Festes modernistes de Sitges

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Festes Modernistes)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'esdevenimentFestes modernistes de Sitges
Tipus festa
Data 1892 - 1899
Lloc Sitges
Modifica dades a Wikidata
Portada del llibre del certamen literari de les festes modernistes

Festes modernistes de Sitges fou el nom donat al conjunt dels cinc actes culturals promoguts per Santiago Rusiñol i celebrats a Sitges del 1892 al 1899. Aquestes festes foren la més important manifestació estética modernista, pública i col·lectiva. Convertiren Sitges en la Meca del Modernisme. La premsa d'arreu es féu eco dels esdeveniments que tingueren lloc allà i visitants il·lustres com Emilia Pardo Bazán o Ruben Dario, s'hi interessaren.

Quan l'artista Santiago Rusiñol comprà Can Faula i Can Sense, convertí aquestes dues cases de pescadors en un lloc d'eclosió cultural del Modernisme. Així doncs el nou Cau Ferrat (nom que se li donà a conseqüència de les nombroses obres de forja que contenia i conté) es convertí en el lloc on Rusiñol guardava les seves col·leccions d'art, de les quals actualment queden quadres d'El Greco i de Picasso, així com del mateix Rusiñol, Casas, etc. Tot i així, no només el convertí en un museu, sinó que també esdevingué el local on molts dels artistes modernistes es reunirien per a celebrar les anomenades festes modernistes. Cadascuna d'elles estava dedicada a reivindicar la renovació dels diferents llenguatges artístics. El terme Modernista començà definir una estètica concreta, una actitud fins i tot. Amb influcències simbolistes, el Modernisme construí un pont amb el Romanticisme, vers el Naturalisme que s'impossava.

La primera se celebrà el 23 d'agost de 1892, consagrant-se a la pintura consistí en una exposició de belles arts a l’ajuntament de Sitges que reuní pintors considerats avui com a modernistes amb d’altres d’estètica convencional; la segona, el 10 de setembre de 1893 dedicada al teatre i a la música simbolistes inclogué un concert, dirigit per Enric Morera, amb obres seves, de César Franck i d’altres músics belgues, representant-se La intrusa de Maeterlinck, traduïda per un incipient Pompeu Fabra, i que representa la consumació del teatre simbolista europeu a Catalunya i a Espanya; la tercera, el 4 de novembre de 1894 dedicada a la literatura s’inicià amb el solemne trasllat arribant en aquesta ocasió en processó per Sitges dels dos quadres del Greco que Rusiñol adquirí a París fins al Cau Ferrat, i es clogué amb un certamen literari, que publicà L'Avenç, duent-se a terme un volum antològic de la literatura catalana del moment; la quarta, el 14 de febrer 1897 dedicada al teatre líric català estrenà l'òpera simbolista d'Enric Morera La fada, amb l’assistència d’alguns dels compositors de l’escola francobelga, habituals dels concerts d’El Cau Ferrat, com E. Ysaÿe, Chausson, etc.; i la cinquena, el 5 de juliol de 1899 consistí en un concert de piano, interpretat per Joaquim Nin, amb obres de Morera, Gay, Alió, Grieg i Scarlatti, i la representació de Lladres! i La reina del cor, d’Iglésias, i de L’alegria que passa, del mateix Rusiñol, amb música de Morera.


En paraules de Joan Maragall, un dels participants de les festes:[1]

« Rusiñol ha plantado el estandarte de la fe y la independencia artística »

La Primera Festa Modernista

En Mas, Almirall, Miró i Rusiñol, planegen fer una exposició de pintures que fou inaugurada el 23 d'agost de 1892 en l'edifici de l'Ajuntament. Aquesta havia de ser "la primera exposició de Belles Arts", però gràcies a Rusiñol, acabà anomenant-se la Primera Festa Modernista. En aquesta primera festa van ser-hi exhibides més d'un centenar d'obres anomenades seguidament al programa de mà:

Sis d'Antoni Almirall, sis de J. Batlle i Amell, cinc de Josep Boniquet, nou de Ramon Casas, tres d'Antoni Catasús, cinc de Mas i Fontdevila, una de Felip Masó, sis d'Eliseu Meifrèn, tres de Josep Mirabent, vint de Joaquim de miró, una de Maria de Reynoso, tres de Roig i Soler, quinze de Santiago Rusiñol, quatre de Joan Soler, quatre de Clinton Murray Smith, dues de Modest Texidor, tres de Modest Urgell i dues de P. Vidal Solares.[2]

Així doncs, van ser exhibides més d'un centenar d'obres de grans mestres de la pintura. Com a artistes locals subratllem a Antoni Almirall del qual després d'haver visitat l'exposició escriví a Ramon Casellas a La Vanguardia del dia 27 següent on es lloava la seva obra.

La tela de més alta valoració era "L'Àvia" de Rusiñol, en dues mil cinc-centes pessetes. La que es donava a més bon preu era un paisatge de Batlle i Amell per cinc duros. A les festes hi van assistir representants de la premsa barcelonina com Casellas, Alexandre Cortada i Josep Maria Jordà. El modernisme havia pres per assalt l'ajuntament de sitges, l'alcalde havia donat plens poders als organitzadors del certamen. L'edifici d'administració municipal era una vasta sala d'exposicions: cobrien les escales de ramatges i ceps de malvasia i moscatell. A la sala on es mostraven les pintures els hi posaven veles i atuells de pesca. A Sitges havia deixat d'imperar la burocràcia per deixar pas al regne de la bellesa, podríem dir que Rusiñol es va fer amo del poble.

Segons l'article del 27 d'agost a La Vanguardia escrit per Ramon Casellas deia que Sitges és un paisatge excel·lent perquè els pintors puguin practicar sobre la llum. Casellas, havia escrit a L'Eco de Sitges referent a les pintures de Casas i Rusiñol, proclamar com a únic tema el sensorial i l'estàtic és mutilar ridículament la integritat de la vida universal, que a més dels aspectes immanents dels medis exteriors, compta amb la realitat pensant i emocional: l'home, la societat”Lo que verdaderament entusiasmà a Casellas van ser les pintures dels "pre-rossinyolians". Roig i Soler i Mas i Fontdevila, i deixebles locals com Miró i Almirall.En aquelles pintures hi va trobar lo que va descriure com: "el taller sin nombres de la Madre Naturaleza".[3]

La Tercera Festa Modernista

El mig dia del 4 de novembre de 1984 es van aplegar els arquitectes, pintors i escriptors que venien des de la capital barcelonina

La tercera festa comencà amb un discurs de Rusiñol impetuós i sentimental “És la tercera vegada que el Cau Ferrat es reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somiar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos berssar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts que estem del mal de prosa que avui corre per la nostra terra”.[4]

Després de tots aquests parlaments es va iniciar el Certamen Literari amb el discurs de Rusiñol. Aquest gran discurs tant ple de rebel·lia, esperit crític i reivindicatiu sobre l'art es podria considerar com un manifest decadentista que ens porta a la conclusió que per al que fa que l'art, no ha de ser objecte de consum de la burgesia. També d'aquest discurs en podem extreure la seva oposició a la burgesia i a la política de finals del s.XIX.

Aquest certamen va comptar amb la presència de diferents escriptors com Emília Pardo Bazán o el dramaturg Àngel Guimerà. Un altre esdeveniment va ser la presentació de dos quadres de El Greco, Les llàgrimes de Sant Pere i Santa Maria Magdalena, adquirits per Santiago Rusiñol a Paris el gener de 1894. Aquests quadres van ser portats al Cau Ferrat tot fent una solemne processó fins al seu destí, el Cau Ferrat.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

És conegut que Santiago Rusiñol i els seus amics intel·lectuals i artistes eren persones no només de caràcter obert sinó que criticaven l'ensopiment de la manera de viure burgesa i catòlica. Les seves festes, viatges i reunions eren constants, i no només se celebraven al Cau Ferrat, sinó que també als 4 Gats barceloní i altres. Es veu que en una d'aquestes festes hi assistiren els germans Llimona, i quedant horroritzats (en especial Joan Llimona, artista clarament de vocació catòlica) per la disbauxa i el llibertinatge que a ulls seus professaven els altres, fundaren l'anomenat Cercle Artístic de Sant Lluc, amb la intenció de regenerar la societat també mitjançant l'art, però de forma diametralment oposada a les idees més alliberadores i dionisíaques de Rusiñol.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Planes 1969:78
  2. Ramon Planes, Modernisme a Sitges, pàg.62
  3. Ramon Planes, Modernisme a Sitges, pàg.65
  4. Planes, Ramon. Modernisme a Sitges, p. 90. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]