Guimerà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vegeu Àngel Guimerà per a l'escriptor.
Infotaula de geografia políticaGuimerà
Escut de Guimerà
Escut de Guimerà
Guimera Lleida Vista general.jpg
Vista general de Guimerà

Localització
Localització de Guimerà respecte de l'Urgell.svg
41° 33′ 59″ N, 1° 11′ 12″ E / 41.566388888889°N,1.1866666666667°E / 41.566388888889; 1.1866666666667
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Ponent
Comarca Urgell
Entitats de població
Capital Guimerà
Entitats de població 1
Població
Total 275 (2016)
• Densitat 10,66 hab/km²
Gentilici guimeranenc, guimeranenca
Geografia
Superfície 25,8 km²
Altitud 555 m
Limita amb
Organització i govern
• Alcalde Salvador Balcells Busquets
Indicatius
Codi postal 25341
Codi INE 25109
Codi IDESCAT 251095
Altres dades

Web Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

Guimerà és una vila i municipi de la comarca de l'Urgell. També es coneix Guimerà com 'El nou de Copes', ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres. Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d'interès nacional.[1] Se situa a la vall del riu Corb. El nucli principal de cases, antigament emmurallat, reposa sobre el vessant nord de la vall. Els carrers i les cases s'enfilen, des del llit del riu, muntanya amunt. L'activitat principal del poble és l'agricultura de secà. A mitjans d'agost s'hi celebra una fira medieval, amb parades d'artesans i d'oficis antics, i algunes actuacions.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Santa Maria de Guimerà vist des del castell.

El poble de Guimerà es va anar formant, de dalt a baix, als peus del castell i l'església gòtica, envoltat per muralles amb quatre portals, dels quals queden el del sector N, el de l'E i el de l'W.[1] El lloc que ocupava el portal de la banda S, possiblement destruït per la riuada de Santa Tecla (1874), és ara conegut pel "portal". Els carrers, amb arcs que relliguen un costat i l'altre, tenen un traçat irregular, estrets i amb pendent, de regust encara medieval. Les cases, construïdes en part sobre porxos, conserven portes i finestres d'època renaixentista.[1]

Del castell de Guimerà resten murs de les diverses dependències i la torre de planta circular, mig enderrocada, que possiblement era la torre mestra.[1] L'església, gòtica, és d'una nau de tres trams amb creuer i absis poligonal de cinc costats, amb cobertes de creueria. La façana és centrada per la portada amb quatre arquivoltes apuntades i una finestra ogival al cim. Al costat esquerre s'alça la torre campanar de planta quadrada, acabada a finals del segle XV o inicis del XVI (a la part superior hi ha un escut de la família Castre-Pinós, que correspon en aquesta època).[1]

Les excavacions arqueològiques realitzades en el decurs dels darrers anys per part de l'Institut d'Estudis Ilerdencs han posat al descobert les estances de la planta baixa del castell, així com el camí d'accés des del poble.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Un carrer del nucli antic.

La vila de Guimerà, aturonada a la dret del riu Corb, és presidida per les restes de l'antic castell, documentat des del segle XI, que fou primer centre d'una baronia i després d'un comtat.[1] Durant el segle XII va pertànyer a la família Alemany de Cervelló. El 1343 va passar als Castre, el 1371 als Pinós (de fet Castre-Pinós) i el 1663 als ducs d'Híxar, que van ser senyors del lloc fins a l'any 1832, en què es van extingir les senyories jurisdiccionals.[1]

En temps de la primera guerra carlina, i concretament del 15 al 30 de setembre de 1835, el castell va quedar molt malmès. El temps s'ha encarregat de la resta.[1]

L'església, dedicada inicialment a Santa Maria i ara a Sant Sebastià, fou començada el segle XIV pels senyors del lloc, Guerau Alemany de Cervelló i Geralda de Rocabertí, els escuts dels quals són a la façana.[1]

Hi ha notícies d'una parròquia anterior, al mateix indret que l'actual, que inicialment pertanyia al bisbat d'Osona i que el 1154 va passar al de Tarragona. En queden vestigis de murs i una portada i, al Museu de Guimerà, alguns capitells romànics.[1]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
91 103 128 444 1.246 1.606 1.488 1.468 1.394 990
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
1.425 1.255 1.155 1.126 922 660 501 473 421 412
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
397 375 399 383 361 344 - - - -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Patrimoni arquitectònic[modifica | modifica el codi]

Interior de la capella de Sant Esteve
  • Nucli antic: Guimerà és en el seu conjunt una extraordinària mostra d'urbanisme i arquitectura medieval. És característic la presència d'arcs, coberts, cases pont, porxos i una variada mostra d'elements com portalades, finestres i balcons. També cal destacar la conservació de bona part del seu recinte emmurallat i dels seus portals. Tot aquest conjunt d'elements arquitectònics i urbanístics van determinar la declaració de Guimerà, l'any 1975, com a Conjunt Històric i Artístic i la catalogació, l'any 1993 com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
  • El castell: Té l'origen en el segle XI arran del procés de reconquesta i repoblació. Es va anar construint a partir de la torre, el nucli originari, i es va anant ampliant les estances en funció de les necessitats de cada moment: pati d'armes, estables, capella, cisterna, forn, sitges... El segle XVI es va convertir en palau residencial. L'element més característic de la fortalesa és la torre de guaita, un edifici fortificat destinat a la vigilància i salvaguarda de la vall que formava part d'una xarxa defensiva que es comunicava visualment amb altres torres de la zona. El 1835 s'hi atrinxeraren 80 carlins que foren morts per la Legió Estrangera Francesa.[2]
  • L'església de Santa Maria: Situada a la part alta de la vila prop de les restes del castell. És una església gòtica de transició amb reminiscències romàniques, construïda al segle XIV i reformada els segles XVIII i XIX. És un edifici de planta quadrangular i absis poligonal amb una sola nau tancada per arcs i envoltada de capelles de diferents èpoques. En l'altar major si pot contemplar el retaule de Santa Maria d'estil gaudinià, obra de Josep Maria Jujol.
  • La capella de Sant Esteve: Es troba a la part baixa de la vila, prop de la plaça Major. Fou construïda durant la primera meitat del segle XIV. L'edifici és de planta basilical amb absis poligonal, flanquejat per quatre capelles. L'any 1983 es restaura la capella i s'hi col·loca les reproduccions de dues taules gòtiques del retaule de Sta Maria, obra de Ramon de Mur.
  • L'Antic Hospital: Casa hospital coneguda com a Cal Manseta, situada al costat de la capella de St Esteve. En la façana hi destaquen quatre finestrals amb elements típicament renaixentistes.
  • El Santuari de Santa Maria de la Bovera: Situat a uns 2 km a ponent de Guimerà, dalt d'un turó. El santuari conserva part del claustre romànic del monestir cistercenc de Santa Maria de la Bovera fundat al segle XII, que depenia del monestir de Vallbona de les Monges. Al segle XV s'hi van fer reformes i s'aixecà el campanar. Al costat hi ha una ermita construïda al segle XVIII.
  • El monestir de Santa Maria de Vallsanta: Es troba a peu de carretera, a uns 2km abans d'arribar a Guimerà per ponent. Es va construir a mitjans del segle XIII, amb l'assentament a la vall de la comunitat femenina de la Bovera. La clausura del monestir al segle XVI va provocar el deteriorament progressiu de l'edifici i el consegüent espoli. Actualment es conserva els magnífics finestrals de l'absis de l'església.[3]

Museus[modifica | modifica el codi]

Fills i filles il·lustres[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 «Guimerà». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 26 gener 2017].
  2. «Legión Extranjera Francesa» (en castellà). XIX. mendeko historia militarra Euskal Herrian. Zumalakarregi Museoa, 2006. [Consulta: 27 setembre 2015].
  3. Sàez, Anna «Les restes del naufragi». Sàpiens [Barcelona], núm. 94, agost 2010, p. 64. ISSN: 1695-2014.
  4. Font: http://www.mothermuseum.com/historia_cast.htm (en castellà)
  5. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 67. ISBN 84-393-5437-1. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Volum 31 (2006), Guimerà, Miquel Àngel Farré Targa. Cossetània Edicions. ISBN 84-9791-175-X

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]