Quark encant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quark encant
Composició Partícula elemental
Estadística Fermiònica
Grup Quark
Generació Segona
Interaccions Forta, feble, electromagnètica, gravitatòria
Símbol c
Antipartícula Antiquark encant (c)
Teorització Sheldon Glashow,
John Iliopoulos,
Luciano Maiani (1970)
Descoberta Burton Richter et al. (SLAC)
(1974)
Samuel Ting et al. (BNL)
(1974)
Massa 1,29+0,05
−0,11
 GeV/c2
[1]
Desintegració en Quark estrany (~95%), quark avall (~5%)[2][3]
Càrrega elèctrica +23 e
Càrrega de color Blau, verd o vermell
Espín 12
Encant 1
Isospín dèbil LH: +12, RH: 0
Hipercàrrega dèbil LH: +13, RH: +43
Supercompanya Quark sencant

El quark encant (simbolitzat per la lletra c, pel seu nom anglès charm) és un quark, una partícula elemental de segona generació. Té una càrrega positiva de +23 de la càrrega elemental (e) i una massa de 1,29+0,05
−0,11
 GeV/c2, una mica més gran que la massa del protó, que el fan el tercer més massiu de tots els quarks. Els quarks encant es troben als hadrons, que són partícules subatòmiques formades per quarks. Com a exemples d'hadrons que contenen quarks encant poden citar el mesó J/ψ (J/ψ), el mesó D (D) o el barió sigmac). Com tots els quarks, el quark encant és un fermió amb espín de -11 i experimenta les quatre forces fonamentals: la gravetat, l'electromagnetisme, la interacció feble, i la interacció forta.

L'antipartícula del quark encant és l'antiquark encant que només es diferencia en què algunes de les seves propietats són d'igual magnitud però de signe oposat. La supercompanya és el quark sencant

Història[modifica | modifica el codi]

Al voltant del 1964 diversos autors, com per exemple James Bjork i Sheldon Lee Glashow, havien especulat sobre l'existència d'un quark més, llavors es coneixien tres, el quark amunt, el quark avall i el quark estrany,[4] però la predicció de l'existència del quark estrany s'acostuma a situar el 1970 i s'atribueix a Sheldon Lee Glashow, John Iliopoulos i Luciano Maiani (veieu Mecanisme GIM).[5]

La primera partícula que contenia un quark encant que es va descobrir va serel mesó J/ψ, que va ser descobert el 1974 simultàniament per un equip del llavors anomenat Stanford Linear Accelerator Center (avui dia conegut com a SLAC National Accelerator Laboratory), dirigit per Burton Richter,[6] i un altre del Brookhaven National Laboratory (BNL), dirigit per Samuel Chao Chung Ting.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. K. Nakamura et al. (Particle Data Group). «PDGLive Particle Summary 'Quarks (u, d, s, c, b, t, b', t', Free)'». Particle Data Group, 2011. [Consulta: 2011-08-08].
  2. Carl Rod Nave. «Transformation of Quark Flavors by the Weak Interaction». [Consulta: 2010-12-06]. «El quark c té un 5% de probabilitats de desintegrar-se en un quark d en comptes d'un quark s.»
  3. K. Nakamura et al.. «Review of Particles Physics: The CKM Quark-Mixing Matrix». J. Phys. G, vol. 37, 75021, 2010, pàg. 150.
  4. B.J. Bjorken, S.L. Glashow. «Elementary particles and SU(4)». Physics Letters, vol. 11, 3, 1964, pàg. 255–257. Bibcode: 1964PhL....11..255B. DOI: 10.1016/0031-9163(64)90433-0.
  5. S.L. Glashow, J. Iliopoulos, L. Maiani. «Weak Interactions with Lepton–Hadron Symmetry». Physical Review D, vol. 2, 7, 1970, pàg. 1285–1292. Bibcode: 1970PhRvD...2.1285G. DOI: 10.1103/PhysRevD.2.1285.
  6. J.-E. Augustin et al.. «Discovery of a Narrow Resonance in e+e Annihilation». Physical Review Letters, vol. 33, 23, 1974, pàg. 1406. Bibcode: 1974PhRvL..33.1406A. DOI: 10.1103/PhysRevLett.33.1406.
  7. J.J. Aubert et al.. «Experimental Observation of a Heavy Particle J». Physical Review Letters, vol. 33, 23, 1974, pàg. 1404. Bibcode: 1974PhRvL..33.1404A. DOI: 10.1103/PhysRevLett.33.1404.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]