Formats de pel·lícula

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

El format és la mida útil del fotograma, la superfície emprada per enregistrar la imatge, és a dir, és l'amplada total del film, incloent la part de la imatge, la del so i la de les perforacions. S'expressa sempre com el producte dels dos costats del rectangle. Evidentment, com més gran sigui el format, més qualitat es podrà aconseguir; la diferència serà sostensible en grans ampliacions. Però també és evident que les càmeres i objectius de formats grans seran necessàriament més voluminoses i difícils de manegar.[1]

Al llarg dels anys i amb diferents propòsits han anat apareixent diferents formats:

8mm Format d'afeccionats (competeixen amb el video)
16mm A la frontera entre afeccionats i professionals. Introduit al 1923. El primer format que permet una projecció de mida i lluminositat suficients per una sala gran
35mm Format standard, el més utilitzat avui dia, introduït per Edison el 1889. Té 4 perforacions a banda i banda
70mm Desenvolupat al 1955 per a projeccions de pantalla ampla. Ofereix una imatge ampla d'alta resolució (molt superior als 35mm). 5 dels 70 mm es destinen a sis pistes de so

El format de 35 mm o pas universal[modifica]

Fa servir pel·lícula de 35 mm. d'amplada com la més habitual en cinema, sobre la qual impressiona una superfície de 24 mm x 36 mm. És, amb gran diferència, el format més emprat i pel qual hi ha més tipus de càmeres, objectius, accessoris etc. És també el més polivalent: es fa servir tant per aplicacions del camp professional com per a la més habitual fotografia d'afeccionat.[2]

El conjunt de formats mitjans[modifica]

Fan servir tots pel·lícula de 6 cm d'amplada sense perforacions. La qualitat és notablement superior a la del 35 mm: la superfície útil del format 6 x 6 és unes 4 vegades més gran. És un format professional o d'afeccionat molt exigent. Les càmeres que l'incorporen acostumen a ser encara prou manejables per a ser emprades en aplicacions fora de l'estudi.[3]

Les càmeres de gran format[modifica]

Fan servir plaques, és a dir, làmines o fulls de pel·lícula individuals, cada una de les quals s'insereix en un xassís tancat del qual es retira una cortineta quan la placa és dins del cos de la càmera. En obrir posteriorment l'obturador, l'emulsió és impressionada. Aquest és, sense gaires variacions, el sistema que es feia servir en els inicis de la fotografia. La qualitat que pot donar amb les emulsions d'avui és extraordinària. Òbviament, el gran volum d'aquests formats fa que s'utilitzi exclusivament amb càmeres d'estudi, voluminoses i necessitades de trípode.

En el camp de la fotografia hi ha encara molts temes en els què no entrarem, com ara l'ús de filtres o el transcendental de la tecnologia química que hi ha al darrere dels diferents tipus de pel·lícula i els processos de revelat i copiatge.[3]

Format d'exposició[modifica]

En aquest cas, no es refereix a l'amplada total del film, sinó, només a aquella part del quadrat de la película destinada exclusivament a la imatge. Aquest format es pot expressar de dues maneres:

  • Com el producte de les seves dues dimensions
  • Com el quocient entre l'amplada i l'altura anomenat relació d'aspecte (aspect ratio).

Per al format de pel·lícula de 35mm així com el de 70mm hi ha diferents formats d'exposició, que determinaran les dimensions reals de la projecció de la película en una pantalla.

35mm 1.33 - 4:3 - 18mm x 24mm El mut sencer o full frame: És el format original per pel·lícules mudes. 

Té la forma més semblant a un quadrat. La imatge ocupa el màxim possible del quadrat de la pel·lícula, fins i tot l'espai per la banda sonora.

1.37 - 16mm x 22mm Format 1.37 TV o format acadèmic: És l'utilitzat en les còpies destinades a televisió.

Neix com a conseqüència de l'introducció del so a la pel·lícula. L'alçada també es redueix per tenir una proporció agradable

1.66 - 13,25mm x 22mm

i 1.85 - 11,85mm x 22mm

A partir del 1955. Per afrontar la competencia que suposava la TV, es van voler fer pantalles més grans.

Era difícil fer pantalles més altes i posar-les dins els cinemes ja construïts, per això es van apaïsar els formats.13,25 (sistema Europeu) i 11,85 (sistema americà). Quan es passen per TV aquestes pel·lícules s'hi afegeix una franja negra a dalt i abaix per mantenir la relació d'aspecte.

2.59 Cinerama: continuant amb la lluita amb la TV, al 1952 Fred Walker proposa un sistema basat en els 35 mm on la idea principal és filmar amb tres càmeres simultàniament i projectar igualment amb tres projectors sincronitzats. El sistema no va trigar en morir perquè resultava molt car.
2.35 - 18.66 x 22 mm Cinemascope: la imatge d'aquest negatiu, està comprimida lateralment, mitjançant unes lents anomenades anamòrfiques.

En el pocés de projecció, un altre conjunt de lents anamòrfiques però que fan l'efecte contrari el descomprimeixen. El resultat d'aquesta descompressió dóna una relació d'aspecte de 2.35

1.5 Vistavision: Format panoràmic inventat per la Paramount al 1958.

No utilitza lents anamórfiques, sinó que projecta el negatiu en horitzontal. La idea és oferir una pel·lícula amb menys gra que el cinemascope. Com que la majoria de sales utilitzaven cinemascope, aquest format no va acabar de funcionar i tot i que al 1977 va experimentar un petit renaixement gràcies a l'experimentació de George Lucas.

70mm 1,43 - 69,6mm X 48,5mm Imax: Ofereix una resolució molt més elevada del normal, molta més lluminositat i permet projeccions en pantalles de 22 x 16,1 m.

De la mateixa manera que vistavision, en aquest sistema la pel·lícula desfila horitzontalment pel projector. Omnimax, és una variant d'imax, que es projecta en una pantalla en forma angulada.

El pas del cinema a la televisió[modifica]

Quan les pel·lícules es van començar a projectar per la televisió, va aparèixer un conflicte de formats. La televisió obligava a deformar la imatge dels films panoràmics perquè hi cabessin dins la pantalla. Les imatges quedaven allargades ja que comprimien la imatge pels laterals. Aquest handicap es va solucionar quan van introduir costats superiors i inferiors de la pel·lícula. D'aquesta manera, els films es veien en el seu format propi i evitaven les deformacions al projectar-se pel televisor.[4]

Relacions d'aspecte de TV[modifica]

3:2 El traspàs natural dels 35mm té aquesta relació d'aspecte en la TV. Era l'standard del sistema NTSC.
4:3  Fins al 2009 fou l'standard utilitzat per el sistema PAL. De fet moltes pantalles d'ordinador i TV encara l'utilitzen, que s'acosta al quadrat, però és rectangualr o 'wide'.
5:4 Estàndard al qual pertany la resolució 1280x1024, emprat en pantalles de 17'' ( les polsades mesuren la diagonal de la pantalla).
14:9 No és ni ample ni quadrat. Permet a tots els televisors (4:3 i 16:9) rebre qualsevol retransmissió.
16:9 És l'estàndard fet servir per la TV d'alta definició. S'acostuma a anomenar panoràmic o widescreen.
16:10 És l'estàndard utilitzat pels portàtils de 15,4.
17:9 Més ample que el 16:9. S'utilitza en algunes resolucions com 2K, 4k i 8k,

que es refereixen a 2000px, 4000px i 8000px respectivament, de resolució horitzontal.

21:9 L'estàndard utilitzat per alguns teatrees i filmacions d'algunes pel·lícules

El format DV (digital video)[modifica]

És el format en que graven bona part de les càmeres de video domèstiques però que no graven en HD. Al ser un format digital, no cal fer cap conversió. La informació que rep l'ordinador al traspassar les dades de la càmera és exactament la mateixa que emmagatzema la càmera.

Així doncs, aquest format admet diferents opcions:

PAL 720x576 (625 Línies), 25 fps
NTSC 720x480 (525 Línies), 29,97 fps

També es poden definir diferents qualitats pel que fa al so:

48KHz 16 bits - Recomanable per qualitat DVD
4 a 32KHz 12 bits

D'aquest format s'en deriven els formats DVCPRO i DVCAM, que es diferencien tan pel format del suport (la cinta) com per alguns aspectes de qualitat. Aquests formats són una millora respecte el format DV.

El format HDV (Video d'alta definició)[modifica]

Apareix al japó l'any 2003, anunciat per la corporació de marques: Sony, Cannon i Sharp i utilitza l'algoritme de compressió MPEG2 ó MPEG4

Hi ha dues especificacions per aquest format:

HDV-1 720p - 1280 x 720px 16:9
HDV-2 1080i - 1440 x 1080px 16:9

Pel que fa a l'audio:

48KHz 16 bits

Referències[modifica]

  1. «Formats de pel·lícula» (en català). [Consulta: 26 novembre 2016].
  2. «Formatos y características de las películas fotográficas, carrete». www.digitalfotored.com. [Consulta: 6 desembre 2016].
  3. 3,0 3,1 «Tipos y tamaños de negativos fotográficos». www.fotonostra.com. [Consulta: 6 desembre 2016].
  4. «Formatos de cine y vídeo.». Scribd. [Consulta: 6 desembre 2016].

Enllaços externs[modifica]

Formats cinematogràfics: