Nord-occità

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llenguaNord-occità
Tipus subjecte verb objecte, llengua accentuada i llengua fusional
Languesdoc.png
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües itàliques
llengües romàniques
llengües italooccidentals
llengües romàniques occidentals
llengües gal·loibèriques
llengües occitanoromàniques
occità
Característiques
Sistema d'escriptura alfabet llatí
Codis
Glottolog nort2608
Modifica les dades a Wikidata

El nord-occità és un conjunt supradialectal de l'occità, que agrupa l'alvernès, el llemosí i el vivaroalpí. La seva àrea s'estén des del Llemosí fins al Piemont, passant per l'Alvèrnia i el Delfinat. En aquest supradialecte cal incloure-hi també el poble de La Gàrdia a Calàbria. Existeixen dos subdialectes meridionals, pertanyents al llenguadocià, que fan una transició cap al nord-occità: es tracta del gavaldanès i del baix vivarès.[1]

Característiques[modifica]

L'única característica destacada que distingeix el nord-occità d'altres dialectes occitans és la palatalització en cha i ja (o -ia) dels ca i ga llatins:

etim nord-occità altres dialectes

occitans

llatí cantare chantar cantar
llatí vacca vacha vaca
mot prellatí hipotètic gáuota jauta gauta
llatí pacare paiar pagar
llatí carricare charjar cargar

Aquesta palatalització no toca els parlars gavots del departament dels Alps Marítims, considerats vivaroalpins en -ca.

Origen[modifica]

L'evolució cap a cha e ja (o ia) és un fenomen aparegut ja durant l'Alta edat mitjana, abans fins i tot de la constitució definitiva de la llengua occitana vers el segle VIII. Segons el lingüista Joan Pèire Chambon, és un fenomen que va aparèixer en alguns dialectes del llatí tardà de la zona de Lió, gran metropoli de l'antiguitat tardana. Així doncs, el francoprovençal (llengua de l'entorn de Lió), una gran part del francès (llevat dels dialectes normand i picard), el furlà, el ladí i una part del romanx presenten els mateixos fenòmens que el nord-occità.[2]

Referències[modifica]

  1. Klinkenberg, Jean-Marie. Des langues romanes. Introduction aux études de linguistique romane. De Boeck, 1999. ISBN 9782801112274. 
  2. Chambon, Jean-Pierre; Olivier, Philippe «L’histoire linguistique de l’Auvergne et du Velay: notes pour une synthèse provisoire». Travaux de linguistique et de philologie, 38, 2000, pàg. 83-153.

Bibliografia[modifica]

  • BONNAUD, Pierre: Le Nord-Occitan a «Notre langue maternelle. Huit études sur la langue occitane», Per Noste, Ortès, 1967, reeditat el 1999 ISBN F008238146
  • BONNAUD, Pierre: Pour aider à lire et écrire le nord occitan, Institut d'Estudis Occitans, Tolosa, 1969.
  • DOURDET, Jean-Christophe: Pour aider à lire et écrire le nord occitan, Institut d'Estudis Occitans, Tolosa, 1969.
  • DOURDET, Jean-Christophe: Dictionnaire français-nord occitan, ISBN 2-907410-23-7
  • HINZELIN, Marc-Olivier: La morphologie verbale du nord occitan dans l’espace dialectal gallo-roman. (En línia)

Enllaços externs[modifica]