Usuari:Amadalvarez/proves22
 | Corregint versió amb copy-bio.
Estat: Fet fins missatge "FINS AQUÍ". Aparcat temporalment Original esborrat: https://web.archive.org/web/20210917145006/https://ca.wikipedia.org/wiki/Vanessa_(Barber) |
 Samuel Barber | |
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Samuel Barber |
| Llibretista | Gian Carlo Menotti |
| Llengua del terme, de l'obra o del nom | anglès |
| Basat en | original |
| Creació | 1956 - 1957 |
| Data de publicació | 1978 |
| Gènere | òpera |
| Parts | tres (originalment quatre) |
| Durada | 2 hores |
| Opus | 32 |
| Personatges | The Footman (en)  , The Old Doctor (en) , Vanessa (en) , Erika (en) , Nicholas (en) , Anatol (en) i The Old Baroness (en) |
| Estrena | |
| Estrena | 15 gener 1958 |
| Escenari | Metropolitan Opera de Nova York
|
| Director musical | Dimitris Mitrópulos |
  | |
Vanessa, op. 32, és una òpera en tres (originalment quatre) actes de Samuel Barber amb un llibret anglès original de Gian Carlo Menotti. Fou composta entre 1956 i 1957 i estrenada el 15 de gener de 1958 al Metropolitan Opera de Nova York, en una producció dissenyada per Cecil Beaton i dirigida per Menotti. Barber va revisar l'òpera el 1965, reduint els quatre actes a la versió de tres més comunament interpretada avui dia.
Vanessa fou un èxit crític i popular immediat i amb ella Barber va guanyar el Premi Pulitzer. A Europa, es trobà amb una recepció més freda que es va reactivar ocasionalment als Estats Units.
Al drama Vanessa el personatge principal, i que dóna nom a l'obra, és una dona madura que comparteix casa amb la seva mare -la baronessa- i la seva sobrina Erika. Vint anys abans, va estar enamorada d'Anatol, un home que la va abandonar, si bé ella va mantenir l'esperança de la seva tornada. El començament de l'obra situa l'escena a l'anunci de la tornada d'Anatol, però qui apareix és en realitat el seu fill, del mateix nom. El jove Anatol és una persona sense escrúpols que sedueix l'Erika la mateixa nit de la seva arribada, deixant-la embarassada. Tan Vanessa com Erika s'enamoren del jove Anatol, si bé Erika és conscient de l'enamorament de la seva tia i de la manca de principis del jove. Tot i estar embarassada, decideix no continuar amb la relació i la Vanessa decideix casar-se amb ell i abandonar el llar comú. Així, la Baronessa i Erika es quedin sols, i Erika comença una espera similar a la que havia experimentat la seva tia.[1]
Cal destacar l'escena on la soprano interpreta l'ària He has come, he has come!... Do not utter a word (enregistrada per Leontyne Price i Renée Fleming), l'ària de la mezzo Must the winter come so soon? (enregistrat per Denyce Graves), i el quintet del darrer acte, To leave, to break.
Origen i context[modifica]
Samuel Barber tenia gairebé 48 anys quan va compondre la primera òpera, Vanessa. L'èxit com a compositor li havia arribat de ben jove, a finals de la dècada de 1930, principalment a través d'obres orquestrals. No obstant això, el seu amor per la veu humana (va estudiar cant al Curtis Institute of Music i va pensar seriosament a convertir-se en un cantant professional) el va inspirar per compondre una gran quantitat de cançons, moltes d'elles avui en el repertori estàndard. Com a devot apassionat de l'òpera a partir dels sis anys, quan el van portar al Metropolitan per escoltar l'Aida de Verdi, amb Caruso i amb la tia de Barber, Louise Homer, com a Amneris, sembla estrany que li prengués tant de temps per fer front a la composició d'una òpera, encara que hi va haver una òpera anterior The Rose Tree, una obra inacabada, escrita quan tenia nou anys i basat en el llibres de cuina irlandesa de la seva família.[2] Barber volia compondre una òpera a partir d'un llibret americà, tal com va manifestar el 1934. El 1942 va descartar un encàrrec operístic del Metropolitan, ja que el Met aportava un llibret que a Barber no li va fer el pes. Simultàniament, Serge Koussevitzky li va proposar una òpera de cambra per al Berkshire Festival. Amb l'acceptació de Barber, Dylan Thomas va proporcionar el llibret, si bé el projecte va quedar suspès per culpa de la guerra que implicava Barber i Thomas. Finalment, l'encàrrec va quedar en una obra per a cor i orquestra, anomenat The Prayers of Kierkegaard.[3]
En acabar la guerra
Després de la guerra, Barber va rebre una nova proposta del Metropolitan i va mirar de comptar com a llibretista amb Thornton Wilder, Dylan Thomas,[2] James Agee i Stephen Spender,[4] si bé cap d'ells va acceptar la proposta. El 1952, el seu amic i parella sentimental, Gian Carlo Menotti, compositor i llibretista de les seves pròpies composicions, com ara, Amelia al Ballo, The Old Maid and the Thief, The Telephone, The Medium, i The Consul, li va suggerir de fer-ho ell mateix. Una fórmula de tàndem d'un compositor com a llibretista d'un altre inèdita des de les col·laboracions de Boito i Verdi a finals del segle xix.[3]
El 1928, Barber i Menotti havien estat companys d'estudis a l'Institut Curtis de Filadèlfia, quan tenien 18 i 17 anys respectivament. Varen continuar junts i residien entre Itàlia i els Estats Units. Amb l'inici de la guerra van optar per instal·lar-se a l'estat de Nova York. Amb l'ajuda d'una donació d'una patrocinadora de Barber es van comprar una mansió el 1943 on van residir fins el 1973, quan Menotti va tornar a Europa i la casa va ser venuda.[4]
Barber, qui es va descriure a si mateix com a «persona sense llar», va morir de càncer a Nova York el 1981, acompanyat de Menotti, qui va morir el 2007 a Escòcia, on s'havia instal·lat uns anys abans.[4]
L'estreta relació personal sempre va anar acompanyada d'una certa "tensió creativa" derivada del reconeixement que Barber tenia com a compositor orquestral des d'abans de compondre Vanessa el 1954, en contrast amb l'home de teatre que era Menotti convertit en la veu discrepant dins l'òpera americana contemporània.[4]
Tot i que la història és original, aquesta es va inspirar en els Set Contes Gòtics d'Isak Dinesen, un conjunt d'històries singulars entre l'aristocràcia. Aquests sorprenents retrats psicològics estan marcats per una macabra sofisticació, un embolcall d'erotisme i bogeria, amb personatges femenins formidables i una escriptura brillant i idiosincràtica. També hi ha similituds entre Blanche, el personatge de Blanche DuBois de Tennessee Williams, una dona de gran bellesa, a la que li ha passat la joventut, i no suporta veure la seva cara a plena llum, i Vanessa qui rebutja patològicament aparèixer reflectida en una copa per fugir de recordar la seva edat.[4] En descriure la història i els personatges de Vanessa, Menotti va dir: Aquesta és la història de dues dones, Vanessa i Erika, atrapades en el dilema central al qual s'enfronta cada ésser humà: ja sigui per lluitar pels seus ideals fins al punt de tancar-se de la realitat, o comprometre's amb el que la vida ofereix, fins i tot mentint-se a si mateix per la simple necessitat de viure. Com un cruel cor grec, una tercera dona (l'àvia) condemna amb el seu silenci la negativa primer de Vanessa, després d'Erika, a acceptar l'amarga veritat de què la vida no ofereix cap solució excepte la pròpia lluita inherent. Quan Vanessa, en el seu afany final d'abraçar la vida, realitza aquesta veritat, és possible que sigui massa tard.[2]
Però Barber hauria d'esperar dos anys perquè la primera escena es materialitzés. La va compondre durant l'estiu de 1954 i va suplicar més material al seu col·laborador, però les distraccions socials i professionals van impedir que Menotti continués treballant en el llibret. El frustrat Barber va lliurar un ultimàtum: fins que no tingués el llibret complet a la mà, no compondria una altra nota.[2] Més endavant va escriure a Opera News: «La meva tàctica va tenir èxit; el vaig posar tant nerviós que es va asseure en una roca a la Mediterrània cada matí fins que, a finals d'estiu, el que penso que potser és el que ha estat el millor i més cisellat dels llibrets».[3]
Barber va començar a treballar de ple sobre Vanessa, un nom que va agafar d'un llibre, How to Name Your Child, durant l'hivern de 1956, quan el Metropolitan va anunciar que produiria l'òpera. L'octubre de 1957, Barber va tocar (i va cantar) les seccions completes per a representants del Met i el seu director general, Rudolf Bing. Immediatament es van iniciar debats sobre el càsting i Barber va assistir a moltes representacions del Met, escoltant cantants que possiblement omplissin les diverses parts. Maria Callas, llavors en el punt més àlgid de la seva fama, va ser la seva elecció preferent per al paper protagonista. Barber la va convidar a Capricorn, la casa que ell i Menotti havien construït a la Mount Kisco, Nova York, per tocar-li la partitura. Callas va portar com a seguici al seu marit, dos representants d'empreses discogràfiques, un secretari i un gos.[2] Callas no li va acabar d'agradar i va refusar el paper. Hi ha diverses teories de per què el va rebutjar. Alguns diuen que va dir que el paper d'Erika, que és molt fort i per a una mezzosoprano, era més important que el de la protagonista i la podia eclipsar.[3] També s'argumenta que va prendre aquesta decisió perquè mai havia cantat cap òpera en anglès. Una altra història explica que va perdre les ganes de cantar el paper tan aviat com Barber va començar l'escena inicial en la qual Vanessa dóna ordres sobre el menú del sopar; es diu que Callas es va queixar «com puc cantar un paper que comenci amb les paraules "massa salses"?». Segurament la més plausible sigui la primera i Callas tenia un punt de raó: tot i que Vanessa és la protagonista, el paper d'Erika és de totes maneres molt convincent, i això es va fer evident a la inauguració. La jove mezzo Rosalind Elias, escollida com a Erika, de fet gairebé li va robar el protagonisme a la soprano.[2]
Finalment, va optar per Sena Jurinac per debutar com a Vanessa al Met. Jurinac era una soprano lírica iugoslava de l'Òpera Estatal de Viena i el Festival de Glyndebourne, reconeguda per les seves interpretacions de Mozart. Jurinac també era una excel·lent lingüista i parlava un excel·lent anglès. El paper d'Anatol ho va interpretar el tenor suec Nicolai Gedda, a qui Barber havia escoltat a París. Els altres cantants, Rosalind Elias, Regina Resnik i Giorgio Tozzi, eren americans i veterans metropolitans. L'estrena va ser anunciada per a la temporada 1957-58 amb la direcció de Dimitri Mitropoulos amb Menotti com a director d'escena, i el dissenyador de vestuari anglès, Cecil Beaton, que ja ho havia sigut del musical, My Fair Lady.[3]
Barber va treballar l'orquestració a Itàlia l'estiu de 1957 juntament amb Mitropoulos. També van preparar Rosalind Elias a Roma i a Jurinac a Viena. A la tardor varen començar els assajos musicals juntament amb la construcció dels escenaris i el vestuari. No obstant, a principis de desembre, quan tot estava a punt i amb data prevista, Jurinac va cancel·lar el seu compromís enviant una carta on explicava que estava malalta. Tots els participants del projecte es van desesperar davant d'aquesta situació. Van pensar ajornar el projecte, però en aquell moment, Edgar Vincent, agent de premsa de moltes personalitats, va contactar amb el coordinador del Met, Max Rudolf i li va suggerir una persona que podria «salvar el dia»: Eleanor Steber. Steber va ser una estrella al Met durant quinze anys, si bé no havia cantat a la temporada anterior per desacords amb Rudolf Bing sobre el repertori i pels honoraris que eren inferiors als percebuts pels cantants europeus. Tot i que al setembre havia tornat de triomfar com a Donna Anna en una nova producció de Don Giovanni, encara pressentia que Bing podia apartar-la de la companyia.[3]
FINS AQUÍ
Barber i Steber ja havien fet una col·laboració històrica deu anys abans amb Knoxville: Summer of 1915, que la soprano va encarregar, i de la qual va donar la primera actuació amb l'Orquestra Simfònica de Boston. També hi havia una altra connexió una mica subliminar en la qual el professor de cant de Steber, William L. Whitney, havia estat, al principi de la seva carrera professional, la professora de la tia Louise de Barber. Steber només va tenir cinc setmanes per aprendre aquest difícil paper. No es van acabar aquí els problemes, al mig de tot, va anunciar que es casava. Barber li va demanar que esperés fins després de l'estrena, tement que la distracció arruïnés la seva òpera, però la soprano va anunciar apassionadament que si no es casava, no hi hauria l'òpera. I es va casar. Barber i Menotti li varen proporcionar una lluna de mel ràpida a Capricorn.[3]
Representacions[modifica]
Vanessa es va estrenar el 15 de gener de 1958 al Metropolitan Opera de Nova York dirigida per Dimitri Mitropoulos. L'estrena va ser un gran esdeveniment. Era la primera òpera de Barber i i la primera d'un compositor nord-americà que es presentava al conservador Metropolitan després de més d'una dècada. Les expectatives eren enormes. «És com si l'honor de la nació depengués de l'home que va tenir la gosadia de crear la peça», va assenyalar un crític.[4]
Tant l'òpera com la seva heroïna van ser rebudes amb entusiasme per un públic ple de celebritats. La música del Barber i el llibret i la producció de Menotti van ser prou aplaudits per la premsa, i la gesta aparentment impossible de Steber va ser agraïda i aclamada per tothom, incloent Rudolf Bing. El crític Howard Taubman del The New York Times va declarar que era "«la millor òpera nord-americana que mai s'havia presentat al majestuós teatre de Broadway». "El llistó –va admetre– és baix. Les altres dinou obres nord-americanes aventurats pel Met en l'últim mig segle no eren exactament pera passar a la història». Però aquesta sentia que tenia qualitats especials. «És professional; té ambient; es construeix amb un clímax en moviment». A més, «l'audiència de la gala es va comportar com si trobés Vanessa no només un esdeveniment, sinó un plaer».[5] The New Yorker va afirmar que Vanessa era la millor òpera mai escrita per un nord-americà... una de les coses més impressionants... que ha aparescut des dels temps més vigorosos de Richard Strauss. El director d'orquestra, Dimitri Mitropoulos, va dir que «tota la textura de Vanessa és altament teatral i dramàtica, plena de sorpreses orquestrals i clímaxs, però sempre al servei de l'escenari, com qualsevol òpera real... Per fi, una gran òpera nord-americana!»[2]
Els elogis també varen incloure a Elias, Resnik, Tozzi i Mitropoulos també van ser distingits per l'elogi entusiasta, i l'òpera va ser interpretada en altres teatres durant la resta de la temporada, i va guanyar el Premi Pulitzer de música de 1958.[6] També va estar en el repertori del Met la temporada següent, i després va actuar a Baltimore i Boston en la gira anual de primavera.[3] Per a les dues primeres temporades de l'òpera, sempre hi va haver el mateix quintet en el repartiment, excepte algunes aparicions de Brenda Lewis (Vanessa) i Clifford Harvuot (Doctor).[7]
L'estiu després de l'estrena, Vanessa es va convertir en la primera òpera nord-americana que es va presentar en el Festival de Salzburg, amb el mateix repartiment, excepte Ira Malaniuk que va substituir a Regina Resnik com la vella baronessa,[8] la producció de Menotti i els escenaris i vestits de Beaton. Encara que va tenir un gran èxit amb el públic, la premsa alemanya i austríaca van coincidir en la seva condemna, encara que van elogiar els cantants, especialment Steber i Gedda. Després de l'estrena al Festival de Salzburg es va iniciar una reacció en contra dels partidaris de la música contemporània, que van titllar a Barber com un «desvergonyit neo-romàntic», conservador i «tímidament tonal».[9] Els crítics europeus, més avantguardistes que els americans, van criticar l'òpera qualificant-la com a seguidora del cromatisme de Puccini, amb unes quantes pinzellades de Strauss, Wagner i Txaikovski, amb algun tret de Debussy.[2]
Barber i Menotti van revisar l'òpera el 1964, convertint-ne els quatre actes en tres, ajudant d'una manera àgil al clímax de l'acte II i eliminant l'elaborada Skating Song de l'heroïna del títol, tot per afavorir de la peça. La revisió es va poder escoltar en una altra producció del Met del 1965, amb canvis en el repartiment que només va conservar Elias en el paper d'Erika.[7]
Menotti va muntar l'òpera, en italià, al seu Festival di Spoleto el 1961, i el 1978 el Met va reviure la seva producció en una versió revisada de Barber. El paper de Vanessa va ser assignat a Mary Costa, que, lamentablement, no estava a l'altura de Steber, encara que Barber havia tallat la difícil ària de coloratura del segon acte. Després d'això, l'òpera va quedar inactiva durant més de deu anys quan Menotti la va tornar a estrenar, aquesta vegada en anglès, per al American Spoleto Festival de Carolina del Sud, que va ser gravat i mostrat en la televisió pública. Des de llavors, l'òpera s'ha vist a Washington, St. Louis, Seattle i recentment a Darmstadt, Londres, Montecarlo i Nova York.[3]
L'obra no va aconseguir mantenir-se en el repertori estàndard. Només quatre enregistraments comercials semblen haver-se fet des de la seva introducció fa gairebé sis dècades, dues d'elles a la dècada de 1950 (una enregistrada en directe), les altres a principis dels anys 2000. L'òpera ha ressuscitat de manera esporàdica, majoritàriament en teatres regionals als Estats Units, i els assistents de l'òpera tendeixen a aplaudir amb força.[5]
Vanessa va ressorgir definitivament quan la va programar l'Òpera de la Ciutat de Nova York, el 2007, fet que va provocar una renovació de l'interès.[10]
Argument[modifica]
- Temps: A principis del segle xx.
- Lloc: L'aristocràtica casa de camp de Vanessa a un país del nord d'Europa.
Acte I[modifica]
Vanessa, Erika, i la baronessa esperen l'arribada d'Anatol. Vanessa i Anatol foren amants fa vint anys; des que ell la va deixar en no voler casar-s'hi, ella es tancà a la casa, cobrint tots els miralls per no veure el pas del temps. Es nega a revelar la seva cara fins que digui que encara l'estima. Ho fa, però no el reconeix. És el fill d'Anatol qui ha vingut. El seu pare és mort. Erika i Anatol ara gaudeixen de l'àpat pensat per a Vanessa i el seu pare.
Acte II[modifica]
La baronessa renya Erika després que Anatol la sedueixi. Erika l'estima, però resisteix a la seva proposta de matrimoni perquè dubta de la seva sinceritat. Vanessa diu a la seva neboda que també estima Anatol, malgrat l'avís d'Erika que no és el seu antic amant. La baronessa diu a Erika que lluiti per Anatol. Està insegura si ell és digne dels seus esforços. Una altra vegada proposa, i una altra vegada declina.
Acte III[modifica]
El doctor va begut per la festa de cap d'any. La baronessa i Erika es neguen a anar a la festa per sentir el seu anunci d'Anatol i el compromís de Vanessa. El doctor se'n va per portar-los, mentre que Vanessa explica a Anatol les seves pors. Finalment Erika retorna, però es desmaia quan el doctor fa l'anunci. Es recupera i fuig al llac mentre Anatol l'empaita.
Acte IV[modifica]
Vanessa és feliç quan es troba a Erika. Pregunta a Anatol per què Erika està actuant tan estranyament i si és perquè està enamorada d'ell. Li explica que l'Erika no l'estima. Vanessa li prega que se l'emporti. Erika confessa a la baronessa que estava embarassada, però ja no. Mentre Vanessa i Anatol es preparen per marxar, pregunta a Erika per què s'escapava. Erika li diu que només estava sent ximple. Després de la marxa de la parella, Erika cobreix els miralls i tanca la casa, tal com Vanessa havia fet abans que ella.[11]
Anàlisi musical[modifica]
La primera òpera de Barber, Vanessa, està impregnada de la penombra del teatre burgès tardà d'Ibsen i Strindberg. Els personatges, però, s'aturen al llindar d'un pathos amarg, sense arribar a una tragèdia real i profunda. Vanessa és essencialment una prima donna més vocal que teatral, Anatol un fatu amant en lloc d'un pocavergonya i Erika, que en cert sentit és la veritable protagonista, un personatge més admirable que memorable. Un pessimisme existencial que neix del fracàs de sentiments emergeix amb més substància en l'únic moment en què el to realista reemplaça una cortina abstracta, un quintet (To leave, to break) en el qual els personatges principals suspenen el temps narratiu per donar a conèixer el seu destí de perdedors. Fins i tot un personatge secundari com el vell metge de família, que ha de vetllar per la varietat i la lleugeresa al drama, manifesta en les seves intervencions una renúncia simplement emmascarada per un vitalisme realista (I should never have been a doctor, Nicholas). El llenguatge del llibret de Menotti, fins i tot la sintaxi musical de Barber, s'atreveix a trencar el pas del temps, amb gestos musicals molt agosarats, per exemple, en tota complexa escena del ball en el tercer acte. La modernitat també es nota en el ritme de l'edició d'escenes, en què fins i tot la música estilitzada (àries, duos, conjunts) flueix a través del temps mitjançant la variació de la intensitat de l'expressió, com ara seqüències cinemàtiques en que s'alternen els primers plans i els llunyans. L'estil de Barber segueix sent admirable tant en la direcció de les veu com en l'orquestració, i està per sobre de totes les altres qualitats el lirisme introspectiu de la invenció melòdica, que és potser el tret més característic del compositor nord-americà.[12]
Finalment, Barber i Menotti presenten en aquesta òpera un buit inusual per l'absència de personatges masculins prominents. Mentre que l'equilibri entre el rol masculí i femení es manté tradicionalment (tant per motius musicals com dramàtics), a Vanessa es produeix una interessant excepció. A més, la sortida triomfant de Vanessa amb Anatol desafia les expectatives operístiques tradicionals; sovint, els personatges femenins es sacrifiquen a si mateixos mitjançant el suïcidi com a mitjà d'expressar el seu amor no correspost pel resistent amant. Curiosament, tot i que la relació d'Erika amb Vanessa, la seva tia, és una connexió destacada en tota l'òpera, mai no es fa cap esment als seus pares.[13]
Vanessa potser comparteix un terreny comú amb la música de A Little Night Music de Stephen Sondheim, però amb una frivolitat molt menor.[5]
Referències[modifica]
- ↑ Irurzun, José M. «Notable Vanessa de Barber en Wexford» (en castellà). Opera World. [Consulta: 13 juliol 2017].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Woodall. «Background of Vanessa» (en anglès). Pacific Opera. [Consulta: 13 juliol 2017].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Conrad, Richard. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 12 juliol 2017].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Ashley, Tim. «A grand romance» (en anglès). The Guardian. [Consulta: 15 juliol 2017].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Keller, James M. «Out of the past: Samuel Barber's "Vanessa"» (en anglès). Santa Fe New Mexican. [Consulta: 13 juliol 2017].
- ↑ «Pàgina del premi» (en anglès). The Pulitzer Prices. [Consulta: 14 juliol 2017].
- ↑ 7,0 7,1 Shengold, David. «Ressenya del disc» (en anglès). Opera News. [Consulta: 13 juliol 2017].
- ↑ Eddins. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 13 juliol 2017].
- ↑ Tommasini, Anthony. «Neglected Samuel Barber Opera Sees the Light Again» (en anglès). The New York Times, 06-11-2007. [Consulta: 13 juliol 2017].
- ↑ Desmond, Cathy. «Opera Review: Vanessa Wexford Festival Opera» (en anglès). Irish Examiner. [Consulta: 14 juliol 2017].
- ↑ Alier, 2007, p. 41.
- ↑ Gelli i Poletti, 2007.
- ↑ Holmes, Jessica. «Composing in America ’s Closet: Queer Encoding in Barber and Menotti’s Opera Vanessa» (en anglès). Universitat Occidental d'Ontàrio. [Consulta: 13 juliol 2017].
Bibliografia[modifica]
- Alier, Roger. Guía universal de la ópera (en castellà). Ediciones Robinbook, 2007. ISBN 978-84-96924-03-1.
- Gelli, Piero; Poletti, Filippo. Dizionario dell'opera (en italià). Baldini Castoldi Dalai, 2007. ISBN 978-88-6073-184-5.
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]