Sonata per a piano núm. 22 (Beethoven)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSonata per a piano núm. 22
Forma musicalSonata
TonalitatFa Major
CompositorL. V. Beethoven
Creació1803-1804
Data de publicació1806 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOp. 54
Durada13 minuts, aproximadament
  1. In tempo d'un minuetto
  2. Allegretto
Instrumentaciópiano Modifica el valor a Wikidata
IMSLP: Piano_Sonata_No.22,_Op.54_(Beethoven,_Ludwig_van) Allmusic: mc0002365722 Modifica els identificadors a Wikidata

La Sonata per a piano núm. 22, en Fa Major, Op. 54 de Ludwig van Beethoven fou acabada l'any 1804, el mateix any que les sonates núm. 21 (Sonata Waldstein, Op. 53) i la núm. 23 (Sonata Appassionata, Op. 57).[1] La 1a edició va ser publicada amb bureau des arts et industrie a Viena, l'any 1806.[2]

És una obra curiosa per les seves dimensions –és curta– i la seva estructura, ja que no hi ha un moviment d'acord amb els cànons de la forma sonata clàssica. Tovey afirma que tota l'obra desprèn molt bon humor.[3]

Com s'ha esmentat anteriorment, aquesta petita Sonata n. 22, de l'Opus 54, és una de les més curtes compostes per Beethoven. Per aquest motiu, aquesta sonata ha sigut inexplicablement ignorada pels intèrprets de concert, per l'absència d'un moviment, i per tant l'absència de l'estructura segons els cànons clàssics de la Forma Sonata. No obstant això, a diferència de les altres petites sonates beethovenianes, aquesta té un caràcter específic, del que parlarem a continuació.[4]

Donald Francis Tovey escriu:

... tota l'obra és profundament humorística, amb un humor que recau en el compositor en lloc del personatge infantil retratat per la música. No es coneix cap detall biogràfic sobre si Beethoven va pensar en alguna persona en concret en relació amb aquesta sonata; però el material és molt infantil, i són els que millor la poden entendre, i tenen més possibilitats de gaudir d’una lectura més adequada d’aquesta música; [...] "

- Donald Tovey, Notes sobre la junta associada de l'edició de les Royal Schools of Music.[5]

Estructura[modifica]

Consta tan sols de dos moviments:

  • In tempo d'un minuetto: No es tracta d’un Minuet real, sinó d’un moviment semblant al Rondó amb una estructura (aproximada) "ABABA"; la part "A" es basa en un tema amigable, mentre que la part “B” aporta un fort contrast amb tresets fortes i staccatto
  • Allegretto: Aquest moviment, en canvi, utilitza un esquema de formes de sonata simplificat, amb un sol tema.

Context i caràcter[modifica]

Aquesta breu obra està situada entre les monumentals sonates de "Waldstein" i "Appassionata" de Beethoven, amb la Simfonia "Eroica", que es troba a la seva vora. És una sonata tocable amb un teclat de cinc octaves, i al ser una petita sonata, atrau els aficionats, tot i que després, es troben diverses complicacions tècniques inesperades. Començant com a minuet, el primer moviment pren un ritme mesurat i deliberat, amb un tema senzill, agradable i rumiant que s’aixeca del baix. Tanmateix, just quan es comença a gaudir de l'estat d'ànim complaent d'aquest començament, el trio assoleix les octaves ràpides i fortes amb les dues mans. Aquest desenvolupament, que realment se sent com una estranya interrupció, sembla inexplicable. Tornant amb una forma lleugerament més ornada, la declaració d'obertura senyorial, condueix una vegada més al trio, que després apareix de nou i passa per transformacions que inclouen alguns acords dissonants. El segon dels dos moviments, un Allegretto, és un dels típics rondos de moviment continu que ens trobem sovint amb Beethoven. Aquesta té un caràcter més fosc, centrant-se en la menor i mantenint setze notes, limitant així seriosament la individualitat dels diversos episodis. En general, els aficionats han de renunciar completament quan arribin a la forta coda, on les dues mans s'empaiten fins a la barra final.[6]

Anàlisi del primer moviment[modifica]

El primer moviment de la sonata conté tres quarts de la tonalitat de base, que és Fa Major. La indicació agogica (o tempo) indicada és “In tempo di Minuetto”. L’estructura formal que hauria de ser la d’un Minuet és realment força lliure i indeterminada. Segons alguns comentaristes,[7] aquesta vegada és més propera a la d'un Rondo, donada la insistència del tema principal.

El tema del Minuet ocupa els 25 primers compassos i està estructurat en quatre frases. El segon i el quart és la repetició del primer i el tercer; a més, les dues segones tenen el doble de durada de les dues primeres. Cada frase conté tres semi-frases: les dues primeres semi-frases són les mateixes, mentre que la tercera amplia el motiu bàsic.[8] Les quatre frases es divideixen de la següent manera:

primera frase: compassos 1 - 5

segona frase: compassos 5 - 9

tercera frase: compassos 9 - 17

quarta frase: compassos 17-25

Primera part[modifica]

Compassos 1-25: Primer tema en Fa Major (tònica). El primer tema conté una quantitat d'imitació considerable. La frase, els compassos 1-5, es repeteixen més tard del 5 al 9, del 9 al 17 i del 17 al 25. Acaba amb la tònica, al compàs 25.

Compassos 25-63: Episodi. Aquest episodi té un caràcter canònic; tot es basa en el nou tema, que comença en la tònica, al compàs 25, i s’imita al 26, a la vuitena. Acaba amb la dominant, al compàs 63.

Compassos 63-71: Aquests, formen un passatge que porta a la segona entrada del primer subjecte i després se solapen.

Compassos 70-94: Primer tema en la Tonalitat original. El primer tema varia en la seva reaparició, al compàs 70.

Segona part[modifica]

Compassos 94-106: Episodi. Aquest episodi s’assembla al de la primera part, però s’escurça considerablement.

Tercera part[modifica]

Compassos 106-137: Primer tema (variat) en la tonalitat original. El primer tema torna a ser variat i també ampliat, acabant amb una cadència, al compàs 137.

Compassos 137-Final: Coda. La Coda fa referència al primer tema i està construïda sobre pedal.

Anàlisi del segon moviment[modifica]

Aquest moviment consisteix en una sèrie de repeticions del tema anunciades al baix, als compassos 1-4, i la seqüència (cc. 9-12), intercalada amb episodis breus. S'ajusta estretament a la forma Toccata, ja que és un tema que es repeteix una vegada darrere l'altra en l'estil contrapuntístic. Igualment, s’assembla gairebé més a la forma Sonata que a qualsevol altra. [1]

Exposició[modifica]

compassos 1-13: Primer tema en  tònica. El primer tema comença amb un passatge de quatre compassos al baix, repetit als dos compassos posteriors. El baix dels compassos 5-6 es repeteix a l’articulació dels compassos 7-8. Segueix una seqüència, que finalitza en majúscules.

Compassos 13-19: compassos accessoris  ocupen el lloc del segon tema; es funden al compàs 1, començant pel punt pedal al baix.

Compassos 20-21: el compàs 20 condueix a la repetició de l'exposició, el compàs 21 al desenvolupament.

Fragment de l'inici del Segon Moviment de la Sonata per a Piano No. 22 (Beethoven) en Fa Major, Op. 54

Desenvolupament[modifica]

Compassos 22-115: El desenvolupament consisteix en repeticions del primer tema en diverses tonalitats connectades per episodis formats (principalment) al primer tema.

Reexposició[modifica]

Compassos 116-165: Primer tema en Fa Major  (tònica). El primer tema està en la clau original sobre el punt de tònica com a pedal, que es modifica i s’amplia considerablement.

Compassos 165-Final: Coda. La Coda simplement fa referència al primer tema. Els compassos 165-173 es repeteixen amb dos compassos més afegits: del  173 al 183.


Diferents versions interpretatives[modifica]

Comparació de diferents versions del caràcter i estil del 2n moviment:[2]

Interpretació de Charles Rosen[modifica]

Tempo habitual d'Allegretto (negra a 76) i pujante a negra 82, en el passatge forte de la 2a pàgina. Es correspon amb el caràcter "dolce" que demanda Beethoven, resaltan els "forzandi" dels temps més dèbils. El Piú allegro contrasta a negra 152. (Escoltem l'inici, sense la repetició, i el Piú Allegro final).

Interpretació d' W. Kempff[modifica]

Es tracta d'una interpretación més rápida (negra a 122), una interpretación també menys dolça, menys subtil. Els sforzandi es converteixen en dificultas dinàmiques. (nomas escoltémoslo l'inici, sense repetició).

Interpretació d'Artur Schnabel[modifica]

Aquesta, de totes es la interpretación més ràpida (134 la negra), més aviar virtuosa que dolça. Llavors, al contrari que la interpretació de Ch. Rosen, quan ene trobem ama el Piú Allegro final, gairebé no trobem un contrast (negra a 162). S'escolta l'inici, sense la repetició (com la interpretación de Kempff) i el Piú Allegro final.

Gravacions existents de la Sonata[modifica]

Veurem tots els enregistraments que existeixen de la  Sonata núm. 22 de Ludwig van Beethoven, op.54. Actualment existeixen 7 enregistraments:[9]

Artur Schnabel


Referències[modifica]

  1. Llates, R; Canals, Mª. Beethoven. La vida i l'obra. Visió actual. Barcelona: Selecta, 1970, p. 245. ISBN B. 44752. 
  2. 2,0 2,1 «Historia de la música en 6 bloques» (en español).
  3. L. van Beethoven. Complete Pianoforte Sonatas Vol. II. London: Associated Board of the Royal Schools of Music. p. 232. Editat per H. Craxton, amb comentaris de D.F. Tovey.
  4. «A lecture by András Schiff on Beethoven's Piano Sonata Op. 54» (en anglès).
  5. L. van Beethoven; Complete Pianoforte Sonatas Vol. II. (en anglès). Editat per H. Craxton. Londres: Associated Board of the Royal Schools of Music, p. 232. 
  6. «Piano Sonata No. 22 in F major,… | Details» (en en-us). [Consulta: 17 abril 2020].
  7. Scuderi, Gaspare. Beethoven. Le sonate per pianoforte. Franco Muzzio & C, 1985, p. 152-154. 
  8. Rosen, Charles. Las sonatas para pianoforte de Beethoven. Roma: Casa Editrice Astrolabio, 2008, p. 209-212. ISBN 978-88-340-1532-2. 
  9. «[https://www.rolf-musicblog.net/beethoven-piano-sonata-no-22-op-54/ Ludwig van Beethoven Piano Sonata No.22 in F major, op.54 recordings]».

Enllaços externs[modifica]