Sonata per a piano núm. 12 (Beethoven)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióSonata per a piano núm. 12
«Marxa fúnebre»
Beethoven-op26a.svg
Fragment de la Sonata per a piano núm. 12
Forma musical Sonata
Tonalitat La bemoll major
Compositor L. V. Beethoven
Composició 1800-1801
Catalogació Op. 26
Durada 20'
Dedicatòria Príncep Lichnowsky
Instrumentació piano
Moviments
  1. Andante con variazioni
  2. Scherzo, allegro molto
  3. Maestoso andante, marcia funebre sulla morte d'un eroe
  4. Allegro
Més informació
Allmusic mc0002364987
Modifica dades a Wikidata

La Sonata per a piano núm. 12, en la bemoll major, op. 26 de Ludwig van Beethoven va ser composta entre 1800 i 1801. Està dedicada al Príncep Karl von Lichnowsky. Aquesta peça va ser especialment popular entre els romàntics; fins i tot Chopin, que poques vegades incloïa la música de Beethoven en els seus recitals, la va incloure en el seu repertori. L'obra reflecteix l'experimentació contínua de Beethoven amb la forma sonata per a piano; en lloc del moviment inicial de la sonata-allegro més convencional, comença la sonata amb un tema i variacions, un innovació que Mozart havia introduït unes dècades abans.[1]

Tradicionalment, l'inici del període mitjà de Beethoven s'associa amb la seva Simfonia Heroica, composta l'any 1803. No obstant, en les sonates per a piano ja s'observa, abans que en els altres obres seves, el nou estil romàntic. Aquest estil que es caracteritza per la presència de temes apassionats i contraposats, cadències i desenvolupaments extensos, modulacions inesperades i una major presència de scherzos, marxes fúnebres i temes amb variacions en detriment del minuet, ja pot apreciar-se en la Sonata per a piano núm. 8 i aquesta, la Sonata núm. 12. És per això que mentre la Simfonia núm. 3 inaugura un nou estil en les composicions de Beethoven en general, es considera que la Sonata núm. 12 ho fa, en particular dins del seu gènere, la sonata, un any abans. Dura aproximadament 20 minuts

Estructura[modifica]

  1. Andante con variazioni, en compàs de 3/8.
  2. Scherzo, allegro molto, en compàs de 3/4 i tonalitats la bemoll major, re bemoll major, la bemoll major.
  3. Maestoso andante, marcia funebre sulla morte d'un eroe, en compàs de 4/4 i les tonalitats de la bemoll menor i la bemoll major.
  4. Allegro rondó en compàs de 2/4 i la tonalitat de la bemoll major.

I. Andante con variazioni[modifica]

El tema inicial de l'Andante és una mica cerimonial. La primera variació simplement fa servir arpegis per omplir els espais entre les notes del tema. El segon és més una sorpresa, la melodia passa a la mà esquerra mentre que la mà dreta fa l'acompanyament amb ràpids acords sincopats. La tercera variació és gairebé una inversió en el mode menor de la segona variació, amb l'acompanyament sincopat que passa a la veu del baix. La quarta variació és un tractament capritxós del tema amb un acompanyament amb sons explosius. La cinquena compensa l'anterior variació suavitzant la melodia, tot i que manté un ritme de tresets en la mà esquerra. El moviment es tanca amb una breu, digna reaparició del tema principal.[1]

Beethoven-op26a.svg

II. Scherzo, allegro molto[modifica]

Aquest breu moviment, és similar al moviment corresponent de la Simfonia núm. 1 en do major, op. 21 composta una mica abans (1799-1800). El petit "Trio" té alguna cosa del caràcter d'un coral.[1]

Beethoven-op26b.svg

III: Maestoso andante[modifica]

El títol complet del moviment és "Marcia funebre sulla morte d'un eroe"; l'heroi mort no se sap qui pot ser i és probable que fos un mer recurs literari. Aquí, el paral·lelisme musical obvi és el segon moviment del de la propera –en el temps– Simfonia «Heroica» (1803). Les notes percudides de la mà esquerres dominen la secció central que contrasta molt, però després retorna al seu clima tranquil de marxa.[1]

Beethoven-op26c.svg

IV. Allegro[modifica]

El final del tercer moviment condueix de forma inesperada i gairebé sense pausa en el lleuger i brillant Allegro final, més aviat curt. Té una estructura ABA i la secció central és impetuosa, una mica dramàtica. La mà esquerra va fent unes figures motl repetitives xifres de moviment perpetu a mà esquerra, la música flueix cap a un final tranquil.[1]

Beethoven-op26d.svg

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sonata per a piano núm. 12 (Beethoven) Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Per a enregistraments públics, vegeu Musopen