Hethum I

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Hethum I (armeni: Հեթում Ա) (vers 1200-1270) fou fill de Constantí de Barberon (de la dinastia hethumiana originada a Lampron) i d'Alícia o Alix de Lampron.

El 14 de juny de 1226 el seu pare, que era regent d'Armènia Menor, el va casar amb la jove reina Isabel d'Armènia Menor que tenia uns 15 anys. La noia estava molt enamorada del seu primer marit Felip d'Antioquia i no es volia casar però hi fou obligada per raons d'estat, i de fet, mercès a les bones qualitats d'Hethum, el matrimoni va anar força be. Van tenir sis fills; Lleó (futur Lleó III d'Armènia Menor), Toros (mort el 1266 en la guerra contra els mamelucs), Sibil·la (casada amb Bohemond VI d'Antioquia, morta el 1290), Eufèmia (casada amb Julià Grenier, comte de Sidó, morta el 1309, Rita d'Armènia (casada amb Miquel IX Paleòleg), i Maria d'Armènia (casada amb Guiu d'Ibelin).

El 1242 el nou governador mongol de Pèrsia, el general Baidju, va atacar el Soldanat Seljúcida de Rüm on regnava Kai Khosraw II (1237-1245), assaltant i saquejant Erzurum i després derrotant a l'exèrcit seljúcida dirigit pel mateix soldà a Kozadagh prop d'Erzindjan (26 de juny de 1243); després d'aquesta victòria el general mongol va entrar a Sivas, que per haver-se rendit a temps només fou saquejada però no destruïda. Tokat i Qaisariya que van voler resistir foren saquejades i parcialment destruïdes. Kai Khosraw va implorar la pau i la va obtenir a canvi de declarar-se vassall del gran khan. Ara els mongols eren veïns de l'Imperi Bizantí. Llavors el rei Hethum va tenir l'habilitat de posar-se voluntàriament sota sobirania del gran khan el que protegia al seu regne dels seljúcides i dels mamelucs (1244).[1]

El 1247 va enviar a Mongòlia com ambaixador al seu germà Sembat, camarlenc del regne i hereu de la senyoria de Korikos. Va arribar a la cort de Guyuk després de la seva elecció (que va ser l'estiu del 1246), el 1247, i hi va restar fins al 1250. Sempad va ser qui, entre els enviats occidentals, millor va comprendre els beneficis de l'aliança mongola. Guyuk li va donar un diploma assegurant al rei d'Armènia Menor la seva protecció i la seva amistat. En una carta escrita per Sempad quan era a Samarcanda (7 de febrer de 1248) al seu cunyat Enric I de Xipre, explicà la importància de l'element nestorià a la cort.[2]

La reina Isabel va morir vers el 1252 i la corona va passar nominalment al fill d'ambdós Lleó III d'Armènia Menor, però Hethum va seguir portant les regnes doncs el fill era encara jove (va néixer vers el 1227 o una mica més tard).

El 1253 va decidir fer un viatge a Mongòlia ell mateix i va sortir cap a la cort del gran khan en un llarg viatge de dos anys narrat per Kirakos Gandzaketsi. A Kars es va entrevistar amb el general Baidju, governador i cap de l'exèrcit mongol de Pèrsia i el Caucas (1253) i després va creuar el pas de Derbend, i va arribar al campament de Batu Khan al baix Volga. En el seu viatge es va creuar (1254) amb Guillaume de Rubrouck (que tornava). El 13 de setembre de 1254 Hethum fou rebut pel gran khan Mongke a Karakorum, al que va reconèixer com el seu sobirà i el gran khan va declarar que posava al regne d'Armènia i a la seva església sota la seva protecció i li va entregar un yarligh o diploma d'investidura i de protecció.[3] El monjo i historiador armeni Haithon o Hayton a "Flor des estories d'Orient" diu que Mongka va assegurar a Hethum I que un exèrcit dirigit pel seu germà Hulagu atacaria Bagdad per destruir el califat retornaria Terra Santa als cristians[4] però ben segur no era en favor d'una religió i contra una altra, sinó per motius polítics, si és que la promesa realment va existir.[5] Hethum va sortir de la cort mongola per la ruta ordinària: Bechbaligh, Almaligh, Amu Darya i Pèrsia. Va retornar a Cilícia el juliol de 1255.

El 1258 Hulagu, germà petit de Mongke, fou encarregat de fer aquesta guerra i va prendre Bagdad i va liquidar el Califat abbàssida. Després va entrar a Síria i la va arrabassar als aiúbides ocupant Alep (gener de 1260) i Damasc (abril de 1260).[6] Tant l'exèrcit armeni com el del seu gendre Bohemond VI d'Antioquia, van prendre part a la campanya al costat dels mongols. El general mongol Kitbuga era cristià nestorià i va permetre als armenis de transformar algunes mesquites de Damasc en esglésies.

Però molt poc després els mamelucs van derrotar els mongols a la batalla d'Ayn Djalut a Galilea, i els mongols van haver d'evacuar Síria (setembre del 1260) deixant exposat el regne armeni. Hethum llavors va organitzar un bloqueig cristià del Delta del Nil, però el soldà Bàybars I va respondre amb un atac directe contra Armènia.

L'exèrcit armeni fou derrotat a la batalla de Darbsak (pels llatins Trapessac), prop d'Alexandreta el 24 d'agost de 1266, i els mamelucs van entrar a Cilícia sense oposició, saquejant les viles de la plana com Mamistra, Adana, Tars, Ajas, i fins i tot Sis. El príncep hereu Lleó fou fet presoner i l'altre fill Toros va morir a la lluita. A canvi de la seva llibertat va haver de cedir als egipcis les ciutats frontereres de la regió de Darbsak i Alexandreta i alguns colls de l'Antitaure que eren la clau de l'accés al país (1268).

El 1269 va abdicar i es va fer monjo i li va succeir el seu fill Lleó. Va morir el 1270.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. René Grousset, Histoire des Croisades, III, 526
  2. Historiens des Croisades, Documents arméniens, I; i René Grousset, Histoire des Croisades
  3. Yarligh en turc, djarliq en mongol, equivalent a edicte imperial
  4. Hayton, Documents arméniens des Croisades, Chronique de Kirakos, J.A. 1833, i René Grousset, Histoire des Croisades
  5. cosa que sembla raonable, ja que almenys parcialment aquestes coses es van realitzar
  6. (anglès) Steven Runciman, A history of the Crusader V.3, p.307. Penguin Books, 1987 (primera edició en 1952-1954). ISBN 9780140137057.


Precedit per:
Isabel d'Armènia Menor
Regne de la Petita Armènia
1226-1269
(1226-1252) per dret uxori
Succeït per:
Lléó III