Supertramp

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'organitzacióSupertramp
Supertramp0062.jpg
Supertramp en un concert a Munic el 1980
Dades bàsiques
Tipus entitat grup de música
Gènere artístic Rock, Rock progressiu, Arena rock
Història
Fundació 1969 a Londres
Activitat
Període actiu 1969-1988; 1997–present
Membres Rick Davies
John Helliwell
Bob Siebenberg
Mark Hart
Membres anteriors Kevin Currie
Frank Farrell
Roger Hodgson
Cliff Hugo
Robert Millar
Jesse Siebenberg
Dougie Thomson
Richard Palmer
Lee Thornburg
Carl Verheyen
Tom Walsh
Dave Winthrop
Origen Regne Unit
Discogràfica A&M (1970-1988)
Silver Cab (1997-present)
Format per Roger Hodgson

Web www.supertramp.com
Facebook: 106822866016700 Youtube: UCuD7geq8bM0VYQAzW1J-3_Q Spotify: 3JsMj0DEzyWc0VDlHuy9BxMusicbrainz: d2ff6b6b-fc30-48dc-8952-06f9d8fc64f8Songkick: 420142
Modifica les dades a Wikidata

Supertramp és una banda britànica de rock formada el 1969 sota el nom de Daddy. A principis de l'any 1970 van canviar aquest nom pel de Supertramp. Encara que la seva música es va categoritzar inicialment com a rock progressiu, més tard van incorporar una combinació de rock tradicional i art rock en la seva música. El treball de la banda està marcat per la composició dels seus fundadors, Rick Davies i Roger Hodgson, per la inconfusible veu d'aquest últim i també per l'ús prominent del piano elèctric Wurlitzer i del saxofon. Malgrat l'èxit comercial, el grup mai no va arribar a l'estrellat. Es deia, en el cim de la seva popularitat, que Supertramp era el grup musical del món amb més vendes els membres del qual podien passejar pel carrer sense ésser reconeguts.

Mentre que els primers treballs de la banda eren principalment rock progressiu, varen gaudir de més èxit comercial quan a mitjans dels 70 van incorporar en els seus treballs elements més convencionals i propers a la ràdio, arribant a vendre més de 60 milions de discos. Van aconseguir el seu cim comercial el 1979 amb Breakfast in America, del qual s'han venut més de 20 milions de còpies.

Tot i que els seus àlbums eren més exitosos que no els seus senzills, Supertramp va gaudir de diversos grans èxits al llarg dels '70 i dels '80 com, per exemple, Dreamer, Bloody Well Right, Give a Little Bit, The Logical Song, Breakfast in America, Goodbye Stranger, Take the Long Way Home, It's Raining Again i Cannonball. La banda va aconseguir una popularitat important als Estats Units, Canadà, la major part d'Europa, Sud-àfrica, Austràlia i Brasil. Des de la marxa de Hodgson el 1983, Rick Davies, l'altre membre fundador, ha portat la banda ell mateix.

Història[modifica]

El 1969, Rick Davies forma un grup de rock britànic gràcies al suport econòmic de l'excèntric milionari holandès Stanley August Miesegaes, conegut en el seu entorn com Sam.

L'agost de 1969, Rick Davies posa un anunci en la revista britànica Melody Maker, oferint una «autèntica oportunitat», a la qual van acudir Roger Hodgson, Richard Palmer-James i Robert Miler.

Forma un grup al que volia anomenar Daddy, Però Palmer els va convèncer per a canviar el nom pel de Supertramp, prenent-lo de la novel·la escrita el 1910 per W. H. Davies The Autobiography of a Supertramp (Autobiografia d'un súper-rodamón).

El primer àlbum, Supertramp, tot i que interessant musicalment, va tenir un resultat comercial discret. Desesperats per obtenir èxit, Davies i Hodgson van tractar de canviar el seu estil i es van preparar per al disc següent. Frank Farrell (baix elèctric), Kevin Currie (bateria) i Dave Winthrop (flauta i saxòfon) van substituir Miler i Palmer; Roger Hodgson va canviar a guitarra i el nou treball, Indelibly Stamped, va presentar cançons de to beatle, un enfocament més comercial i un disseny de portada més atrevit. Supertramp es va erigir a si mateixa com una banda de «culte».

Les vendes, però, no van millorar gaire, el que els va suposar la pèrdua del suport econòmic de Sam i la ruptura de relacions amb ell. Hodgson i Davies van haver de començar novament des de zero. Una recerca exhaustiva de recanvis va portar a Dougie Thomson, Bob Siebenberg i John A. Helliwell; aquesta composició marcaria l'etapa més popular i definitòria del grup.

Crime of the Century, publicat el 1974, va ser el començament de l'èxit comercial i de crítica, arribant al número quatre a Anglaterra gràcies al single Dreamer. El seu cara B Bloody Well Right va arribar al top 40 dels Estats Units el maig de 1975. Siebenberg declararia després que va pensar que la banda havia arribat al seu sostre en aquest tercer àlbum, però el veritable èxit comercial encara estava per arribar.

La banda va continuar el seu imparable ascens amb Crisis? What Crisis? (1975) i Even in the Quietest Moments (1977). Durant aquest període, la banda aniria canviant el seu estil progressiu dels primers discos a un so pop més orientat a les cançons.

Amb la publicació del disc Breakfast in America (1979), van arribar al número 3 en les llistes britàniques i al número 1 als Estats Units, a més de produir quatre singles històrics, The Logical Song, Take the Long Way Home, Goodbye Stranger i Breakfast in America .

Des de llavors, s'han venut més de 18 milions de còpies de l'àlbum en tot el món. La trajectòria d'èxits va tenir el seu colofó amb el treball Paris, un àlbum de dos LP en directe, en el qual la banda va donar testimoniatge de l'encert a millorar les versions d'estudi de les seves cançons.

Curiosament, en comptes de centrar-se en cançons del més recent i reeixit Breakfast in America, van incloure gairebé totes les de Crime of the Century, testament de la importància que aquest treball va suposar per a la carrera del grup. Les diferències estilístiques entre Davies i Hodgson a l'hora de cantar i escriure lletres els va proporcionar a aquests discs un contrapunt interessant, contrastant les cançons de Davies, sobre relacions trencades (Another Man's Woman, From Now On, Goodbye Stranger), amb la introspecció malenconiosa de Hodgson (Dreamer, School, Fool's Overture, The Logical Song). No obstant això, Hogdson va pensar que era moment de fer alguns canvis i, en no aconseguir convèncer la resta del grup, va decidir trencar l'equilibri i abandonar el grup després de la gira del seu següent àlbum, ...Famous Last Words... (1982) que contenia la cançó It's Raining Again i l'èxit My Kind of Lady.

Després de deixar el grup el 1983, Hogdson començaria immediatament una carrera en solitari, obtenint un cert èxit inicial amb la cançó Had A Dream (Sleeping With the Enemy) del seu primer disc In the Eye of the Storm, el 1984.

Diverses circumstàncies adverses van fer que, a poc a poc, la seva rellevància s'anés diluint en el temps. El que quedava de Supertramp va continuar el treball, i va llançar Brother Where You Bound el mateix any. Aquest disc va incloure un single d'èxit, Cannonball, i una llarga suite molt crítica contra el maccarthisme en la qual col·laborà David Gilmour, de Pink Floyd i assolí el lloc 21 en les llistes d'èxits nord-americanes.

Free As a Bird (1987) va incloure més rock sincer de Davies, com ara I'm Beggin' You, una versió de discoteca de la qual va arribar al primer lloc en les llistes de ball americanes; un curiós assoliment per a una banda de «rock artístic».

Però algunes diferències van fer que Thompson abandonés. Els treballs posteriors als anys 1990 de Supertramp i Hodgson van ser menys freqüents i més discrets. No obstant això, després d'un llarg parèntesi de deu anys, el 1997 el productor Jack Douglas es va unir al projecte del grup per a ajudar-los a crear el seu àlbum de retorn Some Things Never Change.

Més recentment, van publicar Slow Motion el 2002. Ambdós treballs i un directe titulat It Was the Best of Times entre tots dos, han posat Supertramp en el nou segle, encara que sense assolir ni l'èxit ni la popularitat dels anys 70.

Membres[modifica]

1970-1971[modifica]

  • Rick Davies: veu, piano, harmònica i teclats
  • Roger Hodgson: veu, piano, guitarres, baix, teclats i violoncel
  • Richard Palmer: veu, guitarra elèctrica, guitarra acústica i balalaika
  • Robert Millar: percussió harmònica

1971-1972[modifica]

  • Rick Davies: veu, piano, harmònica i teclats
  • Roger Hodgson: veu i guitarres
  • Frank Farrell: baix, pìano, acordeó i cors
  • Kevin Currie: percussió
  • Dave Winthrop: veu, flauta i saxòfon

1973-1983[modifica]

  • Rick Davies: veu, piano, harmònioca i teclats
  • Roger Hodgson: veu, piano, guitarres i teclats
  • Dougie Thomson: baix
  • Bob Siebenberg: bateria i percussió
  • John Helliwell: saxòfon, teclats, melòdica i cors

1984-1988[modifica]

  • Rick Davies: veu, piano, harmònica i teclats
  • Dougie Thomson: baix
  • Bob Siebenberg: bateria i percussió
  • John Helliwell: saxòfon, teclats, melòdica i cors

1997[modifica]

  • Rick Davies: veu, piano, harmònica i teclats
  • Bob Siebenberg: bateria i percussió
  • Mark Hart: veu, teclats i guitarres
  • John Helliwell: saxòfon, teclats, melòdica i cors
  • Carl Verheyen: guitarra
  • Lee Thornburg: trombó, trompeta i cors
  • Cliff Hugo: baix
  • Tom Walsh: percussió

1997-2002[modifica]

  • Rick Davies: veu, piano, harmònica i teclats
  • Bob Siebenberg: bateria i percussió
  • Mark Hart: veu, teclats i guitarres
  • John Helliwell: saxòfon, teclats, melòdica i cors
  • Carl Verheyen: guitarra
  • Lee Thornburg: trompeta, trombó i cors
  • Cliff Hugo: baix
  • Jesse Siebenberg: cors, percussió i guitarra acústica

Discografia[modifica]

  • 1970: Supertramp (Japan SHM CD)
  • 1971: Indelibly Stamped (Japan SHM CD)
  • 1974: Crime of the Century (Japan SHM CD)
  • 1974: Crime of the Century (MFSL UDCD 505)
  • 1975: Crime and Crisis at the BBC (Live Wembley 1975)
  • 1975: Crisis? What Crisis? (Japan SHM CD)
  • 1977: Even in the Quietest Moments... (Japan SHM CD)
  • 1979: Breakfast in America (Japan SHM CD)
  • 1979: Breakfast In America (MFSL USA)
  • 1979: Paris (Live SHM-CD1 UICY-93613-4 Japan 2009)
  • 1979: Paris (Live SHM-CD2 UICY-93613-4 Japan 2009)
  • 1982: ...Famous Last Words... (Japan SHM CD)
  • 1985: Brother Where You Bound (Japan SHM CD)
  • 1987: Classics Vol 9 (Compilation)
  • 1987: Free as a Bird (Japan SHM CD)
  • 1987: The Autobiography of Supertramp
  • 1988: Live '88
  • 1990: The Very Best of Supertramp Vol 01
  • 1990: The Very Best of Supertramp Vol 02
  • 1997: Some Things Never Change
  • 1999: It Was the Best of Times (CD1 Live)
  • 1999: It Was the Best of Times (CD2 Live)
  • 2001: Is Everybody Listening?
  • 2002: Slow Motion
  • 2005: Retrospectacle (CD1 The Supertramp Anthology)
  • 2005: Retrospectacle (CD2 The Supertramp Anthology)

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Supertramp Modifica l'enllaç a Wikidata