Giuseppe Tartini

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Giuseppe Tartini

Giuseppe Tartini (8 d'abril de 1692 - 26 de febrer de 1770) va ser un compositor i violinista italià.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Formació[modifica | modifica el codi]

Tartini va néixer a Pirano (actualment anomenada Piran, a Eslovènia), una ciutat a la península d'Ístria, en aquell temps de la República de Venècia.

Pel que sembla els pares de Tartini volien que fos un sacerdot, i va estudiar primer a l'escola de l'Oratori de Sant Felip Neri i després, a Capo d'Ístria va completar els estudis al col·legi "Dei padri delle scuole"; entre altres matèries va estudiar música i violí. No val voler fer-se franciscà i va marxar a estudiar dret a la Universitat de Pàdua, on va destacar de manera brillant.

Volia continuar estudiant a París o Nàpols, però es va enamorar d'Elisabetta Premazore, una dona més gran que ell a la que donava lliçons, i que pertanyia a la família del bisbe de Pàdua, Giorgio Cornaro. Es casà en secret i aquest matrimoni va comportar la seva desgràcia; va haver de fugir cap a Roma, disfressat de pelegrí, tement les represàlies de la família d'ella.

Un casament desafortunat[modifica | modifica el codi]

La seva fuga va continuar per diversos llocs i va acabar quan va entrar en el convent dels caputxins a Assís i així va poder escapar del processament. Allà va dedicar-se entre altres coses, a tornar a tocar el violí i a rebre lliçons del Pare Boemo, cèlebre organista d'aquest convent, i així complementà la seva formació musical.

Un dia que tocava el violí en el cor de l'església, un cop de vent s'endugué les cortines que els resguardaven i va ser reconegut. Quan Tartini es veia perdut la sorpresa la va tenir quan va saber que el bisbe l'havia perdonat i volia que tornés al costat de la seva dona a Pàdua.

Carrera musical[modifica | modifica el codi]

Estàtua de Giuseppe Tartini a Piran, al darrere el campanar de la catedral de Sant Jordi

De retorn a Pàdua va ser sol·licitat perquè formés part d'una acadèmia que volia crear el rei de Polònia. Sembla que va escoltar el famós violinista Veracini i impressionat per la seva tècnica innovadora va deixar la seva esposa a Pirano, amb el seu germà, i es retirà a Ancona a aprofundir en l'estudi del violí. A partir del 1714 ja havia creat una nova manera de tocar, especialment el que es coneixeria com el "to de Tartini" potenciant la resssonància de la tercera nota de l'acord tot fent sentir les altres dues notes.

L'habilitat de Tartini va millorar enormement i el 1721 va ser designat a director de l'orquestra de Sant Antoni de Pàdua, una de les millors d'Itàlia, formada per uns quaranta músics. El 1726, Tartini va iniciar una escola de violí que va atreure estudiants des de tot Europa.

El 1732 va anar a Praga amb motiu de la Coronació de l'emperador Carles VI. Després estigué tres anys amb el seu amic Antonio Vandini, violoncel·lista al servei del comte Kinsky. Després retornà a Pàdua. Gradualment, Tartini es va anar interessant per la teoria de la música, l'harmonia i l'acústica, i des de 1750 fins al final de la seva vida, va publicar diversos tractats.

L'escriptor Marco Anzoletti va escriure una amplia biografia vers Tartini.[1]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giuseppe Tartini
  1. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. I, pàg. 681 (ISBN 84-239-4571-5)