Llorer
Laurus Nobilis  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | llorer i oli de llorer |
| Planta | |
| Tipus de fruit | drupa |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 203351 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Laurales |
| Família | Lauraceae |
| Gènere | Laurus |
| Espècie | Laurus Nobilis L., 1753 |
El llorer o llor (Laurus nobilis) és un arbre perennifoli dioic, únic representant europeu de la família de les lauràcies.[1]
Particularitats
És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània.
Aquest arbre sovint és cultivat o naturalitzat i amb freqüència es troba a prop de llocs habitats i per les torrenteres i valls humides. Etimològicament, Laurus és el nom en llatí de llorer i nobilis significa notable, cèlebre. Les fulles són un condiment excel·lent i per això és molt apreciat en la cuina. El llorer és el símbol del triomf i l'endevinament en les cultures mediterrànies. Es troba per tota l'àrea del mar mediterrani, tan al nord de l'Àfrica en països com Tunísia, Marroc o Líbia, com al sud d'Europa, a la península Ibèrica, França, Itàlia o Grècia i a l'Àsia occidental en països com Israel, Líban o Turquia.
Descripció morfològica
És un arbre perennifoli que pot assolir fins als 10 m d'alçada (pot arribar assolir 25 m en climes càlids) i que presenta el tronc llis i grisenc. Les seves branques són verdoses i rectes. Les fulles amb una mida aproximada de 10 x 4 cm són de color verd fosc i brillant per l'anvers i el revers és mat i més pàl·lid. Són persistents, coriàcies, enteres, simples, alternes i amb un pecíol curt, aproximadament d'1 cm vermellós. Tenen un àpex agut i presenten cèl·lules oleíferes que li donen el caràcter aromàtic, abans anomenat. Tenen nervació pinnada, on el nervi principal és ben visible en l'anvers i prominent en el revers; en les axil·les és on apareixen els únics pèls de la fulla.
Les inflorescències es reuneixen en petites umbel·les axil·lars, envoltades per un involubre subglobós, que contenen de 3 a 6 flors, grogoses o blanquinoses. Les flors són petites, actinoformes i tenen un periant de 4 peces oblongues i caduques de 3-4.5 x 1.5-2 mm, dioiques, és a dir són unisexuals hi ha exemplars masculins i femenins. Les masculines tenen l'androceu format de 8 a 14 estams groguencs d'uns 3 mm que tenen anteres arrodonides amb un parell de nectaris oposats en la seva base;aquestes anteres s'obren per unes valves que fan fins a 1.2mm. Les femenines tenen 4 pètals i un pistil verd que finalitza en un estil curt i un estigma trígon. La seva arrel és axonoforma.
El fruit és en baia, carnós, ovoide, d'1 a 1.5 cm de longitud, aguda i amb restes del receptacle.
Ecologia
El llorer floreix a principis de primavera (març-abril). Fructifica d'octubre a novembre presentant un fruit negre quan arriba a la maduresa, de la grandària d'una oliva. Necessita sòls humits i fèrtils. És resistent a baixes temperatures, però no a extremes. No suporta vents forts i freds. Creix a una altitud d'entre 0 i 900 metres.[2]
Farmacologia
Composició química
Les fulles contenen:
- Oli essencial (1.0 a 3,0%). Monoterpens com eucaliptol, alfa i beta-pinè, citral, metilcinamat.
- Lactones sesquiterpèniques. Deshidrocostulactona, costunòlit, eremantina, laurenbiòlit.
- Alcaloides isoquinoleínics. Reticulina.
- Tanins.
Els fruits contenen:
- Oli essencial (1.0 a 4,0%). Monoterpens como eucaliptol, alfa y beta-pinè, citral, metilcinamat.
- Lactones sesquiterpèniques (principi amarg). Deshidrocostulactona, costunòlit, eremantina, laurenbiòlit.
- Alcaloides isoquinoleínics. Reticulina.
- Tanins.
- Olis (25-55%). Triglicèrids d'àcids grassos luaric, palmític, oleic i linoleic.
Usos medicinals
La Comissió E del Ministeri de Sanitat Alemany no ha aprovat cap indicació per a usos medicinals del llorer. Els usos tradicionals són:
- Ús intern
- Antiespasmòdic, hepàtic i carminatiu. Expectorant bronquial, antiarterioescleròtica, antireumàtic i diürètic.
- Ús extern
- Antireumàtic, pell i regulador de la menstruació.
- Tractament capil·lar
- És utilitzat amb un efecte regenerador del cuir cabellut, i també per combatre la caspa, seborrea i altres alteracions relacionades amb la caiguda del cabell. L'oli essencial està present en molts productes de perfumeria, gràcies a la seva riquesa en aromes i no tan sols per aquest motiu sinó pels seus efectes curatius (explicats anteriorment), en cremes i locions.
- Veterinari
- Tradicionalment s'ha emprat una mantega confeccionada a partir dels fruits per combatre els paràsits.
Accions farmacològiques
L'oli essencial produeix un efecte antisèptic, expectorant i espasmolític. L'oli essencial, com a remei d'ús extern, és pediculiciada i rubefaent. Popularment, també ha estat utilitzat com antihemorroïdal i com a remei que provoca l'evacuació menstrual de les dones. El principi amarg (lactones sesquiterpèniques) del llorer, presenta una acció digestiva, estimulant de la gana i ajuda a l'evacuació de la bilis.
Toxicitat
L'oli essencial i els alcaloides poden produir una acció tòxica en el sistema nerviós. A conseqüència de la presència de lactones i tanins. Les infusions amb altes dosis poden provocar una irritació de la mucosa gàstrica. També el contacte amb la pell, produeix en alguns casos fotosensibilització (reaccions dermatològiques com a conseqüència del contacte amb la llum solar) en persones al·lèrgiques, que s'han d'abstindre encara que estigui cuit.
El problema més greu és la confusió amb el llorer-cirerer, que conté bastants heteròsids cianogènics.
Contraindicacions
És recomanat abstenir-se de prescriure olis essencials per via interna durant l'embaràs, la lactància i a nens menors de 6 anys o pacients amb gastritis, úlceres gastroduodenals, síndrome de l'intestí irritable, colitis ulcerosa, malaltia de Crohn, hepatopaties, epilèpsia, Parkinson o altres malalties neurològiques.
També cal no subministrar, ni aplicar per via externa a nens menors de 6 anys ni a persones amb al·lèrgies respiratòries o amb hipersensibilitat coneguda a aquests olis essencials.
Observacions
Recol·lecció i conservació: les fulles haurien de recollir-se després de la floració de la planta, encara que poden agafar-se durant tot l'any. Els fruits s'han de recol·lectar quan estan ben madurs. S'han d'assecar a l'ombra i guardar-se en recipients tancats en un lloc fosc i sec.
Simbologia
Segons la mitologia grega, quan el déu Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, va veure que Dafne es convertia en un llorer, va prometre que la corona de llorer seria el símbol de triomf i així tothom la recordaria eternament. A l'antiguitat i l'edat mitjana s'utilitzava aquesta planta per coronar als poetes (el déu Apol·lo portava una corona similar), els artistes i els savis, tradició que té origen en els triomfs romans, on es coronava els generals victoriosos en la seva entrada a la ciutat. Als estudiants que superaven les proves de retòrica se'ls donava una branca de llorer i d'aquí deu derivar el fet d'anomenar-los baccalaureatus (batxiller).
Des d'un punt de vista simbòlic existia la creença que aquest arbre no podia ser abatut pels rajos, per la qual cosa alguns romans a casa seva tenien unes branques en el moment de la tempesta per no ser atrapats en una descàrrega elèctrica. Ha sigut un símbol en triomfs artístics, militars, universitaris i esportius.
D'altra banda, l'any 1321 l'occità i càtar Guilhèm de Belibasta digué abans de morir cremat per ordre de la Inquisició: "Al cap de set-cents anys, el llorer reverdirà" tot fent al·lusió a una futur renaixement del catarisme i la nació occitana.
Curiositats
És tradició portar les seves branques el diumenge de Rams a beneir, per commemorar l'entrada de Jesús a Jerusalem.
Les seves fulles s'utilitzen per condimentar el menjar.
El llorer és una planta molt utilitzada en medicina, és reconeguda les seves propietats com a digestiu i estomacal.
Galeria d'imatges
-
fulles dessecades -
flors -
tronc -
vista general -
planta de test
Bibliografia
- BOLÒS, O. i cols. Flora manual dels Països Catalans Barcelona 1990 (2a ed., 1993) Ed. Pòrtic. ISBN 84-7306-400-3
- ↑ Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans (en català). 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 159. ISBN 84-7306-390-2.
- ↑ «FloraCatalana.net» (en català). [Consulta: 26 juliol 2016].
