Bàrbara de Nicomèdia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
santa Bàrbara

Detall del rostre de la santa als frescos
de la cel·la de Sant Miquel
del Monestir de Pedralbes
màrtir i verge; Gran Màrtir (esglésies orientals)
Nom secular Αἰκατερίνη, Aikaterine
Naixement Segle III
Nicomèdia (actual Turquia)
Defunció 4 de desembre de 306
Nicomèdia
Commemoració en Tota la cristiandat
Canonització Antiga
Festivitat 4 de desembre; 17 de desembre (Geòrgia)
Fets destacables Santa llegendària, de dubtosa historicitat
Iconografia Amb una espasa, una torre amb tres finestres, un calze amb l'hòstia; amb palma de martiri i corona al cap
Patronatge Artilleria, miners, oficis relacionats amb les armes; protectora contra els llamps i la mort violenta o sobtada

Santa Bàrbara (Nicomèdia, s. III - 306) és una santa i màrtir venerada a tota la cristiandat. No hi ha però, cap prova històrica de la seva existència real ni consta als escrits martirològics més antics, ni tan sols al primer de sant Jeroni d'Estridó. Possiblement es tracti d'una santa llegendària, la veneració a la qual es difongué a partir del segle VII. A causa d'aquests dubtes, va ser eliminada del Calendari dels sants de l'Església Catòlica Romana en 1969, permetent-ne el culte en els llocs on és tradicional. És una santa molt popular, associada a alguns treballs com els miners i artillers, i invocada contra els llamps i la mort sobtada i violenta.

Llegenda[modifica | modifica el codi]

D'acord amb les llegendes sobre la seva vida, recollides principalmant a la Llegenda àuria, Bàrbara era la filla d'un ric pagà anomenat Diòscor. Aquest volia preservar-la del contacte amb el món i la va tancar en una torre. Bàrbara va fer-se cristiana en secret i va consagrar la seva virginitat a Déu, per la qual cosa va refusar el matrimoni que li va proposar el seu pare. Mentre el seu pare era de viatge, va fer obrir tres finestres a la torre, com a símbol de la Santíssima Trinitat. En assabentar-se el pare que era cristiana, va voler matar-la, brandant una espasa, però la torre s'obrí i Bàrbara fou miraculosament transportada fins a una muntanya. Dos pastors que hi tenien els seus ramats la van veure i quan Diòscor, que la perseguia, va demanar si l'havien vist, un pastor va dir que no; l'altre, però, va trair-la i a l'instant va quedar petrificat, i el seu bestiar va convertir-se en llagostes.[1]

Portada davant del prefecte de la província, Martinià, va ésser torturada, però va romandre fidel a la seva fe. Cada nit, però, la seva cel·la s'il·luminava i era guarida de les ferides que havia patit a la tortura. Finalment, va ser decapitada pel seu propi pare. Com a càstig, però, un llamp el matà quan tornava cap a casa i el seu cos va quedar reduït a cendres. Bàrbara va ser sebollida per un cristià, Valentí, i la seva tomba va ser lloc de nombrosos miracles.

La llegenda diu que va morir un 4 de desembre al regnat de l'emperador Maximí i el prefecte Marcià, entre 286 i 305, a Nicomèdia (Bitínia), on havia nascut.

Historicitat[modifica | modifica el codi]

La llegenda apareix al Speculum historiale de Vincent de Beauvais i, després, a la Llegenda àuria, en versions tardanes. La majoria d'historiadors qüestionen la versemblança i l'existència de la santa, ja que, fins llavors, no es troba citada en cap martirologi antic, tot i que comença a trobar-se'n el nom a Roma cap al segle VII. El seu culte va començar a difondre's cap al segle IX.

Veneració[modifica | modifica el codi]

Santa Bàrbara és un dels Catorze Sants Auxiliadors. L'associació amb el llamp que va matar el seu pare va fer que fos invocada com a protectora contra els llamps i el foc i, a partir d'aquí, va associar-se als explosius, l'artilleria i les mines.

La festa, el 4 de desembre, va incloure's al calendari romà cap al segle XII. El 1969, a causa dels dubtes sobre la historicitat de la llegenda, va ser eliminada del calendari dels sants.[2] Es manté, però, al Martirologi romà.[3] L'Església Ortodoxa, on és molt popular, no ha cessat de venerar-la, també el 4 de desembre.

Diversos llocs diuen tenir les suposades relíquies de la màrtir. A la Catedral de Sant Vladímir de Kíev van arribar cap a 1930 des del monestir de Sant Miquel de les Cúpules Daurades, a la mateixa ciutat, on van ser portades al segle XII des de Constantinoble. Una altra tradició en situa el cos a Rieti, des del segle X, on la catedral li és dedicada. Una altra feia que, martiritzada e Egipte, les relíquies anessin a Constantinoble i, des d'allí, passessin per Venècia i Torcello fins a arribar a S. Martino de Murano, on serien ara.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lanzi, Gioia. Saints and their symbols: recognizing saints in art and in popular images (en anglès). Liturgical Press, 2004, p.95. ISBN 0814629709. 
  2. Calendarium Romanum (Libreria Editrice 1969), p. 147
  3. Martyrologium Romanum (Libreria Editrice Vaticana 2001 ISBN 88-209-7210-7)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bàrbara de Nicomèdia Modifica l'enllaç a Wikidata