Nina Simone

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Simone.
Infotaula de personaNina Simone
Nina Simone14.JPG
Dades biogràfiques
Naixement Eunice Kathleen Waymon
21 de febrer de 1933
Tryon
Mort 21 d'abril de 2003 (70 anys)
Carri lo Roet
Causa de mort Càncer de mama
Ètnia Afroamericà
Alma mater Juilliard School
Activitat professional
Ocupació Cantautora, compositora, pianista, autobiògrafa, música de jazz i cantant
Gènere Soul
Veu Contralt
Instrument Piano
Discogràfica Bethlehem Records i Charly Records
Dades familiars
Fills Simone

Lloc web Lloc web oficial
Facebook: nina.simone Twitter: NinaSimoneMusic Google+: 113386308307853606476 MySpace: ninasimone IMDB: nm0800510
Modifica dades a Wikidata

Eunice Kathleen Waymon, més coneguda com a Nina Simone (21 de febrer 1933 - 21 d'abril de 2003) va ser una cantant, compositora, pianista, arranjadora i activista en el moviment de drets civils . La Nina Simone va utilitzar una àmplia gamma d'estils musicals, incloent clàssics com el jazz, el blues, el folk, el R & B, el gospel i el pop .

Nascuda a Carolina del Nord, era la sisena filla d'un predicador, la Waymon aspirava a ser una pianista de concert.  Amb l'ajuda d'uns amics de la seva ciutat natal deTryon, Carolina del Nord, es va inscriure a la Juilliard School of Music de Nova York. 

La Waymon llavors va sol·licitar una beca per estudiar al prestigiós Curtis Institute of Music de Filadèlfia, on va ser denegada malgrat una audició ben rebuda. La Waymon es va convèncer plenament que aquest rebuig havia estat degut exclusivament a la discriminació racial, una declaració que ha estat una qüestió de controvèrsia. Anys més tard, dos dies abans de la seva mort, l'Institut Curtis de Música li va atorgar un grau honorífic. 

Per guanyar-se la vida, l'Eunice Waymon va canviar el seu nom a "Nina Simone". El canvi es va relacionar amb la seva necessitat de disfressar-se dels membres de la família, havent optat per tocar "la música del diable"  o "piano còctel" en una discoteca d'Atlantic City. Se li va dir a la discoteca que hauria de cantar amb el seu propi acompanyament, i això va llançar la seva carrera com a vocalista de jazz. 

Simone va gravar més de 40 àlbums, principalment entre 1958, quan va debutar amb Little Girl Blue i el 1974. Va tenir un gran èxit als Estats Units el 1958 amb " I Loves You, Porgy ". 

L'estil musical de la Simone va fussionar la música evangelical amb el pop i amb la música clàssica, en particular Johann Sebastian Bach, i va crear un cant expressiu de jazz caracteritzat per la seva veu en Contralto . 

Biografia[modifica]

1933-1954: els primers anys[modifica]

La Nina Simone va néixer com a Eunice Kathleen Waymon a Carolina del Nord i va créixer a Tryon, Carolina del Nord. La sisena dels vuit fills d'una família pobra, va començar a tocar el piano als tres anys; La primera cançó que va aprendre va ser "God Be With You, Till We Meet Again". Demostrant un talent amb l'instrument, va actuar a la seva església local. Però el seu debut en el concert, un recital clàssic, el va fer quan tenia 12 anys. La Simone va dir més tard que durant aquesta actuació, els seus pares, que estaven a la primera fila, es van veure obligats a traslladar-se al fons de la sala per donar pas a gent blanca. Ella es va negar a tocar fins que els seus pares es van traslladar de nou al capdavant, i que l'incident va contribuir a la seva posterior participació en el moviment dels drets civils

La mare de la Simone, la Mary Kate Waymon (1902 - 30 d'abril de 2001), era una ministre metodista i una criada. El pare de la Simone, en John Divine Waymon (1898 - 24 d'octubre de 1972), va ser un manejador que, alhora, tenia un negoci de neteja en sec, però també va sofrir episodis de malaltia. El professor de música de Simone va ajudar a establir un fons especial per pagar la seva educació.  Posteriorment, es va crear un fons local per ajudar-lo a continuar l'educació. Amb l'ajuda d'aquests diners de la beca va poder assistir a Allen High School for Girls a Asheville, Carolina del Nord .

Després de la seva graduació, Simone va passar l'estiu de 1950 a la Juilliard School , com a estudiant de Carl Friedberg ,  preparant-se per una audició en el Curtis Institute of Music de Filadelfia. No obstant això, la seva sol·licitud va ser denegada. Quan la seva família s'havia traslladat a Filadèlfia a l'espera de la seva entrada a Curtis, el cop de les seves aspiracions va ser particularment pesat i va sospitar que la seva sol·licitud havia estat negada a causa de prejudicis racials. Desanimat, va prendre classes de piano privades amb Vladimir Sokoloff , professor de Curtis, però mai va tornar a presentar-se a la institució. Va treballar com a assistent de fotògraf, però també va treballar com a acompanyant a l'estudi vocal d' Arlene Smith i va ensenyar piano des de casa seva a Filadèlfia. 

1954-1959: primer èxit[modifica]

Per finançar les seves lliçons particulars, la Nina Simone va actuar al Midtown Bar & Grill de Pacific Avenue, a Atlantic City , el propietari va insistir que cantava i interpretava el piano, que va augmentar els seus ingressos a $ 90 per setmana. El 1954, va adoptar el nom artístic "Nina Simone". "Nina" era de niña, un sobrenom que li donava un xicot anomenat Chico,  i "Simone" va ser presa de l'actriu francesaSimone Signoret, a la qual havia vist a la pel·lícula de 1952, Casque d'Or .  Sabent que la seva mare no aprovaria actuar al "Devil's Music", ella va utilitzar el seu nou nom artístic per no ser descoberta. La barreja de jazz, blues i música clàssica de la Nina Simone en les seves actuacions al bar li van valer per crear una base de fans petita però lleial. 

El 1958, es va fer amiga i es va casar amb el Don Ross, un beatnik que treballava com a venedor d'un recinte firal, però ràpidament es va penedir del seu matrimoni.  Jugant en clubs petits en el mateix any, va gravar " I Loves You, Porgy " de George Gershwin (de Porgy and Bess ), que va aprendre d'un àlbum de Billie Holiday i es va interpretar com a favor a un amic. Es va convertir en el seu únic èxit de Billboarden els Estats Units, i el seu primer àlbum Little Girl Blue va seguir en Bethlehem Records . Simone va perdre més de $ 1 milió de regalies (notablement per a la reeducació de la seva versió de l'estàndard de jazz de 1980 " My Baby Just Cares for Me ") i mai es va beneficiar econòmicament de les vendes de l'àlbum, ja que havia venut els seus drets de forma directa per 3.000 dòlars. 

1959-1964: esdevenir popular[modifica]

Després de l'èxit de Little Girl Blue , Simone va signar un contracte amb Colpix Records i va gravar una multitud d'àlbums en directe i en viu. Colpix va renunciar a tot el seu control creatiu, inclosa l'elecció del material que es registraria, a canvi de la signatura del contracte amb ells. Després del llançament del seu àlbum en viu Nina Simone a l'Ajuntament , Simone es va convertir en un artista favorit de Greenwich Village .  Per aquesta època, Simone només va fer música popular per guanyar diners per continuar els seus estudis de música clàssica i va ser indiferent a tenir un contracte de gravació. Va mantenir aquesta actitud cap a la indústria discogràfica durant la major part de la seva carrera professional. 

Simone es va casar amb un detectiu de la policia de Nova York, Andrew Stroud, el 1961. Més tard es va convertir en el seu gerent i el pare de la seva filla Lisa , però ell va abusar de Simone psicològicament i físicament. 

1964-1974: l'era dels drets civils [modifica]

El 1964, Simone va canviar els distribuïdors de discos de l'American Colpix a l' holandès Philips , que també va suposar un canvi en el contingut dels seus enregistraments.Sempre havia inclòs cançons en el seu repertori que es basava en els seus orígens afro-americans (com "Brown Baby" d' Oscar Brown i "Zungo" de Michael Olatunji en el seu àlbum Nina in the Village Gate en 1962). En el seu àlbum de debut per Philips, Nina Simone in Concert (enregistrament en directe, 1964), per primera vegada va abordar obertament la desigualtat racial que prevalia als Estats Units amb la cançó " Mississippi Goddam ", la seva resposta al 12 de juny, 1963, assassinat de Medgar Evers i el 15 de setembre de 1963, atemptat contra l'Església Bautista del segle XVI a Birmingham, Alabama , que va matar a quatre joves noies negres i va encegar parcialment a una cinquena noia que va sobreviure. Va remarcar que el títol i la cançó en si eren "com llançar 10 bales a ells", convertint-se en una de moltes altres cançons de protesta escrita per Simone. La cançó va ser llançada com una sola, i va ser boicotejada en certs estats del sud.  En concret, les còpies promocionals van ser destruïdes per una emissora de ràdio de Carolina i van tornar a la discogràfica de Simone.  Simone més tard va recordar com "Mississippi Goddam" era la seva "primera cançó de drets civils" i que la cançó va venir a ella "en una fúria, l'odi i la determinació". La cançó va ser un desafiament directe a les creences àmpliament sostingudes que les relacions racials podrien canviar gradualment i van demanar més esdeveniments immediats, "jo i la meva gent només es deuen".  "Old Jim Crow", en el mateix disc, es va dirigir a les lleis de Jim Crow .

A partir d'aquest moment, un missatge de drets civils era estàndard en el repertori de gravació de Simone, convertint-se en part de les seves actuacions en directe. Durant l'aixecament del seu activisme polític, l'alliberament del seu treball musical va créixer amb més freqüència.  Simone va realitzar i parlar en moltes reunions de drets civils, com en les marxes de Selma a Montgomery .  Simone va defensar la revolució violenta durant el període de drets civils, en lloc de l' enfocament no violent de Martin Luther King i esperava que els afroamericans podrien formar un estat separat per combat armat. El seu missatge al públic va significar la transició de l'enfocament no violent del canvi social que va ser defensat per Martin Luther King en l'estat més militant que va implementar Malcolm X i els associats del Moviment Nacionalista Negre .  No obstant això, va escriure en la seva autobiografia que ella i la seva família consideraven que totes les races eren iguals. 

Simone es va traslladar de Philips a RCA Victor durant 1967. Va cantar "Backlash Blues", escrita per la seva amiga i líder de Renaixement Harlem, Langston Hughes , en el seu primer àlbum RCA, Nina Simone Sings the Blues (1967). On Silk & Soul (1967), va gravar " I Wish I Knowed How It Would Feel Be Free " i "Turning Point" de Billy Taylor .L'àlbum 'Nuff Said!(1968) conté enregistraments en viu de la Westbury Music Fair , el 7 d'abril de 1968, tres dies després de l' assassinat de Martin Luther King Jr. Ella li va dedicar tota la seva actuació i va cantar "Why? (The King Of Love Is Dead)", Una cançó escrita pel seu baixista, Gene Taylor , immediatament després que les notícies de la mort del rei els hagués arribat.  L'estiu de 1969, va actuar al Festival Cultural de Harlem, al parc de Mount Morris de Harlem .

Juntament amb Weldon Irvine , Simone va convertir a Lorraine Hansberry en la seva obra inacabada To Be Young, Dotat i Negre en una cançó de drets civils. Hansberry havia estat un amic personal al qual Simone va acreditar el conrear la seva consciència social i política. Va tocar la cançó en directe amb l'àlbum Black Gold (1970). Una gravació d'estudi va ser llançada com a senzill, i les interpretacions de la cançó van ser gravades per Aretha Franklin (en el seu àlbum Young, Gifted and Black de 1972 ) i per Donny Hathaway . 

1974-1993: Vida posterior [modifica]

En una entrevista per a la revista Jet , Simone va declarar que la seva polèmica cançó "Mississippi Goddam" va ferir la seva carrera. Va afirmar que la indústria de la música la va reprendre boicotejant els seus registres.  Ferit i decebut, Simone va abandonar els EUA el setembre de 1970, volant a Barbados i esperant que Stroud es comunicés amb ella quan va haver de tornar a actuar. No obstant això, Stroud va interpretar la sobtada desaparició de Simone, i el fet que havia deixat enrere el seu anell de noces, com a indicació del desig d'un divorci. Com a responsable, Stroud estava a càrrec dels ingressos de Simone.

Simone va gravar el seu darrer àlbum per a RCA, It Is Finished , el 1974, i no va fer un altre disc fins a 1978, quan va ser persuadida d'entrar a l'estudi de gravació perCreed Taylor, propietari de CTI Records . El resultat va ser l'àlbum de Baltimore , que, encara que no va ser un èxit comercial, va ser bastant ben rebut de manera crítica i va marcar un renasciment artístic i silenciós en l'enregistrament de Simone.  La seva elecció de material va mantenir el seu eclecticisme, que va des de cançons espirituals fins a " Rich Girl " de Hall & Oates . Quatre anys més tard, Simone va gravar Fodder on My Wings en un segell francès.

Durant la dècada de 1980, Simone va actuar regularment al Jazz Club de Ronnie Scott a Londres, on va gravar l'àlbum Live at Ronnie Scott's l' any 1984. Tot i que el seu primer estil a l'escenari podria ser alguna cosa altuós i distant, en anys posteriors, Simone va semblar especialment gaudir Implicant-se a les seves audiències a vegades explicant anècdotes humorístiques relacionades amb la seva carrera i música i sol·licitant sol·licituds. En 1987, l'enregistrament original de 1958 de " My Baby Just Cares for Me " va ser usada en un comercial per al perfum Chanel No. 5 a Gran Bretanya. Això va portar a una relectura de l'enregistrament, que va assaltar al número 4 a la taula de singles NME del Regne Unit , donant-li un breu augment de popularitat al Regne Unit.

Quan Simone va tornar als Estats Units, es va assabentar que s'havia emès una ordre judicial per a la seva detenció per impostos no remunerats (com una protesta contra la participació del seu país amb laguerra del Vietnam ), i va tornar a Barbados per fugir de les autoritats i la fiscalia.  Simone es va quedar a Barbados per força temps i va tenir una llarga relació amb el primer ministre, Errol Barrow . Una amiga íntima, la cantant Miriam Makeba , la va persuadir d'anar a Libèria . Més tard, va viure a Suïssa i als Països Baixos , abans d'instal·lar-se a França el 1993. Durant una actuació de 1998 a Newark , va anunciar: "Si vens a veure'm de nou, has d'arribar a França, perquè jo No tornarà ". 

La Nina Simone va publicar la seva autobiografia, I Put a Spell on You , el 1992. Va gravar el seu últim àlbum, A Single Woman , el 1993, on es va representar com la "dona soltera". Va continuar la seva gira per la dècada de 1990, però poques vegades va viatjar sense un seguici. Durant la darrera dècada de la seva vida, Simone havia venut més d'un milió de registres, convertint-la en un best-seller mundial de catàlegs.

1993-2003: malaltia i mort [modifica]

La Nina Simone havia estat diagnosticada amb un trastorn bipolar a la fi dels anys vuitanta. El 1993, es va establir a prop d'Aix-en-Provence, al sud de França. Va sofrir càncer de mama diversos anys abans de morir a la seva casa a Carry-le-RouetBouches-du-Rhône el 21 d'abril de 2003. El seu funeral va comptar amb la presència dels cantants com la Miriam Makeba i la Patti LaBelle, la poetesa Sonia Sanchez, l'actor Ossie Davis, l'actriu Ruby Dee, i centenars d'altres. Les cendres de la Nina Simone es van dispersar en diversos països africans. 

La Nina Simone està "sobreviscuda" per la seva filla, la Lisa Celeste Stroud, una actriu i cantant, que va prendre el nom artístic de Nina Simone, i ha aparegut entre altres locs a Broadway a Aida . 

Personalitat[modifica]

La Nina Simone era coneguda pel seu temperament i esclats freqüents. El 1985, va disparar una arma a un executiu de la companyia discogràfica, a qui va acusar de robar les regalies . Simone va dir que "va intentar matar" però "va fallar".  En 1995, va disparar i va ferir al fill de la seva veïna amb una pistola d'aire després que la risa del nen es va molestar en la seva concentració.  Segons un biògraf, Simone va prendre medicació per a una malaltia des de mitjans dels anys seixanta.  Tot això només va ser conegut per un petit grup d'intimidats, i es va mantenir fora de la vista pública durant molts anys, fins que la biografia Break Down and Let It All Out escrita per Sylvia Hampton i David Nathan va revelar això en 2004, després de la seva mort . El compositor Janis Ian , un amic d'una sola vegada de Simone, va relacionar amb la seva pròpia autobiografia, Child's Society: My Autobiography , dues maneres d'il·lustrar la volatilitat de Simone: un incident en què va obligar a un caixer de sabates, a punta de pistola, a recuperar Un parell d'sandàlies que ja havia usat; I un altre en el qual Simone va exigir un pagament de reemborsament per part de Ian com a intercanvi d'haver gravat una de les cançons d'Ian i després va rebutjar un telèfon de pagament des de la seva paret quan va ser rebutjada. 

Estil musical[modifica]

Els estàndards de la Nina Simone[modifica]

Al llarg de la seva carrera, Simone va reunir una col·lecció de cançons que després es convertirien en estàndards en el seu repertori. Algunes eren cançons que es va escriure, mentre que altres eren nous arranjaments d'altres estàndards, i altres havien estat escrits especialment per al cantant. La seva primera cançó d'èxit a Amèrica va ser la seva interpretació de George Gershwin 's " I Loves You, Porgy " (1958). Va arribar al número 18 en la llista de singles pop i el número 2 en la taula de singles negres.  Durant aquest mateix període, Simone va gravar " My Baby Just Cares for Me ", que es convertiria en el seu major èxit anys més tard, el 1987, després d'aparèixer en un comercial de perfum No. 5 de Chanel 1986 .  Aardman Studios també va crear un video musical .  Les cançons conegudes dels seus àlbums de Philips inclouen " Do not Let Me Be Misunderstood " a Broadway-Blues-Ballads (1964), "Et poso un encanteri", " Ne me quitte pas " (una interpretació d'un Cançó de Jacques Brel ) i " Feeling Good " a I Put a Spell On You (1965), " Lilac Wine " i " Wild Is the Wind " a Wild is the Wind (1966). 

"Do not Let Me Be Misunderstood", "Feeling Good" i " Sinner Man " ( Pastel Blues , 1965) han seguit sent populars en termes de versions de portada (més notablement una versió de l'anterior cançó de The Animals ), l'ús de l'exemple , I el seu ús en bandes sonores per a diverses pel·lícules, sèries de TV i videojocs. " Sinner Man " ha estat presentat a la sèrie de televisió Scrubs , Persona d'interès , The Blacklist ,Sherlock i Vinyl , així com en pel·lícules com The Thomas Crown Affair , Miami Vice i Inland Empire , i mostrada per artistes com Talib Kweli i Timbaland . La cançó "Do not Let Me Be Misunderstood" va ser mostrada per Devo Springsteen en "Misunderstood" de l' àlbum de Finding Forever de 2007 , i pels poc coneguts productors Rodnae i Mousa per la cançó "Do not Get It" a Lil Wayne ' S album 2008 Tha Carter III . " See-Line Woman " va ser mostrada per Kanye West per "Bad News" en el seu àlbum 808s i Heartbreak . La representació de " Strange Fruit " de 1965 , originalment gravada per Billie Holiday, va ser mostrada per Kanye West per " Blood on the Leaves " en el seu àlbum Yeezus .

Els anys de Simone a RCA-Victor van generar una sèrie de cançons individuals i d'àlbums que eren populars, sobretot a Europa. El 1968, va ser " Is not Got No, I Got Life ", una medley del musical Hair de l'àlbum 'Nuff Said!(1968) que es va convertir en un èxit sorprenent per a Simone, arribant al número 4 de la UK Singles Chart i introduint-la a un públic més jove.  En 2006, va tornar al Regne Unit Top 30 en una versió remesclada per Groovefinder.

El següent senzill, una interpretació de l'obra de Bee Gees " To Love Somebody ", també va arribar als 10 millors del Regne Unit en 1969. " The House of the Rising Sun " va aparèixer a Nina Simone Sings the Blues en 1967, però Simone havia enregistrat Cançó el 1961 i va aparèixer a Nina at the Village Gate (1962), anterior a les versions de Dave Van Ronk i Bob Dylan .  Va ser posteriorment cobert per The Animals , pel qual es va convertir en un èxit de signatura.

Realització d'estil[modifica]

La presència i presència escènica de Simone va obtenir el títol de "High Priestess of Soul".  Era un pianista, cantant i intèrpret, "per separat, i simultàniament".  Com a compositor i arranjador, Simone es va traslladar de l' evangeli al blues, el jazz i el folk , i als números amb estil clàssic europeu. A més d'utilitzar el contrapunt estil de Bach , va convocar el particular virtuosisme del repertori romàntic del piano del segle XIX- Chopin , Liszt , Rachmaninoff i altres. A l'escenari, va incorporar monòlegs i diàlegs amb l'audiència al programa, i sovint usava el silenci com a element musical.  Ella la va comparar amb la "hipnosi massiva. L'ús tot el temps".  Durant la major part de la seva vida i carrera discogràfica, va ser acompanyada pel percussionista Leopoldo Fleming i el guitarrista i director musical Al Schackman. 

Reputació crítica[modifica]

Simone és considerat com un dels artistes gravadors més influents del segle XX.  Segons Rickey Vincent , va ser un músic pioner la carrera del qual es caracteritzava per "ajudes a l'indignació i el geni de la improvisació". En assenyalar la seva composició de " Mississippi Goddam ", Vincent va dir que Simone va trencar el motlle, tenint el coratge com "un artista musical negre establert per trencar amb les normes de la indústria i produir comentaris socials directes en la seva música durant els primers anys seixanta". 

En nomenar a Simone, el 29è gran cantant de tots els temps, Rolling Stone va escriure que "el seu crit de mel, lleugerament adenoidal, era una de les veus més afectives del moviment dels drets civils", tot prenent nota de la seva capacitat per " Croon cabaret i explora el jazz, de vegades tot en un sol registre ".  En opinió de Mark Deming, de AllMusic , va ser "una de les vocalistes més talentoses de la seva generació, i també una de les més eclèctiques".  Creed Taylor , que va anotar les notes del disc de Baltimore de 1978 de Simone , va dir que la cantant posseïa una "intensitat magnífica" que "converteix tot, fins i tot la frase o lletra més senzilla, en un missatge radiant i poètic". 

Per contra, Robert Christgau va argumentar que la "predilecció per a la mundana" de Simone fa que la seva intensitat sigui tan falsa com els seus melismes i la seva pronunciació (traslladar-se, Inspector Clouseau ) i el desgast de les seves improvisacions vocals ".  Pel que fa a tocar el seu piano, va acomiadar a Simone com un " coetejador de teclat mig " ... els rotllos histriònics insereixen emoció no convincent en una cançó ". 

Premis i reconeixement[modifica]

Simone va rebre el 2000 un premi Grammy Hall of Fame per la seva interpretació de " I Loves You, Porgy ". També va rebre 15 nominacions als premis Grammy. En el Dia de la bondat humana de 1974 aWashington, DC , més de 10,000 persones van retre homenatge a Simone.  Simone va rebre dos graus honorífics en música i humanitats, de la Universitat de Massachusetts, Amherst i Malcolm X College .  Ella preferia ser anomenada "Dra. Nina Simone" després que aquests honors se'ls concedissin. 

Dos dies abans de la seva mort, Simone va ser guardonada amb un títol honorífic per l' Institut de Música Curtis , l'escola de música que s'havia negat a admetre-la com a estudiant al començament de la seva carrera professional. 

Llegat i influència [modifica]

Música [modifica]

Els músics que han citat Simone com a importants per a la seva formació musical inclouen a Elton John (que va nomenar un dels seus pianos després d'ella), Madonna , Aretha Franklin , Adele , David Bowie ,Emeli Sandé , Antony i Johnsons , Dianne Reeves , Sade , Beyoncé , Janis Joplin , Nick Cave , Van Morrison , Christina Aguilera , Elkie Brooks , Talib Kweli , Mos Def , Kanye West , Lena Horne , Bono , John Legend , Elizabeth Fraser , Cat Stevens , Anna Calvi , Lykke Li , Peter Gabriel , Maynard James Keenan , Cedric Bixler-Zavala , Mary J. Blige , Fantasia Barrino , Michael Gira , Angela McCluskey , Lauryn Hill ,Patrice Babatunde , Alicia Keys , Lana Del Rey , Hozier , Matt Bellamy , Ian MacKaye , Kerry Brothers, Jr. , Krucial, Amanda Palmer , Steve Adey i Jeff Buckley .  John Lennon va citar la versió de Simone de " I Put a Spell on You " com a font d'inspiració per a la cançó " Michelle " de The Beatles . 

La música de Simone ha estat presentada en bandes sonores de diverses pel·lícules i videojocs , incloent, entre d'altres, La Femme Nikita (1990), Point of No Return (1993), The Big Lebowski (1998), Notting Hill (1999), Any Diumenge (1999), The Thomas Crown Affair (1999), Desapareixent Actes (2000), Six Feet Under (2001), The Dancer Upstairs (2002), Before Sunset (2004), Cellular (2004), Inland Empire(2006) , Miami Vice (2006), Sexe i la ciutat (2008), The World Unseen (2008), Revolutionary Road (2008), Home (2008), Watchmen (2009), The Saboteur (2009), Repo Men (2010) I més enllà de les llums(2014). Sovint la seva música s'utilitza en remescles , comercials i sèries de televisió, incloent " Feeling Good ", que es va donar importància a la quarta temporada de Promoció de sis peus sota (2004). "Take Care of Business" de Simone és el tema final de The Man from UNCLE (2015) i la tapa de Simone de les "Estrelles" de Janis Ian es juga durant els últims moments de la temporada 3 final de BoJack Horseman (2016).

Pel·lícula[modifica]

El documental Nina Simone: La légende ( La llegenda ) es va fer en la dècada de 1990 pels cineastes francesos,  basat en la seva autobiografia vaig posar un encant en vostè . Compta amb enregistrament en viu des de diferents períodes de la seva carrera, entrevistes amb familiars, diverses entrevistes amb Simone que viuen als Països Baixos i durant un viatge al seu lloc de naixement. Una part de les imatges de The Legend va ser presa d'un documental biogràfic anterior de 26 minuts de Peter Rodis, llançat el 1969 i titulat simplement, Nina . El seu espectacle de 1976 filmat al Montreux Jazz Festival està disponible en vídeo per cortesia d'Eagle Rock Entertainment i es projecta anualment a la ciutat de Nova York en un esdeveniment anomenat "The Rise and Fall of Nina Simone: Montreux, 1976", comissariat per Tom Blunt. 

Les imatges de Simone cantant " Mississippi Goddam " per 40.000 marchers al final de les marxes de Selma a Montgomery es poden veure en el documental de 1970 King: A Filmed Record ... Montgomery a Memphis i el documental de Liz Garbus de 2015, What Happened, Miss Simone ?

Els plans per a una pel·lícula biogràfica de Simone es van estrenar a finals de 2005, basant-se en l'autobiografia de Simone I Put a Spell on You (1992) i centrar-se en la seva relació en la seva vida posterior amb el seu assistent, Clifton Henderson, que va morir el 2006; La filla de Simone, Simone Kelly, ha refutat l'existència d'una relació romàntica entre Simone i Henderson a causa de la seva homosexualitat. Cynthia Mort, guionista de Will & Grace i Roseanne , ha escrit el guió i va dirigir la pel·lícula, Nina , que protagonitza Zoe Saldana en el paper protagonista.  Al maig de 2014, la pel·lícula es va mostrar a possibles distribuïdors al Festival de Cannes , però, a partir d'agost de 2014 , els revisors no van veure. 

El 2015, es van publicar dues funcions documentals sobre la vida i la música de Simone. El primer, dirigit per Liz Garbus , Què va passar, Miss Simone?Va ser produït en cooperació amb Simone's estate i la seva filla, que també va ser productora executiva de la pel·lícula. La pel·lícula es va produir com a contrapunt a la pel·lícula no autoritzada Cynthia Mort, i va comptar amb un arxiu d'arxius no publicat prèviament. Es va estrenar al Festival de Cinema de Sundance el gener de 2015 i va ser distribuït per Netflix el 26 de juny de 2015.  Va ser nominat el 14 de gener de 2016 per obtenir un Premi de l'Acadèmia 2016 al Millor Documental. 

L'increïble Nina Simone és una pel·lícula independent, escrita i dirigida pel cineasta documentalJeff L. Lieberman, i es va estrenar en més de 100 cinemes el 2015. El director va consultar inicialment amb la filla de Simone abans d'anar a la ruta independent i, en canvi, va treballar estretament amb els germans de Simone, predominantment Sam Waymon.  La pel·lícula va debutar als cinemes a l'octubre de 2015 i des de llavors va tocar més de 100 teatres en 10 països. 

Drama[modifica]

Ella és el tema de Nina: Una història sobre mi i la Nina Simone , un espectacle d'una sola dona realitzat per primera vegada el 2016 al Unity Theatre de Liverpool , un "espectacle profundament personal i sovint inspirador inspirat en la cantant i activista Nina Simone"  -, i que al juliol de 2017 es va presentar al Young Vic , abans de ser programat per a moure a Edimburg 's Traverse Theatre . 

Llibres [modifica]

A més de la seva autobiografia de 1992 I Put a Spell on You (1992), escrit amb Stephen Cleary, Simone ha estat objecte de diversos llibres. Inclouen Nina Simone: Do not Let Me Be Understood (2002) deRichard Williams ; Nina Simone: Break Down and Let It Out Out (2004) de Sylvia Hampton i David Nathan ; Princess Noire (2010) de Nadine Cohodas; Nina Simone (2004) de Kerry Acker; Nina Simone, Black és el color (2005) d'Andy Stroud; I què va passar? Miss Simone? (2016) d' Alan Light .

Honors[modifica]

El 2002, la ciutat de Nijmegen, Holanda, va nomenar un carrer després d'ella, la Nina Simone Straat ; Havia viscut a Nijmegen entre 1988 i 1990. El 29 d'agost de 2005, la ciutat de Nijmegen, la sala de concerts De Vereeniging i més de 50 artistes (entre els quals hi havia Frank Boeijen , Rood Adeo i Fay Claassen)  Honra a Simone amb el concert d'homenatge Salutacions de Nijmegen .

Simone es va incorporar al Saló de la Fama de la música de Carolina del Nord el 2009. 

El 2010, es va erigir una estàtua en honor a Trade Street en el seu Tryon natal , Carolina del Nord . 

Discografia essencial[modifica]

Nina Simone
  • 1957: Nina Simone and Her Friends (Bethlehem)
  • 1959: Nina Simone at Town Hall [live] (Colpix)
  • 1959: The Original Nina Simone (Bethlehem)
  • 1962: Nina Simone at the Village Gate (Roulotte)
  • 1963: Nina Simone at Carnegie Hall [live] (Colpix)
  • 1964: Nina Simone in Concert [live] (Philips)
  • 1966: Nina Simone Sings the Blues (RCA)
  • 1966: High Priestess of Soul (Philips)

Bibliografia[modifica]

  • (amb Stephen Cleary) I Put a Spell on You: The Autobiography of Nina Simone (New York: Pantheon, 1991). ISBN 0-679-41068-6
  • Feldstein, Ruth. "'I Don't Trust You Anymore': Nina Simone, Culture, and Black Activism in the 1960s", Journal of American History, Vol. 91, No. 4, March 2005.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nina Simone Modifica l'enllaç a Wikidata