Asociación Católica Nacional de Propagandistas
 |
Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu la discussió per a més informació. Aquest avís es pot treure una vegada s'hagi trobat un consens sobre els punts discutits. |
L'Asociación Católica Nacional de Propagandistas és una agrupació espanyola de seglars catòlics que es proposa la propagació de la fe catòlica i l'apostolat, formant i instant els seus membres perquè prenguin part activa en la vida pública i servir de nexe d'unió dels catòlics. L'organització, amb el nom de Associación Católica de Propagandistas, va ser fundada el 1909 pel sacerdot jesuïta Ángel Ayala.
Taula de continguts |
Projectes [modifica]
De l'ACdeP han nascut la Editorial Católica; la Confederación Nacional de Estudiantes Católicos; la primera Escola de Periodisme d'Espanya, vinculada al diari El Debate; els diaris Ya, Hoy de Badajoz i l' Ideal de Granada; l'Institut Social Obrer; el Centre d'Estudis Universitaris (CEU), del que van néixer, a la fi del segle XX tres universitats; la Biblioteca d'Autors Cristians (BAC); l'Institut Social Lleó XIII; Càrites Espanyola; l'Associació Pius XII d'agricultors; l'Escola de Ciutadania Cristiana de l'Església; els congressos i jornades Catòlics i Vida Pública i el Col·legi Major Universitari San Pablo de Madrid. La principal obra de la ACdeP actualment és la Fundació Universitària San Pablo-CEU de la qual avui depenen tres universitats (San Pablo-CEU de Madrid, Cardenal Herrera-CEU de València i l'Abat Oliba-CEU de Barcelona) així com cinc col·legis de primària i secundària a Madrid (2), València, Alacant i Múrcia, a més de diferents centres de postgrau, una escola de magisteri i dues escoles de negocis.
De la Fundació San Pablo Andalusia fundada pels propagandistes andalusos depèn la Universitat Fernando III la propietat de la qual és compartida amb la Província Bètica de la Companyia de Jesús. Durant la dictadura franquista, els propagandistes van constituir una de les famílies més influents del règim, especialment després de la derrota de l'Eix en la Segona Guerra Mundial i el desplaçament dels sectors falangistes en benefici del nacional-catolicisme representat pels propagandistes, fins a l'aparició dels tecnòcrates de l'Opus Dei. Després del Concili Vaticà II, alguns propagandistes, com Joaquín Ruiz-Jiménez Cortés es van convertir en opositors al franquisme, mentre que uns altres, integrats en el grup Tàcit, van pressionar en favor de la reforma del règim. Molts propagandistes van tenir un paper molt influent durant la Transició, arribant un d'ells, Leopoldo Calvo Sotelo a la presidència del Govern.
Història [modifica]
Fundació [modifica]
L'Asociación Católica de Propagandistas té el seu origen en un grup de congregants marians dels Luises de Madrid, que reuní el 4 de novembre de 1908 el pare Ángel Ayala, jesuïta. El desig que havia manifestat el nunci del Vaticà a Espanya, monsenyor Vico, al pare Ayala era la fundació de la Joventut Catòlica Espanyola. El nom original va ser el d'Associació Nacional de Joves Propagandistes i el criteri de selecció dels joves va ser el del seu talent, els seus dots oratòries i el seu esperit. Es tractava de despertar l'adormit catolicisme espanyol de principis del segle XX. Un any després d'activa propaganda el grup es va anar cohesionant i es va celebrar el primer acte d'imposició insígnies, acte que es va convertir en una fita en la vida de tot propagandista, al tractar-se del moment que es materialitza el compromís associatiu.
Va ser el 3 de desembre de 1909, el cardenal Vico realçava l'acte amb la seva presència, el lloc, l'església d'Areneros que els jesuïtes tenien en el carrer Alberto Aguilera de Madrid. El primer president de l'Associació va ser Ángel Herrera Oria, brillant Advocat de l'Estat. Es va produir a Espanya una reacció catòlica molt notable. Reacció de mítings, de premsa, d'organització en tots els ordres d'actuació en la política.
De seguida es va veure la necessitat d'un periòdic com far guia de tot l'activisme generat pel nou grup i l'1 de novembre de 1911 s'inicia, sota la direcció d'Ángel Herrera, la nova etapa d' El Debate que havia estat fundat un any abans. Per a aquesta nova etapa de periòdic es funda l'Editorial Catòlica, que tanta importància tindria en el món de la comunicació durant els pròxims anys. Durant la Segona República Espanyola es va intensificar l'activitat política dels propagandistes que ja amb anterioritat havien participat en la creació del Partit Social Popular i fins i tot havien tingut responsabilitats en els governs del Directori militar del general Primo de Rivera. L'Asociación de Propagandistas no era política, però els seus membres podien i havien de ser-lo, segons les seves aptituds i exigències de les circumstàncies. I com aquestes ho van exigir imperiosament, es van prestar a prendre-hi part els seus elements més destacats. Al costat de l'intel·lectual catòlic Ramiro de Maeztu, tres propagandistes insignes, Eugenio Vegas Latapie, Víctor Pradera i José María Pemán, van fundar l'octubre de 1931 la societat cultural Acció Espanyola. Aquesta societat va fundar una revista amb el mateix nom com revista doctrinal catòlico-monàrquica el primer nombre de la qual va aparèixer al desembre de 1931. L'últim nombre regular publicat fou el 88, juny de 1936.
També en 1931, davant els esdeveniment esdevinguts a Espanya, l'ACdP s'implica en la creació d'Acció Nacional, que després per imperatiu legal va passar a anomenar-se Acció Popular i el líder principal de la qual va ser el propagandista salmantí José María Gil-Robles. Les Corts constituents de 1931 van contar amb 5 propagandistes com diputats, Ricardo Cortés a les llistes d'Acció Nacional, José María Gil-Robles i José María Lamamié de Clairac pel Bloc Agrari, el nacionalista basc José Antonio Aguirre (que seria el primer lehendakari del govern d'Euzkadi en 1936) i el tradicionalista Marcelino Oreja Elósegui per la Minoria Basco-navarresa. En 1933 Ángel Herrera fous designat President de la Junta Central d'Acció Catòlica. L'any 1933 és un any de múltiples fundacions. Es crea el Centre d'Estudis Universitaris (CEU) embrió del que avui són les universitats San Pablo de Madrid, Cardenal Herrera de València i Abat Oliba de Barcelona, també es va crear l'Institut Social Obrer del que Ángel Herrera és nomenat el primer president.
A les eleccions generals espanyoles de 1933 foren escollits diputats uns 34 propagandistes, uns 30 en les llistes de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) de la qual Acció Popular és el grup més important, José Antonio Aguirre i Marcelino Oreja per la minoria basco-navarresa, Santiago Fuentes per Renovación Española i José Maria Lamamie de Clairac pel grup agrari. El propi Marcelino Oreja Elósegui fou assassinat durant la revolució de 1934 a Mondragón a mans d'uns obrers en la fàbrica en la qual era gerent. En 1935 Ángel Herrera, després de 26 anys com President, va deixar el càrrec de president de l'ACdP, i en fou nomenat Fernando Martín Sánchez. Al maig de 1936, poc abans de la revolta militar que va donar origen a la Guerra Civil, Ángel Herrera es traslladà a la universitat suïssa de Friburg per a cursar els estudis necessaris per a la seva ordenació sacerdotal, es tractava de posar els fonaments d'un grup sacerdotal per al servei a l'ACNdeP i de l'Acció Catòlica.
La Guerra Civil i la dictadura [modifica]
La Guerra civil espanyola va suposar un important crebant, tant material com de vides humanes, per a l'ACNdeP. Més de 80 propagandistes van ser assassinats, sent afusellats per diferents forces en la reraguarda republicana. Entre ells destaca el propi Secretari General de l'Associació i del CEU, Luis Campos Górriz, proclamat beat per l'Església Catòlica, l'exministre Federico Salmón, el diputat Víctor Pradera i el fundador de les JONS, Onésimo Redondo. El diari "El Debate" va ser confiscat i els arxius de l'Associació, destruïts. Llevat comptades excepcions, la immensa majoria dels propagandistes van donar la revolta militar activament.
En acabar la Guerra Civil, tant Ángel Herrera (ja sacerdot i rector en la diòcesi de Santander) com el propi Gil Robles van caure en l'ostracisme més absolut davant el predomini que en el règim de Franco van ostentar els sectors blaus de la Falange, hostils a la línia nacionalcatòlica que encarnava l'ACNdeP. Però tot canvià quan la derrota de l'Eix obliguà Franco a desplaçar Serrano Súñer i el seu cercle de falangistes addictes al feixisme totalitari. El general Franco va requerir llavors el suport de l'Església Catòlica espanyola per a donar-li un aire nacionalcatòlic al Règim i així aconsevuir l'imprescindible aval del Vaticà per a sortir de l'aïllament internacional. D'acord amb aquesta nova política, l'ACNdeP va a copar els llocs ministerials en els governs de Franco. En 1945 fou nomenat Ministre d'Afers exteriors el propagandista Alberto Martín Artajo. Altres ministres propagandistes de Franco van ser José Larraz López (Hisenda), José Ibáñez Martín (Educació), Joaquín Ruiz Jiménez (Educació), Fernando María Castiella (Exteriors) i Federico Silva Muñoz (Obres Públiques).
Alberto Martín Artajo va ser l'artífex del Concordat amb la Santa Seu de l'any 1953 que va trencar l'aïllament d'Espanya i va suposar una extraordinària plataforma per a l'Església Catòlica a Espanya. Es pot dir que fins a l'any 1957 el to polític dels consells de ministres de Franco el marca l'ACNdeP sota el lideratge primer de Fernando Martín Sanchez i després de Francisco Guijarro i Alberto Martín Artajo. En 1957 es va produir un canvi subtil en els equilibris interns de poder de la dictadura davant el desafiament falangista a l'ordre nacionalcatòlic que va suposar la proposta de José Luis de Arrese, Secretari General del Movimiento Nacional. La pugna sorda establerta llavors entre falangistes i propagandistes la va solucionar Franco en recolzar-se en un tercer sector, el dels tecnòcrates de l'Opus Dei amb l'almirall Carrero Blanco, Gregorio López Bravo i Laureano López Rodó com caps visibles.
Per la seva banda, la trajectòria vital d'Ángel Herrera Oria estava al marge de l'esdevenir polític. En 1947 és consagrat com a bisbe de Màlaga. El 1952 fundà l'Institut Social Lleó XIII i són també fundacions seves en aquest període les escoles rurals de Màlaga, l'Associació Pius XII d'agricultors i l'Escola de Ciutadania Cristiana de l'Església. En 1957 el secretariat nacional d'Acció Social de l'ACNdeP crea l'embrió del que seria Càritas Diocesana a Espanya. En 1967 Ángel Herrera Oria fou nomenat cardenal per Pau VI, i va morir a l'any següent. La seva defunció marca el final dels anys gloriosos de l'ACNdeP i el començament d'una època de desconcert i debilitament unida al profund debat intern que va provocar a Espanya el postconcili amb la seva revisió de tot el que havia estat el nacionalcatolicisme, un nacionalcatolicisme del com l'ACNdeP havia estat el principal baluard entre els laics amb el seu lideratge de l'Acció Catòlica i la vida pública dels fidels espanyols.
La Transició [modifica]
Després del Concili Vaticà II i el canvi de paradigma polític que va suposar per als catòlics, un grup de propagandistes amb Joaquín Ruiz-Jiménez Cortés al capdavant es passa a l'oposició al règim de Franco. Destaca en aquesta línia la seva iniciativa de Cuadernos para el Diálogo on l'oposició democristiana al règim es va a aglutinar. També participaran en el Contuberni de Munic els propagandistes José María Gil Robles i Íñigo Cavero, mentre que el propagandista José María Pemán també va ser evolucionant cap a postures monàrquiques joanistes en aquests anys. En contrast amb aquesta línia d'oposició democristiana el propagandista Blas Piñar es converteix en el capdavanter del "bunker" del Règim, la línia dura defensora de les essències nacionalcatòliques del franquisme. No obstant això, Blas Piñar va acabar per demanar la baixa en l'Associació en desacord amb la seva línia cada vegada més crítica amb la dictadura.
En 1973 es crea en el Col·legi Major San Pablo el grup Tàcito, el qual va tenir un paper rellevant en l'etapa final del franquisme i principis de la Transició. Aquest grup va aglutinar a un selecte grup de propagandistas crític amb el Règim de Franco, molts dels quals acabarien per formar part dels governs de la Democràcia. La presència de propagandistes va ser important en aquesta etapa en la fundació d'Aliança Popular (amb Federico Silva Muñoz jugant un paper destacat) però, de manera especial, en la creació de la Unió de Centre Democràtic, que va guanyar les eleccions generals espanyoles de 1977.
Sota el paraigua de la figura del cardenal Tarancón, la ACdP es va convertir llavors en el veritable baluard de la Democràcia Cristiana espanyola, doncs molts dels seus membres van ser ministres en els governs d'Adolfo Suárez. Marcelino Oreja a Afers Exteriors va aconseguir la signatura dels importantíssims acords Església-Estat de 1979 vigents durant molts anys. José Manuel Otero Novas en Educació, Landelino Lavilla Alsina a Justícia, Alfonso Osorio a Presidència i Íñigo Cavero (futur president del Consell d'Estat) també a Justícia van ser altres ministres dels governs de la UCD que van realitzar un destacat paper en la Transició al costat de Fernando Álvarez de Miranda, que va presidir el Congrés dels Diputats entre 1977 i 1979. Amb tot, la principal responsabilitat política assumida per un propagandista en aquests anys va ser la Presidència del Govern d'Espanya assumida per Leopoldo Calvo Sotelo en 1981.
Durant els últims anys han jugat un paper destacat en la política espanyola els propagandistas militants del PP Jaime Mayor Oreja (ministre de l'Interior i cap de llista al Parlament Europeu) i Eugenio Nasarre (diputat al Congrés i portaveu d'Educació del PP). Recentment ha estat nomenat per la Conferència Episcopal Espanyola president executiu de la cadena COPE l'expresident de la ACdP Alfonso Coronel de Palma.
