Nord-occità
Nòrd-occitan  | |
|---|---|
| Tipus | grup de dialectes |
| Dialecte de | occità |
 | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques occità | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
| Codis | |
| Glottolog | nort2608 |
| Linguist List | nocc |
El nord-occità és un conjunt supradialectal de l'occità, que agrupa l'alvernès, el llemosí i el vivaroalpí. La seva àrea s'estén des del Llemosí fins al Piemont, passant per l'Alvèrnia i el Delfinat. En aquest supradialecte cal incloure-hi també el poble de La Gàrdia a Calàbria. Existeixen dos subdialectes meridionals, pertanyents al llenguadocià, que fan una transició cap al nord-occità: es tracta del gavaldanès i del baix vivarès.[1]
Característiques[modifica]
L'única característica destacada que distingeix el nord-occità d'altres dialectes occitans és la palatalització en cha i ja (o -ia) dels ca i ga llatins:
| etim | nord-occità | altres dialectes
occitans |
|---|---|---|
| llatí cantare | chantar | cantar |
| llatí vacca | vacha | vaca |
| mot prellatí hipotètic gáuota | jauta | gauta |
| llatí pacare | paiar | pagar |
| llatí carricare | charjar | cargar |
Aquesta palatalització no toca els parlars gavots del departament dels Alps Marítims, considerats vivaroalpins en -ca.
Origen[modifica]
L'evolució cap a cha e ja (o ia) és un fenomen aparegut ja durant l'alta edat mitjana, abans fins i tot de la constitució definitiva de la llengua occitana vers el segle viii. Segons el lingüista Joan Pèire Chambon, és un fenomen que va aparèixer en alguns dialectes del llatí tardà de la zona de Lió, gran metropoli de l'antiguitat tardana. Així doncs, el francoprovençal (llengua de l'entorn de Lió), una gran part del francès (llevat dels dialectes normand i picard), el furlà, el ladí i una part del romanx presenten els mateixos fenòmens que el nord-occità.[2]
Referències[modifica]
- ↑ Klinkenberg, Jean-Marie. Des langues romanes. Introduction aux études de linguistique romane. De Boeck, 1999. ISBN 9782801112274.
- ↑ Chambon, Jean-Pierre; Olivier, Philippe «L'histoire linguistique de l'Auvergne et du Velay: notes pour une synthèse provisoire». Travaux de linguistique et de philologie, 38, 2000, pàg. 83-153.
Bibliografia[modifica]
- BONNAUD, Pierre: Le Nord-Occitan a «Notre langue maternelle. Huit études sur la langue occitane», Per Noste, Ortès, 1967, reeditat el 1999 ISBN F008238146 Error en ISBN: caràcter no vàlid
- BONNAUD, Pierre: Pour aider à lire et écrire le nord occitan, Institut d'Estudis Occitans, Tolosa, 1969.
- DOURDET, Jean-Christophe: Pour aider à lire et écrire le nord occitan, Institut d'Estudis Occitans, Tolosa, 1969.
- DOURDET, Jean-Christophe: Dictionnaire français-nord occitan, ISBN 2-907410-23-7
- HINZELIN, Marc-Olivier: La morphologie verbale du nord occitan dans l'espace dialectal gallo-roman. (En línia[Enllaç no actiu])
Enllaços externs[modifica]
Dialectes i variants de l'occità | |
|---|---|
Vegeu Occità antic † |
