Tupolev SB-2

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tupolev SB-2 “Katiuska
Tupolev SB-2 2.jpg
SM-2 on s'aprecia el morro amb cristallera i les dues metralladores en el lloc de l'encarregat de bombardejar
Tipus bombarder
Fabricant Tupolev (Fàbrica Nacional Aeronàutica Nº 22 Moscou i Nº 125 Irkutsk )
Avia Txecoslovàquia
Dissenyat per Alexander Arkhangelsky
Primer vol 7 d'octubre de 1934
Introduït 1936
Retirat 1950
Estat Espanya ( Ejército del Aire )
Usuaris Unió Soviètica Unió Soviètica (Força Aèria Soviètica)
Alemanya nazi Alemanya
Bulgària Bulgària
Eslovàquia 1938 Eslovàquia
Espanya franquista Espanya
Finlàndia Finlàndia
Polònia Polònia
Segona República Espanyola República Espanyola
Txecoslovàquia Txecoslovàquia
República de la Xina Xina
Producció Unió Soviètica - Txecoslovàquia
Construïts aproximadament 6.950
Variants 21

El Tupolev SB-2, (Skorotsnoi Bombardirovschik, bombarder d'alta velocitat) Era un bombarder bimotor de tres places, de les Forces Aèries Soviètiques, molt ràpid per la seva època, pro no gaire elegant, d'aquí Stalin va dir: “En l'aviació no hi valen banalitats”, emprat a l'inici de la segona guerra mundial, i posat a prova durant la guerra civil espanyola.

Precisament va ser durant la guerra civil, on es va guanyar el mot de “Katiuska”. I en principi, degut fonamentalment a la seva velocitat i a l'alt sostre operatiu, era superior als caces nacionals Heinkel He-51 i Fiat C.R.32, però quan van entrar en acció els Messerschmitt Bf 109, es van començar a perdre aparells, ja que aquest caça si que podia assolir la velocitat del "Katiuska".

Història[modifica | modifica el codi]

En el departament de disseny en la fàbrica Tupolev KB en l'any 1934, i comandats per l'enginyer Alexander Arkhangelskii, es va desenvolupar un avió basat en un disseny d'un avió de caça pesat armat amb canó anomenat ANT 29, i que per el fet de provindrà d'un caça, va resultar un avió amb grans dots de vol, aquest disseny es coneixia amb les sigles ANT 40. en un principi es van construir dos prototips, un equipat amb motors en estrella M-25, còpia del Wright Cyclone de 9 cilindres i de 730 CV, i l'altre equipat amb motors Klimov VK-105, còpia del Hispano Suiza 12Ycrs de 12 cilindres en V, i refrigeració líquida, de 830 CV.

El primer prototip anomenat ANT Rts, que posteriorment es va conèixer com ANT 40.1, va envolar-se per primer cop el 7 d'octubre de 1934, arribant a una velocitat de 330 Km/h a 4.000 metres i un sostre de 6.800 metres, mentre que el segon prototip conegut com a ANT 40.2 o va fer el 30 de desembre de 1934, agafant la velocitat de 404 Km/h i sostre de 9.400 metres, demostrant de seguida millors aptituds, degut sobretot a l'increment de potència i a la disminució de secció frontal. Passant aquesta segona versió, a ser considerada com el camí a seguir en la producció en serie.

Era, doncs, un avió de construcció enterament metàl·lica, tant el esquelet del fuselatge, de secció oval, com de les ales, també el seu recobriment, que actuava com a element resistent, amb les ales altes, al nivell del pilot, formades per tres seccions la central que travessava el fuselatge i que suportava els motors, i dues semi ales externes que posseïen els hipersustentadors i dipòsits de carburant. Tripulat per 3 persones, a saber : Pilot, Bombarder Artiller en la cristallera del morro, i Artiller encarregat de les metralladores del llom com ventral. Posseïa també tren d'aterratge retràctil, que s'accionava elèctricament, i les rodes quedaven parcialment amagades en les góndoles dels motors, tenien amortidors oleoneumàtics i frens, els motors movien unes hèlix metàl·liques de 2 pales amb pas variable en terra, mentre que posteriorment es va adoptar 3 pales de pas variable en vol.

La producció en serie va continuar fins a 1941, en que es van arribar a fabricar les 6.700 unitats[1]

Dades tècniques[modifica | modifica el codi]

  • Llargada : 12,22 metres
  • Amplada : 20,12 metres
  • Alçaria : 4,39 metres
  • Pes en vuit : 3.995 kilograms , Pes a l'envol : 6.910 kilograms
  • Velocitat màxima : 430 Km/h a 4.000 metres, Velocitat de Creuer : 280 Km/h
  • Sostre : 9.400 metres , Autonomia : 1.450 kilòmetres
  • Tripulació : 3 persones
  • Armament : 4 metralladores repartides entre, 1 muntatge bessó en la cristallera davantera, actuat per el navegant bombarder, 1 en el llom, i l'altre en el ventre, actuades per el radiotelegrafista Shkas de 7,7 m/m, i fins a 600 Kg de bombes.

Teatre d'Operacions[modifica | modifica el codi]

Espanya[modifica | modifica el codi]

El 15 d'octubre de 1936 van arribar a el port de Cartagena els primers 31 avions, que pilotats per personal soviètic van entrar en acció el 28 d'octubre a bombardejar Tablada, i Talavera de la Reina, i amb gran sorpresa de l'aviació de caça del enemic, per que no els podien abastar, sobretot per que eren més ràpids que els caces Fiat C.R.32, qual cosa van solucionar, esperant-los a gran alçaria, per poder guanyar velocitat en una gran “picada” ( Maniobra que consisteix a deixar caure el avió, de morro a terra, i axis ajudat per la gravetat, guanyar velocitat ).[2] Aquests avions, van conformar el grup 12, amb tripulacions soviètiques, posteriorment van anar arribant més aparells, fins a arribar a la xifre de 92 ( els darrers 50 aparells, van ser retinguts per el govern francés ),[3] i van començar a ser tripulats per espanyols.

El grup de bombardeig, va quedar establert de la següent manera :

  • Esquadra de bombardeig Nº 5 comandada per Alfredo Tourné y Arcega
  • Grup 12. En un principi hi havia tots els avions russos, pro després no més els “Katiusques
  • Grup 24. Amb avions Tupolev SB-2 i comandat per Eduardo Pereira i Leocadio Mendiola
  • Esquadrilla 1. En principi russos, al 1938 comandada per Gómez
  • Esquadrilla 2. Comandada per Mendiluce
  • Esquadrilla 3. Comandada per Armando García, i apartir de 1938 per Cabré
  • Esquadrilla 4. Comandada per Ricote, i apartir de 1938 per Jaime Mata.[4]

A pesar de les grans pèrdues, que van representar l'adopció de noves tècniques de caça, i els nous avions dels revoltats, exemple Messerschmitt Bf 109 o Heinkel He-112, els SB-2 van tindre la valentia de bombardejar objectius de guerra dels revoltats com, nombrosos camps d'aviació dels revoltats o l'enfonsament del CreuerBaleares”, o el Cuirassat alemany “Deutschland”, cosa que va irritar molt a Hitler,[5] que el va acabar de decidir, d'enviar el material més modern del Reich, a combatre a Espanya.

Al final de la guerra i després de ser abatuts per la caça enemiga 40 aparells, foc antiaeri 20, i accidents d'aterratge 10, restaven operatius uns 20 aparells, incorporats a el Ejército del Aire amb la sigla B-5, i que van constituir el regiment 13 de bombarders, basats a Albacete.[6]

Xina[modifica | modifica el codi]

Durant el 1937, es van subministrar uns 62 aparells a la Xina Nacionalista, que tripulats per voluntaris soviètics, en el mes de desembre, van atacar els vaixells japonesos en el riu Iang-Tsé. I el 28 de febrer de 1938 per festejar el dia de l'Armada Soviètica, van atacar els aeroports japonesos de Taiwan, causant la destrucció en terra d'uns 40 aparells.[7]

Aquests avions van ajudar a resistir les forces xineses contra el atac japonès a Hankau, incorporant-se poc després altres aparells de la serie SB-2 bis, e intervenint també en el conflicte de la frontera a Manxúria.[2]

Unió Soviètica[modifica | modifica el codi]

El 30 de novembre de 1939 les tropes soviètiques van atacar Finlàndia, i aquest avió i va participar de manera molt activa, amb patins a les rodes per la neu, i com que tenien que operar a baixa cota, i moltes vegades sense escorta, eren presa fàcil de l'aviació finesa o del foc antiaeri.

És per això, per la seva facilitat en inflamar-se, que van ser progressivament desplaçats a operacions nocturnes, o altres tasques. Tot i axó van tindre temps d'operar al principi de la segona guerra, contra les forces de la invasió alemanya.

Altres Teatres d'Operacions[modifica | modifica el codi]

Formació en terra de SB-2 de les Forces Aèries Finlandeses
  • Alemanya, la Luftwaffe, va utilitzar aparells d'aquest tipus, requisats a Txecoslovàquia (Avia B-71), i a la pròpia Unió Soviètica.
  • Bulgària, les Forces Aèries Búlgares, operaven amb Avia B-71 re nombrats com Avia-Katiusza Ě-8.
  • Eslovàquia, les Forces Aèries Eslovaques tenien un aparell Avia B-71, i el 18 d'abril de 1943, Anton Vanko i quatre armenis més, van fugir amb ell cap a Turquia.[8]
  • Finlàndia, a les Forces Aèries Finlandeses, hi van operar fins a 24 bombarders SB-2. Els primers 8 aparells, van ser capturats durant el enfrontament amb els Russos, els restants, es van incorporar per la requisa d'aparells per part de les forces germàniques durant el temps que va del 5 de novembre de 1941 al 27 d'agost de 1942. Alguns avions van ser modificats i equipats amb els motors més potents M-103 utilitzats com antisubmarins, continuant el seu ús fins a 1950.
  • Polònia, la Fortele Aeriene Regale ale României, va fer servir alguns USB per entrenament, després de la segona guerra.
  • Txecoslovàquia, a part de la fabricació pròpia del Avia B-71, que va arribar a 111 aparells, les Forces Aèries Txeques, van rebre de la Unió Soviètica, 60 aparells SB-2.

Models[modifica | modifica el codi]

ANT 40.1 (ANT Rts): Prototip amb motors de 9 cilindres en estrella Shvetsov M-25 de 730 CV a 2.200 RPM a l'envol, refrigerats per aire.
ANT 40.2 (ANT 40 IS) 
Prototip amb motors de 12 cilindres en V Klimov VK-105 de 830 CV a 2.400 RPM a l'envol, refrigerats per líquid.
SB
Primera denominació de presèrie.
SB-2M-100
Primera serie amb motors de 12 cilindres en V Klimov M-100 (Klimov VK-100) de 830 CV a 2.400 RPM a l'envol, refrigerats per líquid.
SB-2bis (SB 2M-100A)
Segona sèrie potenciada amb motors Klimov M-105 de 1.100 CV a 2.700 RPM a l'envol, i hèlix de tres pales amb pas regulable.
Avia B-71
Model del SB 2M-100A, construït sota llicencia a Txecoslovàquia en les fàbriques Avia . Equipats amb 3 metralladores ZB-30 de 7,92 m/m (el muntatge beso del morro desapareix), i els motors Klimov resten substituïts per els Avia. Es van fabricar unes 110 unitats, abans de la invasió de les tropes germàniques.
SB-2M-100A modernizoravannyi
Prototip equipat amb nou armament darrer Tur MV-3, provat, acceptat, pro no posat en producció.
SB-2M-103
Sèrie amb motors Klimov M-103 de 1.000 CV a 2.450 RPM a l'envol, previsió per esquís retractables, fuselatge modificat, i dos dipòsits externs de 368 litres.
SB-2M-103/SBis
Sèrie equipada amb motors més potents, lloc del navegant més gran, nova rodeta de cua amb direcció. La primera prova va ser el setembre de 1937, i el 2 de setembre de 1937, el pilot M. Yu. Alexeev va assolir un sostre rècord de 12.244 metres amb una càrrega de 1.000 Kg, poc després l'1 de novembre de 1936, es va assolir un rècord no oficial de 12.692 metres. Alguns es refereixen a ell com SB-3.
SB-2M-104
Alguns aparells equipats amb Klimov M-104, pro no va entrar en producció.
SB-2M-106
Alguns aparells equipats amb Klimov M-106, pro tampoc va entrar en producció.
SBbis2 2M-103
Aparell amb les ales polides. No va entrar en producció.
SBbis3 2M-103
Nous motors i noves hèlices, que causaven un augment significatiu de la velocitat. No més alguns exemplars produïts. Provat entre l'1 de novembre del 1937 i el 17 de gener del 1938.
SB-2M103-1939
Serie del SBbis3, amb nous radiadors i les ales parcialment polides, hèlix Vish-2, i després Vish-22, nou lloc del artiller i nou armament a partir del 1940. Provat entre el setembre i l'octubre del 1939.
SB-RK
Model de bombardeig en picat, conegut també com a RK, KR, o Ar-2. Equipat amb motors Klimov M-105R i hèlix Vish-22E, la superfície alar reduïda i els radiadors incorporats dins les ales, amb l'entrada d'aire per davant i la sortida per damunt de les ales. Podia portar uns 600 Kg de bombes a l'interior, i fins a 1.500 Kg a l'exterior. Va ser el darrer model de SB-2 que va ser construït fins que va ser substituït per el Petliakov Pe-2 i Tupolev Tu-2.
MMN
Quan Tupolev va ser empresonat, Arkhangelskii va continuar el desenvolupament del SB-2', i en questa versió el va dotar de hipersustentadors NACA 22, flaps (superfícies de control) amb slots (allargaments que redueixen les turbulències), modificació del morro i altres modificacions.
Arkhangelskii Ar-2
Model refinat del MMN realitzat per el dissenyador quan Alexander Tupolev va ser empresonat.
SBB-1 (També conegut com a B)
Darrera versió de Alexander Arkhangelskii del SB amb les ales més llargues i altres canvis.
SB Tricicle
Versió amb tren d'aterratge tricicle experimental. Provat per M.L. Gallay entre 1940-1941.
T-1/ANT 41
Versió com a bombarder - torpediner.
PS40 2M-100A
Versió de càrrega i entrenament, la primera versió va ser per Aeroflot en 1938, el navegant es substituït per un instructor. Es van constituir poques unitats.

Aparells existents[modifica | modifica el codi]

Tupolev SB-2 existent en Monino Museum

Després de la guerra, hi va haver un diari que va muntar una expedició, per mirar de recuperar un aparell que va ser obligat a aterrar en la regió del Baikal, es van aconseguir les restes, i operaris de Tupolev, el van reconstruir, i ara és l'únic exemplar dels vora de 7.000 que es van construir, que es pot contemplar en el museu de militar de Monino.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Aviones Increibles – Tupolev SB-2 - [1]
  2. 2,0 2,1 AVIONES INCREIBLES – Tupolev SB-2 -[2]
  3. Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores – Fuerzas Armadas de la República – Aviones de Asalto y Bombarderos - [3]
  4. Guerra Civil Española – Tupolev SB-2 -[4]
  5. Asociación de Aviadores de la República – Tupolev SB-2 -[5]
  6. Ejercito del Aire – Tupolev SB-2 – Katiuska - ( B-5 )[6]
  7. Wikipedia en anglès – Tupolev SB – http://en.wikipedia.org/wiki/Tupolev_SB
  8. Air International February 1989, p. 101

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • J.Salas Larrazabal/R.Madariaga EL BIMOTOR DE BOMBARDEO RAPIDO TUPOLEV SB-2. Su actuación en España.
  • Aviación Española, Juan Abellán, Ed Doncel, Tomo II, La conquista del cielo

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tupolev SB-2