No-violència

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El Mahatma Gandhi va utilitzar amb èxit les estrategies de la no-violència i la desobediència civil contra l'imperialisme britànic a l'Índia.

La no-violència és una filosofia i estratègia per al canvi social que rebutja l'ús de la violència.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Com a tal, la no-violència és una alternativa a l'acceptació passiva de l'opressió i la lluita armada en contra d'ella. Els que practiquen la no-violència poden utilitzar diversos mètodes en les seves campanyes per al canvi social, incloses les formes essencials de l'educació i la persuasió, la desobediència civil i l'acció directa no-violenta, i la comunicació dirigida a través de mitjans de comunicació.

El terme "no-violència" és sovint vinculat amb, o fins i tot utilitzat, com a sinònim de pacifisme. Els dos conceptes, però, són fonamentalment diferents. Pacifisme denota el rebuig de l'ús de la violència com una decisió personal per raons morals o espirituals, però no per si implica una inclinació cap al canvi a nivell sociopolític. La no-violència de l'altra banda, pressuposa la intenció de (però no es limita a) el canvi social o polític com una raó per al rebuig de la violència. A més, una persona pot advocar per la no-violència en un context específic, mentre que propugna la violència en altres contextos.

Història recent[modifica | modifica el codi]

En els temps moderns, la no-violència ha estat una eina poderosa per a la protesta social.[1][2][3] Hi ha molts exemples de la seva utilització en la resistència no-violenta i la revolució no-violenta. Els exemples més coneguts són Mahatma Gandhi líder de dècades de lluita no-violenta contra el llarg domini britànic a l'Índia, que finalment va ajudar a l'Índia a guanyar la seva independència el 1947. Martin Luther King va adoptar els mètodes no violents de Gandhi en la lluita per guanyar els drets civils dels afroamericans. Les campanyes de César Chávez, de la no-violència en la dècada de 1960 per protestar pel tracte dels treballadors agrícoles a Califòrnia.[4] El 1989 la "Revolució de Vellut" a Txecoslovàquia, que va veure la caiguda del govern comunista [5] és considerada una dels més importants revolucions no-violentes de gran part de 1989.[6] Més recentment, les campanyes no-violentes de Leymah Gbowee i les dones de Libèria van ser capaços d'aconseguir la pau després de 14 anys de guerra civil.[7]

Eficàcia[modifica | modifica el codi]

En l'estudi "Perquè la resistència civil funciona", sobre l'èxit dels mètodes violents i els no-violents, els primers assoleixen una quarta part dels objectius enfront dels no-violents que aconsegueixen l'èxit en la mitat dels casos.[8]

Crítica[modifica | modifica el codi]

Lev Trotsky, Frantz Fanon, Reinhold Niebuhr, Subhash Chandra Bose, George Orwell, Ward Churchill[9] i Malcolm X van ser uns crítics fervents de la no-violència, argumentant de diverses maneres que la no-violència i el pacifisme són un intent d'imposar la moral de la burgesia sobre el proletariat, que la violència és un complement necessari per al canvi revolucionari, o que el dret a la legítima defensa és fonamental.

Enmig de la repressió violenta de radicals afroamericans als Estats Units durant la dècada de 1960, el membre del del Black Panther Party (Partit de les Panteres Negres) George Jackson, va dir de les tàctiques no-violentes de Martin Luther King:

"El concepte de la no-violència és un fals ideal. Pressuposa l'existència de la compassió i un sentit de justícia per part de l'adversari. Quan l'adversari ho pot perdre tot i no té res a guanyar amb l'exercici de la justícia i la compassió, la seva reacció només pot ser negativa".[10][11]

Malcolm X també es van enfrontar amb els líders de drets civils sobre el tema de la no-violència, argumentant que la violència no és una opció a descartar:

"Jo crec que és un crim per a qualsevol persona seguir acceptant la brutalitat sense fer res per defensar-se".[12]

En el seu llibre How Nonviolence Protects the State (Com la no-violència protegeix l'estat), l'anarquista Peter Gelderloos critica la no-violència com ineficaç, racista, estatista, patriarcal, amb una tàctica i una estratègica inferior a l'activisme militant, i enganyada.[13] Gelderloos afirma que les tradicionals i ensucrades històries de l'impacte de la no-violència, ignoren la participació dels militants dels moviments com el Moviment d'independència de l'Índia i el Moviment afroamericà pels drets civils i falsament mostren Gandhi i King com a activistes de més èxit en aquests respectius moviments.[14] A més, sosté que la no-violència és generalment defensada per blancs amb privilegis que esperen que "els pobles oprimits, molts dels quals són persones de color, pateixin amb paciència una violència inconcebible, fins al moment en què el 'Gran Pare Blanc' sigui influït per les demandes del moviment o dels pacifistes quan aquests aconsegueixin la 'massa crítica' llegendària" (N. del T. = el suficient nombre de persones).[15]

L'eficàcia de la no-violència també va ser qüestionada per alguns manifestants anti-capitalistes advocant per una "diversitat de tàctiques" durant les manifestacions al carrer a tot Europa i els EUA després de les protestes contra l'Organització Mundial del Comerç dutes a terme a Seattle i a Washington el 1999.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ronald Brian Adler, Neil Towne, Looking Out/Looking In: Interpersonal Communication, 9th ed. Harcourt Brace College Publishers, p. 416, 1999. "In the twentieth century, nonviolence proved to be a powerful tool for political change."
  2. Lester R. Kurtz, Jennifer E. Turpin, Encyclopedia of Violence, Peace, and Conflict, p.557, 1999. "In the West, nonviolence is well recognized for its tactical, strategic, or political aspects. It is seen as a powerful tool for redressing social inequality."
  3. Mark Kurlansky, Nonviolence: The History of a Dangerous Idea, Foreward by Dalai Lama, p. 5-6, Modern Library (April 8, 2008), ISBN 0812974476 "Advocates of nonviolence — dangerous people — have been there throughout history, questioning the greatness of Caesar and Napoleon and the Founding Fathers and Roosevelt and Churchill."
  4. Stanley M. Burstein and Richard Shek: "World History Ancient Civilizations ", page 154. Holt, Rinhart and Winston, 2005. As Chavez once explained, "Nonviolence is not inaction. It is not for the timid or the weak. It is hard work, it is the patience to win."
  5. RP's History Online - Velvet Revolution
  6. Ives, Susan (19 October 2001), No Fear, Palo Alto College, <http://salsa.net/peace/article38.html>. Consultat el 17 maig 2009
  7. Chris Graham, Peacebuilding alum talks practical app of nonviolence, Augusta Free Press, October 26, 2009.
  8. Stephan, Maria J.; Chenoweth, Erica. «Why Civil Resistance Works». International Security, 33, 1, 2008, pàg. 7-44.
  9. Churchill, Ward et al. Pacifism as Pathology. Arbeiter Ring, 1998.
  10. Jackson, George. Soledad Brother: The Prison Letters of George Jackson. Lawrence Hill Books, 1994. ISBN 1-55652-230-4
  11. Walters, Wendy W. At Home in Diaspora. U of Minnesota Press, 2005. ISBN 0-8166-4491-8
  12. X, Malcolm and Alex Haley:"The Autobiography of Malcolm X", page 366. Grove Press, 1964
  13. Gelderloos, Peter. How Nonviolence Protects the State. Boston: South End Press, 2007.
  14. Ibid., p.7-12.
  15. Ibid., p.23.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]