Partit Popular del Tirol del Sud

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Südtiroler Volkspartei)
Infotaula d'organitzacióPartit Popular del Tirol del Sud
Südtiroler Volkspartei
Dades
Nom curtSVP Modifica el valor a Wikidata
TipusPartit polític italià
Ideologia políticaDemocràcia cristiana, Nacionalisme sudtirolès
Alineació políticacentrisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació8 de maig de 1945
Activitat
Membre dePartit Popular Europeu Modifica el valor a Wikidata
Membres68.000 (2003) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaRichard Theiner
Secretari generalPhilipp Achammer
Òrgan de premsaZis
JoventutsJunge Generation (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Afiliació europeaPartit Popular Europeu
Grup al Parlament EuropeuEPP Group
Consell
15 / 35
Diputats
3 / 400
Senadors
2 / 200
Eurodiputats
1 / 76
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata
W26due per mille Modifica el valor a Wikidata

Lloc webwww.svpartei.org
Localització geogràfica
Map

Südtiroler Volkspartei (SVP, en alemany, Partit Popular del Tirol del Sud) és un partit polític italià, present en la província de Bolzano, que defensa els interessos de les minories alemanya i ladina del Tirol del Sud. Compta amb 3 diputats i 3 senadors i 1 diputat europeu, i és majoritari al landtag provincial de Bolzano i present al Consell Regional del Trentino - Tirol del Sud. És un partit demòcrata cristià, membre observador del Partit Popular Europeu. Manté lligams amb la Unió de Sindicats Autònoms Sudtirolesos.

Història[modifica]

Fundació[modifica]

Fou fundat el maig de 1945 per l'empresari Erich Ammon com a refundició dels grups polítics d'abans de la guerra, Deutscher Verband, Tiroler Volksbund i Andreas Hofer Bund (creada el 1939 per joves no optaten), grups juvenils catòlics antifeixistes. Durant els anys següents actuarà com a "partit ètnic", amb un programa populista i centrista, impregnat de catolicisme, sempre apel·lant a la identitat ètnica dels germanòfons; tot i que d'antuvi mantingué una estructura de "partit de notables", sempre mantindrà un vot als voltants del 60% (el 80% d'ell de part de germanòfons), ja que pel setembre del 1945 ja comptava amb 50.000 afiliats. El 22 d'abril del 1946 enviarien 155.000 signatures al canciller austríac Leopold Figl demanant el retorn a Àustria, i el 5 de maig del 1946 convocà una concentració de 20.000 persones al castell Sigmundskron demanant l'autodeterminació.

A les Eleccions regionals de Trentino-Tirol del Sud de 1948 van obtenir el 67% dels vots de la província de Bolzano, cosa que es repetiria a les eleccions legislatives italianes de 1948. EL SVP va obtenir els tres escons corresponents a Bolzano i 13 escons al Consell Regional. Així Karl Eckert serà el primer cap del govern sudtirolès el 20 de desembre del 1948, substituït per Alois Pupp el 7 de gener del 1956 i per Silvius Magnago el 31 de desembre del 1960.

Durant el període 1951-1957 el SVP es mantingué sota una ideologia autonomista moderada, obert a certes preocupacions socials. Va posar l'accent en els drets lingüístics individuals dels germanòfons i en la reivindicació concreta de les desigualtats dins l'administració o del clientelisme italià. S'adherí a la Internacional Democristiana, i actuà sovint com l'oficina germanòfona de la DCI, cosa que li permetria aixamplar el seu espectre de vot. Tàcticament, des de la postguerra ha governat amb la DCI o el PSI, amb suport de Roma, però sempre s'ha oposat a alguns aspecte de l'Acord De Gasperi-Gruber, particularment l'aplicació restrictiva de l'autonomia sudtirolesa, inclosa dins la mateixa regió amb Trento. També es mostraven descontents amb l'aplicació del bilingüisme a l'administració i a l'afavoriment de l'assentament d'immigrants italians mitjançant la concessió de pisos de protecció oficial, la gestió de les quals retingué Roma malgrat ser teòricament competència regional. El lideratge del partit fou inestable fins que Silvius Magnago assumí el control del partit el 1956.

Consolidació[modifica]

Entre el 1957 i el 1965 una nova generació de militants joves, encapçalats per Silvius Magnago, secretari general del SVP del 1957 al 1991, Peter Brugger, Hans Dietl, Alfons Benedikter i Joachim Dalsass, es van fer amb la direcció del SVP, i adoptaren un nou nacionalisme cultural ple de germanisme i populisme, i amb una línia més reivindicativa per tal d'aconseguir a curt termini una regió única Südtirol amb poders legislatius i executius, i a la llarga, l'autodeterminació. El 17 de novembre del 1957 van convocar al castell de Sigmundskron la més gran concentració nacional (35.000 persones) demanant autonomia sense Trento.

El 1958 el SVP va presentar un projecte de nou estatut d'autonomia al parlament italià, que inclou la reivindicació d'una regió única i competències legislatives i executives en 32 matèries, així com proporcionalitat ètnica a tots els cossos de l'administració, així com paritat plena entre l'italià i l'alemany. Roma ho va rebutjar, i també es negà a admetre la mediació austríaca. El 1959 el SVP va retirar la col·laboració amb la DCI al govern regional, mentre que el 1960 Àustria va dur la qüestió a l'ea General de l'ONU. El SVP obtingué el 63,9% a les eleccions regionals de 1960 i el 1962 comptava amb 12.000 afiliats.

El 27 de gener del 1961 l'ONU va dictar la Resolució 1497/XV que obligava Itàlia a renegociar el tractat De Gasperi-Gruber. El 13 de setembre es nomenà una Comissió d'Estudi que investigués el problema sobre el terreny, de la que en formaran part els membres del SVP Toni Ebner, Karl Mitterdorfer, Roland Riz, Luis Sand, Karl Tinzl i Silvius Magnago. El 10 d'abril del 1964 aquesta comissió va decidir l'inici de negociacions entre el cap sudtirolès Silvius Magnago i el primer ministre italià, Aldo Moro. El setembre del 1966 Silvius Magnago (SVP) va arribar a un acord amb el govern i talià, i el 22 de març del 1967 va acceptar una proposta nova d'autonomia del parlament italià. L'acord definitiu no s'assoliria fins a desembre de 1969, de manera que el gener de 1970 s'aprovaren noves mesures autonòmiques i a favor del bilingüisme oficial, i el 1972 una secció del Tribunal de Justícia de Roma. Tot això el va consolidar com a força de masses, de manera que el 1978 tenia 68.000 afiliats.

Durant els anys 1990 el partit es mantingué en la mateixa línia, i fins i tot un dels seus caps, Michael Ebner, assolí l'acta de diputat al Parlament Europeu el 1994. En la tardor de 2003, el SVP va vèncer les eleccions provincials de la Província Autònoma de Bozen amb majoria absoluta, perdent no obstant això un nombre significatiu de vots, sobretot en les zones rurals. Pertanyen al Südtiroler Volkspartei 100 dels 116 alcaldes dels municipis de l'Alt Adigio i també el president de la província i la Giunta regionale del Trentino - Tirol del Sud, Luis Durnwalder, a més dels presidents de 2 de les 5 circumscripcions de Bozen. A les eleccions europees de 2004 va ser triat representant del SVP Michael Ebner. En 2005 el SVP, aliat del centre-esquerra, va resultar ser el primer partit a Bozen i va contribuir de manera decisiva a l'elecció de l'alcalde Luigi Spagnolli, que es va presentar com candidat de L'Unione. En vista a les eleccions polítiques del 2006 només presenta les llistes a la Cambra dels Diputats i en la circumscripció de Bozen per al Senat d'Itàlia, en aliança amb L'Unione.

Escissions[modifica]

El 1971 es produí una escissió radical dins el SVP, la Südtiroler Heimatbund (Lliga Patriòtica Sudtirolesa), de Hans Sticher i Eva Klotz, que a començaments dels anys 90 adoptà el nom d'Union fur Südtirol.

Presidents del partit (Obmänner)[modifica]

Resultats electorals[modifica]

Consell Autònom del Tirol del Sud[modifica]

Consell Autònom del Tirol del Sud
Any Vots % Escons +/−
1948 107,249 67.60
13 / 20
Nou
1952 112,602 64.81
15 / 22
Augment 2
1956 124,165 64.40
15 / 22
=
1960 132,351 63.92
15 / 22
=
1964 134,188 61.30
16 / 25
Augment 1
1968 137,982 60.74
16 / 25
=
1973 132,186 56.40
20 / 34
Augment 4
1978 163,502 61.35
21 / 34
Augment 1
1983 170,125 59.42
22 / 35
Augment 1
1988 184,717 60.40
22 / 35
=
1993 160,186 52.03
19 / 35
Disminució 3
1998 171,820 56.62
21 / 35
Augment 2
2003 167,353 55.60
21 / 35
=
2008 146,545 48.12
18 / 35
Disminució 3
2013 131,236 45.70
17 / 35
Disminució 1
2018 119,108 41.89
15 / 35
Disminució 2

Parlament Italià[modifica]

Cambra dels Diputats
Any Vots % Escons +/−
1948 124,243 0.47
3 / 574
Nou
1953 122,474 0.45
3 / 590
=
1958 135,491 0.46
3 / 596
=
1963 135,457 0.44
3 / 630
=
1968 152,991 0.48
3 / 630
=
1972 153,674 0.46
3 / 630
=
1976 184,375 0.50
3 / 630
=
1979 204,899 0.56
3 / 630
=
1983 184,940 0.50
3 / 630
=
1987 202,022 0.52
3 / 630
=
1992 198,447 0.51
3 / 630
=
1994 231,842 0.60
3 / 630
=
1996 156,708 0.42
3 / 630
=
2001 200,059 0.54
3 / 630
=
2006 182,704 0.48
3 / 630
=
2008 147,718 0.41
2 / 630
Disminució 1
2013 146,804 0.43
4 / 630
Augment 2
2018 134,651 0.41
4 / 630
=
2022 117,010 0.42
3 / 400
Disminució 1
Senat de la República
Any Vots % Escons +/−
1948 94,406 0.42
2 / 237
Nou
1953 107,139 0.44
2 / 237
=
1958 120,068 0.46
2 / 246
=
1963 112,023 0.41
2 / 315
=
1968 131,071 0.46
2 / 315
=
1972 113,452 0.38
2 / 315
=
1976 158,584 0.50
2 / 315
=
1979 172,582 0.55
2 / 315
=
1983 157,444 0.51
2 / 315
=
1987 171,539 0.53
2 / 315
=
1992 168,113 0.50
3 / 315
Augment 1
1994 217,137 0.66
3 / 315
=
1996 178,425 0.55
2 / 315
Disminució 1
2001 126,177 0.37
3 / 315
Augment 1
2006 117,495 0.46
3 / 315
=
2008 98,948 0.40
3 / 315
=
2013 97,141 0.41
2 / 315
Disminució 1
2018 128,282 0.42
3 / 315
Augment 1
2022 116,003 0.42
2 / 200
Disminució 1

Parlament Europeu[modifica]

Parlament Europeu
Any Vots % Escons +/−
1979 196,373 0.56
1 / 81
Nou
1984 198,220 0.56
1 / 81
=
1989 172,383 0.50
1 / 81
=
1994 202,668 0.62
1 / 87
=
1999 156,005 0.50
1 / 78
=
2004 146,357 0.45
1 / 78
=
2009 143,509 0.47
1 / 72
=
2014 138,037 0.50
1 / 73
=
2019 142,185 0.53
1 / 76
=

Enllaços externs[modifica]