Death metal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Death metal
Orígens estilístics Thrash metal,[1] black metal primari.[2]
Orígens culturals 1980s, EUA (particularment Florida).
Instruments típics Guitarra elèctrica - Baix - Bateria
Popularitat al Mainstream Underground durant els vuitanta; moderada a Escandinàvia durant els noranta, especialment des del death metal melòdic.
Subgèneres
Death metal melòdic, Brutal death metal, Death metal tècnic
Gèneres de fusió
Deathgrind, Death metal progressiu, Blackened death metal, Deathcore, Death/doom, Death & roll.
Altres temes
Categoria:Heavy metal, Categoria:Rock

El death metal (en català "metall de la mort") és un subgènere de la música metal caracteritzat per la seva agressivitat i per l'ús de veus guturals,[3] combinades amb una gran velocitat en l'execució[4] i freqüents canvis de temps.[5] Una altra característica destacable és la seva temàtica de violència explícita, sovint relacionada amb tòpics com l'assassinat[6] i el gore.[7]

Història[modifica | modifica el codi]

En Chuck Schuldiner de Death, "llargament reconegut com el pare del death metal"[8]

El death metal va sorgir a mitjans dels anys vuitanta,[2] sota l'escena de metal underground que hi havia aleshores. El gènere, herència directa del thrash metal (tot i que amb alguna influència del black metal primari),[2] prompte va assolir una bona popularitat entre els seguidors del metal.

Sovint se sol anomenar la banda Death com la iniciadora,[9][10] i altres com Possessed,[11] Morbid Angel o Obituary com les pioneres del mateix.[12] Des de llavors, el gènere ha anat evolucionant i diversificant-se, dividint-se així en nombrosos subgèneres com el death metal melòdic, el brutal death metal o el death metal tècnic.[13] També han sorgit nombrosos grups que el fusionen amb altres gèneres, des d'alguns més extrems com el grindcore, donant lloc a l'anomenat deathgrind (bandes com Anal Cunt o Asesino); fins altres més melòdics com el metal progressiu (Opeth, Scar Symmetry) o el power metal (Children of Bodom).

Pel que fa al nom del gènere, no hi ha acord comú sobre quin pot ser l'origen: alguns afirmen que es tracta del títol del disc Death by metal, dels pioners Death;[14] d'altres consideren que prové de la cançó Death Metal del disc Seven Churchs de Possessed;[15] mentre que d'altres opinen que el nom és simplement un derivat del nom dels iniciadors (Death's metal, "el metal de Death").[16]

Característiques musicals[modifica | modifica el codi]

Instrumentació[modifica | modifica el codi]

Instrumentació típica del death metal.

El death metal es caracteritza principalment per l'ús freqüent de veus guturals,[3] la gran velocitat d'execució heretada del thrash metal i els freqüents canvis de temps. Sovint s'usen dos guitarristes en comptes d'un, i la bateria sol ser de dos bombos o de bombo de doble pedal.[17][18] Les guitarres tenen en moltes ocasions un so distorsionat, i el ritme de la percussió és quasi sempre molt ràpid.[4][5] L'estructura és bastant complexa, incloent progressions harmòniques i parts d'una dificultat instrumental considerable.[19][15]

Lletres[modifica | modifica el codi]

Els temes foscos i violents són recurrents al death metal.

Els temes lírics acostumen a estar relacionats amb la violència, la sang i àdhuc el satanisme;[4] però també hi tracten altres temes de caràcter social, personal, i fins i tot filosòfic.[20][21] Les veus guturals acompanyen aquests tòpics,[22] creant així una atmosfera d'agressivitat (tot i que no tan present com l'atmosfera sinistra del black metal). La mort és un tema recurrent, com també les mutilacions i la tortura, arribant fins i tot al punt de tractar temes com el canibalisme, la violació o la necrofília. Aquesta temàtica provocadora és present en especial al brutal death metal i al deathgrind, juntament amb alguns grups del death metal primari; mentre que als altres subgèneres la temàtica no sol ser tan agressiva i se centra més a temes personals (moltes vegades negatius, però) o filosòfics, aquests últims especialment al death metal progressiu i death metal tècnic.

Subgèneres[modifica | modifica el codi]

Brutal death metal[modifica | modifica el codi]

Article principal: Brutal death metal

El brutal death metal, o simplement brutal death, és un subgènere del death metal que es caracteritza per l'extrema brutalitat i agressivitat. Sorgit a mitjans dels anys vuitanta de la mà de grups com Obituary, Cannibal Corpse o Suffocation, és sovint considerat el subgènere més extrem de la música metal.

Musicalment, es caracteritza per la gran velocitat de bateria (superior a la del death metal tradicional), el desordre (a voltes caòtic) de les composicions, la gran distorsió de les guitarres, i el baix en concordança amb el bombo de la bateria. Les veus són sempre guturals, però més profundes que al death metal i, sovint, més inintel·ligibles. Les lletres acostumen a tractar violència explícita, amb temes relacionats amb la sang, el gore i el canibalisme, entre d'altres. Les portades dels discs sovint reflecteixen aquesta temàtica, i n'hi ha hagut algunes tan censurades com Forensick de Disgorge o Eaten Back to Life de Cannibal Corpse.

Actualment, tot i que gran part dels grups continuen amb la temàtica agressiva, hi ha algunes bandes que tracten de donar un nou caire a aquest subgènere, amb melodies més elaborades i lletres que tracten altres temes, des de la ment humana fins a la ciència (astronomia, química, física), com en són bons exemples Wormed o Devourment.

Death metal melòdic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Death metal melòdic

El death metal melòdic, a voltes abreujat a melodeath, és un subgènere del death metal caracteritzat per la riquesa melòdica de les composicions en contrast amb la resta dels subgèneres del death metal. Sorgit a principis dels anys noranta a Suècia (concretament a la ciutat de Göteborg),[23][24] se sol considerar les bandes In Flames, At the Gates i Dark Tranquillity com les pioneres del gènere,[23] que compta amb una gran escena local a Escandinàvia.[25]

Musicalment, els riffs de guitarra són molt més melòdics que al death metal convencional, i sovint s'hi incorporen teclats musicals[23] per amortir el dur so del death metal. A més, a voltes s'usen també altres instruments que no són propis del death metal, com els sintetitzadors (Fear Factory o Soilwork, per exemple). Pel que fa a les veus, tot i que predominen les guturals, moltes vegades són alternades amb veus netes[23](grups com In Flames o Scar Symmetry en són clars exemples). El gènere conserva la bateria de doble bombo típica del death metal, però aplega del NWOBHM la velocitat i l'harmonia dels riffs de guitarra.[23]

Les lletres, tot i que no abandonen del tot la temàtica agressiva, passen a un nivell més personal i íntim, sense violència explícita[26] i amb un caire més poètic. No obstant això, l'obscuritat i la negativitat continuen presents, i és bastant comú que els grups d'aquest gènere cantin sobre experiències traumàtiques i mals records.

Death metal tècnic[modifica | modifica el codi]

El death metal tècnic és un subgènere del death metal caracteritzat per la gran complexitat dels riffs de guitarra i de les estructures musicals. Sorgit a finals dels anys anys vuitanta de la mà de bandes com Atheist, Cynic o els propis Death, se centra més en la interpretació de passatges de gran complexitat tècnica que en el so agressiu del death metal primari, i sovint incorpora elements del jazz o del rock progressiu. Per aquesta raó, moltes vegades se sol afirmar que és el mateix que el death metal progressiu, i ambdós gèneres es confonen mútuament. El death metal tècnic, però, no sempre se centra en la melodia, sinó més en la dificultat, i per això molts grups són catalogats alhora dins del death metal tècnic i altres subgèneres més extrems que res tenen a veure amb la música progressiva, com és el cas de Cannibal Corpse (se'l classifica dins del brutal death metal per la brutalitat de les seves composicions, però també en el death metal tècnic per la dificultat instrumental[27][28]).

Algunes de les bandes més representatives són Aeon, Cynic o Atheist.

Gèneres de fusió[modifica | modifica el codi]

Death/doom[modifica | modifica el codi]

My Dying Bride al Metalmania 2007.

El death/doom és la fusió entre el doom metal i el death metal.[29] Musicalment, té un so similar al doom metal, amb melodies tristes i pesades, tempos lents i un so greu. A tot açò se li incorpora elements del death metal que fan que adquireixi agressivitat, com les veus guturals, un ritme més veloç que el doom tradicional, i una major intensitat.[29]

Va sorgir a Anglaterra a principis dels anys noranta,[29] de la mà de bandes com Cathedral o Paradise Lost. Posteriorment va ser continuat per bandes com Theatre of Tragedy, Anathema, o My Diying Bride; i eventualment se li van anar incorporant nous elements, com orquestració, efectes electrònics (influència industrial de grups com Theatre of Tragedy o Samael), i fins i tot elements de la música progressiva, com van fer Katatonia. Açò va fer que derivés en un nou subgènere, l'anomenat "soft death/doom".

També va tindre gran influència en el sorgiment d'altres subgèneres del doom metal, com el funeral doom; i va influir àdhuc en la creació d'altres gèneres més melòdics i romàntics, com el metal gòtic.

Deathgrind[modifica | modifica el codi]

El deathgrind és un gènere de fusió que combina la brutalitat del brutal death metal amb la velocitat i brevedat del grindcore.[30][31] Sorgit cap al final dels anys vuitanta als EUA i a Anglaterra, constitueix, juntament amb el pornogrind, un subgènere del goregrind. La principal diferència amb el brutal death metal habitual és la curta duració de les composicions, que no solen sobrepassar els tres minuts; mentre que la diferència que el marca com a distint del grindcore és la presència de solos i un allunyament del hardcore punk en favor de la brutalitat. Alguns dels grups més representatius són Anal Cunt,[32] Brujería,[33] Asesino[34] i Terrorizer.[32]

Blackened death metal[modifica | modifica el codi]

Behemoth, una banda de blackened death metal.

El blackened death metal és un gènere que incorpora l'atmosfera i la temàtica pròpies del black metal al so agressiu del death metal.[35][36] Les bandes sovint tendeixen a incorporar una major repetició dels riffs de guitarra, i la temàtica general, així com la imatge, és la relacionada amb el satanisme i l'ocultisme. L'estil va sorgir influït pel so de bandes com Sarcófago, Blasphemy, Beherit i Impaled Nazarene, i ha estat desenvolupat darrerament durant la meitat dels anys noranta per bandes com Belphegor, Behemoth, Akercocke, Zyklon i Sacramentum.

Deathrash[modifica | modifica el codi]

El deathrash sorgeix de la combinació del death metal amb thrash metal. És, essencialment, death metal amb una influència del thrash major de l'habitual. Els riffs de guitarra acostumen a ser molt semblants als del thrash metal, amb so pesat i potent; les veus, però, són les pròpies del death metal. També la temàtica s'apropa més a la del thrash, combinant lletres agressives amb crítica social. Com a bandes, cal destacar Vader, Kreator, Sodom, Morbid Angel i Sepultura.

Deathcore[modifica | modifica el codi]

Cap a principis del segle XXI, i amb l'ascens de la popularitat del metalcore, moltes bandes van començar a incorporar elements típics d'aquest gènere al so del death metal.[37][38][39][40][41][42] Impulsat per la banda Job for a Cowboy, el deathcore ha assolit un bon nivell de popularitat al sud-oest dels Estats Units, especialment a Arizona i a Califòrnia, d'on hi provenen gran part de les bandes i on es celebren nombrosos festivals.[38][43][44][45][46]

Musicalment, el so del deathcore es caracteritza per combinar els breakdowns i els riffs de guitarra melòdics propis del metalcore amb guitarres distorsionades i més agressives que les del metalcore tradicional. L'atmosfera aconseguida, doncs, sol ser diferent a la del death metal, i sovint més propera a la del metalcore, tot mantenint el blast beat de la bateria. Un altre aspecte de la influència del metalcore és l'ús altern de les veus netes amb altres de guturals, tot predominant aquestes últimes. Les lletres s'aparten de la temàtica gore per fer lloc a una temàtica més centrada en allò personal o en aspectes socials.

Algunes de les bandes més representatives són els pioners Job for a Cowboy, Suicide Silence, o els britànics Bring me the Horizon.

Death metal progressiu[modifica | modifica el codi]

El death metal progressiu és la fusió del death metal amb el metal progressiu, gènere del que incorpora principalment els tempos característics i la complexitat de les composicions. La banda sueca Opeth en són sovint considerats els iniciadors,[47] tot i que altres bandes, com Pan-Thy-Monium, també han tingut una considerable influència; la data del sorgiment cal cercar-la, doncs, cap als inicis dels anys noranta.

El death metal progressiu es caracteritza pels freqüents canvis de sensació i de tempo, aconseguint una notable polirítmia; així com per l'ús alternat de veus guturals amb altres de netes. L'atmosfera aconseguida sol ser més propera al metal progressiu, però tot i això conserva la potència acústica pròpia del death metal. La temàtica també s'allunya de l'habitual en aquest subgènere, aquest cop per acostar-se més als temes filosòfics o personals. Alguns dels grups més representatius són Opeth, Pan-Thy-Monium, (All You Hate) i Theory in Practice.

Per últim, cal assenyalar la freqüent mancança de distinció que hi ha entre aquest gènere i el death metal tècnic. Ambdós incorporen elements de la música progressiva i tècnica, així com d'altres gèneres com el jazz. La instrumentació d'ambdós és molt semblant, i fins i tot hi ha àlbums que han sigut catalogats alhora en ambdós gèneres, com Focus, de Cynic. No hi ha, doncs, una diferenciació clara.

Death & roll[modifica | modifica el codi]

Death & roll és un terme emprat per descriure aquelles bandes que incorporen a les seues composicions elements inspirats en el rock and roll. La banda Entombed és l'associada generalment amb el sorgiment d'aquest estil,[48] a través del seu àlbum de 1993 Wolverine Blues;[49] tot seguit d'altres àlbums influients com els Soul Survivor[50] i Chapter 13[50] de Gorefest.

Les característiques musicals del gènere són la combinació de les veus guturals i la distorsió de les guitarres del death metal amb elements dels clàssics del heavy metal i el hard rock dels anys 70.[51][52] El gènere està representat per bandes com els ja abans esmentats Gorefest i Entombed, juntament amb altres com Six Feet Under.

Bandes de death metal[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Death metal Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «[«Death metal» (en anglès). Allmusic. Death Metal/Black Metal]». Allmusic. [Consulta: 2008-07-04]. «Death Metal grew out of the thrash metal in the late '80s.»
  2. 2,0 2,1 2,2 Dunn, Sam (Director). Metal: A Headbanger's Journey [motion picture]. Canada: Dunn, Sam.
  3. 3,0 3,1 (en anglès) Genre - Death Metal/Black Metal. Allmusic. Accedit el 27 de febrer de 2007.
  4. 4,0 4,1 4,2 Moynihan, Søderlind (1998), pág. 27
  5. 5,0 5,1 Purcell, Natalie J. [2003]. «1». A: Death Metal Music: The Passion and Politics of a Subculture. McFarland & Company, p. 12. ISBN 0786415851 [Consulta: juny 2007]. «A good Death Metal song will keep the listener to the edge of his seat while the song twists and turns through numerous time changes and scale patterns - John Gallagher, Dying Fetus» 
  6. Moynihan, Michael, and Dirik Søderlind (1998). Lords of Chaos (2nd ed.). Feral House. ISBN 0-922915-94-6, p. 27
  7. Khan-Harris, Keith. Extreme Metal: Music and Culture on the Edge. Oxford: Berg, 2006. ISBN 978-1-84520-399-3
  8. Rivadavia, Eduardo. "Death—Biography". Allmusic. Accedit el 23 de novembre de 2007.
  9. About.com
  10. Aldis, N. & Sherry, J. Heavy metal Thunder, 2006, San Francisco: Chronicle ISBN 0-8118-5353-5
  11. [«Death metal» (en anglès). Allmusic. Rivadavia, E. Possessed: Biography, allmusic], (accessed August 13, 2008)
  12. [«Death metal» (en anglès). Allmusic. Morbid Angel page @ Allmusic] "Formed in 1984 in Florida, Morbid Angel (along with Death) would also help spearhead an eventual death metal movement in their home state"
  13. Silver Dragon Records "During the 1990s death metal diversified influencing many subgenres"
  14. THE DEATH OF DEATH Martelgang Magazine, Written by: Anton de Wit, Published: January 2002, "Yet it's almost unthinkable that the term wasn't inspired by the band name Death or their first demo, Death by Metal from 1984."
  15. 15,0 15,1 Purcell, Natalie J. [2003]. «4». A: Death Metal Music: The Passion and Politics of a Subculture. McFarland & Company, p. 53. ISBN 0786415851 [Consulta: juny 2007]. «Meanwhile, in 1983, the term was co-coined by some American teens who formed the band Possessed and labeled their demo "Death Metal".» 
  16. Nunslaughter interview "The term Death Metal was coined by a Florida journalist who was explaining to his readers Death play their own kind of metal it is “Deaths Metal” so we owe the term to him but I think it was a global movement. Bathory's demo was 1983 and so was Hellhammers first demo"
  17. Purcell, N. Death Metal music: the passion and politics of a subculture, at 9, McFarland, 2003 (retrieved October 28, 2010)
  18. Kahn-Harris, K. Extreme metal: music and culture on the edge, at 32, Berg Publishers, 2007 (retrieved October 28, 2010)
  19. FretJam Guitar Lessons, "How to Play Death Metal Guitar"
  20. Purcell, Natalie J. [2003]. «3». A: Death Metal Music: The Passion and Politics of a Subculture. McFarland & Company, p. 39–42. ISBN 0786415851 [Consulta: juny 2007]. 
  21. Wikihow: How to Appreciate Death Metal
  22. Sharpe-Young, Garry. Death Metal, ISBN 0-9582684-4-4
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 Marsicano, Dan. «What is Melodic Death Metal». About.com. [Consulta: 2011-2-26].
  24. Gibb, Steven. «gothenburg metal, melodic death metal, style flourishes». AllExperts. About.com. [Consulta: 2011-2-26].
  25. Gibb, Steven. «gothenburg metal, melodic death metal, style flourishes». AllExperts. About.com. [Consulta: 2011-2-26].
  26. Metal Hammer February 2008: "Lyrically we were different too...People were surprised that we were a death metal band that wasn't singing about blood, gore and horror movies" It was during this time (___) broke onto the scene, transforming the style.
  27. Norton, Justin M. «Best Cannibal Corpse Albums». About.com. [Consulta: 2009-08-15].
  28. Lee, Cosmo. «Kill review». Stylus Magazine. [Consulta: 2010-03-31].
  29. 29,0 29,1 29,2 'Doom Metal Special:Doom/Death' Terrorizer #142
  30. "Grind Prix" (2005). Zero Tolerance #004, p. 46.
  31. Lilker, Danny, Grind Your Mind: A History of Grindcore liner notes. Mayan Records, MYNDD056, 2007.
  32. 32,0 32,1 Schwarz, Paul, "Death Metal|Death/Grind" (2006). Terrorizer #150, p. 54.
  33. L Xikls. «Brujería». MusicMight. [Consulta: 08-07-2009].
  34. Born, R. «Asesino». MusicMight. [Consulta: 2009-07-08]. [Enllaç no actiu]
  35. Henderson, Alex. «[«Death metal» (en anglès). Allmusic. Ninewinged Serpent review]». Allmusic. [Consulta: 2009-05-03].
  36. Bowar, Chad. «Venganza review». About.com. [Consulta: 2009-05-03].
  37. [«Death metal» (en anglès). Allmusic. allmusic.com] Alex Henderson: "What is deathcore? ...it's essentially metalcore... Drawing on both death metal and hardcore..."
  38. 38,0 38,1 metalinjection.net Cosmo Lee: "...All Shall Perish...Alienacja (Poland), Despised Icon (Montreal), and Whitechapel (Knoxville, TN)... They’re all textbook “deathcore,” fusing death metal and hardcore punk.
  39. lambgoat.com "This is deathcore. This is what happens when death metal and hardcore, along with healthy doses of other heavy music styles, are so smoothly blended..."
  40. metaleater.com Ciaran Meeks: "'Deathcore' is apparently a mixture of Death Metal, Hardcore, and Grind, all mixed 'n mashed together to create a brutal and extreme 'new' hybrid"
  41. decibelmagazine.com Shane Mehling: "“Deathcore” is the subset of metalcore kids playing death metal. ...sounds pretty much like any late ’90s death. ... But what makes this more of a metalcore record is that, unlike most death metal, the songs seem spliced together."
  42. Carnifex - The Diseased and the Poisoned - Album Review AbsolutePunk
  43. Official SoCal DeathFest banner - held in Santa Ana, California
  44. Official Deathcore Fest banner - held in San Francisco, California
  45. roadrunnerrecords.com "Ferret Music has announced the signing of ELYSIA. The California-based deathcore outfit is composed of Zak Vargas (vocals), Mark Underwood (guitar), Steven Sessler (drums), Danny Lemonsqueeze (guitar) and Jeremy Chavez (bass) and formed four years ago"
  46. pyromusic.net Spiritech: "..., meet Californian quintet Suicide Silence, who have just released their debut album, 'The Cleansing'."
  47. [enllaç sense format] http://www.musicmight.com/artist/sweden/sorskogen/opeth
  48. Tobin, Dan (1999). Album notes for Wolverine Blues by Entombed [CD booklet]. Nottingham, United Kingdom: Earache Records.
  49. Tobin, Dan (1996). Album notes for Entombed by Entombed [CD booklet]. New York, NY: Earache Records.
  50. 50,0 50,1 Huey, Steve. «[«Death metal» (en anglès). Allmusic. ((( Gorefest > Biography )))]». allmusic.com. [Consulta: 2008-02-15].
  51. Cosmo Lee. «Stylus magazine review». www.stylusmagazine.com. [Consulta: 2008-07-18]. «“Death ’n’ roll” arose with Entombed’s 1993 album Wolverine Blues ... Wolverine Blues was like ’70s hard rock tuned down and run through massive distortion and death growls.»
  52. Huey, Steve. «[«Death metal» (en anglès). Allmusic. ((( Gorefest > Biography )))]». www.allmusic.com. [Consulta: 2008-02-15]. «Erase, was released in 1994 and found the band moving subtly toward more traditional forms of metal, partly through its sure sense of groove. That approach crystallized on 1996's Soul Survivor, which combined death metal with the elegant power and accessibility of '70s British metal.»
  53. Ankeny, Jason. «Amon Amarth». Allmusic. [Consulta: 2009-07-10].
  54. Huey, Steve. «Arch Enemy». Allmusic. [Consulta: 2009-08-14].
  55. Birchmeier, Jason. «At the Gates». Allmusic. [Consulta: 2009-07-10].
  56. Huey, Steve. «Cannibal Corpse». Allmusic. [Consulta: 2009-07-10].
  57. Sharpe-Young, Garry. «Children of Bodom». MusicMight. [Consulta: 2009-07-15].
  58. Serba, John. «Hate Crew Deathroll review». Allmusic. [Consulta: 2009-07-15].
  59. Huey, Steve. «Dark Tranquillity». Allmusic. [Consulta: 2009-07-17].
  60. Rivadavia, Eduardo. «Devildriver». Allmusic. [Consulta: 2009-07-17].
  61. Sharpe-Young, Garry. «Devildriver». MusicMight. [Consulta: 2009-07-17].
  62. Henderson, Alex. «Lunar Strain review». Allmusic. [Consulta: 2009-07-10].
  63. DaRonco, Mike. «Opeth». Allmusic. [Consulta: 2009-07-17].
  64. Rivadavia, Eduardo. «Sonic Syndicate». Allmusic. [Consulta: 2009-08-04].
  65. Prato, Greg. «Vital Remains». Allmusic. [Consulta: 2009-07-16].