Ramon Casas i Carbó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ramon Casas i Carbó
Ramon Casas - Self-portrait - Google Art Project (559678).jpg
Autoretrat del 1908
Naixement 4 de gener de 1866
Barcelona
Mort 29 de febrer de 1932 (als 66 anys)
Barcelona
Ocupació Pintor i dibuixant
Activitat professional
Art Pintura
Moviment Impressionisme
Influències de Henri de Toulouse-Lautrec
Obres destacades
Au Moulin de la Galette.jpg
Au Moulin de la Galette

Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 - Barcelona, 29 de febrer de 1932) va ser un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l'impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. Va ser el millor pintor de la primera generació modernista i, junt amb Santiago Rusiñol, l'impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle XIX. Amb tan sols 15 anys va iniciar una estada a París per ampliar la seva formació, que es va prolongar tres anys. Cal destacar els dots de Casas per a la pintura i per al dibuix, així com la seva capacitat per conrear amb el mateix èxit el paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar un major reconeixement i el va consagrar com el retratista més cobejat per la burgesia barcelonina.[1] Entre la seva obra excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política.[2]També va guanyar nombrosos premis en els concursos de cartells i les seves obres van fer-se molt populars. Els de l'Anís del Mono, els Cigarrillos París, el cava Codorniu, el d'Auto-Garatge Central, poden citar-se entre els més coneguts d'ell, així com els que realitza per anunciar Pèl i Ploma, Forma, Hispània, etc.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Barcelona fill d'una família benestant. El seu pare, Ramon Casas i Gatell, era un indià de Torredembarra que havia fet fortuna a Cuba, i la seva mare, Elisa Carbó i Ferrer, era filla d'una família de la burgesia catalana.

Als onze anys mostra poc interès pels estudis i, atesa la seva habilitat per dibuixar, va començar a rebre classes de dibuix a l'estudi de Joan Vicens (1820-1886), un reconegut retratista que havia cursat estudis a l'Escola de la Llotja. L'any 1881 començà a col·laborar en diferents revistes, començant per L'Avenç, de la qual n'és cofundador i hi publica per primera vegada, el 9 d'octubre, un dibuix: Record d'altre temps, un detall del claustre de Sant Benet de Bages.

Aquell mateix mes Casas va emprendre el primer viatge a París, acompanyat de dos cosins seus, Miquel Carbó i Joaquim Casas i Carbó i es va instal·lar a la Rue Lourcine. A la capital francesa va assistir a classes al taller del pintor Carolus-Duran,[4] pintor influït en aquella època per Manet, en companyia d'Eugène Carrière, Maurice Lobre i Puis de Chavannes i, tal com reflecteix el carnet on anotava les seves despeses, es va aficionar a freqüentar cafès nocturns i exposicions d'art i al consum del tabac. En aquella època va pintar Autoretrat vestit de flamenc, admès al Saló de 1883.

Posteriorment, va tornar a Barcelona, on va participar en l'exposició que la Sala Parés celebrava cada quinze dies amb un paisatge titulat Sant Hilari. Va ser aquest mateix any que va conèixer Santiago Rusiñol, amb qui va mantenir una gran amistat durant la resta de la seva vida.

Dedicà un temps a viatjar per tota la península, influint sobre Tom Roberts. Fruit del viatge, a Granada, el pintor va descobrir un gran interès pel tipisme andalús i va enviar al primer Salon des Champs-Elysées la seva obra Autoretrat vestit de flamenc, que més tard es va exhibir a la Sala Parés sota el títol El Xulo. Així, el mes de gener de 1884 va enviar a la Sala Parés un dibuix titulat Cursa de braus, amb el que començava un seguit d'obres centrades en la tauromàquia, una temàtica que era del gust dels parisencs i que va protagonitzar la seva obra durant uns anys. El mes de març va tornar a Barcelona i el 1885 es va traslladar de nou a París, on va visitar amb regularitat l'Acadèmia Gervex, on va coincidir amb altres pintors com Rusiñol.

Durant la seva estada a Madrid estudià els clàssics del Museu del Prado. El 1890 tornà a París amb Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Ignacio Zuloaga per a viure al barri de Montmartre. En aquesta època pintà obres com Plein air i Bal du Moulin de la Galette entre altres obres, en les quals es noten influències de Toulouse-Lautrec, Steinlen i Forain.

A partir de 1889 va exposar anualment a la Sala Parés de Barcelona, encara que en un principi sense gaire èxit degut a la quotidianitat dels seus temes; així i tot seguí pintant quadres com Garrot vil, La càrrega, Ball de tarda, Processó de Santa Maria del Mar, etc. El seu estil combinava hàbilment uns tons vius en un entorn grisenc amb el detall suau o el sintetisme a l'hora de dibuixar grans gernacions. També fou un dels fundadors del cafè Els Quatre Gats (1897-1903), on se suposa que conegué el seu futur mecenes William Deering i al seu fill Charles Deering. De mica en mica es va anar convertint en un dels pintors més cobdiciats per la societat burgesa barcelonina de l'època, que es disputava els seus retrats.

El 1898 començà a publicar la revista d'art Els Quatre Gats, substituïda un any després per Pèl & Ploma i que amb posterioritat fou substituïda per Forma. La premsa li serví la seva vessant de dibuixant i per compaginar amb el cartellisme, en són un exemple les obres Cartell de la revista Pèl i Ploma, i l'Esbós per a l'anunci de l'Anís el mono,que es troben en el Museu Abelló, de Mollet del Vallès. És especialment destacable la seva col·lecció de vora els dos centenars de retrats al carbó d'intel·lectuals i personatges d'aquells anys, com Unamuno, Azorín, Granados, Sorolla, Zuloaga, Albéniz.

El 1899 entrà a la Societat Internacional de Pintura. Altres obres seves són la decoració del fumador del Cercle del Liceu de Barcelona, el retrat eqüestre d'Alfons XIII, la restauració del claustre romànic de Sant Benet de Bages i una àmplia col·lecció de retrats de figures europees i americanes.

El 1909 donà una col·lecció de dos-cents retrats al carbó de personatges del món cultural, polític, econòmic i social de Catalunya, de la resta de l'Estat i de l'estranger.

El 1910 pinta L'enterrament de Raimon Casellas arran del suïcidi d'aquest crític d'art i gran amic del pintor.[5]

El 10 de novembre de 1912 morí la seva mare Elisa Carbó i heretà el monestir de Sant Benet de Bages i l'illa del passatge de Santa Eulàlia conjuntament amb les seves germanes Montserrat i Elisa. El 1922 es casà amb la seva model Júlia Peraire i Ricarte, cunyada del filòsof i polític Jaume Serra i Húnter. El 7 de març de 1928 comença a construir amb el seu nebot, Santiago Codina, les primeres 4 cases del carrer d'Escòcia de Barcelona a l'illa del passatge de Santa Eulàlia.[cal citació]

Casas i Rusiñol foren els impulsors de les festes modernistes portades a terme al Cau Ferrat de Sitges, contribuint d'aquesta manera al renom d'aquesta població i al seu turisme.

El 29 de febrer de 1932 morí a la seva casa del carrer Descartes nº1 de Barcelona.

El mestre del cartell català[modifica | modifica el codi]

Es podria dir que en el cartell s'hi troba una de les formes més típiques de la comuniciació visual: el seu missatge, la seva informació, han d'entrar visualment, captar-se al pas. La lectura global del cartell ha de fer comprensible tot el seu significat. El text escrit es reduirà a lo imprescindible -un nom, una frase breu, una direcció-; la resta de la informació l'ha de donar la imatge. Imatge en el sentit més ampli, ja que algunes vegades pot consistir d'un signe, un color, la distribució tipogràfica d'un text.[6]

Juntament amb Alexandre de Riquer se'l considera el pioner i mestre del cartell a Catalunya.

Els seus primers cartells els farà per a la taverna d'Els Quatre Gats (lloc on es reunien els artistes del segle XIX).

Una de les singularitats del cartellisme a Catalunya que demostra la intel·ligència dels empresaris catalans és que l'empresari no va directament a una empresa a encarregar el cartell per promocionar el que sigui sinó que posen en marxa un concurs públic en què fan una crida pel cartell que ha de promocionar el seu producte.

Els seus cartells responen a una corrent inspirada en la producció d'Henri de Toulouse-Lautrec.

Història del cartellisme de Ramon Casas[modifica | modifica el codi]

  • L’any 1897, Casas va treballar en equip amb un altre dels Mestres del cartellisme; Miquel Utrillo junts van elaborar el cartell per a les “obras chinescas” de la taberna dels “quatre gats”. Aquest primer cartell mostrava el perfil segur de la dona al primer terme, i la colla d’amics asseguts al fons, té el caràcter dels cartells moderns. Es troba que és recarregat respecte als cartells moderns, a la composició li faltava simplicitat.
Cartell per als Putxinel·lis dels Quatre Gats, 1899.    
  • L’any 1898 Casas se’n surt realment amb els cartells moderns, és a dir els cartells destinats a la publicitat de productes industrials i no industrials. El mateix any Vicenç Bosch organitza un concurs de cartells de publicitat del seu Anís del Mono i Casas fou el guanyador del primer premi. Els cartells de l’Anís del Mono demostren que Casas va ser un dels primers artistes en comprendre l’art del cartell i el que havia de ser el cartell publicitari.En aquest cartell s’aprecia la senzilla composició però, que no manca de gràcia i d’agilitat degut a l’ample arabesc del xal de la dona. A més a més dona al cartell un caràcter plenament espanyol, que influeix en el seu èxit no tan sols a Espanya sinó també a l’estranger. El text d’aquest cartell és curt i clar, gran i molt llegible com és adient per a qualsevol anunci publicitari. Casas també realitza els projectes de xampany Codorniu, encara que són poc coneguts, ja que no van ser impresos. En el mateix any 1898 va realitzar el primer cartell apaïsat per l’establiment industrial de M.Fuster. En aquest cartell es podia apreciar una vista esquemàtica d’una fàbrica, i a la dreta d’aquesta, la figura femenina que era imprescindible per als cartells modernistes.
  • El 1899, Casas realitza un cartell per als putxinel·lis dels Quatre Gats en el qual ens ofereix el què el mateix Pere Romeu (propietari) és representat com una titella caricaturesca. Seguidament realitza una sèrie de cartells els quals van destinats a anunciar les revistes que finança i il·lustra: dos d’ells per a Pèl i Ploma, un altre per a Forma i uns altres dos per a revistes amb les que no està tan lligat que són Hispània i La Vida Literària. En els cartells realitzats per Casas normalment hi apareix la silueta duna dona, la qual sembla que no hi pot faltar.
  • Uns dels seus treballs posteriors i famosos de 1900 i 1901 van ser Cigarrillos de París, concurs organitzat per l’Industrial català establert a Buenos aires, i l’altre Sanatori de Sifilíticos del Dr.Abreu. El 1901, Casas realitza un altre cartell per Auto Garaje Central en el qual fa constar els punts febles de “l’esportsman”; l’automòbil i la dona.
  • Ramon Casas dibuixa el seu primer cartell imaginari el 1902 París-Madrid on trobem altre cop la figura femenina. Aquest tipus de cartell però, no va arrelar. Aquest mateix any Casas compon un cartell de tipologia clàssica, destinat a la mostra Antiquarium Artium Barcinonensis Exhibition.
  • El 1904 realitza un altre de caràcter comercial per l’Agència d’Inquilinats, de Barcelona.[7]

Els concursos[modifica | modifica el codi]

Els concursos van ser fonamentals per al desenvolupament del cartell a Catalunya ja que són l'element impulsor del cartellisme.

Anís del Mono (1898)

La mona de l'Anís del Mono va existir. A la fàbrica, situada a Badalona, hi tenien una mona dins d'una gàbia. L'exportació d'aiguardents va ser una de les activitats clau del Renaixement català dels segles XVIII i XIX. Es van començar a crear marques i es distingien pel nom i per l'ampolla. L'Anís del Mono va ser fundat el 1869 pels germans Bosch i Grau. Aquests van ser els que van tenir la genial idea d'utilitzar una ampolla de vidre semblant al model d'un envàs de perfum que un d'ells va comprar a París per regalar-li a la seva dona. Aquest és el fet pel qual va començar el seu èxit, per la diferenciació. Moltes marques van seguir la pauta del seu anís com per exemple Anís del Tigre, Anís del Topo, Anís del Sot, etc. La publicitat dels anissos va arribar a ser molt violenta (sobretot per part de l'Anís del Tigre, ja que el seu logotip és un tigre atacant a una mona).

El 3 de desembre del 1896 es va celebrar la primera exposició de cartells d'artistes estrangers, amb obres de Toulouse-Lautrec, Chéret, Hardy, Léfèvre, Price o Robertson, a la Sala Parés. L'exposició va tenir un èxit espectacular i a partir d'aquell moment els industrials i els comerciants catalans van deixar de tenir recels al respecte de l'ús del cartell. El 1897 també va ser un any importat pel cartell català i, a partir del 1898, el cartell ja estava a tots els carrers de la ciutat de Barcelona. A principis de l'any, la premsa va publicar una convocatòria d'un concurs per anunciar l'Anís del mono, per iniciativa d'un dels seus propietaris, Vicente Bosch. El fet que un fabricant privat utilitzes un concurs públic per donar publicitat al seu producte, va causar furor. Es van oferir tres premis: de 1000, 500 i 250 pessetes. La reacció dels artistes va ser absoluta, exposant a la Sala Parés de Barcelona 162 projectes de cartells, els quals la majoria eren d'artistes catalans. El propietari va decidir actuar com a únic jutge i els premis els va repartir de la següent manera:

En veure l'alta qualitat dels cartells que havien presentat, es van concedir altres accèssits de 225 pts. cada un. Varen ser guanyats per Ramon Casas, Lluís Labarta, Miquel Utrillo i Jaume Borras i Dachs. Amb l'èxit obtingut en aquest concurs gràcies als seus tres projectes presentats, Ramon Casas es va col·locar al capdamunt del cartellisme català.

Es diu que la cara de la mona, en el cartell, podria simbolitzar a Darwin, a més a més, en el cartell que porta la mona a la mà hi posa: "Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento".

Codorniu (1898)

El setembre del 1898 es va convocar el segon concurs de cartells, organitzat per la indústria privada, celebrat per Manel Raventós per anunciar el seu cava Codorniu. Els premis van augmentar i aquesta vegada es tractava de cinc premis de 1500, 500, 250, 200 i 100 pts respectivament. El concurs va tenir lloc a Madrid, i a diferència del primer concurs es va triar un jurat qualificat per dictaminar els veredictes. Es varen presentar 173 projectes. Va haver-hi una mica de polèmica en el primer premi ja que va ser pel valencià Tubila, decisió que va ser molt discutida. Però l'autèntic guanyador del concurs va ser Ramon Casas, qui va presentar cartells com "Àmbar i Espuma" i "Lola Plumet", amb els quals va aconseguir el segon premi i segon extraordinari. Els dos cartells han estat reimpresos modernament per la companyia.[8]

Cigarrillos París (1901, 2n concurs)

L'any 1901 va aparèixer a la història del cartell el concurs anunciador dels Cigarrillos París de Buenos Aires, celebrat a l'octubre, però donat a conèixer al febrer pel seu propietari: l'industrial Manel Malagrida. Es tractava d'un concurs d'escala totalment internacional. Els premis concebuts eren realment molt elevats: vuit premis de 10000, 5000, 2000, 1000, 750 i 500 francs, i set accèssits de 250 francs. Es varen presentar un total de 555 projectes procedents de tots els països europeus, americans, i fins i tot algun punt d'Àsia. El resultat del concurs va ser el següent:

  • 1r premi: Aleardo Villa (Itàlia)
  • 2n premi: Leopoldo Metlicovitz (Itàlia)
  • 3r premi: Ramon Casas (pel seu cartell "Cigarrillos París. Son los mejores").

El cartell de Ramon Casas no va aconseguir el primer premi perquè les lletres no estaven prou definides i la seva lectura no era tan fàcil i visual com la dels altres cartells guanyadors. Manuel Malagrida i Enric Casellas, propietaris de la fabrica, envien una carta a Ramon Casas, a la redacció de Pèl & Ploma informant que ja que s’ha d’imprimir el cartell i que no hi ha temps, és impossible remetre l’original a Casas per fer-hi les modificacions que solucionin el defecte de la lletra. L’informen que l’original ha estat traspassat a un artista reputat de Buenos Aires perquè millori aquest aspecte. A la revista es llegeix que Casas no es troba allí en aquells moments però publiquen uns petits fragments de la carta on valoren la qualitat de l’obra: “..le diremos que ha sido desde el primer dia y continúa siendo nuestra favorita; pero convenimos también en que la parte accesoria, o sea la inscripción no se adapta á las exigencias del cartel de réclame. Aquel <<Cigarrillos París >> queda confundido y casi imperceptible en el fondo gris del cartel. Lástima de letras que no sean más grandes y que la tinta no ofrezca un contraste bien marcado en el fondo del cartel...” [9]

Pintura[modifica | modifica el codi]

Fi de segle XIX era una pintura que originalment es va col·locar a la cerveseria Els Quatre Gats. Popularment era coneguda com Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem.
Sardanes a la font de Sant Roc a Olot, quadre pintat per Ramon Casas entre 1901-1902, actualment a la sala anomenada la Rotonda del Cercle del Liceu

Gràcies a la bona situació econòmica de la família de Casas, el va permetre deixar l'escola als onze anys per a començar a cursar estudis a una escola d'art. Al cap d'uns anys d'haver treballat en L'Avenç, va marxar a París per a seguir amb els seus estudis de la mà de Carolus Duran. El talent de Ramon Casas va ser reconegut d'immediat a França. La primera pintura que va destacar a París fou Autoretrat vestit de flamenc l'any 1883. Tots aquests mèrits el permeteren convertir-se en membre del famós i prestigiat Salon des Champs Elysées i de la Societé d'artistes Françaises (Societat d'artistes Francesos).

Un dels quadres pintats per Ramon Casas entre 1884-1885, on es pot observar un alt grau de detalls en els espectadors i la multitud.

Un aspecte que destacava de la pintura de Casas, era els detalls en què pintava gran part de les seves obres, sobretot en obres on apareixien grans multituds, podem observar-ho a pintures com Sardanes a la font de Sant Roc i principalment a les obres on estampava places de toros (1884-1885)[10]

Obres[modifica | modifica el codi]

Pintura[modifica | modifica el codi]

Obres destacades

Cartellisme[modifica | modifica el codi]

Atelier Casas & Utrillo. Petite fête flamenca oferte à Vincent d'Indy par ses amis et admirateurs, conservat al MAE
  • 1897: "Modas de Apolonia Castañeda"
  • 1898: "Atelier Casas & Utrillo", "Transparentes y Objetos Artísticos" y "Fabricación de Silicatos M. Fuster" 29x64 cm, Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, ca 1898. "Anís del Mono", "Codorniu".
  • 1899: "Renaud Germain. Perfumería Fina y Jabones" Puchinel·lis 4 gats, 54x39 cm, Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques,
  • 1900: "Sífilis" (para el Sanatorio de sifilíticos del Dr. Abreu), "Hispania, Literatura y Arte, Crónicas Quincenales", "Papier a cigarretes Job" y "Fabra-Barcelona. Los mejores hilos y algodones"
  • 1901: "Auto-Garage Central. Consejo Ciento"
  • 1902: "Antiquarum Artium Barcelonensis", "Hojas Selectas. Revista para todos" y "Enciclopedia Universal Ilustrada J. Espasa" 70x48 cm, Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 1902.
  • 1904: "Agencia de Inquilanato"
  • 1905: "Champagne Kola" y "Jabón Fluido Gorgot"
  • 1908: "Jochs Florals de Barcelona. Festes del cinquantenari" y "Copa Catalunya Carrera Internacional de Voiturettes Barcelona Mayo 1908"
  • 1910: "Vino Rioja Fino Rubí"
  • 1916: "L'auca del Senyor Esteve" (obra teatral de Santiago Rusiñol presentada en el Teatro Victoria)
  • 1929: "La tuberculosi amenaça la vida i riquesa de Catalunya" (precisamente él, en 1866, había superado dicha enfermedad)
  • 1937: "Ajut Infantil de Reraguarda. Espera els vostres donatius"
  • Sense data: "Aperitivo Rossi" y "Decoración de habitaciones" (para el mobiliario de José Ribas)

Dibuix[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Col·lecció d'Art Modern del MNAC 2011Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  2. «Carrer de Ramon Casas». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 10 de febrer de 2013].
  3. «Sobre el cartellisme català - Ajuntament de Barcelona» (en català). Juuls5, 19 / 01 / 2014. [Consulta: 19 / 01 / 2014].
  4. Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal, 2007. ISBN 84-95554-27-5. 
  5. Ramon Casas, Retrats al carbó.. 1982a ed. (en català). Barcelona: Publicació de l'Ajuntament de Barcelona, p. 170. ISBN 84-500-8199-8. 
  6. Barnicoat, John. Los carteles: su historia y lenguaje. Rosellón, 87-89 Barcelona-15: Gustavo Gili, S.A., p. Pròleg i pàgina 26. 
  7. RAMON CASAS. Exposició Desembre 1982. Centre Cultural del Palau de la Virreina .. 1982a ed. (en català). Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Serveis de Cultura, 1982, 19/01/2015. ISBN 8450082005. 
  8. «La Vanguardia» (en castellà). [Consulta: 4 de gener de 2015].
  9. «Els concursos de cartells dels Cigarrillos París (1900-1901)» (en català). Museu de la Garrotxa d'Olot. [Consulta: 19/01/2015].
  10. «Art Now And Then» (en anglés). [Consulta: 27 desembre 2014].
  11. Serra, Catalina. «El MNAC compra un cuadro de juventud de Ramon Casas». El País, 17 de novembre de 2009 [Consulta: 10 gener 2015].
  12. Casanova, Rossend. «Barcelona en el museo». Cultura, Núm. 424, 4 d'agost de 2010, pàg. 16-17 [Consulta: 10 gener 2015].
  13. «Descobreix una Joia del Museu». Dia Internacional dels Museus. Ajuntament de Barcelona, 18 de maig de 2003. [Consulta: 17 abril 2011].Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  14. Ramon Casas. Retrats al carbó.. 1982a ed. (en català). Barbcelona: Publicació de l'Ajuntament de Barcelona, p. 170. ISBN 84-500-8199-8. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ramon Casas i Carbó Modifica l'enllaç a Wikidata