Miguel de Cervantes Saavedra

Miguel de Cervantes Saavedra

Biografia
Naixement	c. 29 setembre 1547 Alcalá de Henares (Corona de Castella)
Mort	22 abril 1616 (68 anys) Madrid (Corona de Castella)
Causa de mort	Causes naturals  (Diabetis mellitus tipus 2 )
Sepultura	Convento de las Trinitarias Descalzas
Dades personals
Grup ètnic	Espanyols
Religió	Església Catòlica
Formació	Estudio de la Villa Universitat de Salamanca
Activitat
Camp de treball	Ficció, literatura, teatre i domini militar
Ocupació	novel·lista, soldat, escriptor, comptable, lletrista, dramaturg, poeta, recaptador d'impostos
Gènere	Poesia, novel·la, tragèdia i comèdia
Moviment	Segle d'or espanyol, manierisme i literatura renaixentista
Influències	Heliodor d'Èmesa, Lope de Vega, Amadís de Gaula, Garcilaso de la Vega i Guzmán de Alfarache
Obra
Obres destacables (1605, 1615) El Quixot (1613) Novel·les exemplars
Família
Cònjuge	Catalina de Salazar y Palacios
Parella	Ana de Villafranca y Rojas
Fills	Isabel de Saavedra  ( Ana de Villafranca y Rojas)
Pares	Rodrigo de Cervantes   i Leonor de Cortinas
Signatura

Miguel de Cervantes Saavedra (Alcalá de Henares, 29 de setembre de 1547 - Madrid, 22 d'abril de 1616; fou enterrat el 23, data en què es commemora la seva mort) va ser un escriptor castellà, conegut sobretot per la seva novel·la coneguda popularment com El Quixot. Es considera un dels autors més influents de la literatura universal, i les seves obres han inspirat adaptacions cinematogràfiques i han modificat la manera d'entendre la novel·la, especialment en l'àmbit hispànic i anglès. En homenatge a l'autor, el seu rostre figura a les monedes de fracció d'euro (10, 20 i 50 cts.) encunyades a Espanya.

Vida

Infància i joventut

Es pensa que Miguel de Cervantes va néixer a Alcalá de Henares. El dia exacte del seu naixement és desconegut, encara que és probable que naixés el 29 de setembre, data en què se celebra la festa de l'arcàngel Sant Miquel, donada la tradició de rebre el nom del santoral. Miguel de Cervantes va ser batejat a Alcalá de Henares (Espanya) el 9 d'octubre de 1547, a la parròquia de Santa Maria la Major.

Era fill de Rodrigo de Cervantes i de Leonor de Cortinas Sánchez. El seu pare, d'ascendència cordovesa i d'avantpassats gallecs era cirurgià, ofici més semblant a l'actual practicant que a la nostra idea de metge. Segons Américo Castro, Daniel Eisenberg i altres cervantistes, l'escriptor tenia ascendència conversa per ambdues línies familiars. Per contra, Jean Canavaggio afirma que no està provat, i ho compara amb els documents que recolzen sense cap dubte aquesta ascendència per a Mateo Alemán. De la seva mare, Leonor, pràcticament no se'n sap res. Els seus germans van ser Andrés (1543), Andrea (1544), Luisa (1546), que va arribar a ser priora d'un convent carmelita; Rodrigo (1550), també soldat, que el va acompanyar en el captiveri algerià; Magdalena (1554) i Juan, només conegut perquè el pare l'esmenta en el testament.

Miguel de Cervantes Saavedra

Cap al 1551, Rodrigo de Cervantes es va traslladar amb la seva família a Valladolid. Per deutes, va estar pres uns quants mesos i els seus béns van ser embargats. El 1556 es va dirigir a Còrdova per recollir l'herència de Joan de Cervantes, avi de l'escriptor, i fugir dels creditors.

No existeixen dades precises sobre els primers estudis de Miguel de Cervantes, que, sens dubte, no van arribar a ser universitaris. Sembla que podia haver estudiat a Valladolid, Còrdova o Sevilla. També és possible que estudiés a la Companyia de Jesús, ja que en la novel·la El col·loqui dels gossos elabora una descripció d'un col·legi de jesuïtes que sembla una al·lusió a la seva vida estudiantil.

L'any 1566 s'estableix a Madrid. Assisteix a l'Estudi de la Vila, que regentava, en aquell temps, Juan López de Clots, un intel·lectual d'orientació erasmista, catedràtic de gramàtica i que el 1569 va publicar un llibre sobre la malaltia i la mort de la reina Isabel de Valois, la tercera esposa de Felip II. López de Hoyos inclou en aquest llibre tres poesies de Cervantes, nostre car i estimat deixeble. Aquestes són les seves primeres manifestacions literàries. En aquests anys Cervantes es va afeccionar al teatre veient les representacions de Lope de Rueda i, segons declara en la segona part del Quixot, pel que sembla per boca del personatge principal, «se li anaven els ulls darrera de la faràndula».

Viatge a Itàlia i la batalla de Lepant

La batalla de Lepant.

S'ha conservat una providència de Felip II que data del 1569, on mana capturar a Miguel de Cervantes, acusat d'un confús esdeveniment: haver ferit en duel a un tal Antonio Sigura, mestre d'obres. Si es tractés realment de Cervantes, aquest podria ser el motiu que li va fer mudar-se a Itàlia. Va arribar a Roma el desembre del mateix any. Com es declara, entre altres llocs, a la seva novel·la El llicenciat Vidriera, inclosa dins les Novel·les exemplars, això suposarà un particular enamorament de la literatura italiana. Allà, estant al servei del cardenal Giulio Acquaviva, va llegir els poemes cavallerescos de Ludovico Ariosto i els Diàlegs d'amor del jueu sefardita León Hebreu (Yehuda Abrabanel), d'inspiració neoplatònica, que influiran sobre la seva idea de l'amor, especialment a La Galatea. Cervantes s'imbuirà de l'estil i l'art italians, i guardarà sempre un gratíssim record d'aquells estats, que apareixen, per exemple, a El llicenciat Vidriera, una de les seves Novel·les exemplars, i es deixa sentir en diverses al·lusions de les seves altres obres.

Va seguir al servei de Giulio Acquaviva per Palerm, Milà, Florència, Venècia, Parma i Ferrara. Aviat ho deixà per ocupar la plaça de soldat en la companyia del capità Diego de Urbina, del terç de Miguel de Montcada. Va embarcar en la Galera Marquesa. El 7 d'octubre de 1571 va participar en la batalla de Lepant, "la més alta ocasió que van veure els segles passats, els presents, ni esperen veure els venidors" (com va escriure en el pròleg de la segona part de El Quixot), formant part de l'armada cristiana, dirigida per Joan d'Àustria, «fill del raig de la guerra Carles V, de feliç memòria», i germanastre del rei , i on participava un dels marins més famosos de l'època, el Marqués de Santa Cruz, que residia a la Manxa, a Viso del Marqués. A la batalla de Lepant va resultar ferit al pit i al braç esquerre seccionant-li un nervi, motiu pel qual li va quedar falta de mobilitat (no li va ser amputada). D'aquí procedeix el sobrenom d'el manc de Lepant.

Va ser destacat el seu especial heroisme, ja que el dia de la batalla és trobava amb febre i el seu capità li havia recomanat de no sortir a coberta a lluitar. Amb tot, aquelles ferides no devien ser massa greus, perquè després de sis mesos de permanència en un hospital de Messina, Cervantes va reprendre la seva vida militar, durant el 1572. Va prendre part en les expedicions navals de Navarino (1572), Corfú, Bizerte i Tunísia (1573). En totes elles sota el comandament del capità Manuel Ponce de León i en el regiment de Lope de Figueroa, que apareix a L'alcalde de Zalamea, de Pedro Calderón de la Barca.

Després recorreria les principals ciutats de Sicília, Sardenya, Gènova i la Llombardia. Va romandre finalment dos anys a Nàpols, fins el 1575.

Captiveri a Alger

Durant el seu retorn des de Nàpols a Espanya, a bord de la Galera Sol, una flotilla turca comandada per Arnaut Mami va fer presos a Miguel i al seu germà Rodrigo, el 26 de setembre de 1575. Van ser capturats a l'altura de Cadaqués o Palamós, Costa Brava, i duts a Alger. Cervantes és adjudicat com esclau al renegat grec Dali Mami. El fet d'haver trobat en el seu poder les cartes de recomanació que portava de don Joan d'Àustria i del duc de Sessa, van fer pensar als seus captors que Cervantes era una persona molt important, i per qui podrien aconseguir un bon rescat. Van demanar cinc-cents escuts d'or per la seva llibertat.

Estàtua de Miguel de Cervantes a la Biblioteca Nacional d'Espanya, obra de Joan Vancell i Puigcercós (segle XIX)

En els cinc anys d'empresonament, Cervantes, un home amb un fort esperit i motivació, va provar d'escapar en quatre ocasions. Per evitar represàlies en els seus companys de captiveri, es va fer responsable de tot davant els seus enemics. Preferia la tortura a la delació. Gràcies a la informació oficial i al llibre de fra Diego de Haedo Topografia i història general d'Alger (1612), tenim informació important sobre el captiveri. Aquestes notes es complementen amb les seves comèdies Els tractes d'Alger, Els banys d'Alger i el relat de la història del Captiu, que s'inclou a la primera part del Quixot, entre els capítols 39 i 41. Tanmateix, des de fa temps se sap que l'obra publicada per Haedo no era seva, una cosa que ell mateix ja reconeix. Segons Emilio Sola, el seu autor va ser Antoni de Sosa, benedictí company de captivitat de Cervantes i dialogista de la mateixa obra. Daniel Eisenberg ha proposat que l'obra no és de Sosa, qui no era escriptor, sinó del gran escriptor captiu a Alger, l'obra del qual mostra grans semblances amb els escrits de l'obra d'Haedo. Si és cert, l'obra d'Haedo deixa de ser confirmació independent de la conducta cervantina a Alger, sinó un més dels escrits del mateix Cervantes que enalteixen el seu heroisme.

El primer intent de fuga va fracassar, perquè el musulmà que havia de conduir a Cervantes i als seus companys a Orà, els va abandonar en la primera jornada. Els presos van haver de tornar a Alger, on van ser encadenats i vigilats més que abans. Mentrestant, la mare de Cervantes havia aconseguit reunir certa quantitat de ducats, amb l'esperança de poder rescatar els seus dos fills. El 1577 es van concertar els tractes, però la quantitat no era suficient per rescatar els dos. Miguel va preferir que fos posat en llibertat el seu germà Rodrigo, qui va tornar a Espanya. Rodrigo portava un pla elaborat pel seu germà per a alliberar a ell i als seus catorze o quinze companys més. Cervantes es va reunir amb els altres presos en una cova oculta, en espera d'una galera espanyola que vindria a recollir-los. La galera, efectivament, va arribar i es va intentar acostar per dues vegades a la platja; però, finalment, va ser capturada. Els cristians amagats a la cova també van ser descoberts, a causa de la delació d'un còmplice traïdor, anomenat el Dorador. Cervantes es va declarar com a únic responsable d'organitzar l'evasió i induir als seus companys. El bey (governador turc) d'Alger, Azán Bajá, el va tancar al seu «bany» o presidi, carregat de cadenes, on va romandre durant cinc mesos.

El tercer intent, ho va traçar Cervantes amb la finalitat d'arribar per terra fins a Orà. Va enviar allí un musulmà fidel amb cartes per a Martín de Córdoba, general d'aquella plaça i germà del general Alonso Fernández de Córdoba i Velasco, explicant-li el pla i demanant-li guies. Tanmateix, el missatger va ser pres i les cartes descobertes. En elles es demostrava que era el propi Miguel de Cervantes qui ho havia tramat tot. Va ser condemnat a rebre dos mil pals, sentència que no es va fer perquè molts van ser els que varen intercedir per ell.

L'últim intent de fuga es va produir gràcies a una important suma de diners que li va entregar un mercader valencià que estava a Alger. Cervantes va adquirir una fragata capaç de transportar a seixanta captius cristians. Quan tot estava a punt de solucionar, un dels que havien de ser alliberats, l'ex dominic doctor Juan Blanc de Pau, va revelar tot el pla a Azán Bajá. Com a recompensa el traïdor va rebre un escut i una gerra de llard. El governador turc fou qui traslladà Cervantes a una presó més segura, en el seu mateix palau. Després, va decidir portar-lo a Constantinoble, on la fuga resultaria una empresa gairebé impossible de realitzar. De nou, Cervantes va assumir tota responsabilitat.

El maig de 1580 van arribar a Alger els pares trinitaris (aquesta orde s'ocupava en tractar d'alliberar captius, fins i tot es canviaven per ells) fra Antonio de la Bella i fra Juan Gil. Fra Antonio partí amb una expedició de rescatats. Fra Juan Gil, que només disposava de tres escuts, va intentar rescatar Cervantes, pel qual s'exigien cinc. El frare es va ocupar de recol·lectar entre els mercaders cristians la quantitat que faltava. La reunió quan Cervantes estava ja en una de les galeres en què Azán Bajá salparia rumb a Constantinoble, lligat amb «dues cadenes i un grill». Gràcies als 500 escuts tan àrduament reunits, Cervantes fou alliberat el 19 de setembre de 1580. El 24 d'octubre va tornar, per fi, a Espanya amb altres captius també rescatats. Va arribar a Dénia, des d'on es va traslladar a València. Entre novembre i desembre tornà amb la seva família a Madrid.

Retorn a Espanya

Estàtua de Cervantes a la Plaça de la Universitat de Valladolid

El maig de 1581 Cervantes es va traslladar a Portugal, on es trobava aleshores la cort de Felip II, amb el propòsit de trobar alguna cosa amb el que refer la seva vida i pagar els deutes que havia obtingut la seva família pel rescat d'Alger. Li encomanaren una comissió secreta a Orà, ja que ell tenia molts coneixements de la cultura i costums del nord d'Àfrica. Per aquest treball va rebre 50 escuts. Va tornar a Lisboa i a finals d'any va tornar a Madrid. Al febrer de 1582, sol·licità un lloc de treball vacant a les Índies; sense aconseguir-ho. En aquests anys, l'escriptor té relacions amoroses amb Ana Villafranca (o Franca) de Rojas, la dona d'Alonso Rodríguez, un taverner. De la relació va néixer una filla que es va anomenar Isabel de Saavedra, que ell va reconèixer.

El 12 de desembre de 1584, contreu matrimoni amb Catalina de Salazar i Palacios en el poble toledà de Esquivias, d'on era la seva dona i els vins del qual va lloar. Catalina era una jove que no arribava als vint anys i que va aportar un petit dot. El matrimoni amb la seva dona no va resultar. Es va separar de la mateixa als dos anys, sense haver arribat a tenir fills. Cervantes mai parla de la seva dona en els seus molts textos autobiogràfics, tot i ser ell qui va estrenar a la literatura espanyola el tema del divorci, aleshores impossible en un país catòlic, amb l'entremès El jutge dels divorcis. Se suposa que el matrimoni va ser infeliç, encara que en aquest entremès sosté que «més val el pitjor concert / que no el divorci millor». Després de la separació, Cervantes començà els seus extensos viatges per Andalusia.

És molt probable que entre els anys 1581 i 1583 Cervantes escrivís La Galatea, la seva primera obra literària en volum i transcendència. Es va publicar a Alcalá de Henares el 1585. Fins llavors només havia publicat algunes composicions en llibres aliens, en romancers i cançoners, que reunien produccions de diversos poetes.

La Galatea va aparegué dividida en sis llibres, encara que només va escriure la «primera part». Cervantes va prometre continuar l'obra, però mai va arribar a imprimir-se. En el pròleg l'obra és qualificada com a «Ègloga» i s'insisteix en la afició que Cervantes va tenir sempre a la poesia. Es tracta d'una novel·la pastoral, gènere que havia establert a Espanya la Diana de Jorge de Montemayor. Encara es poden observar les lectures que va realitzar quan va ser soldat a Itàlia.

Últims anys

El 1587, viatjà a Andalusia com a comissari de provisions de l'Armada Invencible. Durant aquests anys, recorre una i altra vegada el camí que va des de Madrid a Andalusia, passant per Castella-la Manxa. Aquest és l'itinerari de Rinconete i Cortadillo.

Quarta edició d'El Quixot (1605)

Interior del casalot dels Medrano a Argamasilla de Alba on algunes tesis sostenen que va estar pres Cervantes

S'establí a Sevilla. Posteriorment, treballà com cobrador d'impostos, ocupació que li va comportar nombrosos problemes i disputes ja que era l'encarregat d'anar casa per casa recaptant impostos, que en la seva majoria anaven destinats per cobrir les guerres en les que estava immersa Espanya. És empresonat el 1597 a la Presó Reial de Sevilla, després de la fallida del banc on dipositava la recaptació. Suposadament Cervantes s'havia apropiat de diners públics i seria descobert després de ser trobades diverses irregularitats en els comptes que portava.

L'any 1613 va ingressar al Tercer Orde de Sant Francesc. El 23 d'abril de 1616 va morir. Va ser enterrat, amb l'hàbit franciscà, al convent de les trinitàries de Madrid.

El Quixot

Don Quixot i Sanç després del fallit atac als molins de vent. Per Gustave Doré

A la presó «engendra» Don Quixot de la Manxa, segons el pròleg d'aquesta obra. No se sap si amb aquest terme va voler dir que va començar a escriure mentre estava pres o, simplement, que allà se li va ocórrer la idea . L'altre empresonament documentat de Cervantes va ser molt breu, a Castro del Río (Còrdova). No consta oficialment que hagués estat mai a la cova de Medrano, en Argamasilla de Alba.

Des de 1604 s'instal·là a Valladolid - des de 1601 a la Cort Reial de Felip III -, i el 1605 publicà la primera part de la que seria la seva principal obra: L'enginyós gentilhome Don Quixot de la Manxa. Això va marcar el començament del realisme com estètica literària i va crear el gènere literari de la novel·la moderna, la novel·la polifònica, d'amplíssim influx posterior, mitjançant el cultiu del que va anomenar «una escriptura desencadenada», en la qual l'artista podia mostrar «èpic, líric, tràgic i còmic" en el gresol genuí de la paròdia de tots els gèneres. La segona part no apareix fins 1615: L'enginyós cavaller don Quixot de la Manxa. Ambdues obres li asseguren un lloc en la història de la literatura universal i converteixen al seu autor, juntament amb Dante Alighieri, William Shakespeare, Michel de Montaigne i Goethe en un autor canònic de la literatura occidental. Un any abans, apareix publicada una apòcrifa continuació d'Alonso Fernández de Avellaneda. Una novel·la escrita, segons sembla, per un deixeble i amic de Lope de Vega, d'origen aragonès o per un grup d'amics de Lope.

Casa que va ocupar l'escriptor a Valladolid entre els anys 1604 i 1606 i que coincidiria amb la publicació de la primera edició de El Quixot, en 1605. Actualment és un museu.

Llegat artístic

Entre les dues parts de Don Quixot, apareixen el 1613 les Novel·les exemplars. Són un conjunt de dotze narracions breus, compostes algunes d'elles molts anys abans. La seva font és pròpia i original. En elles explora diferents fórmules narratives com la sàtira lucianesca (El col·loqui dels gossos), la novel·la picaresca (Rinconete i Cortadillo), la miscel·lània (El llicenciat Vidriera), la novel·la bizantina (L'espanyola anglesa, L'amant liberal) o, fins i tot, la novel·la policíaca (La força de la sang). D'algunes d'elles, com per exemple El gelós extremeny, es conserva una segona redacció testimoniada pel manuscrit anomenat de Porras de la Cámara, descobert en el segle XIX. Només aquesta col·lecció de novel·les hauria pogut en si mateixa haver-li creat un lloc molt destacat a la història de la literatura castellana.

La crítica literària va ser una constant en la seva obra. Apareix a la Galatea, a Don Quixot i a ella li va consagrar el Viatge al Parnàs (1614), extens poema en tercets encadenats. El 1615, publica Vuit comèdies i vuit entremesos nous mai representats, però el seu drama més popular avui, La Numancia, més que El Tracte d'Alger, quedà inèdit fins al segle XVIII.

Un any després de la seva mort, apareix la novel·la Els treballs de Persiles i Sigismunda. Cervantes, tot just dos dies abans de morir, l'havia deixat amb una dedicatòria a Pedro Fernández de Castro y Andrade, VII Comte de Lemos, el seu mecenes durant anys, i a qui també havia dedicat la segona part del Quixot i les Novel·les exemplars.

Placa esculpida dedicada a Miguel de Cervantes on va ser enterrat. Es troba a la façana al carrer Lope de Vega del Monestir de San Ildefonso i San Juan de la Mata, a Madrid.

El Persiles és una novel·la bizantina que, segons l'autor, pretenia competir amb el model clàssic grec d'Heliodor; va tenir èxit, ja que va conèixer algunes edicions més en la seva època, però va ser oblidada i enfosquida pel triomf indiscutible del Don Quixot. Cervantes utilitza un grup de personatges com a fil conductor de l'obra, en comptes de dos. Anticipa, a més, l'anomenat realisme màgic donant entrada a alguns elements fantàstics. En certa manera, cristianitzar el model original utilitzant el tòpic del homo Viator, assolint el clímax al final de l'obra amb l'anagnòrisi dels dos enamorats principals, anomenats fins aleshores Periandro i Auristela, a la ciutat santa de Roma:

«

Les nostres ànimes, com tu bé saps i com aquí m'han ensenyat, sempre estan en continu moviment i no poden aturar sinó en Déu, com en el seu centre. En aquesta vida els desitjos són infinits i uns s'encadenen d'altres i s'uneixen i van formant una cadena que potser arriba al cel i tal se sumi a l'infern.

»

En realitat, el Persiles és una novel·la d'estructura i intencions molt complexes que espera encara una interpretació satisfactòria.

La influència de Cervantes en la literatura universal ha estat tal, que la mateixa llengua espanyola sol ser anomenada la llengua de Cervantes.

La seva vida artística

Entre les seves obres dramàtiques destaquen especialment els seus Entremeses, notables per la seva comicitat, l'original creació i caracterització de personatges, que no exclou la inspiració popular, i la cosmovisió que se'n desprèn. Entre les seves obres dramàtiques majors, es considera la seva obra mestra la Tragedia de la destrucción de Numancia, encara que són també importants Pedro de Urdemalas, El rufián dichoso, Los baños de Argel i El trato de Argel. En algunes d'aquestes obres, com per exemple Tragedia de la destrucción de Numancia, apareixen elements al·legòrics, que ell anomenava "figures morals".

Obra de Cervantes

Novel·la

Miguel de Cervantes va conrear, però a la seva original manera, els gèneres narratius habituals en la segona meitat del segle XVI: la novel·la bizantina, la novel·la pastoral, la novel·la picaresca , la novel·la morisca, la sàtira lucianesca i la miscel·lània. Var renovar un gènere, la novel·la, que s'entenia aleshores a la italiana com un relat breu, exempt de retòrica i de major transcendència.

Ordre cronològic:

• La Galatea (1585)
• L'enginyós gentilhome Don Quixot de la Manxa (1605)
• Novel·les exemplars (1613)
• Segona part de l'enginyós cavaller don Quixot de la Manxa (1615)
• Els treballs de Persiles i Sigismunda (1617)

La Galatea

La Galatea va ser la primera novel·la de Cervantes, del 1585. Forma part del subgènere pastoral (una «ègloga en prosa» com defineix l'autor), triomfant en el Renaixement. La seva primera edició va aparèixer quan tenia 38 anys amb el títol de Primera part de La Galatea. Com en altres novel·les del gènere (semblant al de La Diana de Jorge de Montemayor), els personatges són pastors idealitzats que relaten les seves cuites i expressen els seus sentiments en una naturalesa idíl·lica (locus amoenus).

La Galatea es divideix en sis llibres en els quals es desenvolupen una història principal i quatre secundàries que comencen a l'alba i finalitzen al capvespre, com en les èglogues tradicionals, però de la mateixa manera que en els poemes bucòlics de Virgili, cada pastor és en realitat una màscara que representa un personatge veritable.

Don Quixot de la Manxa

Il·lustració de Gustave Doré

Article principal: Don Quixot de la Manxa

És la novel·la estrella de la literatura en llengua espanyola. La seva primera part va aparèixer el 1605 i va obtenir una gran acollida pública. Aviat es va traduir a les principals llengües europees i és una de les obres amb més traduccions del món.

En un principi, la pretensió de Cervantes va ser combatre l'apogeu que havien assolit els llibres de cavalleries, satiritzant amb la història d'un gentilhome manxec que va perdre el seny per llegir, creient-se cavaller errant. Per a Cervantes, l'estil de les novel·les de cavalleries era pèssim, i les històries que contava eren esbojarrades. Malgrat això, a mesura que anava avançant, el propòsit inicial va ser superat, i va arribar a construir una obra que reflectia la societat del seu temps i el comportament humà.

És probable que Cervantes s’inspirés en l’Entremès dels romanços, en què un pagès perd el judici per la seva afició als herois del Romancer vell.

Novel·les exemplars

Entre 1590 i 1612 Cervantes va escriure una sèrie de novel·les curtes (doncs el terme novel·la s'usava en aquella època en el mateix sentit que l'italià novella, això és el que avui anomenem novel·la curta o relat llarg) que després acabaria reunint el 1613 a la col·lecció de les Novel·les exemplars, atesa la gran acollida que va obtenir amb la primera part del Don Quixot. En un principi van rebre el nom de Novelas ejemplares de honestísimo entretenimento.

Atès que existeixen dues versions de Rinconete i Cortadillo i d’El gelós extremeny, es pensa que Cervantes va introduir en aquestes novel·les algunes variacions amb propòsits morals, socials i estètics (d'aquí el nom d'«exemplars»). La versió més primitiva es troba a l'anomenat manuscrit de Porras de la Cámara, una col·lecció miscel·lània de diverses obres literàries entre les quals es troba una novel·la habitualment atribuïda també a Cervantes, La tia fingida. D'altra banda, algunes novel·les curtes es troben també inserides en el propi Don Quixot, com El curiós impertinent o una Història del captiu que compta amb elements autobiogràfics. A més, s'al·ludeix a una altra novel·la ja composta, Rinconete i Cortadillo.

La Gitaneta (F. Coullaut -Valera, 1960). Detall del monument a Cervantes de la Plaça d'Espanya de Madrid .

• La Gitaneta
• L'amant liberal
• Rinconete i Cortadillo
• L'espanyola anglesa
• El llicenciat Vidriera
• La força de la sang
• El gelós extremeny
• La il·lustre frega-plats
• Les dues donzelles
• La senyora Cornelia
• El casament enganyós
• El col·loqui dels gossos

La Gitaneta és la més llarga de les novel·les exemplars, i pot tenir elements autobiogràfics en una història amorosa que va tenir un parent llunyà de Cervantes. Com moltes altres d'aquestes trames, se centra en l'artifici de l’anagnòrisi o reconeixement d'una persona al final de l'obra. Es tracta d'una noia d'origen noble raptada per uns gitanos i educada per ells, i d'un noble que s'enamora i decideix portar vida gitanada darrera d’ella, fins que al final es descobreix tot i la història acaba feliçment, possibilitant el matrimoni de la parella.

L'amant liberal és una novel·la morisca on també apareix el tema del rapte, amb la història d'un jove sicilià anomenat Ricardo que és raptat de la mateixa manera que la bellíssima Leonisa, que és venuda a dos moros per un jueu per regalar al gran turc, entrant en embolics amorosos i aventures.

Rinconete i Cortadillo (F. Coullaut-Valera, 1960). Detall del monument a Cervantes de la Plaça d'Espanya de Madrid .

A Rinconete i Cortadillo dos nois «es desgarren» (fugen de la casa familiar) i emprenen una vida picaresca amb l'ajuda de la baralla i del furt, fins que van a parar a Sevilla, on mentre treballen de camàlics són captats per una associació mafiosa de malfactors, una espècie de sindicat del crim sevillà governat com una confraria pel germà gran, Monipodio. Se succeeixen diverses escenes de gènere pròpies d'un entremès o d'un romanç, on es presenten algutzirs corruptes, lladres, arlots i prostitutes; acabada aquesta desfilada de tipus, els nois decideixen regenerar-se.

A L'espanyola anglesa el rapte torna a aparèixer en una noia arrabassada a la invasió anglesa de Cadis i que s'educa a Londres com a dama de companyia de la reina Elisabet I d'Anglaterra, que apareix descrita sense animadversió. Perd el cabell per un beuratge, però tot s'arregla al final.

A El llicenciat Vidriera l'estudiant pobre Tomás Rodaja marxa a Salamanca a estudiar acompanyant un noble i allà es llicència amb honors; viatja per diverses ciutats d'Itàlia, però perd la raó a causa d'un filtre d'amor que li subministren en secret i creu tenir el cos de vidre i ser summament fràgil. Tanmateix, la seva agudesa és sorprenent i tots li consulten. La novel·la és en realitat una col·lecció de les agudeses en prosa del protagonista, a l'estil d'una de les miscel·lànies tan freqüents al Segle d'or espanyol. Finalment recobra el judici, però ja ningú el contracta ni va a veure'l.

A La força de la sang es construeix un relat gairebé policíac, en el qual una donzella violada amb els ulls tapats aconsegueix reconstruir intel·lectualment el crim fins a donar amb el culpable i forçar-lo a que es casi amb ella, restituint el seu honor.

El gelós extremeny narra la gelosia patològica d'un vell indià que torna a Espanya enriquit i tanca a la seva jove esposa en una casa hermèticament, sense permetre que surti ni que res masculí passi la porta, en la qual ha instal·lat com a vigilant a un esclau negre amb ordre de no deixar passar a ningú. El seductor Loaysa ho aconsegueix entabanant al negre -al qual li encanta la música- amb una viola de mà i se'n va al llit amb la mossa. No obstant això, no fan res, encara que en el manuscrit de Porras de la Cámara sí que es consumeixen les banyes. El vell, humiliat, es mor de pena.

A La il·lustre frega-plats dos joves de bona família, Carriazo i Avendaño, decideixen llançar-se a la vida picaresca. En una posada de Toledo, Avendaño s'enamora de Constanza, una fregona o servidora, cosa que farà que els dos joves decideixin aturar allà el seu viatge. Finalment es descobrirà que Constanza és de noble naixement, filla natural del pare de Carriazo, per la qual cosa res impedirà el seu casament amb Avendaño.

El casament enganyós narra l’estafa que fa una senyoreta aparentment honesta a un militar casant-se amb ell; aquest ignora que ha estat una meretriu i aquesta l'abandona deixant-li una malaltia venèria que ha de purgar amb suors a l'hospital d'Atocha, on transcorre la propera novel·la.

A El col·loqui dels gossos el militar, que està passant la seva malaltia en mig de fortes febres, assisteix de nit a la conversa entre dos gossos, Cipion i Berganza; un li explica a l'altre la història de la seva vida i els molts (i molt pocavergonyes) amos que ha tingut i deixen per l'endemà la relació de l'altre. Es tracta d'una fantasia a l'estil de les de Llucià de Samosata i la seva desfilada entremesil de tipus -entre ells uns pastors i una bruixa- recorda al d'una novel·la picaresca o un entremès.

Els treballs de Persiles i Sigismunda

És l'última obra de Cervantes. Pertany al subgènere de la novel·la bizantina. En ella va escriure la dedicatòria a Pedro Fernández de Castro y Andrade, VII Comte de Lemos, el 19 d'abril de 1616, quatre dies abans de morir, on s'acomiada de la vida citant aquests versos:

	Text original
"Amb el peu posat a l'estrep, amb les ànsies de la mort, gran senyor, t'escric aquesta "	Puesto ya el pie en el estribo, con ansias de la muerte, gran señor, esta te escribo

L'autor veu clarament que li queda poca vida i s'acomiada dels seus amics, no es fa il·lusions, però no obstant això vol viure i acabar obres que té en el Magí, de les quals escriu el títol: Les setmanes del jardí , El famós Bernardo i una segona part de La Galatea. En el gènere de la novel·la bizantina, explica Cervantes, que s'atreveix a competir amb el model del gènere, Heliodor.

La novel·la, inspirada en la crònica de Saxo Grammaticus i Olao Magno i en les fantasies del Jardí de flors curioses de Francisco de Torquemada, conta la peregrinació duta a terme per Persiles i Sigismunda, dos prínceps nòrdics enamorats que es fan passar per germans canviant els noms per Periandro i Auristela. Separats per tot tipus de peripècies, emprenen un viatge des del nord d'Europa fins a Roma, passant per Espanya, amb una finalitat expiatòria abans de contraure matrimoni. L'obra és important perquè suposa en l'autor un cert distanciament de les fórmules realistes que fins ara havia conreat, car apareixen fets tan peregrins com que una dona salti d'un campanar lliurant-se d'estavellar-se gràcies al paracaigudes que formen les seves faldilles, o que hagi personatges que endevinin el futur. Els personatges principals apareixen una mica desdibuixats, i en realitat l'obra està protagonitzada per un grup, en el qual s'integren dos espanyols abandonats en una illa deserta, Antonio i el seu fill, criat a l'illa com una mena de bàrbar arquer en contacte amb la natura. Els últims passatges del llibre estan poc treballats, ja que l'autor va morir abans de corregir-los. L'obra va tenir cert èxit i es va reimprimir diverses vegades, però va ser oblidada durant el segle següent.

Poesia

Cervantes va voler ser poeta, encara que va arribar a dubtar de la seva capacitat, com ell mateix va dir abans de la seva mort a Viatge al Parnàs:

	Text original
"Jo que sempre treballo i em desvetllo per semblar que tinc de poeta la gràcia que no em volgué donar el cel"	Yo que siempre trabajo y me desvelo por parecer que tengo de poeta la gracia que no quiso darme el cielo

S'han perdut o no s'han identificat quasi tots els versos que no estaven inclosos a les seves novel·les o en les seves obres teatrals; encara que tot i que se li anomenai inventor dels versos de terme trencat, en realitat no fou ell. Cervantes declara haver compost un gran nombre de romanços, entre els quals estimava especialment un sobre la gelosia. En efecte, cap a 1580 va participar amb altres grans poetes contemporanis com Lope de Vega, Góngora o Quevedo en la imitació dels romanços antics que va donar origen al Romancer nou, anomenat així enfront del tradicional Romancer vell del segle XV, el qual era anònim.

Inicia la seva obra poètica amb les quatre composicions dedicades a exèquies de la reina Isabel de Valois. Altres poemes van ser: A Pedro Padilla , A la mort de Fernando de Herrera i A la Austria de Juan Rufo. Com a poeta, però, destaca en el to còmic i satíric, i les seves obres mestres són els sonets Un valentón d'espàtula i greguesco i Al túmul del rei Felip II, del qual es van fer famosos els darrers versos:

	Text original
"Es calà el capell, requerí l'espasa mirà de reüll, se n'anà, i no hi va haver res"	Caló el chapeo, requirió la espada, miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.

L’Epístola a Mateo Vázquez és una falsificació escrita per l'erudit decimonònic Adolfo de Castro, com també ho és el fulletó en prosa El buscapié, una vindicació del Don Quixot escrita també per aquest erudit. Assentà algunes innovacions en la mètrica, com la invenció de l'estrofa anomenada ovillejo, i l'ús del sonet amb estrambòtica.

Viatge al Parnàs

L'únic poema narratiu extens de Cervantes és el Viatge al Parnàs (1614). Està format per un Tercet encadenat, on l'autor critica alguns poetes espanyols, satiritzant a alguns i elogiant a altres. Escrit, com diu el propi Miguel, a imatge i semblança del Viaggio di Parnaso (1578) de Cesare Caporali di Perugia. Narra de manera autobiogràfica en vuit capítols un viatge a la muntanya Parnàs, a bord d'una galera dirigida per Mercuri, en la qual alguns poetes elogiats tracten de defensar davant els poetastres o mals poetes. Reunits a la muntanya amb Apol·lo, surten airosos de la batalla i el protagonista torna a la seva llar. L'obra es completa amb l’Adjunta al Parnàs, on Pancraci de Roncesvalls lliura a Cervantes dues epístoles d'Apol·lo.

Teatre

Foli inicial de la Comèdia del setge de Numància, manuscrit 15.000 de la Biblioteca Nacional d'Espanya.

Donades les seves penúries econòmiques, el teatre va ser la gran vocació de Cervantes. Escriu que quan era mosso «se li anaven els ulls» després del carro dels comediants i que va assistir a les austeres representacions de Lope de Rueda. Tanmateix, el seu èxit, que va tenir, car les seves obres es van representar «sense ofrena de cogombres», com diu en el pròleg de les seves Vuit comèdies i vuit entremesos mai representats, va ser efímer davant l'èxit de la nova fórmula dramàtica de Lope de Vega, més audaç i moderna que la seva, que va fer als empresaris desestimar les comèdies cervantinaes i preferir les del seu rival. El teatre de Cervantes posseïa un fi moral, incloïa personatges al·legòrics i procurava sotmetre's a les tres unitats aristotèliques d'acció, temps i lloc, mentre que el de Lope trencava amb aquestes unitats i era moralment més desvergonyit i desimbolt, així com millors i més variades versificades. Cervantes mai no va poder suportar aquest fracàs i es va mostrar disgustat amb el nou teatre de Lope a la primera part del Quixot, on el caràcter teatral apareix ben assentat a causa de l'abundància de diàlegs i de situacions de tipus entremesil que deixen entreveure la trama. I és, en efecte, l'entremès el gènere dramàtic on llueix en tot el seu esplendor el geni dramàtic de Cervantes, de manera que es pot dir que al costat de Luis Quiñones de Benavente i Francisco de Quevedo Cervantes és un dels millors autors del gènere, el qual va aportar una major profunditat en els personatges, un humor inimitable i un major calat i transcendència en la temàtica. Que existia interconnexió entre el món teatral i el narratiu de Cervantes ho demostra que, per exemple, el tema de l'entremès d’El vell gelós aparegui a la novel·la exemplar d’El gelós extremeny. Altres vegades apareixen personatges sanchopancescos, com a l'entremès de l'Elecció dels alcaldes de Daganzo, on el protagonista és tan bon tastavins de vins com Sancho. El barroc tema de l'aparença i la realitat es mostra a El retaule de les meravelles, on s'adapta el conte medieval de Don Juan Manuel (que Cervantes coneixia i havia llegit en una edició contemporània) del rei nu i se li dóna un contingut social. El jutge dels divorcis tocava també biogràficament a Cervantes, i s'arriba a la conclusió que «més val el pitjor concert / que no el divorci millor». També tenen interès els entremesos de El rufià vidu, La cova de Salamanca , El biscaí fingit i La guarda cuidadosa. Per als seus entremesos Cervantes adopta tant la prosa com el vers, i se li atribueixen alguns altres, com el d’Els xerraires.

En les seves peces majors el teatre de Cervantes ha estat injustament poc apreciat i representat, a excepció del que representa l'exemple més acabat d'imitació de les tragèdies clàssiques: El setge de Numància, també titulada La destrucció de Numància, on s'escenifica el tema patriòtic del sacrifici col·lectiu davant el setge del general Escipió i on la fam pren la forma de patiment existencial, afegint figures al·legòriques que profetitzen un futur gloriós per a Espanya. Es tracta d'una obra on la Providència sembla tenir el mateix paper que tenia per a l'Enees escapat de la Troia incendiada de Virgili. Semblant inspiració patriòtica posseeixen altres comèdies, com La conquesta de Jerusalem, descoberta recentment. Altres comèdies seves tracten el tema, que tan directament va patir l'autor i al que fins i tot es fa al·lusió a un passatge de la seva última obra, el Persiles, del captiveri a Alger, com Els banys d'Alger, Els tractes d'Alger, La gran Sultana i El gallardo espanyol, on també s'ha volgut trobar la denúncia de la situació dels antics soldats com el propi Cervantes. De tema més novel·lesc són La casa de la gelosia i selves de Ardenia, El laberint d'amor, La entretinguda. Un caràcter picaresc tenen Pedro de Urdemalas i El Rufià feliç.

Cervantes va reunir les seves obres no representades en Vuit comèdies i vuit entremesos mai representats; a més, es conserven altres obres en manuscrit: Els tractes d'Alger, El gallardo espanyol, La gran Sultana i Els banys d'Alger.

Obres perdudes i atribuïdes

Cervantes va esmentar en algunes oportunitats altres obres que estava escrivint o pensava escriure, així com diverses comèdies seves que havien estat representades amb èxit i els textos s'han perdut.

Entre les obres que s'ignora si va arribar a escriure o a completar cal esmentar la segona part de La Galatea, El famós Bernardo (potser un llibre de cavalleries referit a Bernardo del Carpio) i Les setmanes del jardí. També és possible que pensés escriure una continuació del llibre de cavalleries Belianís de Grècia.

Les obres de teatre perdudes que Cervantes enumera són La gran Turquesca, La batalla naval, La Jerusalem, L'Amaranta o la del maig, El bosc amorós, L'única, La bizarre Arsinda i La confusa, que figurava en el repertori de l'autor Juan Acacio encara en 1627. També va ser obra seva una comèdia anomenada El tracte de Constantinoble i mort de Selim.

Hi ha diverses obres que s'han atribuït a Cervantes, amb variat fonament. Entre les més conegudes cal esmentar:

• La tia fingida, narració de l'estil de les Novel·les Exemplars.
• Diàleg entre Cilenia i Selanio sobre la vida en el camp, que se suposa que és un fragment de l'obra perduda de Cervantes Les setmanes del jardí.
• Auto de la sobirana Verge de Guadalupe, auto sacramental relatiu a la troballa de la imatge de Nostra Senyora de Guadalupe.
• La Topografia i història general d'Alger, obra editada i publicada a Valladolid, el 1612, per fra Diego de Haedo, abat de Frómista, que se sap que no és obra d'aquest. L'obra va ser realment escrita pel clergue portuguès i amic de Cervantes, el doctor Antoni de Sosa, mentre aquest va estar captiu a Alger entre 1577 i 1581. L'erudit Sosa va ser molt amic del jove Cervantes durant el captiveri d'ambdós en Berberia en el 1570. Sosa va ser el primer biògraf de Cervantes; el seu relat sobre l’"episodi de la cova", en el que descriu el segon intent d'escapament de Cervantes de la seva presó algeriana, apareix en el seu Diàleg dels màrtirs d'Alger.

Cervantes al cinema

• Miguel i William, dirigida per Inés París (2007). Juan Luis Galiardo és l'encarregat d'encarnar Miguel de Cervantes i Will Kemp a William Shakespeare.

• Cervantes, dirigida per Vincent Sherman (1969), amb Horst Buchholz en el paper de Cervantes, acompanyat de Francisco Rabal, Gina Lollobrigida i José Ferrer.

Curiositats

• Se sol dir que Miguel de Cervantes i William Shakespeare van morir el mateix dia. Tanmateix, es tracta d'un dada errònia, ja que, encara que van morir en la mateixa data, al Regne Unit s'usava el calendari julià, mentre que a Espanya ja s'havia adoptat el calendari gregorià.
• El primer ministre israelià David Ben-Gurion va aprendre espanyol per poder llegir el Quixot de la Manxa en la llengua original.
• No existeixen retrats reals de Cervantes. Només hi ha pintures basades en les descripcions físiques que el mateix autor va escriure.

Vegeu també

• Enigma Cervantes

Referències i bibliografia emprada

• Alborg,Juan Luis. Gredos. Historia de la literatura española, Volum 2, 1970. ISBN 842491483X. 
• Alvar, Carlos; Sevilla Arroyo, Florencio. Centro de Estudios Cervantinos. Gran Enciclopedia Cervantina (en castellà), 2005. ISBN 849740176X [Consulta: 29 agost 2009]. 
• Álvarez Vigaray, Rafael. El derecho civil en las obras de Cervantes (en castellà), 2001. ISBN 84-86509-16-5. 
• Arrabal, Fernando. Espasa-Calpe. Un esclavo llamado Cervantes (en castellà), 1996. ISBN 8423922871. 
• Cervantes, Miguel de. G. De Sancha. El ingenioso hidalgo Don Quixote de la Mancha, Volum 1, 1797. 
• Djemal, Albert. Plaza y Valdes. Hombres que cambiaron nuestro mundo, 2001. ISBN 9789688568507. 
• Fernández Álvarez, Manuel. Espasa-Calpe. Cervantes visto por un historiador (en castellà), 2005 [Consulta: 29 agost 2009]. 
• Fitzmaurice-Kelly, James. «The Youth of Cervantes». A: Kessinger Publishing. The Life of Miguel de Cervantes Saavedra (en anglès), 2005. ISBN 1421271133. 
• Garcés, María Antonia. Cervantes en Argel: Historia de un cautivo (en castellà), 2005. ISBN 8424927834. 
• Ifflan, James. Universidad de Navarra-Iberoamericana-Verbuert. De fiestas y aguafiestas: risa, locura e ideología en Cervantes y Avellaneda (en castellà), 1999. ISBN 8495107481. 
• Martín Morán, José Manuel. «Cervantes: el juglar zurdo de la era Gutenberg». A: Cervantes y el Quijote hacia la novela moderna. Centro Estudios Cervantinos, 1997. ISBN 8496408663. 
• Martínez López-Cano, María del Pilar i Aguirre Salvador, Rodolfo. UNAM. La universidad novohispana en el Siglo de Oro: a cuatrocientos años de El Quijote, 2006. ISBN 9703234887. 
• Riley, Edward C. Taurus. Teoría de la novela de Cervantes (en castellà), 1966. ISBN 8424927834. .
• Zimic, Stanislav. Castalia. El teatro de Cervantes (en castellà), 1992. ISBN 8470396498 [Consulta: 29 agost 2009]. 
• Zimic, Stanislav. Siglo XXI. Las "Novelas Ejemplares" de Cervantes (en castellà), 1996. ISBN 843230915X [Consulta: 29 agost 2009]. 

Bibliografia complementària

• Castro, Américo: El pensamiento de Cervantes, Crítica, 1987.
• Close, Anthony J.: Cervantes: pensamiento, personalidad, cultura, Rico, 1998.
• Eisenberg, Daniel: La interpretación cervantina del Quijote, Compañía Literaria, 1995.
• González de Amezua y Mayo, Agustín: Cervantes creador de la novela corta española, 2a edición, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, España, 2001. ISBN 84-00-05227-7.
• Lázaro Carreter, Fernando: Las voces del Quijote, Rico, 1998.
• Menéndez Pelayo, Marcelino: Cultura literaria de Miguel de Cervantes y la elaboración del Quijote, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1905.
• Riquer, Martín de: Para leer a Cervantes, Acantilado, 2003.
• Rodríguez-Luis, Julio: Novedad y ejemplo de las Novelas de Cervantes (ensayo), José Porrúa Turanzas, S.A. Librería-Editorial, Madrid, España, 2005. ISBN 84-7317-088-1.
• Rosenblat, Ángel: La lengua del Quijote, Gredos, 1971.
• Sánchez, Alberto: Cervantes: bibliografía fundamental (1900-1959), C.S.I.C., 1961.

Enllaços externs

• Biblioteca virtual Miguel de Cervantes
• Museu Cervantes de Valladolid

Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD