Monuments paleocristians de Ravenna

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Monuments paleocristians de Ravenna
Meister von San Vitale in Ravenna.jpg
L'emperador Justinià I en un mosaic de la basílica de Sant Vidal de Ravenna
Característiques
Estil Arquitectura paleocristiana
Art bizantí
Superfície 1,32 ha
Ubicació
Regió/prov. Europa i Amèrica del Nord
Localització Ravenna
Emília-Romanya
Flag of Italy.svg Itàlia
Patrimoni de la Humanitat Welterbe.svg 
Tipus Cultural  → ?
Data 1996 (20a Sessió), Criteris PH: (i), (ii), (iii), (iv)
Identificador 788
Modifica dades a Wikidata

Els monuments paleocristians de Ravenna són un conjunt de vuit edificis d'aquesta ciutat que la UNESCO va inscriure com a Patrimoni de la Humanitat l'any 1996. Segons l'avaluació de ICOMOS:

« Els edificis paleocristians de Ravenna no tenen equivalent a la informació que donen sobre el desenvolupament i bescanvi artístic en aquest període altament significatiu per al desenvolupament cultural d'Europa. Constitueixen l'essència de l'arquitectura i l'art funerari religiós del segle VI. Els mosaics són entre el millor d'aquesta forma d'expressió que es troba a Europa. Són encara de més gran importància a causa de la unió de les tècniques i els motius de l'Orient i Occident. »
ICOMOS, 1996[1]

Els monuments són els següents:

Ravenna[modifica]

Article principal: Ravenna

Ravenna va ser la capital de l'Imperi Romà entre el 395 i el 751, és a dir, des de la mort de Teodosi I durant la invasió dels longobards. Està situada a la desembocadura del riu Bedesis (modern Ronco), que passava al costat de la ciutat, i a uns 5 km hi havia el port, que August va convertir en estació permanent de la flota a la mar Adriàtica i va ampliar de manera que podia allotjar fins a 250 vaixells de guerra. Aquest port, que va créixer considerablement durant l'imperi, fou anomenat Portus Classis. Ravenna fou capital de l'exarcat durant tres segles.[2]

El bisbat i després arquebisbat de Ravenna es va fundar segons la tradició a la meitat del segle i, però probablement fou a finals del segle ii o començaments del segle iii. Amb el pas de la seu bisbal de Classe a Ravenna a la fi del segle iv, es va iniciar una nova catedral coneguda com a Ursiana, pel nom del seu fundador el bisbe Ursus, mort cap al 396, de la qual sobreviuen algunes restes incloses en l'actual catedral de Ravenna i en l'antic museu arquebisbal.[3]

Context històric[modifica]

Flavi Honori va rebre l'Imperi Romà d'Occident -amb només nou anys- a la mort del seu pare, Teodosi I el Gran (395), mentre que el seu germà Arcadi fou nomenat emperador de l'Imperi Romà de l'Orient. La capital estava situada a Milà, on va residir Honori amb el seu tutor el general Estilicó, però davant l'amenaça dels visigots dirigits per Alaric I, la cort es va traslladar a Ravenna cap a l'any 402-404, que presentava més seguretat que Milà, ja que tenia una sèrie dels aiguamolls que envoltaven la ciutat i la feien més inexpugnable. Amb la mort d'Honori el 423, la seva germanastra Gal·la Placídia va passar a ser regent i va governar en nom del seu fill, menor d'edat, Valentinià III, menor d'edat, fins al 433. En aquestes dates va continuar la transformació de la capital de Ravenna a ciutat cristiana, un procés que ja havia començat a l'època d'Honori. Dels edificis realitzats durant aquesta època s'ha conservat el mausoleu edificat per a Gal·la Placídia i el Baptisteri Neonià o dels ortodoxos que va ser construït per el bisbe Ursus a la fi del segle iv o principis del segle V, com a part de la seva gran basílica (destruïda el 1734). El baptisteri va ser conclòs pel bisbe Neó a la fi del segle V.[4]

Respecte de les construccions, després d'aquesta època d'Honori i Gal·la, segueix un temps de calma, a causa de la irrupció dels pobles bàrbars germànics,[n. 1] i temps de lluites amb Odoacre del poble dels hèruls.[5] El 493 Odoacre va acceptar l'entrada dels ostrogots a Ravenna amb la condició d'un govern conjunt entre ell i l'ostrogot Teodoric el Gran; el tractat fou confirmat sota jurament però al cap de pocs dies Odoacre fou assassinat enmig d'un banquet sens dubte per ordre de Teodoric. Teodoric va governar Itàlia durant 33 anys fins a la seva mort, el 526.[6] Ravenna va recobrar una nova era d'esplendor, amb l'Imperi Romà d'Occident desaparegut a partir del regnat de l'ostrogot Teodoric el Gran i els seus successors, també la mantingueren com a capital, oficialment dependent de l'Imperi Romà d'Orient a Bizanci. A més a més de la seva activitat política, Teodoric va elaborar grans plans constructius durant el seu regnat com el seu palau —en l'actualitat només queden petites restes, a més a més d'una representació en mosaic—. Entre els edificis realitzats en aquesta mateixa època es troba la Capella Arquebisbal, construïda com oratori privat per als arquebisbes, també el més sobresortint són els mosaics que recobreixen les seves parets interiors. El mausoleu de Teodoric, que va fer construir per a la seva sepultura cap a l'any 520, és un dels edificis funeraris més importants dels ostrogots a la ciutat, imitant els grans mausoleus imperials de Roma. La Basílica de Sant Apol·linar el Nou va ser construïda el 506 com una església de culte arrià i amb funcions de capella palatina. Al costat de la catedral va construir el Baptisteri Arrià de planta octogonal i amb una gran riquesa de mosaics.[7]

L'emperador Justinià I (527-565) destacà pel seu ambiciós projecte de la reconstitució de l'imperi romà amb una base ideològica vertebradora cristiana,[8]va ser el protagonista del període de màxima esplendor de l'Imperi Bizantí. Els generals de Justinià van envair la península Itàlica davant una gran resistència per part dels ostrogots, l'any 540, el general bizantí Belisari reconquerí la ciutat per a l'imperi, que tornà a mans ostrogodes i fou reconquerida de nou per Narsés el 552. La ciutat de Ravenna, el segle vi va esdevenir la segona capital de l'Imperi i va estar governada per l'exarca. L'arribada dels longobards a la regió exigí una reorganització d'aquest territori per tal de donar-li més fortalesa, i sota el govern de l'emperador bizantí Maurici es creà l'Exarcat de Ravenna l'any 584.[9] Sota el regnat de Justinià es va desenvolupar una colossal activitat constructiva, emulant la dels grans emperadors romans del passat. L'art bizantí va assolir la seva maduresa amb la unió d'elements grecs, llatins, orientals i cristians. Els principals trets dels temples bizantins són els següents: planta central, voltes de pedra o maó, cúpules normalment recolzades sobre petxines, finestres geminades i, finalment, els principals murs coberts de mosaics i pintures al fresc amb gran riquesa de simbologia i de figures hieràtiques. L'escultura va tenir poc desenvolupament, encara que a l'interior dels edificis s'hi van realitzar capitells tallats de formes cúbiques o piramidals.[10] La basílica consagrada a Sant Vidal és la més rica de totes les que van erigir els bizantins a Ravenna, encara que el temple va ser començat l'any 527 sota el patrocini de l'arquebisbe Eclesius (522-532), quan Ravenna encara pertanyia als ostrogots, després de la conquesta bizantina, es va decidir que seria el temple oficial del governador de la regió occidental de l'imperi l'anomenat Exarcat de Ravenna. La seva consagració va tenir lloc l'any 547.[11] A l'any següent i pel bisbe Maximià va ser consagrada la Basílica de Sant Apol·linar in Classe situada al port històric de la ciutat i finançada sota el mecenatge del banquer Giuliano Argentari.[12]

Algunes atraccions dels monuments paleocristians de Ravenna
Mosaic del segle VI on es mostra Jesús  
Mausoleu de Teodoric  
Baptisteri Arrià  
Tomba de Dant, una estructura neoclàssica de Camillo Morigia, 1780  
Mausoleu de Gal·la Placídia  
Mosaic del Palau de Teodoric  
Basílica de Sant Vidal  

Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. Els romans denominaven bàrbars els que no parlaven la seva llengua.

Referències[modifica]

  1. «Justification by state Party» (en anglès-francès), 1996. [Consulta: 6 novembre 2011].
  2. Pijoan, 1966, p. 14.
  3. Chastel, 1988, p. 44.
  4. Pijoan, 1966, p. 15.
  5. Bada, 2000, p. 19.
  6. «Teodorico el Grande» (en castellà). Enciclopedia Católica. [Consulta: 6 febrer 2012].
  7. García Mansilla, 2002, p. 39-40.
  8. Haldon, 2003, p. 17-19.
  9. DDAA, 2004, p. 297, Historia del Arte Espasa.
  10. DDAA, 1997, p. 531, Enciclopedia Salvat.
  11. Sureda, 1989, p. 60.
  12. De Vecchi-Cerchiari, 1999, p. 195.

Bibliografia[modifica]

  • Bada, Joan. Història del cristianisme. Centro De Pastoral Liturgic, 2000. ISBN 978 8474676334. 
  • Chastel, André. El arte italiano (en castellà). Akal, 1988. ISBN 978 8476003015. 
  • DDAA. Enciclopedia Salvat: volum III (en castellà). Barcelona: Salvat, 1997. ISBN 84-345-9710-1. 
  • DDAA. Historia del Arte Espasa (en castellà). Barcelona: Espasa, 2004. ISBN 84-670-1323-0. 
  • De Vecchi, Pierluigi; Cerchiari, Elda. I tempi dell'arte. Volum I. Milà: Bompiani, 1999. 
  • García Mansilla, Vicente. Història de l'art medieval. Universitat de València, 2002. ISBN 978-8437054803. 
  • Pijoan, Josep. Historia del Arte Volum 2 (en castellà). Barcelona: Salvat Editores, 1966. Depósito legal 10789-1966. 
  • Sureda, Joan. Historia Universal del Arte: volum III, Arte bizantino (en castellà). Barcelona: Planeta, 1989. ISBN 84-320-8903-6.