Miguel Hernández Gilabert

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quill and ink transparent.svg
Miguel Hernández
Miguel hernandez.jpg
Miguel Hernández (1939)
Naixement 30 d'octubre de 1910
Oriola
Mort 28 de març de 1942(1942-03-28) (als 31 anys)
Alacant (l'Alacantí)
Nacionalitat País Valencià
Ocupació Poeta i dramaturg
Període en actiu Segle XX
Signatura

Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 d'octubre de 1910 - Alacant, 28 de març de 1942) fou un poeta i dramaturg valencià, un dels més representatius de la poesia en castellà del primer terç del segle XX.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infància i joventut[modifica | modifica el codi]

Miguel Hernández va néixer el 30 d'octubre de 1910 a Oriola. Fou el tercer fill dels set que van tenir Miguel Hernández Sánchez i Concepción Gilabert, i el segon noi. La seva família es dedicava a la cria de cabres, cosa que va provocar que es traslladessin de la casa on va néixer Miguel (calle San Juan, núm. 82) a una de més gran i més adequada pel negoci familiar (calle de Arriba, núm. 37), ubicada als afores. El seu pare aspirava a ascendir socialment, aconseguint ésser nombrat "alcalde de barri", mentre que la seva mare era malaltissa (tenia bronquitis crònica) i sovint havia de fer llit.

Miguel va ser pastor de cabres des de molt petit. Va ser escolaritzat des de 1915 a 1916 en el centre d'ensenyament Nuestra Señora de Montserrat i de 1918 a 1923 va rebre l'educació primària a les escoles de l'Amor de Dios. El 1923 va començar a estudiar el batxillerat al col·legi Santo Domingo d'Oriola, regentat pels jesuïtes, que el permeten optar a una beca perquè segueixi amb els seus estudis, però el seu pare ho va rebutjar. El 1925 va abandonar els estudis per ordre paterna per dedicar-se exclusivament a fer de pastor. Mentre cuidava el ramat, Hernández llegia amb avidesa i escrivia els seus primers poemes.

En aquells moments, el canonge Luis Almarcha Hernández va fer amistat amb Hernández i va posar-li a disposició llibres de San Juan de la Cruz, Gabriel Miró, Paul Verlaine i Virgili, entre d'altres. Les seves visites a la Biblioteca Pública eren cada vegada més freqüents i va començar a formar un grup literari improvisat juntament amb altres joves oriolans a la fleca del seu amic Carlos Fenoll. Els participants més destacats d'aquelles reunions, a més d'Hernández i el mateix Carlos Fenoll, foren el seu germà Efrén Fenoll, Manuel Molina i José Marín Gutiérez, futur advocat i assajista que posteriorment adoptaria el pseudònim de Ramón Sijé i a qui Hernández va dedicar la seva cèlebre Elegía a Ramón Sijé. Des d'aquest moment, Ramón Sijé es va convertir no només en el seu amic, sinó també en el seu company d'inquietuds literàries.

A partir d'aquell moment, els llibres seran la seva principal font d'educació, convertint-se en una persona totalment autodidacta. Els grans autors del "Segle d'Or" de la cultura espanyola - Miguel de Cervantes, Lope de Vega, Pedro Calderón de la Barca, Garcilaso de la Vega i, sobretot, Luis de Góngora, es convertiran en els seus mestres.

L'any 1930, comença a publicar poemes al setmanari El Pueblo d'Oriola i al diari El Día. L'any següent apareix de forma més regular a publicacions locals com Actualidad o Destellos. El 25 de març de 1931, amb només 20 anys, va obtenir el seu primer i únic premi literari de la seva vida concedit per la Societat Artística de l'Orfeó Il·licità amb un poema de 138 versos anomenat Canto a Valencia, sota el lema Luz..., Pájaros..., Sol.... El tema principal del poema era el paisatge i la gent del litoral llevantí, en el qual destacava la mar Mediterrània, el riu Segura i les ciutats de València, Alacant, Múrcia i en major mesura, Elx. Quan Hernández va rebre la notificació de la consecució del premi, es va afanyar a viatjar a la ciutat il·licitana creient que rebria un premi econòmic, però va resultar ser una escrivania de plata.

Primer viatge a Madrid[modifica | modifica el codi]

Degut a la reputació que va aconseguir gràcies a les publicacions en diferents revistes i diaris, el 31 de desembre de 1931 va viatjar a Madrid, per consolidar-se en l'escena i amb el propòsit de guanyar-se la vida iniciant una carrera literària, acompanyat d'alguns poemes i recomanacions.

Introduït per Francisco Martínez Corbalán, les revistes literàries La Gaceta Literaria y Estampa l'ajudaren a buscar feina, però l'intent no va fructificar i es veure obligat a tornar a Oriola el 15 de maig de 1932. No obstant, l'esmentat viatge va tenir gran importància, al permetre-li conèixer de primera mà l'obra de la generación del 27, així com la teoria necessària per a la composició de la seua obra Perito en lunas; a Madrid publica l'auto sacramental Quien te ha visto y quien te ve, y sombra de lo que eras, a la revista Cruz y Raya que dirigeix José Bergamín.

Segon viatge a Madrid[modifica | modifica el codi]

Monument a la fraternitat, on destaca la inscripció d'una secció d'El silbo de la sequía, un poema que compon la col·lecció dels silbos de Miguel Hernández.

Després d'aquest inici va a Madrid per segona vegada per obtenir feina, aquesta vegada de forma més fructífera, ja que aconsegueix, primer, ser nomenat col·laborador a les Misiones Pedagógicas i, més tard, l'escullen com a secretari i redactor de l'enciclopèdia Los toros. Col·labora, a més, assíduament a Revista de Occidente. La seva amistat amb Maruja Mallo li inspira part dels sonets de El rayo que no cesa. Es presenta a Vicente Aleixandre i fa amistat amb ell i amb Pablo Neruda; aquest és l'origen de la seva breu etapa dins el surrealisme. La seva poesia esdevé llavors més social i manifesta un compromís amb els més pobres i desfavorits. Al desembre de 1935 mor el seu amic Ramón Sijé, i Hernández li dedica la famosa elegia, que provoca l'entusiasme de Juan Ramón Jiménez expressat a una crònica del diari El Sol.

Guerra civil[modifica | modifica el codi]

Miguel Hernández era comunista des dels 26 anys. Quan esclata la Guerra Civil Espanyola s'allista al bàndol republicà. L'estiu de 1936 passa a formar part del Partit Comunista d'Espanya.[1] Figura al 5è Regiment i passa a altres unitats als fronts de la batalla de Terol, Andalusia i Extremadura. En plena guerra, aconsegueix fer una breu visita a Oriola per casar-se el 9 de març de 1937 amb Josefina Manresa. Als pocs dies ha de marxar al front de Jaén. L'estiu de 1937 va assistir al II Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes celebrat a Madrid i València, i després va viatjar a l'URSS en representació del govern de la República, d'on va tornar l'octubre i va escriure el drama Pastor de la muerte i nombrosos poemes més recollits posteriorment a la seva obra El hombre acecha. El desembre de 1937 neix el seu primer fill, Manuel Ramón, que mor als pocs mesos i a qui està dedicat el poema Hijo de la luz y de la sombra i altres recollits al Cancionero y romancero de ausencias. Al gener de 1939 neix el segon fill, Manuel Miguel, a qui va dedicar des de la presó les Nanas de la cebolla.[2][3][4] Escriu un nou llibre: "Viento del pueblo".

Presó i mort[modifica | modifica el codi]

Un cop acabada la guerra, a l'abril de 1939, ja s'havia acabat d'imprimir a València El hombre acecha. Encara sense enquadernar, una comissió depuradora franquista,[5] presidida pel filòleg Joaquím de Entrambasaguas, va ordenar de destruir completament l'edició. No obstant això, se'n van salvar dos exemplars que van permetre reeditar el llibre l'any 1981.

El seu amic José María de Cossío s'ofereix per acollir-lo a Tudanca. No obstant això, decideix anar a Oriola malgrat el perill que això suposa, i d'alla va fins a Sevilla i intenta creuar la frontera de Portugal per Huelva, però la policia del règim de Salazar el va entregar a la Guàrdia Civil.[6][7]

És empresonat a Sevilla, i durant aquest temps, la seva dona Josefina Manresa li va enviar una carta on mencionava que només tenia pa i cebes per menjar. Com a resposta, el poeta va compondre les Nanas de la cebolla.[2][3] De Sevilla el traslladen a la presó penal de Torrijos a Madrid. Gràcies a les gestions de Pablo Neruda davant d'un cardenal, al setembre de 1939, el posen en llibertat inesperadament sense ser processat. Torna a Oriola i és delatat i detingut, i quan es va trobar a la presó de la plaça de Conde de Toreno a Madrid, és jutjat i condemnat a mort al març de 1940. Cossío[8] i altres amics intel·lectuals, entre ells Luis Almarcha Hernández,[9] amic de la joventut i vicari general de la Diòcesi d'Oriola (posteriorment bisbe de Lleó l'any 1944), advoquen per ell i se li commuta la pena per la de trenta anys. Va ser traslladat a la presó de Palència al setembre de 1940 i al novembre al penal d'Ocaña (Toledo). El 1941 va ser traslladat al Reformatori d'Adults d'Alacant, on coneix a Antonio Buero Vallejo, qui li fa un retrat a carbonet. Allà va emmalaltir; de la bronquitis passa al tifus, que es va complicar amb una tuberculosi. Se li ofereix penicil·lina a canvi que abjuri del seu ateisme, però ell s'hi nega. Mor a la infermeria de la presó alacantina a les 5.32 h de la matinada del 28 de març de 1942 amb 31 anys. Es diu que no li van poder tancar els ulls, fet pel qual el seu amic Vicente Aleixandre va compondre un poema.[10] L'enterren al nínxol número 1009 del cementiri de la Mare de Déu del Remei d'Alacant dos dies després de la seua mort.

El febrer del 2011 el Tribunal Suprem d'Espanya va denegar la revisió de la sentència de Miguel Hernández argumentant que no tenia vigència jurídica.[11]

Obres principals[modifica | modifica el codi]

Poesia[modifica | modifica el codi]

  • Perito en lunas Murcia: La Verdad, 1933 (Pròleg de Ramón Sijé)
  • El rayo que no cesa Madrid: Héroe, 1936
  • Viento del pueblo. Poesía en la guerra Valencia: Socorro Rojo Internacional, 1937 (Pròleg de Tomás Navarro Tomás)
  • El rayo que no cesa Buenos Aires: Espasa-Calpe, 1949 (Pròleg de José María Cossío, inclou poemes inèdits)
  • Seis poemas inéditos y nueve más Alicante: Col. Ifach, 1951
  • Obra escogida Madrid: Aguilar, 1952 (Inclou poemes inèdits)
  • Cancionero y romancero de ausencias (1938-1941) Buenos Aires: Lautaro, 1958 (pròleg d'Elvio Romero)
  • Antología Buenos Aires: Losada, 1960 (Selecció i pròleg de Mª de Gracia Ifach; inclou poemes inèdits)
  • Obras completas Buenos Aires: Losada, 1960 (Ordenada per E. Romero. Pròleg de Mª de Gracia Ifach)
  • El hombre acecha Santander: Diputación, 1961 (Facsímil de la primera edició de 1939 perduda a impremta)
  • Obra poética completa Madrid: Zero, 1979 (Introducció, estudi i notes de Leopoldo de Luis y Jorge Urrutia)
  • Veinticuatro sonetos inéditos Alicante: Instituto de estudios Juan Gil-Albert, 1986 (Edició de José Carlos Rovira)

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • Quien te ha visto y quien te ve y sombra de lo que eras Madrid, 1929
  • El labrador de más aire Valencia: Nuestro Pueblo, 1937
  • Teatro en la guerra Alicante: Socorro Rojo Internacional, 1938

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Partit Comunista d'Espanya. «Resolución del Comité Ejecutivo del PCE sobre el centenario del nacimiento de Miguel Hernández 1910/2010», 15 de febrer de 2010. [Consulta: 28 març 2014].
  2. 2,0 2,1 Calleja, Severino. «Grandes poetas con un niño al fondo». Euskal herriko olerkiaren aldizkaria: Poetas por su pueblo. Zurgai, 12, diciembre de 2011, pàg. 8-11.
  3. 3,0 3,1 «El origen de las Nanas de la Cebolla», 9 d'abril de 2008. [Consulta: 4 gener 2012].
  4. «Miguel Hernández: Cuentos para su hijo escritos en papel higiénico desde la cárcel». ABC, 6 d'agost de 2014.
  5. «Otro escritor condenó como juez a Miguel Hernández». El País, 11 de maig de 2014.
  6. «El sumario contra el poeta en su centenario». El Confidencial, 27 de febrer de 2010.
  7. «Declaraciones de Miguel Hernández ante el juez militar (octubre de 1939)». El Confidencial.
  8. Martín, Eutimio. El oficio de poeta. Miguel Hernández. Madrid: Aguilar, 2011, p. 518. ISBN 978-84-03-10080-0. 
  9. Nepomuceno, Miguel Ángel. «Luis Almarcha y Miguel Hernández: La amistad peligrosa». [Consulta: 13 desembre 2012].
  10. López Casanova, Arcadio. «La lengua en corazón tengo bañada: Aproximaciones a la vida y obra de Miguel Hernández» p. 239, 2010. [Consulta: 29 març 2014].
  11. Marimon, Sílvia. «Puig Antich: 40 anys reivindicant justícia». Ara, 1 març 2014 [Consulta: 1 març 2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miguel Hernández Gilabert Modifica l'enllaç a Wikidata