Pau i Treva de Déu

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Pau i Treva)
Capítol de les Constitucions de Catalunya, dedicat a la Pau i Treva

La Pau i Treva de Déu fou un moviment social impulsat al segle xi com a resposta de l'Església i de la pagesia a les violències perpetrades pels nobles feudals. Es poden considerar l'origen de les Corts Catalanes.

La revolució feudal[modifica]

Durant els segles viii, ix i X, als comtats catalans, igual que en altres llocs d'Europa, s'havia viscut en un sistema social caracteritzat per la llibertat dels pagesos, propietaris de la terra que conreaven i per la submissió de les autoritats –comtes, vescomtes i veguers– a la llei, continguda en un codi escrit com ho era el Liber Iudiciorum, una compilació del dret romà vigent a Hispània i a la Septimània, duta a terme al segle vii per ordre del rei visigot Recesvint. Fins al segle xi, el Liber Iudiciorum va estar en vigor als comtats catalans, a Provença, al Llenguadoc i al Regne d'Astúries i Lleó. Als comtats catalans, entre els anys 1020 i 1060 es va esdevenir la revolució feudal: un període de lluites en què, entre episodis de violència sense fre, els nobles es rebel·laren contra els comtes per tal de prendre la terra als pagesos i sotmetre'ls a servitud. Aquest fenomen de la revolució feudal també va donar-se en altres llocs de l'antic Imperi Carolingi: Normandia, el Laci, la Llombardia, Provença, el Llenguadoc i, fora de l'àmbit franc, al regne d'Astúries i al de Lleó.

Les sagreres[modifica]

Homenatge a la Pau i treva, davant del campanar de la catedral de Vic, Osona

L'Església va aconseguir ser vista pels pagesos com una garantia contra l'extorsió feudal garantint el dret de la sagrera, ço és, un radi de trenta passes al voltant d'una església, espai que el bisbe delimitava solemnement en consagrar un edifici de culte, on no es podia dur a terme cap acte de violència, sota pena d'excomunió.

Assemblees[modifica]

Les sagreres, doncs, delimitaven un espai protegit de les violències feudals. Tanmateix, per assegurar un clima de convivència, calia anar més enllà, establint una autoritat que prohibís la pràctica de qualsevol tipus d'acte violent a tot arreu del territori. Aquest fou l'objectiu de les assemblees de Pau i Treva de Déu, la primera de les quals, als comtats catalans, va tenir lloc a Toluges (Rosselló), el 1027, sota presidència de l'abat Oliba,[1] en representació del bisbe Berenguer III de Sendred de Gurb, absent de la diòcesi perquè es trobava en una peregrinació. En aquest sínode, s'estableix una sèrie de disposicions: el deure per a tots els habitants del comtat de Rosselló i de la diòcesi d'Elna d'abstenir-se de participar en combats o lluites, entre dissabte i dilluns per així poder complir el precepte dominical, com també es prohibia d'assaltar clergues, esglésies, béns propietat d'una església o d'un monestir, o persones que es dirigissin a un lloc de culte o en tornessin. Per als contraventors d'aquests deures i prohibicions, s'establia sempre la pena d'excomunió.

La celebració d'aquesta assemblea de Pau i Treva a Toluges, organitzada per pagesos i altes jerarquies eclesiàstiques és una conseqüència de la crisi del poder comtal provocada al Rosselló per la revolució feudal; davant d'una forta escalada de violència duta a terme pels clans nobiliaris del comtat, altrament l'assemblea hauria resultat innecessària, les seves víctimes –pagesos i eclesiàstics– hagueren de reunir-se per trobar-hi una solució ells mateixos, a causa de la impotència del poder comtal, visible per l'absència total del comte Gausfred II de Rosselló (1014-1074), el màxim titular de la potestas, en una reunió on es tractava un tema cabdal de govern com era el de mantenir la pau –ço és, l'ordre públic–.

L'Abat Oliba, un ferm impulsor d'aquest moviment pacifista, presidí un nou sínode, a Vic el 1033,[2] on, a part d'augmentar els dies de treva, que ara abastava de dijous a dilluns, s'estenia la protecció també als comerciants i a aquelles persones que anessin a un mercat o en tornessin; i així va anar consolidant-se el moviment de Pau i Treva, estès també a Occitània, on, al segle xi, hi havia el mateix problema de violències feudals; i així trobem concilis de Pau i Treva a Niça, el 1041, i a Narbona el 1032, 1043 i 1054.

Resultats[modifica]

Al Pallars, les assemblees de Pau i Treva fracassaren del tot; els homes d'Artau I, comte de Pallars Sobirà atacaven principalment les sagreres i durant els dies de treva; per reeixir, el moviment pacifista necessitava la implicació del poder comtal. Per això, si a la primera assemblea de Toluges, el 1027, el comte hi fou una figura absent, el 1041, el segon sínode celebrat en aquest poble rossellonès es feu sota presidència del comte Gausfred II; aquesta tendència s'aferma, en especial a Barcelona, durant la segona meitat del segle xi, on el comte Ramon Berenguer I i la seva muller Almodis no sols ratificaren decisions de Pau i Treva, sinó que també convocaren concilis de pau com ara el de Barcelona el 1064 o el de Girona el 1068, les disposicions dels quals foren incorporades als Usatges de Barcelona, un nou codi legal que substituïa el vell Liber Iudiciorum, esdevingut obsolet arran de la feudalització; la Pau de Déu, per poder triomfar, va haver d'esdevenir Pau del Comte, i l'Església, en previsió d'aquest fet, sempre va mirar d'atraure's els comtes, i així, els seus anatemes o excomunions no anaven mai dirigits contra un comte ni contra la seva família, sinó només contra els clans senyorials.

Significat social[modifica]

Si l'Església, amb els concilis de pau, va aconseguir afermar el seu prestigi i la seva autoritat moral dins de la societat fou, en realitat, perquè el moviment de Pau i Treva, en contra de les aparences, va ser endegat no pas per la clerecia, sinó pel poble, tal com ho observa Pierre Bonnassie, assenyalant que, a Rosselló, les assemblees de pau i treva de 1027 i 1041 se celebraren als prats de Toluges, i no pas a la catedral d'Elna; els eclesiàstics, doncs, acudiren al terreny dels pagesos, i no pas a l'inrevés. Segons aquesta anàlisi, la Pau i Treva era un moviment popular amb unes potencialitats revolucionàries de no protestar només contra la violència dels clans nobiliaris, sinó, anant més enllà, qüestionar els poders establerts, sobretot la possessió de grans lots de terra per aristòcrates laics o clergues, idea inadmissible per als dirigents eclesiàstics adherits al moviment, molt lligats al poder comtal i nobiliari, com era el cas de l'abat Oliba, excomte de Berga i germà dels comtes Bernat Tallaferro de Besalú i Guifré II de Cerdanya. Així doncs, la implicació de les altes jerarquies eclesials en el moviment de Pau i Treva de Déu consistí a neutralitzar-ne les potencialitats revolucionàries, mitjançant el reconeixement als pagesos de drets essencials, com eren les seguretats de les sagreres i dels béns i persones dels pobletans, però sense qüestionar mai el poder nobiliari ni l'asserviment dels pagesos; al capdavall, l'únic objectiu dels eclesiàstics era defensar els seus grans patrimonis territorials dels atacs dels senyors, mitjançant l'arma espiritual de l'excomunió, la qual, per resultar eficaç com a instrument d'exclusió social, necessitava que l'Església es guanyés el suport del poble.

Evolució posterior[modifica]

El poder comtal va continuar utilitzant la Pau i Treva, limitadora de les prerrogatives dels clans nobiliaris a causa de la seva interdicció de la violència, per afirmar el seu poder, com ho feu Ramon Berenguer III a Olèrdola (1108) i al comtat de Cerdanya (1118), o Ramon Berenguer IV el 1134, quan, per garantir els privilegis atorgats als cavallers del Temple, presidí una assemblea de Pau i Treva juntament amb el bisbe de Barcelona Oleguer. Així doncs, l'assemblea de la Fondarella (1173) convocada per Alfons I (Alfons el Cast) no és sinó el final del procés de conversió de la Pau i Treva en un instrument del poder regi.

Alfons el Cast va obligar els barons i els castlans a ratificar els estatuts de la Fondarella que, en consonància amb els orígens eclesiàstics de la Pau i Treva, conferien als bisbes una important funció jurisdiccional: la potestat de convocar els caps de família per combatre els malfactors, sense dotar-los pas, tanmateix, de mitjans coercitius. Per això, el rei va crear les vegueries, districtes governats per un veguer, nomenat pel monarca entre persones sense vincles familiars amb els barons i castlans de la zona; i així, va vertebrar-se la primera administració local de Catalunya.

L'oposició nobiliària a un poder monàrquic autoritari, però que no aporta territoris i botí als aristòcrates, ja que, ni en la seva actuació a Occitània ni en la seva intervenció a la península Ibèrica, Alfons el Cast no va aconseguir mai cap conquesta territorial comparable a la presa de Tortosa i Lleida per Ramon Berenguer IV, va traduir-se en un rebuig frontal als estatuts de Pau i Treva. El 1176, fou assassinat el vescomte Ramon Folc III de Cardona, un dels partidaris de la Pau i Treva; tot seguit, als seus dominis s'hi donà tal caos que l'abat de Cardona no va poder assistir a un sínode a Urgell; també morí violentament, el 1194, l'arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls, defensor, igual que el vescomte de Cardona, de la Pau i Treva, l'aplicació de la qual a Urgell, el 1187 pel comte Ermengol VIII seguint el consell d'Alfons el Cast, havia fracassat per l'oposició dels barons locals.

A l'assemblea de Pau i Treva de Girona (1188), els magnats aconseguiren modificar els estatuts de la Fondarella –de 1173– imposant al rei la promesa de nomenar De Salses a Tortosa i Lleida veguers únicament catalans –el 1183, Alfons el Cast havia confiat el càrrec de veguer de Cerdanya-Conflent al noble aragonès Pedro Jiménez d'Urrea– així, limitaven les possibilitats del monarca de trobar persones alienes als clans aristocràtics catalans a qui nomenar veguer. Aquesta concessió, tanmateix, resultà insuficient per apaivagar l'oposició nobiliària; el 1192, calgué publicar a Barbastre els acords de Pau i Treva de l'assemblea de Barcelona, on l'exigència als barons d'observar la pau es fonamentava en la legislació dels Usatges, contrariant la posició nobiliària manifestada en l'assemblea de Girona el 1188.

Els estatuts de 1192, els signaren molt pocs barons; per això, a l'assemblea de Barcelona (1198), Pere el Catòlic (1196-1213) acabà cedint a les pretensions dels magnats de circumscriure l'abast de la Pau i Treva únicament al reialenc –possessions territorials del rei–, deixant de banda el senyoriu –zones en poder dels nobles–, idea reafirmada a la nova assemblea de Barcelona (1200) i a la de Cervera (1202), on els nobles definiren la Pau i Treva com a Pau del senyor rei.

Aquesta oposició nobiliària a la Pau i Treva se centrà a rebutjar la pretensió del rei d'intervenir, com a àrbitre, en les causes entre senyors i pagesos o en les lluites entre vassalls d'un mateix senyor, com també d'excloure de la Pau –ço és, declarar-los proscrits– els participants en guerres entre llinatges nobles; tanmateix, a l'assemblea de Barcelona de 1200, els magnats imposaren l'exclusió de la Pau als traïdors al seu senyor. Per altra banda, la contestació aristocràtica va dirigir-se, en especial, als nous tributs com eren el bovatge, impost en diner exigit sobre les parelles de bous i d'altre tipus de bestiar, i el monedatge, pagament al rei per evitar que aquest, en ús de la seva regalia, alteri la moneda rebaixant-ne la llei, però mantenint-ne el valor nominal. Aquests tributs, amb pretensió de generalitzar-se a tot Catalunya, inclosos els dominis senyorials, s'inscriuen en el context de la Pau i Treva; així, als estatuts aprovats a les assemblees d'Elna (1156) i de Tarascó (1226), els juraments, a més d'obligar a servir les forces de l'ordre, també estableixen el pagament de l'impost de la pau. A Catalunya durant el segle xii, la seguretat de la propietat pagesa o pau de les bèsties, es garantia amb el bovaticum o bovatge, l'import del qual, en principi havia de servir per sufragar els exèrcits encarregats de mantenir la pau i per compensar les víctimes de la violència; per altra banda, la protecció de la moneda també s'inserí dins de la institució de la Pau i Treva. Tanmateix, segons exposa Thomas N. Bisson, els reis convertiren el bovatge, o rescat a pagar al monarca pel seu compromís a mantenir la pau, en el primer impost estatal de la història de Catalunya, desviant-lo, a més del seu propòsit inicial; el 1188, Alfons el Cast havia creat una milícia rural basada en els serveis obligatoris de les masies, i, a més, una força de pau com era l'exèrcit diocesà no rebia pas una remuneració; per altra banda, Pere el Catòlic el 1197 imposà un bovatge a la diòcesi de Vic per sufragar una expedició en resposta a la victòria sarraïna d'Alarcos, amb la qual cosa, com feu després el 1211 per afrontar els costos de la participació en la batalla de Las Navas de Tolosa; a Catalunya, doncs, el rescat o compra de la pau esdevingué un impost de guerra.

El 1173, a la Fondarella, Alfons el Cast havia imposat el bovatge, que a Catalunya només tenia un sol precedent, i encara dubtós, a Cerdanya, en el moment de l'adquisició del comtat per Ramon Berenguer III (1118). Qüestionant-ne la legitimitat, els nobles el rebutjaren, i a Girona el 1188, obligaren Alfons el Cast a prometre de no tornar-lo a exigir mai més; ara bé, Pere el Catòlic, no sentint-se concernit per la promesa del seu pare, reclamà el bovatge en accedir al tron (1196).

Durant el regnat de Pere el Catòlic, les relacions polítiques entre els nobles i el monarca van venir condicionades per la constant penúria econòmica del rei. Pere el Catòlic va menar una política exterior molt costosa, els elements més destacats de la qual són el cens anyal que, el 1204, s'obligà a pagar a la Santa Seu, i la campanya de Las Navas de Tolosa; per altra banda, el rei era desmesuradament pròdig a causa de la seva extremada afecció al luxe i a la festa. Per això, Pere el Catòlic va dilapidar gairebé tot el patrimoni reial, i, doncs, allunyant-se de les directrius traçades per Ramon de Caldes i Guillem de Bassa, va tornar a recórrer al crèdit manllevant diners a magnats, els quals sempre exigien contrapartides polítiques: sostreure's a l'acció dels veguers del rei, o poder actuar com a senyors en aquells dominis de la Corona que el monarca havia empenyorat com a garantia dels préstecs.

Per altra banda, no eren sols els creditors del rei els únics a aprofitar-se de la seva prodigalitat. La noblesa utilitzava la penúria econòmica del monarca per obtenir-ne concessions. En una carta datada a Girona el 22 de març de 1205, en un moment en què, com sempre, necessitava diners, Pere el Catòlic prometé de renunciar al bovatge i al monedatge, satisfent així els desitjos de l'aristocràcia i esperant obtenir una compensació pecuniària per la seva concessió; ara bé, com que, per una altra font, en aquelles mateixes dates, va rebre una important suma de diners sortint així del pas, el rei va poder permetre's de fer-se enrere de la promesa i no promulgar la carta de Girona, la qual, per això, no va arribar a tenir vigència legal. En conseqüència, el novembre de 1205, Pere el Catòlic va imposar un nou monedatge a Catalunya i Aragó, el 1207 un bovatge a l'assemblea de Pau i Treva de Puigcerdà, el 1209 alterà subreptíciament la moneda de Barcelona, el 1210 exigí un bovatge a Cerdanya i Rosselló, i el 1211 un altre per costejar l'expedició a Las Navas de Tolosa. Així doncs, els magnats no aconseguiren pas de suprimir els tributs del bovatge i del monedatge, però, sí que obtingueren una conquesta molt important: excepte en el moment d'accedir al tron, el rei, si volia reclamar bovatge o monedatge –tributs considerats extraordinaris–, havia de justificar-ho davant els nobles reunits en assemblea, els quals, com és normal, ho aprofitarien per afirmar els seus drets davant del poder de la Corona.

En aquest conflicte entre noblesa i monarquia viscut a Catalunya durant el darrer quart del segle xii, com que la posició de l'aristocràcia fou la de defensar les seves reivindicacions no pas per la revolta armada, sinó negociant amb el rei en el marc de les Assemblees de Pau i Treva, s'hi posaren les bases de la monarquia pactista baix-medieval, amb el poder absolut del rei frenat pel desenvolupament de les Corts –representació dels estaments del regne– derivades de l'evolució de les antigues Assemblees de Pau i Treva, a les quals, a partir de la reunió de Barcelona de 1198, hi participaven, juntament amb els nobles i els clergues, els representants de les ciutats de reialenc.

Les retallades imposades pels aristòcrates a la Pau i Treva, la qual, tanmateix, va esdevenir base de l'ordre públic català, com ara circumscriure-la als dominis de reialenc –idea exposada a l'assemblea de Barcelona de 1198 i reiterada en assemblees següents com la de Barcelona de 1200 i de Cervera de 1202– van servir per legitimar l'opressió dels pagesos pel règim senyorial, que la Pau i Treva pretenia limitar; i així, és als darrers anys del segle xii que es posaren les bases legals per definir l'estatus servil de la pagesia –la condició de remença– vigent durant tota la baixa edat mitjana.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Fontana i Lázaro, Josep. La formació d'una identitat. Una història de Catalunya (paper). 4a ed.. Vic: Eumo (Universitat de Vic), 2014, p. 19. ISBN 978-84-9766-526-1 [Consulta: 3 gener 2015]. 
  2. Teresa-Maria Vinyoles, Història medieval de Catalunya, p.50-51

Enllaços externs[modifica]