Zeolita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de mineralZeolita
Grup de minerals
Analcime-mrz182a.jpg
Cristall d'analcima, un mineral del grup de les zeolites
Classificació
Categoria silicats
Propietats
Referències [1]
Modifica dades a Wikidata

Zeolita és el nom d'un grup de minerals que inclou una gran quantitat d'aluminosilicats (i en rares ocasions, beril·losilicats, zincosilicates i beril·lofosfats) formats per tetraedres AlO4- i SiO4 units pels vèrtexs d'oxigen i que contenen cations intercanviables (ions positius), tals com el Na+, K+, Ca2+, Mg2+ entre altres. Tenen una estructura micro-porosa. Aquests ions positius són normalment lligats de forma força feble (depenent de la seva càrrega) i permeten fàcilment l'intercanvi iònic.

A més d'intercanviar cations, les zeolites són capaces d'absorbir espècies no carregades, un exemple podria ser l'absorció de nitrogen als processos d'enriquiment d'oxigen de relativament baixa concentració per aplicació en hospitals. Algunes de les zeolites més comunes són: analcima, cabazita, heulandita, natrolita, phillipsita, i estilbita. Un exemple d'una fórmula mineral és: Na2Al2Si3O10 · 2H2O[2], fórmula de la natrolita.

Història[modifica | modifica el codi]

Es coneix que el seu ús es remunta als Asteques i Maies, qui les utilitzaven en tasques de construcció[3], amb posterioritat, els romans de forma paral·lela en van millorar el seu ús, usant les zeolites per fabricar morters de calç amb putzolana, que s'utilitzava per fabricar ciments.

La descoberta de les seves propietats desintoxicants daten de 2300[4] anys enrere, els romans les utilitzaven per purificar les aigües a les conduccions o emmagatzematges d'aigua. Com a ús medicinal, data de 800[5] anys enrere per part de la Xina, Japó i Russia.

El seu nom, del grec, zein, "bullir", i lithos, "pedra", va ser establert en el segle XVIII, l'any 1756 pel mineralogista suec Axel Fredrik Cronstedt, el qual observà, en escalfar ràpidament un mineral natural, que les pedres començaven a ballar tan bon punt l'aigua s'evaporava. Emprant els mots grecs que signifiquen "pedra que bull", va anomenar aquest material Zeolita[6]. Aquest fet s'explica perquè, en deshidratar-la per escalfament i deixar-la refredar, obtenim un sòlid amb molta tendència a absorbir l'aigua, que s'integra formant-hi ponts d'hidrogen, el que allibera molta energia, fins i tot per fer bullir la resta d'aigua.

Al 1858, Eichhorn va demostrar la reversibilitat de l'intercanvi iònic dels minerals zeolites, poc temps després, al 1862 Henri Étienne Sainte-Claire Deville va aconseguir la primera síntesi hidrotermal de zeolites, en concret la levinita.

Al 1930, poc després de l'aparició dels mètodes de difracció de raigs X en l'identificació estructural dels minerals el 1927, l'estructura de la zeolita va ser determinada per Pauling i Taylor, donant origen a una gran quantitat d'estudis sobre aquesta (aplicacions, capacitat d'intercanvi...).

Zeolites naturals[modifica | modifica el codi]

Les zeolites pertanyen al grup dels tectosilicats, que conformen prop del 75%[7] de l’escorça terrestre. No sorprèn per tant que siguin relativament senzilles de trobar en estat natural. Una de les mines de zeolites actualment més activa es trova a Pentalofos (nord de Grècia), una extracció a cel obert amb un contingut estimat de 6 MTm de zeolites, en la qual no fan falta ni tan sols explosius per fer l’extracció. Aquest fet esdevé en una extracció molt més segura i redueix el preu d’explotació. L’únic tractament que reben per poder ésser venudes és un trossejat de les roques mares i un tamisat (selecció segons la mida del gra) del resultat, ja que el seu contingut en zeolites excedeix el 75% en forma de clinoptilolita[8].

No vol dir, però, que aquest en sigui l’únic jaciment. També existeixen dipòsits a regions tan diferenciades com Australia, Armenia o Nova Zelanda[9].

Les zeolites es formen allà on les roques volcàniques i les capes de cendra reaccionen amb l'aigua subterrània alcalina. Les zeolites també cristal·litzen en ambients post-sedimentaris durant períodes que comprenen de milers a milions d'anys en jaciments marins superficials. Les zeolites de formació natural són rarament pures i es troben contaminades en diferents graus per altres metalls, quars o d'altres zeolites. Per aquest motiu, les zeolites de formació natural es troben excloses de moltes aplicacions comercials importants on la uniformitat i la puresa són essencials.

La sedimentació de cendres volcàniques arrossegades pel vent en forma d’autèntics núvols. En alguns casos, aquests núvols queien a llacs i en altres al propi sòl, on formaren un gruix de sediments on l’aigua hi penetrava. De la reacció entre l’aigua salada i aquesta deposició vàren crear-se les zeolites naturals, d’estructura variable segons temperatura o zona de dipòsit[10], ja sigui per composició de les cendres volcàniques com les substàncies dissoltes a l’aigua.

L'estructura molecular micro-porosa d'una zeolita, ZSM-5

Fonts[modifica | modifica el codi]

L'extracció de zeolites naturals es fa mitjançant tècniques convencionals d'extracció en pedrera. En el processament, la mena es tritura, s'asseca i es mol. La mena mòlta pot ser classificada en funció de la mida de partícula. Del producte triturat se'n pot enretirar la part més fina quan cal un producte granular, i del material fi se'n poden fer productes de tipus pellet. Els productors també poden modificar les propietats de la zeolita o mesclar-ne els productes amb altres materials per millorar-ne les prestacions abans de vendre'ls.

Actualment la producció mundial de zeolita natural és d'uns 4 milions de tones l'any. D'aquesta quantitat, 2.6 milions de tones s'envien al mercat xinès per a ser emprats en la indústria del ciment. Europa, Austràlia i Àsia encapçalen el subministrament de la demanda mundial de zeolita natural. En comparació, als Estats Units d'Amèrica només se'n produeixen 57.400 tones mètriques (Font: U.S. Geological Survey, 2004), un 1% de la producció mundial.

Hi ha diferents tipus de zeolites sintètiques formades per un procés de cistal·lització lenta de gel de sílica-alúmina en presència de motlles alcalins i orgànics. Un dels processos més importants per portar a terme la síntesi de la zeolita és el processat sol-gel. Les propietats del producte depenen de la composició de la mescla de reacció, del pH del sistema, de la temperatura d'operació, del temps de 'cultiu' de prereacció, i del temps de reacció, així com dels motlles emprats.

Espècies minerals de zeolites[modifica | modifica el codi]

El grup de les zeolites inclou:[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Zeolite Group» (en anglès). Mindat. [Consulta: 27 abril 2014].
  2. «Zeolite Group: Zeolite Group mineral information and data.». [Consulta: 25 maig 2017].
  3. Ibérica (en es), 1922. 
  4. Castells, Xavier Elías. Residuos destinados a la fabricación de materiales densos: Reciclaje de residuos industriales (en es). Ediciones Díaz de Santos, 2012-10-10. ISBN 9788499693750. 
  5. «Salud Inteligente». [Consulta: 25 maig 2017].
  6. Jacobs, P. A.; Flanigen, E. M.; Jansen, J. C.; Bekkum, Herman van. Introduction to Zeolite Science and Practice (en en). Elsevier, 2001-06-26. ISBN 9780080534794. 
  7. Inglezakis, Vassilis J.; Zorpas, Antonis A. Handbook of Natural Zeolites (en en). Bentham Science Publishers, 2012. ISBN 9781608052615. 
  8. Scott, P. W.; Bristow, Colin Malcolm. Industrial Minerals and Extractive Industry Geology: Based on Papers Presented at the Combined 36th Forum on the Geology of Industrial Minerals and 11th Extractive Industry Geology Conference, Bath, England, 7th-12th May, 2000 (en en). Geological Society, 2002. ISBN 9781862390997. 
  9. «Commission of Natural Zeolites» (en anglès).
  10. «ZEO Inc. – Zeolite Formation» (en en-us). [Consulta: 25 maig 2017].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Zeolita Modifica l'enllaç a Wikidata