Bernat Tallaferro
Bernat I de Besalú, dit Bernat Tallaferro (vers el 970 - Provença, 1020) fou comte de Besalú (988-1020) i comte de Ripoll (1003-1020).
Taula de continguts |
Orígens familiars [modifica]
Fill del comte Oliba Cabreta i la seva esposa, Ermengarda d'Empúries, la qual exercí de regent els primers anys del seu nomenament, fins a la mort d'ella el 994.
En retirar-se Oliba Cabreta al monestir de Monte Cassino, semblava previst un heretatge a favor dels tres fills, Bernat, Guifré i Oliba, i en restava exclòs el petit, Berenguer, dedicat a l'Església i bisbe d'Elna temps a venir. Finalment fou Ermengarda la que dividí l'herència del seu pare Oliba Cabreta en els seus dos fills, així mentre Bernat rebia Besalú els seus germans Guifré rebia la Cerdanya i Oliba rebia el comtat de Berga i el de Ripoll.
Núpcies i descendents [modifica]
El 992 es casà amb Toda de Provença, filla de Guillem I de Provença. D'aquesta unió en nasqueren:
- l'infant Guillem I de Besalú (?-1052), comte de Besalú
- l'infant Guifré de Besalú (?-1054), bisbe de Besalú i Carcassona
- l'infant Hug Berenguer de Besalú
- la infanta Adelaida de Besalú, casada amb Ponç I d'Empúries i el 1050 amb Ermengol III d'Urgell
- la infanta Garsenda de Besalú, casada amb el vescomte Berenguer I de Narbona
- l'infant Enric de Besalú
- la infanta Constança de Besalú, casada amb Ermengol II d'Urgell
Vida política [modifica]
Dominà el Vallespir i el Fenollet i adquirí el comtat de Ripoll per la renúncia del seu germà l'Abat Oliba el 1003.
Viatjà fins a Roma en dues ocasions, la primera el 998 per participar en un sínode i la segona el 1016 per reclamar un bisbat propi per a Besalú. En va ser bisbe el seu fill Guifré, però dit bisbat durà molt poc (1017-1020).
El 1003, Ramon Borrell de Barcelona va dirigir una expedició a Lleida que va ser contestada amb una nova ràtzia del fill d'Almansor, Abd al-Malik[1], que va devastar amb un exèrcit musulmà de 17.000 homes les regions occidentals del comtat de Barcelona, la serra del Montseny, les comarques d'Igualada i Manresa a l'Osona, i destruint els castells de Montmagastre, Meià i Castellolí, passant al sud del comtat d'Urgell. El 1006, Abd al-Malik al-Muzaffar realitzà una nova incursió contra la Segarra i la Ribagorça, sent derrotat a la batalla de Torà per la unió de Ramon Borrell, Bernat Tallaferro, Guifré II de Cerdanya i Ermengol I d'Urgell. El 1010 va tornar a ajudar a Ramon Borrell en la seva expedició a Còrdova i també va ajudar el comte Gausfred II de Rosselló contra Hug I d'Empúries per tal d'assegurar la separació dels dos comtats.
Va morir camí de Provença, en terres del riu Roine, l'any 1020.
El Tallaferro mític [modifica]
La figura mítica del Comte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador simbolitzant les lluites contra els sarraïns, va ser creada per Jacint Verdaguer el 1886. El mite està basat en el personatge històric Bernat Tallaferro i apareix en el poema èpic Canigó.[2]
| Precedit per: Oliba Cabreta |
Comte de Besalú 988–1020 |
Succeït per: Guillem I |
| Precedit per: Abat Oliba |
Comte de Ripoll 1003–1020 |
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ (anglès) Carl Erdmann, The Origin of the Idea of Crusade, p.99-100. Traduït de l'alemany a l'anglès per Marshall W. Baldwin i Walter Goffart. Princeton University Press, 1977
- ↑ Wikitexts - Canigó - Tallaferro
