Vèlia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a l'antic turó de Roma, vegeu Vèlia (Roma).
Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Parc Nacional de Cilento, Vall de Diano amb els llocs arqueològics de Paestum i Vèlia, i la cartoixa de Padula
Vèlia
Vèlia
Vèlia situat respecte Itàlia
Vèlia
Informació
Localització Província de Salern
Campània
Flag of Italy.svg Itàlia
Superfície 159.110 ha

Tipus Cultural
Criteris (iii),(iv)
ID 842
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1998 (22a sessió)
Coordenades 40° 09′ 34″ N, 15° 09′ 16″ E / 40.15944°N,15.15444°E / 40.15944; 15.15444Coord.: 40° 09′ 34″ N, 15° 09′ 16″ E / 40.15944°N,15.15444°E / 40.15944; 15.15444
* Segons les regions de la UNESCO.

Vèlia (grec: Elea o Hyele, llatí: Velia) fou una ciutat de la Magna Grècia, una de les principals colònies gregues d'Itàlia a la vora de la mar Tirrena, entre Posidònia i Pixos. El seu primer nom fou Hyele i sembla, segons Estrabó i Diògenes Laertios, que més tard es va canviar a Elea, però a les monedes apareix com a Hyele. Elea sembla derivar d'una font de la ciutat, mentre que el nom original hauria derivat del riu Hales, a la vora del qual era la ciutat, i que és escrit com a Elees per Estrabó, però també podria venir de la paraula "hele" ('maresma').

Història[modifica | modifica el codi]

Fou una colònia de Focea derivada d'una expatriació voluntària per a evitar quedar sota domini persa, al temps de la conquesta de Jònia pel general Harpagos (544 aC). Els emigrants es van establir a Alàlia (Còrsega), colònia que els foceus havien fundat vint anys abans. Enfrontats a etruscs i cartaginesos, els grecs d'Alàlia foren derrotats en una batalla naval i la colònia va entrar en decadència (abans, es pensava que els habitants se n'havien anat, però ara se sap que només en va marxar una part i el final d'Alàlia es va produir més tard). Els emigrants d'Alàlia es van establir en part a Massàlia i en part a Rhegium, però els que van anar a aquesta ciutat en van sortir al cap d'un temps i van fundar Hyele, a la costa de Lucània. La fundació no està datada, però fou vers el 540 aC.

Al cap d'un temps de treball, la ciutat, dedicada al cultiu de la terra i al comerç, es va fer pròspera. S'han trobat moltes monedes de plata, i fou seu d'una escola de filosofia, però de la seva història interna no es coneix gairebé res. Estrabó diu que era coneguda pel seu bon govern; se sap que Parmènides li va donar un codi de lleis que els magistrats juraven anualment. Un deixeble de Parmènides, anomenat Zenó, fou assassinat per Nearcos o Diomedó, que es va proclamar tirà, però la tirania fou temporal. Estrabó informa que els eleans van guanyar en un enfrontament amb Posidònia, però no sabem de què es tractava; també va derrotar els lucanis. L'escola de filosofia eleàtica fou fundada per Xenòfanes de Colofó, nascut a Colofó i establert a la ciutat, i fou continuada per Parmènides, autor del codi de lleis, i després per Zenó, ambdós nascuts a la ciutat; natural de la ciutat es creu que pogué ser també Leucipos, fundador de la teoria atòmica, al qual d'altres fan natural d'Abdera o de Melos. Els atomistes (del grec atomos = 'indivisible') pensaven que el moviment existia en si mateix, mentre que els eleàtics no acceptaven el moviment com a realitat sinó com a fenomen.

No se sap quan, però aviat, la ciutat es va fer aliada de Roma. Ciceró l'anomena ciutat federada i en la Segona Guerra púnica va contribuir amb la seva quota a la flota romana.

Va rebre la franquícia romana en virtut de la llei Júlia el 90 aC. Sota domini romà, va continuar sent una ciutat pròspera i destacava pel seu clima suau i saludable. P. Emili hi va viure per causa de la salut, i Horaci es va interessar per la ciutat com a substituta de Baiae. Trebatius, amic de Ciceró, hi va tenir una vil·la. No s'esmenta durant la resta de l'imperi i ja no apareix als Itineraris, però va seguir existint. En el Liber Coloniarum, apareix com una de les prefectures de Lucània i com a municipi, categoria que també se'n coneix per inscripcions trobades.

Al segle V, era seu d'un bisbat i encara ho era el 599. Probablement, no va desaparèixer fins al segle IX a causa de les incursions dels sarraïns.

A l'edat mitjana, es va construir al lloc una fortalesa que es va dir Castell‘ a Mare della Brucca. Les ruïnes de la ciutat són al seu entorn, a uns tres km de la desembocadura del riu Alento (antic Hales), on es forma una espaiosa badia entre la punta Porticello (prop d'Ascea) i el cap Monte della Stella. En queden part de les muralles i alguns edificis ensorrats, a més de l'aqüeducte i cisternes.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]