Melitó de Canterbury

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Melitó de Canterbury

Vitrall de Melitó a l'església de Santa Maria d'Essex.
Bisbe i confessor
Nom secular Melito
Naixement mitjan s. VI
Península itàlica
Defunció 24 de abril del 624
Canterbury (Kent, Anglaterra)
Enterrament St. Augustine Abbey (Canterbury); restes desaparegudes al segle XVI
Commemoració en Església catòlica,[1] Església ortodoxa, Comunió Anglicana,[2][3]
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Canterbury
Festivitat 24 d'abril[1]
Fets destacables Primer bisbe de Londres i tercer de Canterbury
Iconografia Com a bisbe

Melitó de Canterbury,[4] també anomenat Melitó,[5] o Mellitus (mort el 24 d'abril del 624) va ser el primer bisbe de Londres, el tercer arquebisbe de Canterbury i un dels membres de la missió gregoriana enviada a Anglaterra per convertir els anglosaxons. Des de la seva mort l'any 624, Melitó va ser venerat com a sant.[6]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va arribar al 601 amb un grup de clergues enviats per augmentar la missió, i va ser consagrat com a bisbe de Londres l'any 604. Melitó va ser el destinatari d'una famosa carta del papa Gregori el Gran coneguda com Epistola ad Mellitum, preservada en una obra posterior del cronista medieval Beda, que suggereix que la conversió dels anglosaxons havia d'emprendre gradualment i integrar els costums i rituals pagans. L'any 610, Melitó va tornar a Itàlia per assistir a un consell de bisbes, i va tornar a Anglaterra amb un carregament de cartes papals per alguns dels missioners.

Melitó va ser obligat a exiliar-se de Londres pels successors pagans del seu mecenes, el rei Saebert d'Essex, després de la mort d'aquest cap a l'any 616. L'altre mecenes de Melitó, el rei Etelbert de Kent, va morir al voltant de les mateixes dates, el que el va obligar a buscar refugi a la Gàl·lia. Melitó va tornar a Anglaterra l'any següent, després que el successor d'Etelbert es convertís al cristianisme, però no va poder tornar a Londres ja que els seus habitants seguien essent pagans. Melitó va ser consagrat com a arquebisbe de Canterbury l'any 619. Durant el seu exercici, presumptament, va salvar la catedral i gran part de la ciutat, de manera miraculosa, d'un incendi.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

El cronista Beda descriu Melitó com a persona de nobles orígens.[7][8] En les seves cartes, el papa Gregori el Gran es referia a ell com a abat, però no queda clar si ho havia estat en el passat, en un monestir romà, o si es tractava d'un rang que li havia estat atorgat per facilitar el seu viatge a Anglaterra en convertir-lo en líder de l'expedició.[7] El registre papal, llistat de les cartes enviades pels papas, el descriu com a "abat a França" al resum de la correspondència, però la pròpia carta només diu "abat".[9] La primera vegada que s'esmenta Melitó històricament és en les cartes de Gregori, de manera que no se'n sap més sobre el seu passat.[7] Sembla probable que era nadiu d'Itàlia, com tots els altres bisbes consagrats per Agustí.[10]

Viatge a Anglaterra[modifica | modifica el codi]

El papa Gregori va enviar Melitó a Anglaterra el juny de l'any 601,[11] en resposta a una petició d'Agustí, primer arquebisbe de Canterbury. Aquest necessitava que més clergues s'unissin a la missió gregoriana, llavors evangelitzant al regne de Kent, governat per Etelbert.[12] Els nous missioners van portar un regal en forma de llibres i "totes les coses necessàries per a l'adoració i el ministeri de l'Església".[13][14] Un cronista de Canterbury, Thomas d'Elmham, va assegurar al segle XV que a Canterbury es conservaven encara llibres dels portats d'Anglaterra per aquest segon grup, encara que no va assenyalar quins.[15] Amb la carta per a Agustí, els missioners van portar una carta per a Etelbert, instant el rei a comportar-se com l'emperador romà Constantí I el Gran i forçant la conversió dels seus súbdits al cristianisme. També se li animava a destruir tots els santuaris pagans.[16]

L'historiador Ian Wood va suggerir que el viatge de Melitó a través de la Gàl·lia va poder passar pels bisbats de Viena del Delfinat, Arle, Lió, Toló, Marsella, Metz, París i Rouen, com evidencien les cartes que Gregori va enviar a aquests bisbes demanant el seu suport per a la companyia de Melitó. Gregori també va escriure als reis francs Clotari II, Teodoric II de Borgonya i Austràsia i Teodobert II, i també a Brunequilda, àvia regent de Teodebert i Teoderic. Wood creu que aquesta crida general a la reialesa i l'episcopat francs va ser un intent d'assegurar un major suport a la missió gregoriana.[17] Durant el seu viatge, Melitó va rebre una carta de Gregori autoritzant Agustí a convertir els temples pagans en esglésies cristianes, i a convertir els sacrificis d'animals pagans en festes cristianes per facilitar la transició al cristianisme.[7] La carta de Gregori marca un canvi en l'estratègia missionera,[18] i va ser posteriorment inclosa en la Història ecclesiastica gentis Anglorum de Beda.[19][20] Coneguda com a Epistola ad Mellitum,[21][22] entra en conflicte amb la carta enviada a Etelbert, i l'historiador R. A. Markus ho interpreta com un punt decisiu en la història missionera, ja que la conversió forçosa va donar pas a la persuasió.[16] La perspectiva tradicional que la Epistola representa una contradicció amb la carta a Etelbert, ha estat qüestionada per l'historiador i teòleg George Demacopoulos, qui argumenta que la carta a Etelbert buscava principalment animar el rei en temes espirituals, mentre que la Epistola va ser enviada per explicar assumptes purament materials, de manera que cap de les dues entra en contradicció amb l'altra.[23]

Bisbe de Londres[modifica | modifica el codi]

La data exacta de l'arribada de Melitó i el seu grup a Anglaterra es desconeix, però sens dubte ja es trobava al país l'any 604,[7] quan Agustí el va consagrar com a bisbe,[24] a la província dels saxons orientals, convertint-lo en el primer bisbe de Londres (Londres n'era la capital).[25] La ciutat era una elecció lògica per a un nou bisbat, ja que era el centre de la xarxa de camins del sud i una antiga ciutat romana, i molts dels esforços de la missió gregoriana se centraven en llocs com aquest. Abans de la seva consagració, Melitó va batejar Saebert, nebot d'Etelbert, que posteriorment va autoritzar l'establiment del bisbat. L'església episcopal construïda a Londres probablement va ser fundada per Etelbert, no per Saebert.[26] Beda diu que Etelbert va atorgar terres per donar suport al nou episcopat, en una carta que intentava fer-se passar per una concessió de terres d'Etelbert a Melitó, però que és una falsificació posterior.[7]

Escenes de la Passió dels evangelis de Sant Agustí (c. segle VI), possiblement portats per Melitó a Anglaterra.

Gregori havia disposat que Londres es convertís en l'arquebisbat del sud de l'illa, però Agustí mai no va traslladar la seu episcopal a Londres; en el seu lloc va consagrar Melitó com a bisbe depenent de Canterbury. [28] Després de la mort d'Agustí el 604, Canterbury va continuar sent la seu de l'arquebisbat i Londres va romandre com a bisbat. És possible que el rei de Kent no desitgés que s'exercís una major autoritat episcopal fora del seu propi regne.[7]

Melitó va assistir a un consell de bisbes a Itàlia el febrer del 610, convocat pel papa Bonifaci IV.[7] L'historiador N. J. Higham creu que una de les raons de la seva presència podria haver estat l'intent d'establir la independència de l'església anglesa respecte a la francesa.[29] Bonifaci va fer que Melitó portés dues cartes papals a Anglaterra, una per a Etelbert i la seva gent, i una altra per a Llorenç, l'arquebisbe de Canterbury.[30] També va portar els decrets del sínode a Anglaterra.[31] No han sobreviscut les cartes o documents originals d'aquest sínode, encara que alguns van ser falsificats en les dècades del 1060 i 1070 aproximadament, en Canterbury.[7] Durant el seu període com a bisbe, Melitó va signar al costat de Just, el bisbe de Rochester (Kent), una carta escrita per Llorenç als bisbes celtes encoratjant l'església celta a adoptar el mètode romà per calcular la data de la Pasqua.[32]

Tant Etelbert com Saebert van morir cap a l'any 616 o 618, provocant una crisi en la missió.[7] Cap dels tres fills de Saebert s'havia convertit al cristianisme i van obligar Melitó a marxar de Londres.[33] Beda deia que Melitó va ser obligat a exiliar-se perquè va rebutjar la petició que van fer-li els tres prínceps per tastar, sense haver estat batejats, l'hòstia consagrada.[7] [35] És impossible determinar a partir de la cronologia de Beda si això va succeir immediatament després de la mort de Saebert o més tard, ja que Beda narra dos esdeveniments en el mateix capítol però no proporciona un marc de temps exacte ni el temps transcorregut entre tots dos.[36] L'historiador N. J. Higham connecta aquest fet amb un canvi en la "supervisió reial", del cristià celta Etelbert al pagà anglo-oriental Raedwald; Higham creu que això va succeir després de la mort d'Etelbert. Sosté que els fills de Saebert van allunyar Melitó de Londres perquè havien passat d'una supervisió celta a una anglo-oriental i, per tant, ja no necessitaven mantenir Melitó, relacionat amb el regne de Kent, en el seu càrrec.[37]

Melitó va fugir primer a Canterbury, però Eadbald, successor d'Etelbert, també era pagà, de manera que Melitó, acompanyat de Just, es va refugiar en la Gàl·lia.[7] Després d'haver aconseguit convertir Eadbald, Llorenç va ordenar Melitó que tornés a la Gran Bretanya.[38] Es desconeix el temps total de l'exili de Melitó. Segons Beda, va ser un any, però va poder ser més temps.[36] No obstant això, Melitó no va tornar a Londres,[38] perquè els saxons orientals romanien pagans.[7] Tot i que Melitó va fugir, no sembla haver hagut cap persecució seriosa dels cristians del regne saxó oriental.[39] Les terres saxones orientals no van ser ocupades de nou fins que Cedd va ser consagrat com a bisbe l'any 654 aproximadament.[40]

Arquebisbat i mort[modifica | modifica el codi]

Melitó va succeir Llorenç com a tercer arquebisbe de Canterbury després de la mort d'aquest últim l'any 619.[41] Durant el seu exercici com a arquebisbe, es diu que Melitó va fer un miracle el 623, quan va desviar un incendi iniciat a Canterbury que amenaçava l' església. Va ordenar que els seus servents el portessin cap a les flames, i tot i que es trobava molt feble, va resar perquè s'aturés el perill: el vent va canviar de direcció i l'edifici se salvà.[42] Beda va lloar la ment clara de Melitó, però a part del suposat miracle, amb prou feines, no va passar res digne de menció durant el seu temps d'arquebisbat.[43] Beda també esmenta que Melitó patia gota.[31]

Bonifaci va escriure Melitó animant-lo en la seva missió, potser impulsat pel matrimoni d'Etelburga de Kent amb el rei Edwin de Northumbria. S'ignora si Melitó va rebre el pal·li, símbol de l'autoritat de l'arquebisbe, per part del papa.[7] Melitó va morir el 24 d'abril de l'any 624,[41] i va ser enterrat a l'abadia de Sant Agustí de Canterbury aquell mateix dia.[7]

Veneració[modifica | modifica el codi]

Va ser venerat com a sant després de la seva mort, i se li va atorgar un dia festiu, el 24 d'abril.[3] El 1120 seguia essent venerat a Sant Agustí, al costat d'altres sants locals.[44] També hi havia un cenotafi dedicat a ell en l'Antiga Catedral de Sant Pau de Londres.[45]

Poc després de la invasió Normanda d'Anglaterra, Goscelin va escriure la vida de Melitó, la primera biografia de les moltes que van aparèixer en aquella època, però cap conté informació no inclosa en els treballs anteriors de Beda. No obstant això, sí assenyalen que les persones que patien de gota eren encoratjades a resar a la tomba.[7] Goscelin assenyala que el sepulcre de Melitó flanquejava el d'Agustí, al costat del de Llorenç, al presbiteri.[46] L'abadia fou destruïda al segle XVI i les tombes desaparegueren. La seva ubicació exacta es va determinar finalment l'any 1916 a les ruïnes de l'abadia.[47]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Holford-Strevens and Blackburn Oxford Book of Days p. 170
  2. «St Mellitus of Canterbury». Consultat el 12 de novembre del 2009
  3. 3,0 3,1 WalshA New Dictionary of Saintsp. 420
  4. Diversos autors. «Melito de Canterbury». A: Enciclopèdia universal ilustrada europeu-americana. 34. Primera (en espanyol). Espasa-Calpe, 1926, p. 457-458. 
  5. Diversos autors. «Just de Canterbury». A: Enciclopèdia universal ilustrada europeu-americana. 28 (segona part). Primera (en espanyol). Espasa-Calpe, 1926, p. 3254. 
  6. Walsh, Michael J. Dictionary of Christian biography. Liturgical Press, 2001. ISBN 9780814659212. 
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 7,13 7,14 7,15 Brooks "Mellitus (d. 624)" Oxford Dictionary of National Biography
  8. BedaEcclesiastical Historyp. 111, o en altres edicions de Beda, al final del capítol 6, Tom 2.
  9. Church "Paganism in Conversion-age Anglo-Saxon England"Historyp. 164
  10. HighamConvert Kings p. 96
  11. Mayr-HartingComing of Christianityp. 64
  12. BrooksEarly History of the Church of Canterburyp. 9
  13. BedaA History of the English Church and Peoplepp. 85-86
  14. Mayr-HartingComing of Christianityp. 62
  15. Una investigació dels manuscrits existents de Canterbury mostra que un dels llibres que possiblement va perdurar a través dels anys van ser els Evangelis de Sant Agustí, ara a Cambridge, Corpus Christi College, Manuscrit (MS) 286. Un altre possible supervivent podria ser la Regla de Sant Benet, ara MS Oxford Bodleian Hatton 48. Un altre evangeli, escrit amb estil italià, i molt relacionat amb els evangelis de Sant Agustí és el MS Oxford Bodelian Auctarium D.2.14, que mostra evidència d'haver estat en mans anglosaxones en aquest període. Finalment, un fragment d'un treball de Gregori el Gran, ara a la biblioteca Britànica com a part del MS Cotton Titus C podria haver arribat amb els missioners.
  16. 16,0 16,1 Markus "Gregory the Great and a Papal Missionary Strategy"Studies in Church History 6pp. 34-37.
  17. Wood "Mission of Augustine" Speculump. 6
  18. Markus "Gregory the Great's Europe" Transactions of the Royal Historical Society p. 26
  19. Beda History of the English Church and People pp. 86-87
  20. Beda el venerable, Histoire Ecclésiastique du peuple anglais llibre I, capítol XXXII, 2-7 a André Crépin (ed.), Sources chrétiennes, Les Éditions du Cerf, París 2005, p. 254-258.
  21. Spiegel "'Tabernacle' of Gregory the Great"Anglo-Saxon England 36pp. 2-3
  22. Epistola ad Mellitum, PL 77, 1215-1217; Beda el venerable ,Histoire Ecclésiastique du peuple anglais llibre I, capítol XXX, 2-4 en André Crépin (ed.), Sources chrétienne, Les Éditions du Cerf, París 2005, p. 247-251. Pot consultar-se en llatí aquí.
  23. Demacopoulos "Gregory the Great and the Paguen Shrine of Kent"Journal of Late Antiquitypp. 353-369
  24. Fryde, et al. Handbook of British Chronologyp. 219
  25. BrooksEarly History of the Church of Canterburypp. 11-13a
  26. Cross, Frank Leslie; Livingstone.Elizabeth A.. «9780192802903». A: (en anglès). Oxford University Press, 2005. 
  27. Wallace-HadrillBede s Ecclesiastical History of the English Peoplep . 39
  28. L'historiador S. Brecht argumenta que Agustí va traslladar l'arquebisbat a Londres, i que Melitó va ser el seu successor succeint Llorenç de Canterbury, però s'ha demostrat que no va ser així.[27]
  29. HighamConvert Kingsp. 115
  30. Brooks Early History of the Church of Canterburyp. 13
  31. 31,0 31,1 BlairWorld of Bedepp. 86-87
  32. StentonAnglo-Saxon England p. 112
  33. HindleyA Brief History of the Anglo-Saxonsp. 36
  34. Campbell "Observations on the Conversion of England" Essays in Anglo-Saxon History' 'pp. 77-78
  35. L'historiador James Campbell creu que els germans voldrien tastar-la perquè pensaven que era una mena de pa màgic o bé perquè el pa era blanc, cosa estranya en aquella època.[34]
  36. 36,0 36,1 Higham Convert Kings p. 137
  37. HighamEnglish Empirepp. 202-203
  38. 38,0 38,1 Lapidge "Mellitus"Blackwell Encyclopedia of Anglo-Saxon England
  39. Higham Convert Kings pp. 135-136
  40. HighamConvert Kingspp. 234-237
  41. 41,0 41,1 Fryde, et al. Handbook of British Chronologyp. 213
  42. BrooksEarly History of the Church of Canterburyp. 30
  43. HindleyA Brief History of the Anglo-Saxons p. 43
  44. Hayward "An Absent Father"Journal of Medieval Historyp. 217 Footnote 72
  45. Nilson Cathedral Shrine of Medieval Englandp. 36
  46. Gem "Significance of the 11th-century Rebuilding of Christ Church and St Augustine 's, Canterbury"Medieval Art and Architecture at Canterburyp. 8
  47. Schindler, Hanns Michael; Schaub, Vera. Diccionari il·lustrat dels sants (en espanyol). Grijalbo, 2002. ISBN 9788425335655. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Melitó de Canterbury