Felip Maria Visconti

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Filippo Maria Visconti su una medalla de Pisanello

Felip Maria Visconti (en italià: Filippo Maria Visconti) (Milà, Senyoriu de Milà 1392 - íd. 1447) fou el comte de Pavia entre 1402 i 1412 i 3r Duc de Milà entre 1412 i 1447.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 23 de setembre de 1392 a la ciutat de Milà sent el segon fill de Joan Galeàs Visconti i la seva segona esposa, Caterina Visconti. Fou nét per línia paterna de Galeàs II Visconti i Blanca de Savoia, i per línia materna de Bernabé Visconti i Beatriu della Scala. Fou, així mateix, germà de Joan Maria Visconti.

Ascens al poder[modifica | modifica el codi]

A la mort del seu pare, ocorreguda el 1402, el seu germà Joan Maria fou nomenat duc de Milà, si bé patí la regència de la seva mare fins al 1404, alhora que Felip Maria fou nomenat comte de Pavia. Durant aquest govern es van formar en el ducat diversos grups de poder, dels quals un dels més importants fou l'encapçalat per Facino Cane. Aquestes faccions van provocar la rivalitat entre el jove duc i la regent, provocant la reclosió de Caterina al castell de Monza, on morí poc després.

La feble salut de Felip Maria des del seu naixement provocà el seu retir a Pavia, ciutat en la qual restà sota la tutela de Castellino Beccaria i Marziano da Tortona i d'on estigué aïllat de totes les intrigues de palau. El 1412, però, Joan Maria fou assassinat a les portes de l'esgésia de Sant Gotard de Milà, sent nomenat successor Felip Maria per part de Facino Cane des del seu llit de mort.

Govern[modifica | modifica el codi]

Felip Maria Visconti, de personalitat turbulenta i supersticiosa, va donar mostres d'una notable capacitat política. Des del seu ascens va tractar de reformar la ciutat de Milà, empresa per a la qual necessitava una gran quantitat de recursos econòmics. Aquests els va trobar en la seva futura esposa, Beatriu de Tende, de 42 anys, vídua i hereva de Facino Cane. Quan la seva dona va donar mostres d'un excessiu interès en els assumptes de govern no va dubtar en tancar-la, fent-la decapitar el 1418 al castell de Binasco. Per a tractar de donar una justificació a la seva acció la va acusar prèviament d'adulteri.

Va aconseguir la capitulació de la República de Gènova el novembre de 1421 després de la victòria de l'estol català de Romeu de Corbera[1] a la batalla de la Foç Pisana.

Imatge del papa Martí V.

A la mort de Jordi Ordelaffi, senyor de Forlì, va ser nomenat successor del seu fill Teobald Ordelaffi. Aquesta circumstància va ser aprofitada pel Visconti per intentar la conquesta de la Romanya el 1423. Es van iniciar així les Guerres de Llombardia, una lluita amb la ciutat de Florència i la República de Venècia, decidides a aturar les ambicions milaneses. Després d'un llarg setge i de la destrucció de la flota ducal que duia aliments a la ciutat, els venecians van aconseguir conquistar Brèscia. Felip Maria, sense l'ajuda demanda de l'emperador Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic, es va veure obligat a acceptar una pau proposada pel papa Martí V el 1426, en el qual les seves ambicionades pretensions territorials quedaven anul·lades.

Els milanesos no van acceptar de bon grat aquesta pau, ni tampoc l'emperador, el que va servir d'excusa al Visconti per reiniciar les hostilitats, que van acabar amb el desastre de Maclodio. Una nova pau signada a Ferrara, amb la mediació de Niccolò III d'Este, va dur al Ducat de Milà a pedre Brèscia i Bèrgam. Així mateix, i per inestabilitzar més les coses, fou nomenat papa un venecià, Eugeni IV, i per tant hostil als Visconti. El 1426, Ottolino Zoppo va pactar la pau entre el ducat de Milà i l'Antiga Confederació Suïssa,[2] a la que havia derrotat en 1422 en la batalla d'Arbedo.[3]

Amb el seu casament el 1427 amb Maria de Savoia intentà aconseguir l'ajuda del Ducat de Savoia, si bé no s'arribà a concretar mai degut al deteriorament de la seva salut.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Es casà el 1412 amb Beatriu de Tende, vídua de Facino Cane. D'aquesta unió no tingueren fills.

Es casà, en segones núpcies, el 2 de desembre de 1427 amb Maria de Savoia, filla del duc Amadeu VIII de Savoia i Maria de Borgonya. D'aquesta unió tampoc tingueren fills.

El 1425 va tenir una filla natural, Blanca Maria Visconti, la seva única descendent, fruit de les relacions amb una cortesana anomenada Agnès del Maino.

La qüestió successòria[modifica | modifica el codi]

Amb la llarga agonia, i posterior mort, de Felip Maria Visconti sense descendència masculina es va obrir un problema successori en el qual es van veure immerses diverses cases governants de la península Itàlica, així com altres potències emergents europees, destacant els aragonesos, amb el seu pretendent Alfons d'Aragó i els francesos, que aspiraven a situar en el Ducat de Milà a Carles d'Orleans.

En 1435, durant la Conquesta del Regne de Nàpols, Alfons el Magnànim fou vençut per una flota genovesa i fet presoner junt amb els infants Joan i Enric i bona part de la noblesa catalanoraragonesa en la Batalla naval de Ponça enviats Felip Maria Visconti. Es va demanar un rescat de 30.000 ducats, la reina Maria de Castella va convocar les Corts de Montsó per obtenir fons per alliberar-los. La reina mare, Elionor d'Alburquerque, va morir de pena per l'empresonament dels seus fills poc després de saber la notícia. El Magnànim i el duc de Milà van acordar el suport mutu pel Tractat de Milà, en la demanda del tro de Nàpols el primer, i en la disputa contra els Sforza i el Papat del segon, i el Magnànim fou alliberat en octubre.[4] El canvi d'aliances va provocar una revolta a Gènova encapçalada per Francesco Spinola que va alliberar la ciutat del domini de Visconti.[5]

Amb una salut mental dèbil, l'any 1446 va encarregar a una junta de teòlegs que intentessin descobrir els plans de futur del ducat, observant un acostament a la seva filla Blanca Maria i al seu marit, Francesc I Sforza.

Finalment Felip Maria morí a la ciutat de Milà el 13 d'agost de 1447, poc després de tenir els venecians a les portes de Milà després de la derrota de Francesco Piccinino, Luigi dal Verme i Carlo Gonzaga a la batalla de Brianza[6] i sense un hereu clar, s'establí la República Ambrosiana.


Precedit per:
nova creació
Comte de Pavia
14021412
Succeït per:
desaparició
Precedit per:
Joan Maria Visconti
3r Duc de Milà
14121447
Succeït per:
República Ambrosiana


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. de Capmany Surís y de Montpalau, Antonio. Memorias historicas sobre la marina comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona publicadas... y dispuesta por D. Antonio de Capmany y de Montpalau (en castellà). Antonio de Sancha, 1779, p.166. 
  2. Adami, Vittorio. Storia documentata dei confini del regno d'Italia: Confine italo-svizzero (en italià). Istituto Poligrafico dello Stato, 1927, p. 28. 
  3. Oakeshott, Ewart. European Weapons and Armour (en anglès). Boydell Press, 2012, p. 57. ISBN 184383720X. 
  4. Sáiz Serrano, Jorge. Caballeros del rey: Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo (en castellà). Universitat de València, 2011, p. 38. ISBN 8437084334. 
  5. Foglietta, Uberto. Dialogo Sopra Il Legittimo Governo Popolare Della Repubblica Di Genova (en italià). Stamperia Francese e Italiana degli Amici della Libertà, 1798, p. 65. 
  6. Fabretti, Ariodante. Biografie dei capitani venturieri dell'Umbria scritte ed illustrate con documenti da Ariodante Fabretti. vol.2 (en italià). A. Fumi, 1843, p. 258. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felip Maria Visconti