Incerta glòria
(ca) Incerta Glòria  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | obra literària |
| Fitxa | |
| Autor | Joan Sales |
| Llengua | català |
| Publicació | Barcelona, 1956 |
| Editorial | Aymà |
| Publicat a | El Club dels Novel·listes |
| Dades i xifres | |
| Gènere | novel·la |
| Nombre de pàgines | 335 p. |
| Premis | |
| Premis | premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull (1968) Premi Ciutat de Barcelona (1970) Premi Sant Jordi de novel·la (1955) |
Incerta glòria és una novel·la de l'escriptor i editor Joan Sales publicada per primer cop el setembre de 1956 i ampliada en les successives edicions posteriors fins a l'edició definitiva l'any 1971. Tanmateix, aquesta última ampliació portava com a títol Últimes notícies, encara que a les edicions posteriors ja era presentada com una novel·la independent titulada El vent de la nit. Escrita per un testimoni del bàndol dels vençuts, l'obra no conté cap missatge polític ni s’abandona a una fàcil exaltació partidista. Reflecteix un dolor que sobreviu a la propaganda de qualsevol de les dues faccions: tant de la novel·la i poesia dels escuders de la Falange com dels escriptors comunistes o republicans. L'obra agafa el títol d'un vers de William Shakespeare de l'obra Els dos cavallers de Verona, on es diu: «incerta glòria d’un matí d’abril»[1]
Història
La redacció de la novel·la va durar vint-i-tres anys, ampliada i treballada incessantment. Va ser publicada per primer cop el setembre de 1956 i ampliada en les successives edicions posteriors fins a l'edició definitiva l’any 1971. La traducció francesa de 1962 contenia textos que no es podien llegir en la versió catalana.[2] L'octubre de 2014 va sortir al mercat la seva traducció a l'anglès, Uncertain glory,[3] i la primera edició es va esgotar al juny de l'any següent gràcies a la bona recepció de la crítica local.[4] La traducció alemanya es va publicar a finals del 2015 sota el títol Flüchtiger Glanz i va ser nominada al premi de traducció de la fira del llibre de Leipzig.[5][6]
Sinopsi
La novel·la es divideix en quatre parts que tenen com a teló de fons la guerra civil espanyola en el front i la rereguarda del bàndol republicà. Les dues primeres parts utilitzen la forma epistolar; la primera narra les vivències del tinent jove Lluís de Brocà i de Ruscalleda al front d'Aragó; la segona, en canvi, pren el punt de vista de Trini Milmany, la companya de Lluís, que narra les seves vivències a Barcelona. La tercera part i la quarta són les memòries del seminarista Cruells, més tard, sacerdot. Un dels personatges més importants de la novel·la és Juli Soleràs, però es presenta només a través de la visió dels altres personatges, que d'una o altra manera estan obsessionats per ell.
Estil
L'estil és àgil i col·loquial i reflecteix el model de llengua del seu autor, que donava molta importància al català parlat en el seu temps, cosa que el duia a acceptar castellanismes que altres contemporanis seus, com Joan Coromines, no acceptaven. Tot i això, la virtut del seu estil consisteix a ser directe i planer i captura igualment la frescor de moltes expressions genuïnes, sense deixar de ser un català literari amb cites filosòfiques i literàries abundants.
Adaptacions
El 1987, Catalunya Ràdio en va fer una adaptació radiofònica que fou emesa en 81 capítols d'uns 15 minuts de durada. Va ser adaptada per Oleguer Sarsanedas, muntada per Ramon Albero i dirigida per Juan Germán Schroeder. Posaren veu als protagonistes Margarida Minguillón (Trini), Enric Majó (Cruells), Enric Pous (Soleràs) i Gal Soler (Lluís).[7]
El 2015 l'obra va ser adaptada al teatre. Va ser presentada al Teatre Nacional de Catalunya, en una versió adaptada i dirigida per Àlex Rigola. L'obra tenia una durada de 3 h 30 min amb 2 entreactes i va estar en cartell entre el 20 de maig i el 14 de juny de 2015.[1] Anteriorment Rigola ja havia adaptat una altra novel·la, 2666 de Roberto Bolaño. L'obra va ser representada per Marcel Borràs, Pau Roca, Mar Ulldemolins i Aina Calpe, amb banda sonora de Nao Albet, que també participa com a actor[8]
Es preveu que el 2016 Agustí Villaronga, director de cintes com Pa negre, faci una adaptació cinematogràfica de l'obra,[8] amb Marcel Borràs, Oriol Pla, Núria Prims i Bruna Cusí en el repartiment.[9]
Premis i reconeixements
La novel·la va guanyar el Premi Joanot Martorell del 1955 i va rebre crítiques elogioses ja en la traducció francesa de 1962, on es va comparar l'obra de Sales amb la d'escriptors com Dostoievski, Georges Bernanos o Julien Green.[10] No és estranya la comparació, ja que Dostoievski era un dels autors preferits de Sales i per això va atrevir-se a fer i editar una traducció indirecta, força polèmica, d'Els germans Karamàzov.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Incerta Glòria». Teatre Nacional de Catalunya. [Consulta: 22 agost 2015].
- ↑ 116 icones turístiques de Catalunya. Barcelona: Ara Llibres, s.c.c.l., 2011. ISBN B-46.2872010 [Consulta: 18 gener 2014].
- ↑ «Surt al mercat «Uncertain glory», traducció a l'anglès d'«Incerta glòria»». Nació digital, 02-10-2014 [Consulta: 3 octubre 2014].
- ↑ «Exhaurida la primera edició en anglès dIncerta glòria'». Ara.cat, 24-06-2015 [Consulta: 25 juny 2015].
- ↑ «Flüchtiger Glanz - Bücher - Hanser Literaturverlage». www.hanser-literaturverlage.de. [Consulta: 2 setembre 2016].
- ↑ Llull, Institut Ramon. «La traducció alemanya d’'Incerta glòria', de Joan Sales, nominada al Leipzig Book Fair Translation Prize - Actualitat - Institut Ramon Llull – Llengua i cultura catalanes». www.llull.cat. [Consulta: 2 setembre 2016].
- ↑ «Fitxa tècnica de la dramatització radiofònica». Catalunya Ràdio.
- ↑ 8,0 8,1 Serra, Laura «Rigola “acaricia” ‘Incerta glòria’». Diari Ara, 12-05-2015.
- ↑ «De què parlarem el 2016?». Diari Ara, 10-01-2016, pàg. 46-47.
- ↑ «Incerta glòria (1956)». lletrA. UOC. [Consulta: 23 març 2010].