Sonata per a piano núm. 7 (Beethoven)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgSonata per a piano núm. 7
Forma musical Sonata
Tonalitat Do major
Compositor L. V. Beethoven
Època composició 1797-1798
Catalogació Op. 10, núm. 3
Durada 20'
Dedicatòria Anna Margarete von Browne
Moviments
  1. Presto
  2. Largo e mesto
  3. Menuetto (allegro)
  4. Rondo (allegro)
Modifica dades a Wikidata
Gnome-mime-audio-openclipart.svg
I. Presto
Enregistrament del novembre de 2008 (La pianista)

Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda

La Sonata per a piano núm. 7 en do major, opus 10 núm. 3, és la primera de les tres Sonates op. 10 de Ludwig van Beethoven dedicades a Anna Margarete von Browne, la dona del comte Johann von Browne (1767-1827), un diplomàtic rus resident a Viena que era un dels mecenes de Beethoven.[1] La comtessa també va rebre les dedicatòries de les Variacions, WoO 76 i WoO 71. Les primeres crítiques van elogiar les Sonates op. 10, assenyalant que van ser compostes en "un estil viril i seriós."[2] Aquesta és una composició del primer període creatiu, anticipant obres en do menor més notables, com la Sonata Patètica i la Cinquena simfonia. Les tonalitats de les tres Sonates op. 10 són do menor, fa major i re major. La primera sonata es va iniciar el 1795 i aquesta tercera fou completada el juliol de 1798. Foren publicades a Viena el setembre de 1798 per Eder.[2]

Aquesta sonata, la tercera de l'opus 10, és la més llarga, d'un nivell ben superior al de les dues primeres. La seva composició va ser contemporània a la dels primers trios de corda, de les primeres sonates per a violí i de les dues romances per a violí i orquestra. Va precedir la composició de la «Patètica».

Estructura[modifica | modifica el codi]

Comprèn quatre moviments i la seva execució dura aproximadament uns vint minuts:

  1. Presto
  2. Largo e mesto
  3. Menuetto (allegro)
  4. Rondo (allegro)

Després d'un moviment inicial molt extens, se'ns regala una de les pàgines més captivadores del compositor, un Largo e mesto que està entre una meditació mística i una melangia romàntica, que, després, és acollit amb tacte en l'Allegro que el segueix. El darrer temps compta amb un motiu de tres notes que alguns intèrprets presenten com una afirmació, d'altres com un interrogant o bé alguns passen de l'un a l'altre aspecte en una evolució del discurs.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. BBC Radio 3 website
  2. 2,0 2,1 [http://www.allmusic.com/work/piano-sonata-no-7-in-d-major-op-10-3-mc0002402483 ]
  3. Maluquer, Jordi. «Programa de mà». Palau de la Música, 11-03-2015. [Consulta: 8 novembre 2016].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sonata per a piano núm. 7 (Beethoven) Modifica l'enllaç a Wikidata