Soldats del cautxú

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióSoldats del cautxú
Dades
Tipusgrup d'humans Modifica el valor a Wikidata
Camp de treballlàtex i cautxú natural Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1943
Data de dissolució o abolició1945 Modifica el valor a Wikidata

Soldats del cautxú (Soldados da borracha, en portuguès) va ser el nom amb el que es va conèixer un contingent de treballadors brasilers duts a l'Amazònia específicament per a la producció de cautxú, entre 1943 i 1945.

El material era exportat als Estats Units d'Amèrica, com a part de l'esforç de guerra al que s'havia compromès el Brasil dintre dels Acords de Washington, signats el 3 de març de 1942.[1] Es van mobilitzar més de 60.000 persones, mitjançant enganys i promeses que mai es van complir.[2] L'exèrcit del cautxú, com també se'ls va anomenar, va haver de treballar en condicions sub-humanes, i en un termini de tres anys va morir prop de la meitat dels desplaçats. S'ha qualificat com un genocidi, responsabilitat del govern Vargas.[3]

Antecedents[modifica]

Abans de la Segona Guerra Mundial, el Brasil es trobava en una forta recessió. El comerç de café, principal font nacional d'ingressos fins a finals de la dècada anterior, s'havia esfondrat després de la Gran Depressió del 1929.[4] L'Estado Novo, la dictadura liderada per Getúlio Vargas, havia arribat al poder l'any 1930 gràcies a grups d'ideologia similar a la del partit nazi.[5] Malgrat que l'executiu havia flirtejat amb la idea d'aliar-se amb el III Reich; el país va declarar-se neutral quan va esclatar el conflicte.[6] Durant els primers anys, va mantenir relacions comercials amb els dos bàndols, alleujant així la malmesa economia interna.[7]

Peça sobre els acords militars i comercials entre el Brasil i els Estats Units, amb una darrera menció a la producció de làtex (a partir del minut 5:30, narració en anglès).

Els Estats Units van declarar la guerra a l'Eix el desembre de 1941 i van multiplicar l'activitat diplomàtica amb els països de l'Amèrica Llatina.[8] Els nord-americans van realitzar-hi inversions econòmiques i van establir-hi pactes comercials d'exclusivitat, que els garantien subministraments essencials al mateix temps que deixaven els oponents sense accés.[1] Amb aquest moviment, s'asseguraven que els veïns del sud no s'unirien a l'Eix, de tal manera que podien reduir la vigilància en aquella zona i destinar més recursos militars al teatre d'operacions.[3]

Entre 1941 i 1942, el govern de Vargas va tancar amb el de Roosevelt diversos acords. Els Estats Units invertirien en la industrialització brasilera, mentre que el Brasil vendria armament i es comprometia a l'enviament de minerals (alumini, bauxita, coure, estany, magnesi, mica, níquel, quars, tungstè o zinc) i de làtex.[1] El Brasil havia estat la principal potència productora d'aquesta matèria primera a finals del segle xix i començaments del xx, durant el Primer Cicle del Cautxú al país. Gràcies a l'abundància d'Hevea brasiliensis a l'Amazònia, el país havia exercit el monopoli del comerç de làtex i la producció del cautxú.[9] El negoci va deixar de ser profitós quan es van crear plantacions al sud-est asiàtic (als Estats Malais, la Birmània britànica o Ceilan, tots ells sota control britànic) i a l'Àfrica subsahariana, amb un cost de producció molt menor que a Sud-amèrica.[10] Ja que el tràfic naval en aquells territoris va quedar interromput durant la guerra (Malàisia inclús va ser ocupada pel Japó), el Brasil va reactivar l'extracció de làtex, indispensable per a la fabricació de pneumàtics pels milers de vehicles terrestres i aeris fabricats als Estats Units.[11]

El contingent a l'Amazònia[modifica]

Reclutament[modifica]

L'acord comercial amb el Capitoli establia la venda de 45.000 tones anuals de làtex.[12] Els càlculs brasilers deien que, per arribar a aquesta xifra, serien necessaris prop de 100.000 treballadors als camps de seringueiras (arbres del cautxú), així que calia atraure'n més de 60.000.[13]

«Treballador nordestí, allista't avui mateix, compleix el teu deure envers la Pàtria»

—Publicitat governamental.[14]

Des de 1941, el nord-est brasiler viva una època d'extrema sequera -tan cruel com la del bienni 1932-1933- que havia dut un gran percentatge de la població de la regió a migrar a altres estats o a viure per sota del llindar de pobresa.[7][15] La reapertura de la indústria del cautxú va vendre's als nordestins com la gran oportunitat per deixar enrere les penúries.[14] La crida, a més, complia un dels anhels del govern Vargas: "conquerir" l'Amazones.[16]

Per gestionar les tasques de reclutament, Getúlio Vargas va instaurar el Servei Especial de Mobilització de Treballadors cap a l'Amazònia, depenent del Departament Nacional d'Immigració, amb seu a Fortaleza, capital de Ceará.[17][15] Aquest estat era el que més migrants va aportar durant la febre del cautxú de finals del xix. A més, Ceará tenia un perfil demogràfic diferenciat d'altres estats del nord-est: el nombre d'afrobrasilers era força inferior al de caboclos, i es presumia que aquests s'adaptarien millor a la vida a la selva.[7] Desenes de milers de treballadors d'altres regions del Brasil també van atendre la crida del president i es van llançar a l'arriscada aventura d'extreure el preciós làtex. La regió va experimentar la sensació de riquesa i puixança; els diners va tornar a circular per Manaus, Belém i les ciutats veïnes, enfortint temporalment l'economia local.[18]

Vida i mort a l'Amazònia[modifica]

Per extreure el làtex, es fan uns solcs a l'escorça de l'arbre del cautxú i es penja un petit dipòsit a sota, que anirà recollint el degoteig de l'"or blanc" (imatge d'una plantació de Tailàndia).

Cada treballador signava un contracte amb el SEMTA, que l'oferia un petit salari durant el viatge fins a l'Amazònia. Després cobrarien una remuneració en funció del volum produït i dels beneficis obtinguts.[17] L'equipament que rebia cada treballador, en signar el contracte, consistia en uns pantalons, una camisa, un barret de palla i un parell d'espardenyes; un got, un plat i coberts; una hamaca per dormir al ras, un paquet de cigarretes i una motxilla.[19] El viatge des de Fortaleza fins a l'interior de la selva podia durar entre dos i tres mesos. Els jornalers tenien la consideració d'«incorporació externa a l'exèrcit brasiler».[3]

La vida als camps era, a la pràctica, en condicions de semi-esclavitud. A diferència de les plantacions a l'Àsia britànica, els arbres brasilers es trobaven enmig de selva verge i els extractors de làtex havien de recórrer un gran nombre de quilòmetres a diari.[13] Els propietaris de les terres (els coronels) incomplien els contractes de treball dels soldats, doncs els cobraven preus desorbitats pel lloguer de les eines de treball, pels aliments diaris, roba nova, medicines, etc., generant un deute que mai s'eixugava, ja que el sou era molt inferior al pactat. A més, es trobaven fortament vigilats per evitar desbandades. Per a molts dels treballadors, aquesta aventura va significar un camí sense retorn. Prop de 30.000 treballadors del cautxú, vora la meitat del contingent, van morir de malària, febre groga, hepatitis o atacats per animals com jaguars, serps i escorpins.[11][14][20]

El govern brasiler va incomplir la promesa de retornar-los als respectius llocs d'origen quan la guerra acabés. Es calcula que només en van poder tornar uns 6.000 homes, mentre que la resta de supervivents va establir-s'hi definitivament.[20] El 1946, el nou President de la República, Eurico Gaspar Dutra, va promoure un programa d'assistència immediata als treballadors del cautxú, però no va concretar-se cap pla d'ajuda.[3]

Reconeixements[modifica]

A diferència dels Pracinhas, els soldats que van lluitar a Europa durant la Segona Guerra Mundial, els Soldats del cautxú no van ser reconeguts com a combatents fins a l'any 1988. Això va permetre'ls rebre la pensió vitalícia que els havia estat negada durant 4 dècades.[21] Entre 2013 i 2014, el Congrés Nacional va aprovar la concessió d'una indemnització per un import de 25.000 reals als soldats supervivents i va reajustar el càlcul de la pensió vitalícia dels seus dependents.[22]

En virtut de la Llei Federal núm. 12.447, de 2011, el Congrés Nacional del Brasil va decretar la inscripció dels Soldats del Cautxú en el Llibre dels Herois i Heroïnes de la Pàtria, un memorial cenotàfic situat dintre del Panteó de la Pàtria i de la Llibertat Tancredo Neves de Brasília, creat per honorar la memòria de les persones que millor van servir en la construcció i defensa del país.[23]

La història dels Soldats del cautxú va ser reflectida en el documental Borracha Para a Vitória, dirigit per Wolney Oliveira l'any 2004.[24]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «Negociação do alinhamento» (en portuguès brasiler). CPDOC. Fundação Getúlio Vargas. Arxivat de l'original el 2018-05-26. [Consulta: 9 novembre 2023].
  2. ↑ Secreto, María Verónica «Mais Borracha Para A Vitória. Campanha de recrutamento de trabalhadores e fracasso social na exploração de borracha durante o governo Vargas». Estudios Rurales, 1, 1, 2011, pàg. 79–107. ISSN: 2250-4001.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 de Azevedo Lima, Rubem «Exercito da borracha virou genocidio de 45 mil» (en portuguès brasiler). Jornal de Brasília, núm. 4759, 26-06-1988, pàg. 6.
  4. ↑ Enciclopédia Delta de História do Brasil (en portuguès). vol. 8. Rio de Janeiro: Delta, 1969, p. 1800. 
  5. ↑ McCann, Frank D. «Vargas and the Destruction of the Brazilian Integralista and Nazi Parties». The Americas, 26, 1, 1969, pàg. 15–34. DOI: 10.2307/979963. ISSN: 0003-1615.
  6. ↑ Corti, Ana Paula. «Estado Novo (1937-1945) - A ditadura de Getúlio Vargas» (en portuguès brasiler). UOL, 28-08-2013. [Consulta: 9 novembre 2023].
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Coelho Freitas, Fernando; Bretas Vilarino, Maria Terezinha; dos Santos, Mauro Augusto «Os Soldados da Borracha: a migração de trabalhadores cearenses para a Amazônia no âmbito da participação do Brasil na Segunda Guerra Mundial» (en portuguès). História UNICAP. Universidade Católica de Pernambuco, 6, 11, 23-12-2019, pàg. 107–117. DOI: 10.25247/hu.2019.v6n11.p107-117. ISSN: 2359-2370.
  8. ↑ «Missão Aranha» (en portuguès brasiler). Fundação Getúlio Vargas. Arxivat de l'original el 2018-06-03. [Consulta: 9 novembre 2023].
  9. ↑ Pereira, Gilson Laone «“Soldados da borracha” – Esquecidos ou não lembrados?» (en portuguès brasiler). Revista Margens Interdisciplinar, 8, 11, 10-08-2014, pàg. 199. DOI: 10.18542/rmi.v8i11.3250. ISSN: 1982-5374.
  10. ↑ Dean, Warren. A luta pela borracha no Brasil: um estudo de história ecológica (en portuguès brasiler). Studio Nobel, 1989. ISBN 978-85-213-0592-7. 
  11. ↑ 11,0 11,1 Mageste, Paula. «Exército da borracha» (en portuguès brasiler). Revista Época. Globo, 26-03-2004. [Consulta: 9 novembre 2023].
  12. ↑ Coelho Prates, Rodolfo; Bacha, Carlos José Caetano «Os processos de desenvolvimento e desmatamento da Amazônia» (en portuguès). Economia e Sociedade, 20, 2011-12, pàg. 601–636. DOI: 10.1590/S0104-06182011000300006. ISSN: 0104-0618.
  13. ↑ 13,0 13,1 Ortiz, Francisco. «Manaos, la historia maldita del caucho» (en castellà). La Barra Espaciadora, 09-11-2015. [Consulta: 9 novembre 2023].
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Antonelli, Diego. «Soldados da borracha: os escravos do século 20 em plena 2.ª Guerra Mundial» (en portuguès brasiler). Gazeta do Povo, 19-02-2016. [Consulta: 8 novembre 2023].
  15. ↑ 15,0 15,1 de Castro Neves, Frederico «Getúlio e a seca: políticas emergenciais na era Vargas» (en portuguès). Revista Brasileira de História, 21, 2001, pàg. 107–129. DOI: 10.1590/S0102-01882001000100006. ISSN: 0102-0188.
  16. ↑ Andrade, Rômulo de Paula «"Conquistar a terra, dominar a água, sujeitar a floresta": Getúlio Vargas e a revista "Cultura Política" redescobrem a Amazônia (1940-1941)». Boletim do Museu Paraense Emílio Goeldi. Ciências Humanas, 5, 2, 2010, pàg. 453–468. ISSN: 1981-8122.
  17. ↑ 17,0 17,1 Vieira de Campos, André Luiz. «Organizando o Trabalho: o exército de ´soldados da borracha´». A: Políticas Internacionais de Saúde na Era Vargas: o Serviço Especial de Saúde Pública, 1942-1960 (en portuguès brasiler). Editora FIOCRUZ, 2006. DOI 10.7476/9786557081006.0008. ISBN 978-65-5708-100-6. 
  18. ↑ da Silva, José Roselito Carmelo; Vizoni Scudeller, Veridiana «Os ciclos econômicos da borracha e a Zona Franca de Manaus: expansão urbana e degradação das microbacias» (en portuguès brasiler). Research, Society and Development, 11, 6, 29-04-2022, pàg. e33611629103. DOI: 10.33448/rsd-v11i6.29103. ISSN: 2525-3409.
  19. ↑ Santos, Nilson. Seringueiros da Amazônia: sobreviventes da fartura. (Tesi) (en portuguès brasiler). Universidade de São Paulo, 2002-04-05. 
  20. ↑ 20,0 20,1 «Os soldados da borracha» (en portuguès brasiler). Que República é essa?. Arxiu Nacional del Brasil, 14-12-2021. [Consulta: 9 novembre 2023].
  21. ↑ Farias Borges, Iara. «Soldados da Borracha pedem equiparação aos ex-combatentes da II Guerra» (en portuguès brasiler). Senat del Brasil, 05-12-2013. [Consulta: 9 novembre 2023].
  22. ↑ Veiga, Gustavo. «Indemnizan a los soldados del caucho» (en castellà). Página/12, 18-06-2014. [Consulta: 9 novembre 2023].
  23. ↑ «Lista completa dos heróis e heroínas da Pátria inscritos no Livro de Aço do Panteão da Pátria e da Liberdade Tancredo Neves» (PDF) (en portuguès brasiler). Centro Cultural Três Poderes. Secretaria de Estado de Cultura e Economia Criativa do Distrito Federal, 31-12-2018. Arxivat de l'original el 2022-01-20. [Consulta: 30 juliol 2022].
  24. ↑ «Borracha Para a Vitória» (en portuguès brasiler). TV Brasil. EBC, 03-10-2012. [Consulta: 8 novembre 2023].

Bibliografia complementària[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Soldats_del_cautxú&oldid=33290017»