra, on ha mort. Clitemnestra, ja sense la por de veure's castigada pels seus crims, s'omple de joia i fa cridar Egist, que en aquell moment era absent. Quan arriba al palau cau sota els cops d'Orestes. Clitemnestra, en sentir els crits que fa el moribund, hi acudeix, i troba el seu fill amb l'espasa a la mà. Li suplica el perdó, i li ensenya el pit amb el que el va alletar. Orestes sembla que cedeix a la compassió, però Pílades li recorda l'ordre d'Apol·lo, i el caràcter sagrat de la seva venjança. Orestes mata Clitemnestra. Consumat això, Orestes fou assetjat per les Erínies, que el feien parar boig. Finalment, per consell de l'oracle de Delfos, es presentà davant el tribunal de l'Areòpag d'Atenes, que el va absoldre, i les Erínies es van retirar. La sentència d'aquest judici va ser la primera que es va donar en aquest tribunal. Les tradicions varien sobre qui va ser la persona que el va acusar davant del tribunal atenès. De vegades són les mateixes Erínies, o bé Tindàreu, el pare de Clitemnestra, o Erígone, la filla d'Egist i Clitemnestra. La meitat dels jutges van pronunciar-se per l'absolució i l'altra meitat per la condemna, però Atena, que presidia el tribunal, va afegir-se a l'absolució. Orestes li va erigir un altar al turó de l'Areòpag.

Viatge a la Tàurida[modifica | modifica el codi]

També per consell de l'oracle, que li va dir que es curaria del tot de la bogeria, anà a la Tàurida acompanyat de Pílades a buscar l'estàtua d'Àrtemis. Però van ser capturats pels seus habitants, que tenien el costum de retenir tots els estrangers per sacrificar-los a la seva deessa. Portats davant del rei Toant i destinats al sacrifici a l'altar, va resultar que la sacerdotessa d'Àrtemis, que havia de celebrar el sacrifici, era la seua germana Ifigenia, que el va reconèixer Orestes li va explicar el mandat d'Apol·lo i Ifigènia decideix ajudar-lo a aconseguir l'estàtua de la deessa, que ella mateixa vigilava. Persuadeix al rei Toant que ella no pot sacrificar un estranger que ha hagut d'abandonar bla seva pàtria per haver mort la seva mare, si abans no purifica l'estàtua de la dea i la víctima a l'aigua del mar. Toant es deixa convèncer i Ifigènia va cap a la platja amb Orestes i Pílades, fa allunyar els guàrdies escites amb el pretext del secret dels ritus de purificació i s'embarca en una nau ja preparada, amb el seu germà, Pílades i l'estàtua. Però Posidó envia el vaixell contra la costa i Toant està a punt de capturar.lo, però se li apareix Atena que li ordena que abandoni la persecució. Orestes i els acompanyants arriben a l'Àtica on aixequen un temple a Àrtemis.

Neoptòlem[modifica | modifica el codi]

A la tornada es casà amb Hermíone, filla de Menelau, després de matar el seu rival Neoptòlem. Quan era un nen, el seu pare l'havia promès amb la seva cosina Hermíone, filla de Menelau i Helena. Però a Troia, Menelau va retirar la seva paraula i la va prometre a Neoptòlem. Quan va tornar de la Tàurida, Orestes es va presentar a Hermíone quan Neoptòlem havia anat a Delfos a consultar l'oracle, i la va raptar. Quan tornà Neoptòlem el matà.

Orestes va tenir amb Hermíone un fill de nom Tisamen, que va regnar a Argos i també a Esparta, com a successor de Menelau. Poc abans de morir una pesta va assolar el país, i, consultat l'oracle, aquest va dir que l'epidèmia desapareixeria si es reconstruïen les ciutats derruïdes per la guerra de Troia. Orestes va enviar colònies a l'Àsia Menor per reconstruir aquelles ciutats. Orestes va morir molt vell, als noranta anys, després d'haver-ne regnat setanta a Argos. A Tegea s'ensenyava la seva tomba i se li tributaven honors divins.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 397-399. ISBN 9788496061972. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 162-163. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 8429741461

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]