Amb aquest triomf Alberto Contador es converteix en el segon espanyol en guanyar el Giro d'Itàlia, després que Miguel Indurain ho aconseguís en les edicions de 1992 i 1993. A més a més trenca la ratxa de 12 victòries italianes consecutives al Giro, ja que des que Pavel Tonkov guanyà el 1996 cap ciclista no italià ho havia aconseguit.
A la cursa hi van prendre part 16 equips de categoria UCI ProTour i sis de categoria Continental Professional, ja que degut a la ruptura de relacions de les tres Grans Voltes amb l'UCI no hi foren presents tots els equips ProTour, ni es regí la cursa per les seves regles.
L'etapa fou escurçada, eliminant el circuit final, després de les converses mantingudes entre els ciclistes i l'organització. Aquesta retallada comportà que l'etapa passés dels 265 km previstos inicialment als 231,6, sent, amb tot, encara l'etapa més llarga d'aquesta ediciódel Giro d'Itàlia.[1]
El Gran Premio della Montagna és la classificació basada en els punts obtinguts pels ciciclistes que arriben en les primeres posicions als diferents ports de muntanya que s'ascendeixen durant la cursa. El líder de la classificació duu un mallot verd, la maglia verde.
La classificació per punts, o maglia ciclamino, és obtinguda pel ciclista que acumula més punts a les diferents arribades (puntuen els 15 primers ciclistes de cada etapa).
Inicialment hi hagué quatre equips de l'UCI ProTour que no foren convidats a la cursa: Team Astana, Team High Road, Bouygues Télécom i Crédit Agricole. L'equip continental Acqua & Sapone-Caffè Mokambo, guanyador de dues etapes en l'edició de 2007 tampoc fou convidat. La direcció del Giro argumentà que la selecció dels equips s'havia fet seguint criteris d'ètica, qualitat, internacionalitat i relacions a llarg termini amb la cursa.