Antoni Dalmau i Ribalta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaAntoni Dalmau i Ribalta
Antoni Dalmau.jpg
Antoni Dalmau i Ribalta
 Diputat al Parlament de Catalunya
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
10 de juny de 1988 – 24 d'agost de 1999
← -
- →
 President de la Diputació de Barcelona
Escudo de la provincia de Barcelona.svg
1982 – 1987
Dades biogràfiques
Naixement 13 de març de 1951 (1951-03-13) (66 anys)
Igualada
Alma mater Universitat de Barcelona
Ocupació escriptor, polític, historiador, professor i assagista
Partit polític PSC-PSOE
Modifica dades a Wikidata

Antoni Dalmau i Ribalta (Igualada, 13 de març de 1951) és un escriptor i polític socialista català.

Fou president de la Diputació de Barcelona (1982-1987) i vicepresident del Parlament de Catalunya (1988-1995).[1] Ha estat president de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, professor de la facultat de Ciències de la Comunicació (Blanquerna) de la Universitat Ramon Llull, traductor i col·laborador regular de diversos mitjans de comunicació, director de la Revista d'Igualada i autor de més d'una vintena de llibres, entre els quals set novel·les.[2] Afiliat al PSC, l'agost de 2013 abandonà la militància.[3]

Trajectòria personal i política[modifica | modifica el codi]

Nascut a Igualada, és un dels vuit fills del polític i escriptor Antoni Dalmau i Jover. Va ser membre de l'escoltisme.[4] Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona[5] l'any 1972, professor de català i advocat en exercici fins a l'any 1982.[5] Afiliat a Convergència Socialista de Catalunya el 1975, va pertànyer catorze anys a la comissió executiva nacional del PSC (1978-1992). Fou regidor de l'Ajuntament d'Igualada (1979-1983 i 1987-1991) i regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1983-1987).[5] Fou elegit diputat de la Diputació de Barcelona a les eleccions de 1980 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) pel partit judicial d'Igualada, i renovà el càrrec en les eleccions de 1983.[6]

L'any 1982 succeí Francesc Martí i Jusmet com a president de la Diputació de Barcelona, fins a l'any 1987, quan fou succeït per Manel Royes i Vila.[6] Fou diputat al Parlament de Catalunya (1988-1999), vicepresident d'aquesta cambra (1988-1995) i president de la Comissió de Política Cultural (1995-1999).

En la seva vessant d'escriptor, ha publicat diverses novel·les i assaigs polítics i s'ha destacat com a especialista en la història del catarisme,[7] en l'estudi de l'obrerisme i la violència social en el canvi de segle XIX-XX i també de la Guerra Civil. Així mateix, ha traduït nombrosos llibres, usant en alguns casos el pseudònim Albert Vilardell.[8]

Ha col·laborat habitualment en diversos mitjans de comunicació (El Punt Avui, El Periódico de Catalunya, Regió 7, Catalunya Ràdio, Anoiadiari.cat, RAC1 i TV3). Ha estat fundador i director de la Revista d'Igualada i professor de la facultat de Ciències de la Comunicació, Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull.

Ha estat president de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, durant vint-i-cinc anys (1988-2013), i ha pertangut a les juntes de diverses entitats culturals (Orfeó Català, Fundació Centre Internacional de Música Antiga, Fundació Pau Casals, Societat Catalana d'Estudis Històrics, filial de l'Institut d'Estudis Catalans...). Va rebre la Medalla de la Ciutat d'Igualada (2004) i el Premi al Compromís Cultural d'Òmnium Cultural de l'Anoia (2015).

Obres publicades[modifica | modifica el codi]

Novel·les[modifica | modifica el codi]

  • El testament de l'últim càtar. Columna, 2006
  • Primavera d'hivern, Premi Fiter i Rossell 2004. Columna, 2005
  • L'amor de lluny. Columna, 2001
  • Naufragis quotidians, Conjuntament amb Anna Vila i Badia. Columna, 1999
  • Terra d'oblit. El vell camí dels càtars. I Premi Nèstor Luján de novel·la històrica. Columna, 1997, de la qual s'han fet catorze edicions.
  • Capsa de records. Columna, 1995
  • El cor de l'espiral. Diari íntim d'un conseller d'Agricultura. Columna, 1994

Assaigs polítics[modifica | modifica el codi]

  • Cartes a un jove polític. Què pots fer pel teu país. Columna, 2000
  • Materials d'obra. Edicions 62, 1987

Estudis històrics[modifica | modifica el codi]

  • Pecats capitals de la història de Catalunya. Avarícia. Columna, 2015.
  • Pecats capitals de la història de Catalunya. Luxúria. Columna, 2015.
  • Per la causa dels humils. Una biografia de Tarrida del Mármol (1861-1915). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2015.
  • La Guerra Civil i el primer franquisme a l'Anoia. Els protagonistes. Premi Gumersind Bisbal i Gutsems 2013. Ajuntament de la Pobla de Claramunt, 2014.
  • El procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX. Premi Agustí Duran i Sanpere d'història de Barcelona, 2010. Ajuntament / Ed. Base, 2010.
  • Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909). Columna - Destino, 2009.
  • El cas Rull. Viure del terror a la Ciutat de les Bombes (1901-1908). Columna, 2008.
  • Petita història d'Enric Prat de la Riba. Il·lustracions de Pilarín Bayés, Mediterrània, 2007.
  • Els càtars. UOC, 2005.
  • Una escapada al país dels càtars. Guia de viatge. Columna, 2002.
  • Pels camins de la història d'Igualada. Il·lustracions de Carme Solé i Vendrell. Premi Crítica Serra d'Or de Literatura Infantil i Juvenil. Abadia de Montserrat, 1985.

Tradicions i costums[modifica | modifica el codi]

  • Jocs, cançons i costums que no hem de perdre. Il·lustracions de Núria Giralt. Columna, 2008.
  • Les festes tradicionals que no hem de perdre. Il·lustracions de Núria Giralt. Columna, 2005.

Participació en obres col·lectives[modifica | modifica el codi]

  • Per què els catalans diem no a la guerra. No en el nostre nom (article: “Contra (el germen de) la guerra”). Columna, 2003.
  • Mudances / Mudanzas (conte titulat: “Una casa austera i senzilla”). Columna / Bronce, 1999.

Traduccions[modifica | modifica el codi]

Traductor de diversos autors: Marcel Durliat, Christian Jacq, Henri Troyat, Amélie Nothomb, Zoé Oldenbourg, Alice Ferney, Pierrette Fleutiaux, Bénédicte et Patrice des Mazery, Stieg Larsson, Stephen W. Hawking, la sèrie d'Els Barrufets...).

Càrrecs públics
Precedit per:
Francesc Martí i Jusmet
President de la Diputació de Barcelona
Escut de la província de Barcelona

19821987
Succeït per:
Manel Royes i Vila

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Honors i distincions 2004. Ciutat d'Igualada. Igualada: Ajuntament d'Igualada, 2004, p. 8-39. 
  2. Antoni Dalmau a escriptors.com
  3. Vilaweb, 28.08.2013, L'històric Antoni Dalmau estripa el carnet del PSC
  4. Joan Costa i Riera annex del llibre "Dels moviments d'església a la militància política" Ed. Mediterrània Barcelona 1997
  5. 5,0 5,1 5,2 "Qui escriu a l'Anoia". 1994. Sònia Magallón i Teresa Mas. Editat pel Consell Comarcal de l'Anoia.
  6. 6,0 6,1 Presidents de la Diputació de Barcelona
  7. BiblioSort, Els Càtars
  8. Antoni Dalmau, Traduccions realitzades

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Dalmau i Ribalta Modifica l'enllaç a Wikidata