Josep Sebastià Pons

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJosep Sebastià Pons
JosepSPons.jpg
Foto de J.S. Pons el 1911
Dades biogràfiques
Naixement 5 de novembre de 1886
Illa, Rosselló (Catalunya del Nord)
Mort 25 de gener de 1962
Illa, Rosselló
Activitat professional
Ocupació Poeta
Dades familiars
Germans Simona Gay
Modifica dades a Wikidata

Josep Sebastià Pons[1] (en francès Joseph-Sébastien Pons; Illa, Rosselló (Catalunya del Nord), 5 de novembre de 1886 - 25 de gener de 1962) va ser una de les figures més destacades de la literatura nord-catalana del segle xx. Va ser poeta, narrador i autor dramàtic. A més de la seua obra literària se'l coneix com a pintor d'aquarel·les.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va doctorar-se amb una tesi sobre La literatura catalana al Rosselló als segles XVII i XVIII (La littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècles, Tolosa, 1929). Després de fer els estudis a Perpinyà, Montpeller i Madrid, va exercir primer com a professor de literatura a Gueret i a Montpeller, i, durant el període de 1933 a 1953, com a catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa.

Tot el que se'n sap de la seva vida, se sap mercès a la narració autobiogràfica, ‘L'ocell tranquil, que va escriure originàriament en francès i va sertraduïda i editada en català el 1977. Profundament enamorat del terrer, Josep Sebastià Pons va compaginar al llarg de tota la seva vida, la professió acadèmica amb la vida del petit propietari rural.

La seua obra va fer l'objecte d'elogis per escriptors tan prestigiosos com, per exemple, Josep Pla i també va servir de model a la literatura occitana contemporània (especialment a l'escriptor Max Roqueta). Des de 1961 fou membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

La seua germana, Simona Gay, també fou una escriptora famosa a la Catalunya del Nord.

Obra[modifica | modifica el codi]

El primer llibre[modifica | modifica el codi]

En el primer llibre de poemes que va publicar, Roses i xiprers (1911), hi apareixen ja molts dels temes que seran constants en la seva obra: l'arrelament a la terra i als seus homes, el pas del temps, els cicles de les estacions, les festes tradicionals, l'oblit i el record, l'acontentament retirat, la fidelitat del seu amor, etc. De fet, la seva obra presenta una continuïtat sostinguda en tots els aspectes (estil, vocabulari, temes): més que expandir-se, s'aprofundeix, es depura, s'essencialitza. Les formes de què se serveix el poeta són les tradicionals en la poesia, sobretot la cançó.

Segon llibre[modifica | modifica el codi]

En el segon llibre, El bon pedrís (1919), manté la mateixa actitud humil i senzilla del pagès que hi havia en el primer. En aquest, tanmateix, dóna entrada al tema amorós, que s'entrelliga amb els temes anteriors.

La Gran Guerra (1914-1919) va significar un desagradable parèntesi per al poeta, que fou cridat al front i fet presoner ben aviat. L'estel de l'escamot (1921) traspua tota l'experiència bèl·lica i dels camps de concentració, a la primera part; a la segona, en canvi, el poeta fa un cant a la pau, una pau que significa recuperació de la identitat amb la tradició i els costums, amb la familiaritat de la llar.

Tercer llibre[modifica | modifica el codi]

Canta Perdiu (1925) representa la consecució de la seva maduresa expressiva. Amb una actitud idíl·lica, i canta la joia que proporciona l'oblit, la soledat, la puresa, la comunió amb la natura.

L'aire i la fulla[modifica | modifica el codi]

Al següent recull, L'aire i la fulla (1930), Pons fa un important pas endavant cap a la consolidació de la seva poesia. L'acontentament, tenyit d'estoïcisme i d'un cert panteisme, del llibre anterior, es converteix aquest en meditació, en reflexió de la pròpia experiència poètica. S'hi observa un decantament cap a una major intel·lectualització, cap a una poesia més pura, partint sempre d'imatges de la vida quotidiana, de la naturalesa i dels seus elements. S'hi insinua també la veta satírica i informal dels reculls posteriors.

Cantilena[modifica | modifica el codi]

Cantilena (1937) és el punt culminant de la trajectòria poètica ponsiana, com ja va notar Carles Riba amb la seva acostumada clarividència crítica quan va escriure:

« Jo no conec en la nostra llengua unes estructures de poesia, per tots els elements de les quals se'ns comuniqués amb més dolçor, amb més seguretat i més senzilla, amb talment quotidiana plenitud, el sentiment de la comunió dels vius i dels morts des del vessant terrenal. »

En aquest recull es fonen la descripció de la naturalesa amb la pregunta reflexiva.

Conversa[modifica | modifica el codi]

Més de deu anys hauran de transcórrer abans no aparegui un nou llibre de Pons: Conversa (1950). En ell, el dolor per la pèrdua de la seva muller, Elena, que havia motivat el to elegíac de Cantilena, dóna pas al pur silenci de la vida, i el silenci, al cant. El poeta retorna als exemplars més purs de la natura, a les faules, sota la doble assumpció de La Fontaine i de la rondallística; compost da paisatges i de retrats femenins –amb ressons d'Edgar Allan Poe i de Walter de la Mare–, hi desfilen els sants humils de la seva terra.

Publicat primer com a complement de la segona edició de Canta Perdiu (1960), amb Contrapunt, Pons assoleix l'expressió d'una regla de vida, basada en l'acumulació d'experiència i en el contacte íntim i l'observació atenta de la naturalesa.

Obra poètica completa, amb Cambra d'hivern[modifica | modifica el codi]

Ja després de la seva mort (1962), el seu amic entranyable, el poeta Tomàs Garcés es va fer càrrec de l'edició de l'Obra poètica (1976), que inclou el llibre pòstum Cambra d'hivern (1966). Al costat de poemes circumstancials i de temes més o menys convencionals, aquest recull conté un llarg poema que ve a ser una mena de testament poètic: Faula d'Orfeu.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Amb ecos de Virgili, de Ronsard, de Maragall i dels simbolistes francesos, la poesia de Pons traspua una tradició mil·lenària. Els seus plantejaments estètics, classicitzants i plens de melangia, l'apropen als poetes noucentistes, però sense defugir en cap moment la fidelitat a ell mateix i al seu terrer, el país rossellonès.

Pons també va conrear el teatre poètic i medievalitzant, amb La font de l'Albera (1922), Amor de pardal (1923) i El singlar (1930), i la prosa, amb el Llibre de les sivelles (1956). Com a crític i historiador de la literatura, cal posar en relleu l'important estudi La Littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècle (1929).

La seua vida i la seua obra han estat estudiades per Pere Verdaguer i Cristià Camps en diverses publicacions.

Obres[modifica | modifica el codi]

Poesies[modifica | modifica el codi]

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • Misteri de Sant Pere Urseol o de Sant Miquel de Cuixà, 1952. Aquesta obra de 76 pàgines, amb pròleg d'Esteve Albert, és el volum 17 de la Col·lecció Tramuntana de les edicions Barcino (Barcelona).

Divulgació[modifica | modifica el codi]

  • La Littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècles (tesi)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Josep Sebastià Pons». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Josep Sebastià Pons». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Volum II, pàgs, 221-222, Història de la Literatura Catalana, Col·leccionable del diari AVUI (ISBN 84-7530-937-2)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]