Sifonàpters

De Viquipèdia
Infotaula d'ésser viuSifonàpters
Siphonaptera Modifica el valor a Wikidata
Scanning Electron Micrograph of a Flea.jpg
Puça sota microscopi electrònic
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
SubregneBilateria
FílumArthropoda
ClasseInsecta
OrdreSiphonaptera Modifica el valor a Wikidata
Latreille, 1825
Famílies

Els sifonàpters (Siphonaptera,[1][2] del grec siphōn, "tub", a, "no" i pteron, "ala") són un ordre d'insectes endopterigots ectoparàsits de mamífers i aus, coneguts popularment com a puces o pulces.[3] Tots aquests són paràsits externs que s'alimenten de la sang dels seus hostes.[4] Les puces no tenen ales. La classificació taxonòmica és complicada, ja que no segueix les regles d'altres insectes. Antigament es considerava que derivaven dels dípters basat en similituds de les formes larvàries. Les puces en molts casos només ocasionen molèsties lleus, en alguns casos es poden produir reaccions al·lèrgiques a la saliva de la puça, inflamació de les picades i coïssor, pèrdua de cabell (en gratar-se la zona picada), anèmia (casos d'infestacions severes), i eventualment actuen com a vector de malalties greus com la pesta bubònica o el tifus. Algunes espècies de puça comunes són:

Biologia: relació amb l'hoste[modifica]

Parts del cos d'una puça.
Larva de puça.

Les puces són insectes holometàbols, és a dir, passen per un complet cicle vital consistent en ou, larva, pupa i adult.[5] El temps que triga a completar el cicle d'ou a adult varia entre dues setmanes a vuit mesos en funció de la temperatura, humitat, aliment i espècie. Normalment després d'alimentar-se de sang,[6] la puça femella diposita entre 15 i 20 ous diàriament fins a un màxim de 600 al llarg de la vida, usualment sobre l'hoste (gossos, gats, rates, conills, ratolins, esquirols llistats, ossos rentadors, sarigues guineus, gallines, humans, etc.).[7] Els ous dipositats solts en el pelatge, cauen arreu, especialment on descansa, dorm o nia l'hoste (estoretes, catifes, mobles entapissats, casetes de gossos i gats, gosseres, sorrals, etc.).[8]

Els ous s'obren d'entre dos dies a dues setmanes després surten larves que es troben en els interiors de les cases a les esquerdes i clivelles del terra, al llarg dels sòcols, sota les vores de les catifes, en mobles o llits. El desenvolupament a la intempèrie té lloc en grava i terres de sorrencs, (caixes|capses de sorra humides, baixos de les cases brutes, sota els arbusts, etc.) on l'hoste descansa o dorm. La sorra i la grava són molt adequades per al desenvolupament larvari, raó per la qual les puces són anomenades erròniament "puces de sorra".

Les larves són cegues, eviten la llum, passen per tres mudes larvàries i triguen entre una setmana i diversos mesos en desenvolupar-se completament. S'alimenten principalment de sang digerida dels excrements de puces adultes, pell morta, pèl, plomes i altres restes orgàniques (les larves no xuclen sang.) Les pupes maduren dins d'un capoll de seda teixit per la larva, al qual s'adhereixen pèl de les mascotes, fibres de les catifes, pols, trossos d'herba i altres restes. En el temps de cinc a catorze dies, emergeixen les puces adultes o poden romandre en repòs (dormició) en el capoll fins a detectar vibració (moviment de persones o mascotes), pressió (l'hoste recolzat sobre elles), calor, humitat o diòxid de carboni (significant que una potencial font de sang és a prop). La majoria de les puces passa l'hivern en l'estat de larva o pupa amb millor supervivència i creixement durant hiverns càlids i humits i la primavera.

A més del grau de relació d'un hoste potencial amb l'hoste original de la puça, s'ha demostrat que les puces aviàries que exploten una varietat d'hostes, només parasiten espècies amb baixes respostes immunes. En general, l'especificitat de l'hoste disminueix a mesura que disminueix la mida de l'espècie d'acollida. Un altre factor són les oportunitats de què disposa la puça per canviar d'espècie hoste. Aquestes són més petites en els ocells que nidifiquen colonialment, on la puça mai no es trobi amb una altra espècie, que en els ocells nidificants solitaris. Un hoste gran i de llarga vida proporciona un entorn estable que afavoreix els paràsits específics de l'hoste.[9]

Efectes de les picades[modifica]

Les puces són principalment una molèstia per als seus hostes, causant una sensació de picor que al seu torn fa que l'hoste intenti eliminar la plaga picant, picotejant o rascant-se. Les picades de puces provoquen la formació d'un nòdul lleugerament elevat, inflat i irritant a l'epidermis al lloc de cada picada, amb un únic punt de punció al centre, com una picada de mosquit. [10] Això pot provocar una picor eczematosa a la pell. malaltia anomenada dermatitis al·lèrgica a puces, que és freqüent en moltes espècies hostes, inclosos gossos i gats.[7] Les picades sovint apareixen en grups o línies de dues mossegades, i poden provocar picor i inflamació durant algunes setmanes després. Les puces poden provocar una pèrdua secundària del cabell com a resultat de les mossegades freqüents per part de l'animal. També poden causar anèmia en casos extrems.[10]

Com a vector[modifica]

Les puces són vectors de malalties víriques, bacterianes i rickettsials dels humans i d'altres animals, així com dels paràsits protozous i helmints.[11] Les malalties bacterianes que transmeten les puces inclouen el tifus murí o endèmic[12] i la pesta bubònica.[13] Les puces poden transmetre Rickettsia typhi, Rickettsia felis, Bartonella henselae i el virus de la mixomatosi.[14] Poden provocar tènies per himenolepiasi[15] i protozous del tripanosoma.[16] Les puces del tipus nigua o pique, científicament coneguts com tunga penetrans,ocasionen la malaltia de la tungiasi, que és un important problema de salut pública a tot el món.[17] Les puces que s'especialitzen com a paràsits en mamífers específics poden utilitzar altres mamífers com a hostes, per la qual cosa els humans poden ser mossegats per puces de gat i gos.[18]

Referències[modifica]

  1. «Siphonaptera». catalogueoflife.org. [Consulta: 26 març 2022].
  2. «Siphonaptera». mindat.org. [Consulta: 26 març 2022].
  3. «sifonàpters». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-05-1989. [Consulta: 26 març 2022].
  4. Boada, Martí; Marlès, Jaume. «Els 10 insectes que ens piquen a Catalunya». Mon Planeta, 14-08-2021. [Consulta: 8 novembre 2021].
  5. Panta Benavides, Silvia Azucena «Biología y nuevos avances en el control y tratamiento de pulgas en perros y gatos». Repositorio de Tesis - UNMSM, 2013.
  6. Stregowski, Jenna. «How to Get Rid of Fleas» (en anglès). thesprucepets.com, 20-12-2021. [Consulta: 26 març 2022].
  7. 7,0 7,1 Krasnov, Boris R. Functional and Evolutionary Ecology of Fleas: A Model for Ecological Parasitology (en anglès). Cambridge University Press, 2008-05-08, p. 72-74. ISBN 978-1-139-47266-1. 
  8. Krasnov, Boris R. Functional and Evolutionary Ecology of Fleas: A Model for Ecological Parasitology (en anglès). Cambridge University Press, 2008-05-08, p. 44-54. ISBN 978-1-139-47266-1. 
  9. Poulin, Robert. Evolutionary Ecology of Parasites: Second Edition (en anglès). Princeton University Press, 2011-06-27, p. 68. ISBN 978-1-4008-4080-9. 
  10. 10,0 10,1 Mullen, Gary R.; Durden, Lance A. Medical and Veterinary Entomology (en anglès). Elsevier, 2002-09-27, p. 637. ISBN 978-0-08-053607-1. 
  11. Craig, Lizabeth. Parasitic Diseases (en anglès). Greenhaven Publishing LLC, 2015-08-07, p. 82. ISBN 978-1-4205-1246-5. 
  12. Azad, A F «Epidemiology of Murine Typhus» (en anglès). Annual Review of Entomology, 35, 1, 1990-01, pàg. 553–570. DOI: 10.1146/annurev.en.35.010190.003005. ISSN: 0066-4170.
  13. Sherman, David M. Tending Animals in the Global Village: A Guide to International Veterinary Medicine (en anglès). Wiley, 2002-05-16, p. 209. ISBN 978-0-683-18051-0. 
  14. Krasnov, Boris R. Functional and Evolutionary Ecology of Fleas: A Model for Ecological Parasitology (en anglès). Cambridge University Press, 2008-05-08, p. 593. ISBN 978-1-139-47266-1. 
  15. «Hymenolepis» (en anglès americà). CDC-Centers for Disease Control and Prevention, 11-01-2021. [Consulta: 26 març 2022].
  16. «Trypanosomiasis, human African (sleeping sickness)» (en anglès). who.int. [Consulta: 26 març 2022].
  17. Beltrán Fabián, María «Tungiosis y Tunga Penetrans». Revista Peruana de Medicina Experimental y Salud Publica, 22, 4, 2005-10, pàg. 323–324. ISSN: 1726-4634.
  18. Barnes, Ethne. Diseases and Human Evolution (en anglès). UNM Press, 2005, p. 253. ISBN 978-0-8263-3066-6. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]